dilluns, 20 de juliol de 2020

LA NOVA NORMALITAT, DE QUÈ?

LA NOVA NORMALITAT, DE QUÈ?
Article publicat a la revista SAÓ el 20/07/2020
El Repunt 39

Després de l’ensurt del coronavirus, que manté el món pendent de l’abast i la gravetat de la sotragada, i també per saber si trigaran molt les indústries farmacèutiques a fabricar vacunes i medicaments, i si n’hi haurà per a tothom, malgrat els interrogants que hi ha plantejats, la gent s’ha cregut que la cosa està mig controlada, cosa que no és certa, com estem veient amb els rebrots per tot arreu de la geografia peninsular i mundial. Per la seua part i malgrat que encara no hi ha cap medicina al mercat, els governs volen fer-nos creure que de la mateixa manera que “ells”, han controlat la catàstrofe fins ara, continuaran fent-ho, i que els hem de fer cas i fer bondat.

Sense posar en qüestió que alguns governs s’han esforçat molt (i altres molt poc, o gens, com Trump, que per ventura pagarà en les properes eleccions la seua immensa burrera) i d’acord que les mesures que ens han obligat a seguir són sensates, com ho són les que ara tornen a dictar, ens convé fer alguna reflexió. Prèviament cal recordar que en el món hi han hagut epidèmies i pandèmies de tots els colors i de grans virulències, que sempre han agafat la gent desprevinguda i sense saber per on tirar, però que, malgrat tot, la humanitat ha resistit, pagant uns preus enormes en vides, i així la història ha continuat. Per això podem creure que ara la humanitat també resistirà, amb més facilitats que mai perquè la ciència està molt més preparada i els científics i les indústries farmacèutiques s’estan espavilant al màxim per trobar-hi els remeis adients. Com les perspectives de negoci de les indústries del ram són fabuloses, aquesta és una altra raó per creure que aviat s’anunciarà que s’ha trobat el remei.

Ara bé, els governs parlen que, després del que ha passat, ara encetarem una nova normalitat, volent dir que a partir d’ara les coses canviaran. Jo personalment desconfie que res serà tan distint del que teníem abans de la pandèmia, almenys en les coses més fonamentals, o siga que estic convençut que tot continuarà més o manco igual, o pitjor. En la nova normalitat hi haurà les mateixes desigualtats socials entre rics i pobres i se seguirà la mateixa dinàmica demoníaca, o siga que els rics cada dia seran més rics i els pobres més pobres. També continuaran les mateixes irregularitats judicials, policials, legals i tributàries, que continuaran essent molt suaus per a les elits, i més fotudes per al poble pla; per exemple els polítics i els rics continuaran furtant milions amb impunitat, mentre que als pobres continuaran portant-los a presó per robar una gallina. Una vegada més, “ells” s’ho faran perquè semble que tot canvia, encara que res canviarà, bons són!

En realitat sempre ha estat així i quan ens hem cregut que tot anava a canviar, no ha canviat res. Des de la mort de Franco (l’únic dictador que ha mort al llit, no ho oblidem), què ha canviat? Ell creà una monarquia borbònico-franquista i ací està, impossible de remoure-la perquè és “inviolable”, de manera que ni fent encara més crims, no se’ls pot jutjar, ni condemnar; quin “xollo” de monarquia! Franco ho deixà tot atado y bien atado i ben amarrada que està la justícia, i la pobra democràcia feta un nyap. Innocentment, alguns varen creure que morta la cuca s’havia acabat el verí i no fou així, en absolut, perquè l’única cosa que canvià foren les camises dels franquistes, que ara es presentaven com demòcrates de tota la vida (Fraga Iribarne fou el prototip més significat de la nova fauna franco-camaleònica). Per l’altra banda, tant l’esquerra com els nacionalismes, mossegaren l’esquer, pensant que ara sí que tot canviaria, seguiren el joc… i res canvià, sols les aparences i encara.

Així les coses, crec que encara tenim el dret a fer-nos il·lusions, que ja teníem quan Franco no es moria mai i esperàvem la gran notícia. No podem fer altra cosa, llevat d’agafar les escopetes i tirar-nos a la muntanya, cosa que no farem, no es fem il·lusions amb això. Per cert que els pobres tampoc ho tenen fàcil per a fer-se massa il·lusions, ja que el mateix Jesucrist ho deixà ben clar (i no sé si ja ho he contat). Estava sopant Jesús amb els apòstols i Maria Magdalena hi entrà, s’agenollà als peus de Crist i li’ls rentà i secà amb els seus propis cabells i li posà tot de perfum. Un apòstol, no recorde qui fou, no tinc els evangelis a mà i escric de memòria, li preguntà a Crist si no seria millor que la Magdalena, en lloc de gastar-se els diners amb perfums, els hagués donat als pobres. Aleshores, Crist digué que la deixaren fer, perquè “de pobres sempre en tindreu, però a mi no em tindreu sempre”; crec que en aquell moment condemnava la lluita de classes al fracàs.

Així, doncs, la nova normalitat postpandèmica que ens espera serà: si no vols caldo, dues tasses. Per exemple, ens havien anunciat que Europa vindria a ajudar-nos, en una mena de pla Marshall, i ara resulta que no serà així, perquè tindrem ajudes (crèdits i algunes almoines) que haurem de tornar a canvi de les noves retallades pressupostàries que ens exigiran. Els espanyols, d’açò en diuen mi gozo en un pozo i nosaltres, que l’hem cagat, Ramonet.

La pandèmia ha comportat unes despeses enormes, amb pèrdues de llocs de treball, fallides empresarials, inversions en atencions hospitalàries i extraordinàries dotacions de personal sanitari, etc. A partir d’ara, la nova normalitat exigirà posar més mitjans en sanitat, en educació i en serveis socials, i per tot plegat, caldrà que ens fem a la idea que ens haurem d’estrényer més els cinturons (parle de nosaltres, que som els qui paguem. Ells, no paguen, ni les grans fortunes tampoc. Hem de repetir-ho com un mantra).

Repasse el que he escrit i veig que el text m’està quedant molt pessimista, però no trobe la manera d’endolcir-lo. Ens esperen uns anys molt negres i sols ens faltava la història tremebunda i carpetovetònica dels darrers borbons, o com s’ha dit, del virus de la corona. Quin insult per als ciutadans i ciutadanes d’aquest estat i quina poca vergonya la d’aquesta gent. Costa d’entendre, però no hi ha cap mena de dubte: el rei que hagué (pronuncieu el rei cagué) ha fet tot el que conten els mitjans i, per tant, com ací no li pensen fer tornar els milions de les comissions dels reis d’Aràbia, ni altres regals milionaris, ni fer-li pagar els “polvos” que ha pegat al llarg de la seua vida a costa de l’erari públic, etc. què farem? Davant d’aquesta perspectiva és natural que els governs europeus no se’n refien de nosaltres i que pensen que devem recuperar els milions dilapidats pel rei campechano; i els diners que han evaporat els polítics del PP, abans de plorar… Troben que també seria just fer que pague l’església, les grans fortunes i les grans empreses… Pot ser que fent tot això tindríem més raons per a reclamar als europeus del nord que ens ajuden, perquè se’n fiarien més de nosaltres.

Com els qui manen no faran res de tot açò, és lògic pensar que la “marca Espanya” continuarà estant a l’altura del betum i que la llegenda negra continuarà pesant-los com una llosa enorme. La nova normalitat hauria de consistir, i repetisc, a depurar la justícia i les forces d’ordre de franquistes; en posar ordre en l’elenc de la Sarsuela; en revisar la política tributària, perquè paguen més els que més tenen i perquè pague l’església; finalment, en posar fi a tot el maremàgnum judicial que tenen oberts els protagonistes de la corrupció, per recuperar el que hagen furtat… En total són sis objectius, per veure si així no els miren de reüll a Europa, perquè al remat ho paguem els ciutadans i ciutadanes, que no tenim culpa de res, si no és de ser massa confiats i crèduls.

Cap comentari: