I ARA, OLIVAS

I ARA, OLIVAS

Article publicat a el Punt/Avui el dia 9 de novembre de 2014

“La mateixa que abans, però més carregada de bombo” és la resposta del director de la banda al trompeta que li pregunta quina peça han de tocar. Aquest és un famós acudit popular, aplicable als casos en què no hi ha res de nou, sinó que es repeteix la mateixa història i no s'avança ni un pam. És el cas de València amb tot el tema de la corrupció, o amb el de la llengua valenciana i catalana, que ressorgeix cada vegada que hi ha eleccions, enguany adobada amb les “senyes d'identitat”. En un Repunt anterior ja vaig dir que tot el que amenacen de fer amb la “llengua valenciana” no són més que paraules electorals i buides, perquè en realitat no faran res, com ha estat sempre; un bla-bla-bla per a satisfer els blaveros.

Al respecte vull referir-me al senyor Fabra per a desdir-me d'unes paraules que li vaig dedicar, quan el feren president de la Generalitat. Jo havia estat testimoni que, com alcalde de Castelló, havia cedit uns locals municipals a l'Institut d'Estudis Catalans, perquè hi instal·laren la seu del País Valencià. Estiguí en l'acte inaugural, invitat per ell mateix. Això em feia suposar que en el tema de la llengua actuaria de manera distinta que ho havien fet els governs anteriors. Doncs, com no ha estat així i a València ha fet tot el contrari que a Castelló, retire les meues paraules. Fabra és tan impresentable com tots.

Sobre el saqueig de l'erari públic és que volia referir-me, perquè és tan espectacular el que està passant, que estem en boca de tot el món; tota la premsa mundial en parla. Estem al nivell de la corrupció napolitana, d'alguns països africans o de les repúbliques bananeres. Ja sé que de corrupció n'hi ha a tot arreu, però tanta i tan concentrada en un lloc determinat com ací, no; en això si que som els millors: València, la millor terreta per a la corrupció del món! No cal que fem un repàs exhaustiu, però per damunt damunt, recordem els casos de Carlos Fabra, al nord; els de Diaz Alperi i la Castedo, al sud; els de la Gürtel, Camps, Cotino, Blasco, la depuradora de Pinedo, ara el Port i tota la resta de miserables confrares populars, al centre.

Quan semblava que els caos més grossos estaven localitzats, instruïts o instruint-se, jutjats o a punt d'ésser-ho, condemnats o mig condemnats els malfactors, ha irromput un personatge que semblava un poca cosa, una mosqueta morta, però que ha resultat tot un figura. Vingut des de Motilla del Palancar, el poble on esmorzàvem quan viatjàvem a Madrid, o siga que és manxec, a la xiu xiu, ha fet un impressionant i profitós camí polític i social.

Ha estat president de la Generalitat, de Bancaixa, del Banc de València i obtingut molts càrrecs polítics i socials. El personatge, que certament té careta d'oliva, però farcida d'anxova, sembla no haver trencat ni un plat, però ha resultat ser tot un “crack”. També ha demostrat ser un as a l'hora de posar mà al calaix (als calaixos) allí on ha estat. Ara l'acusen d'haver-se papat uns milions de Bancaixa. Tot açò és suposadament, però ja sabem com és la premsa.

Què passa a València, per què hi ha tanta corrupció, per què tenim tant de xoriço? I, per si no en teníem prou amb els indígenes, per què n'han de vindre de fora, a carregar? Aquest és un tema interessant perquè se'n faça un estudi interdisciplinar, una tesi doctoral, un seminari de criminologia política valenciana... Però, encara és pitjor si ens preguntem per quina raó els valencians suportem tanta ignomínia, sense explotar, i d'açò també se'n podria fer un llarg estudi.

Com no crec en els milacres, vull pensar que totes les actuacions en marxa arribaran enlloc gràcies a la justícia humana. Una altra cosa és que aquesta gent entre per una porta i n'isca per la de darrere, com hem vist en el cas de Matas i per això suggerisc de fer alguna cosa, per a celebrar que els engarjolen. Per exemple, quan entre a la presó Fabra crec que tothom hauríem d'anar-hi a pixar-li les sabates. És el que ell prometé al diputat d'EU Colomer, si li tocava una altra vegada la loteria, que es pixaria a la porta de sa casa. Ho recorden?

En el que si que crec és, a més de en el meu partit, en Podem (Podemos). Ja sé que ho tenen difícil, però confie que tot el fàstic que sent la societat pels polítics corruptes i tota la crispació per la crisi, es canalitzarà amb vots de cara a aquest nou partit i a d'altres, com el meu, que és Compromís. Els qui hem estat tota la vida confiant que algun dia arribarien els nostres, hauríem d'entendre que vivim un moment de bing-bang polític importantíssim i que, potser, és l'hora que, per fi, arriben els nostres.

Per cert que les propostes de l'assemblea fundacional de Podem, poden ser en alguns casos utòpiques, però són justes. I per veure si es posen en marxa el que s'ha de fer és votar aquells partits que accepten aquesta utopia. Dir com fan els del PP, que el programa de Podem serà fatal per a l'Estat, si guanyen les eleccions, és tindre una cara molt dura. I que ho diguen ells que ens han dut a la ruïna amb les promeses electorals que feren, que no han complert, sinó al revés, això sí que té collons, Cospedal, Floriano....

El que proposa aquesta gent jove i valerosa pot ser fatal, si guanyen les eleccions, però per als del PP i per això tremolen i estan tan embogits. Qui no tinga por a aquestes propostes, ja sap el que ha de fer: apuntar-se. I els partits igualment: mirar de pactar. Jo sóc optimista.