diumenge, 1 de novembre de 2020

BREUS, URBI ET ORBI. VIII

 

Breus, Urbi et Orbi. VIII

Textos difosos per facebook, durant octubre de 2020

MALEIR ÉS SALUDABLE (17 d’octubre)

Llançar una maledicció no és fer res dolent, sinó complir amb la necessitat d’invocar l’ajut d’un déu o d’un dimoni, quan ens sentim incapaços de superar un infortuni o una opressió injusta, a mans d’algú que té més força que nosaltres i el poder de fer-nos malbé; maleint imaginem que compensem la nostra incapacitat. Qui no ha maleït mai la pujada d’impostos, sabent com sabem que els rics no paguen ni xapa? Qui no ha maleït mai la repressió franquista, les atrocitats nazis, la xenofòbia, homofòbia i el masclisme dels voxistes...? Amb les malediccions reclamem que caiguen al cap dels qui fan el mal, totes les malaurances i que se’ns faça una mena de justícia. A més de nosaltres mateix, les persones més indicades a maleir han estat les dones velles i pobres, les gitanes, els qui practiquen vudú i els maleïdors religiosos... Una alternativa a les malediccions són els renecs i les blasfèmies que proferim pels mateixos motius que les malediccions, encara que sense invocar ningú, senzillament ens caguem en la mare que ha parit qui siga que és molt dolent. En qualsevol cas descarreguem adrenalina i això ja és molt saludable.

Crec, doncs, que llançar una maledicció, o proferir un renec, o ambdues coses, sobre qui s’ho mereix, és com prendre’ns la justícia per la mà, sense embrutar-nos-hi personalment i mai no són delictes. Són solucions ineficaces i un poc «covardes», però comprensibles, com qui tira la pedra i amaga la mà. Entenc perfectament que mig món maleïsca Trump, o mig Madrid ho faça de l’Ayuso... També comprenc les malediccions i renecs contra alguns jutges; contra els partits de l’extrema dreta que reclamen la guerra santa; contra els polítics lladres; contra els franquistes camuflats de demòcrates; contra els qui abusen de les dones o dels xiquets... L’actitud més valenta i noble és, sense cap dubte, donar la cara: la lluita, la revolta, la desobediència, les manifestacions, articles d’opinió... Com no tots tenim el suficient valor per a seguir aquests camins, com a mínim devem recolzar-los.

A Europa ens tenen fitxats i moltes de les coses que passen ací les consideren inacceptables: els béns de l’Església, el Procès de Catalunya, la no renovació del poder judicial, el merder del rei demèrit, la corrupció dels partits i la banca... A Europa saben que encara no tenim una justícia suficientment democràtica, o siga desfranquistitzada. La pretenciosa marca Espanya és una pífia.

 

LES MINETES EN TEMPS DE FRANCO (18 d’octubre)

D’ací no res serà (era) la nit de les ànimes, i en totes les cases les dones grans encenien les “minetes” (metàtesi d’animetes) que eren un blens de cotó enganxats en un suro que, flotant en una tassa d’oli, cremaven tota la nit, ajudant els difunts familiars a superar el tràngol del purgatori; amb les fotografies dels finats es completaven uns altarets. La gent hi posava molt de respecte i la nit adoptava un dramatisme molt peculiar que infonia temor, tant que poca gent s’atrevia a sortir de casa i especialment als xiquets ens posaven la por al cos, per si ens prenia l’animeta d’algun penat.

Com era la postguerra, tot el que fora tràgic, misteriós i religiós tenia cabuda i ja s’encarregaven els capellans de posar-hi més llenya al foc. Recorde que el clero, escolanets i devotes, cantàvem: “por las pobrecitas almas, todos debemos rogar, que Dios las saque de penas y las lleve a descansar. Allí tienes a tus padres, madres, hermanos y abuelos, conocidos y compadres, amigos y bisabuelos, sin alivio ni consuelo, por no quererte acordar...”. Tot era així de tenebrós i explícit.

Tot això s’ha acabat, fins i tot ja no hi ha ni purgatori, perquè l’església ja no té valor de mantenir tantes fal•làcies i ara una altra l’ha substituïda, amb un muntatge paregut d’origen anglosaxó: la nit de halloween. També hi ha ànimes per mig, però en lloc de fer por en abstracte, s’empren disfresses i se simulen activitats de terror, mentre la gent jove organitza les festes de disbauxa i alcohol que fan al cas. Amb la pandèmia d’enguany, però, caldrà que tothom hi pose seny, no siga cas que no ens agafe cap animeta, però que ho faça el coronavirus. Del virus de la corona sí que no tenim escapatòria.

APROFITAR LA PANDÈMIA  (23 d’octubre)

Aprofitant que la pandèmia ha obligat a prendre mesures dràstiques de limitacions de llibertats, que no critique, perquè són necessàries, i de canvis de comportaments socials, etc. molts comerços i bancs, han aprofitat per a aplicar quasi dràsticament el sistema on-line, que jo trobe injust. Molta gent ni té internet, ni mòbil, ni tenen solvència per a les manipulacions tècniques i per tant queden exclosos, del nou sistema. Curiosament, per telèfon tampoc no atenen la clientela i tot s’ha de fer on-line.

Hi ha molta confusió, doncs, i com la gent no es resigna a patir i cadascú llaura cap a casa, han eixit al carrer protestant per la situació i demandant ajuts, solucions... i més possibilitats per a l’oci, especialment la gent més jove. Curiosament, el sector que més pateix la situació, la classe treballadora, no han estat els més actius en les protestes... En aquest clima mig caòtic, la major part dels governs fan esforços per a regular les coses i evitar que la pandèmia faça més mal del que siga necessari.

Lamentablement, tota pandèmia té un pandemònium, els qui en lloc de col•laborar a facilitar solucions es dediquen a crear problemes, confonent la gent i enganyant-la. El més gran dimoni d’aquest merder és sense cap dubte Trump, que intenta guanyar les eleccions americanes, al preu que siga. A nivell de l’estat de pandereta d’ací, hi ha dos exemplars de nomenada: la mosca collonera presidenta de Madrid i l’exaltat franquista Abascal, que de manera tan obcecada com inútil, ha perdut una moció de censura contra Pedro Sánchez. Com ho ha fet presumint d’ideologia xenòfoba, homòfoba, anticonstitu-cional i antidemocràtica, i atacant tots els partits del Parlament, especialment els inde-pendentistes, s’ha quedat amb un pam de nassos: sols l’han votat els seus "camaradas" (52). No té vergonya torera.

 

 

Cap comentari: