Espanya o Catalunya, que trie la CUP

Article publicat a el Punt/Avui el dia 29 de novembre de 2015

Em demana Vicent Bosch i Paús si el PP equival al CDC i el PSOE a ERC, o siga si crec que llurs idearis són els mateixos. Evidentment, ja sabem que no, perquè uns són partits espanyols i els altres, catalans. I ja està.

Intuïsc que el que vol Bosch és que incidim en el fet que encara hi ha qui dubta entre votar els partits espanyols, que finalment són els que manen a Madrid, o els nostres, que sols poden governar en casa i per delegació, i gràcies, de l'Estat.

Diré el que pense, no per Bosch, a qui no li fa falta i el que vol és provocar-me, en el bon sentit. Ho faré pensant en la gent més pusil·lànime, que encara es planteja aquest dilema, especialment al País Valencià. Que al titular em referisca a Catalunya és per aprofitar la situació i cridar l'atenció, avui que sembla que pot ser un dia gros si els de la CUP ho volen. En realitat, el que dic és aplicable a qualsevol poble sotmès, que vulga deixar d'ésser-ho.

Als qui pensen que tant li fa que votem als nostres o als altres, podem recomanar-los que revisen la història, amb textos no manipulats, o espanyolistes. La història l'escriuen els vencedors i sempre la conten al seu favor i fins ara sempre han guanyat ells. És millor, doncs, la història que escriuen els nostres, els vençuts, perquè, com a mínim, tenen més mèrit i és la nostra història.

Per acotar el temps a revisar, i que es corresponga a les pròpies vivències, podem fer-ho del franquisme ençà. Per exemple, els addictes al règim, que estaven a favor de la repressió de totcristo, quan morí el dictador decidiren que era millor tirar terra sobre l'assumpte dels assassinats, exiliats i víctimes de represàlies; a no remoure els records i passar pàgina, deien. Ells mateix es canviaren la camisa, però no de pensament, i es transvestiren de demòcrates. Com els isqué molt bé l'operació, continuen manant; ara són el PP.

Els socialistes són una altra cosa, en alguns aspectes pareguts als populars, com en el tractament dels nacionalismes perifèrics. Aquests, que durant la dictadura havien fet vacances, reafloraren amb la mort de Franco, recuperant banderes, capolls de roses i tornant a cantar la Internacional. Tingueren i tenen la gran xorra que la gent els veié com els salvadors de la democràcia i de les llibertats. Encara que aviat començaren a frustrar les esperances de la gent que els havia votat finalment començaren a mimetitzar-se tant amb la misèria moral dels populars que han acabat repartint-se els governs i suculents negocis.

Mentrestant, per les “províncies”, entre els nacionalistes de dreta, els socialdemòcrates i republicans i els més guerrillers, s'ha fet el que s'ha pogut; uns més i altres menys. Alguns han reeixit i han fet importants serveis a llurs nacions, i uns quants també a llurs butxaques. Altres han sobreviscut, heroicament en molts casos. Ara, però, ha passat el miracle que els nacionalistes hem guanyat democràticament les eleccions i tenim molts governs a les mans, o gairebé. Algun dia haurien de guanyar els nostres!

La resposta, doncs, al que em planteja Bosch, sobre si és igual votar un partit espanyol o un nacionalista, és fàcil i la resumiré en dos punts i un epíleg. Primer, que si hem d'aconseguir alliberar els nostres pobles de la submissió i volem fer-ho democràticament, l'única via són les eleccions. L'exemple que tenim més a prop al P.V. és el de Compromís; al Principat, Junts pel Si i la CUP.

Segon, que l'enfortiment dels països sotmesos equival a l'afebliment dels opressors, i en conseqüència, que si guanyem les eleccions podrem estar en millors condicions de negociar perquè la festa continue i tot acabe bé i en pau. Tot al contrari que si guanyen ells, perquè és segur que ens aixafen, com ha passat fins ara i estan intentant a Catalunya.

L'epíleg és que la nostra història és la prova que quan hem confiat amb nosaltres i hem optat pel pragmatisme, pels pactes, hem aconseguit alguns triomfs, encara que molts han estat efímers. Pel contrari, quan ens hem entretingut en subtileses i en el que a València diem fent la mà, ens han encalçat més fàcilment. La solució, doncs, és votar els partits nacionalistes i que aquests s'entenguen.

I una nota final, dedicada a la CUP, és que cal deixar, per a quan guanyem, tot el que ens puga distreure. Nosaltres no som els nostres enemics, sinó que ho són “ells”. Per exemple i ja que estan tan neguitosos, als nostres xoriços els hem de depurar nosaltres, quan siga l'hora, que és quan tindrem l'Estat. Ara no toca, com deia qui tots sabem, distreure's.

Avui, 29 de novembre, tot està a les mans de la CUP. La història serà implacable amb els somiatruites, sobre tot perquè estan advertits i perquè són llestos, si tornem a fracassar.

Després en parlarem i compararem els moments actuals a Catalunya i a València.