On hi ha amor, hi ha Déu (i si hi ha propietats, millor)

Article publicat a el Punt/Avui el dia 27 de desembre de 2014

Em referiré en primer lloc al bisbe Salinas i desprès diré alguna cosa sobre les propietats de l'església. Comence pel bisbe, recordant l'himne ubi caritas et amor est, Deus ibi est, on hi ha amor, allí està Déu, així que ja està tot dit. Sols afegiré que quan dues persones es tenen amor no importa ni l'edat, ni el sexe, ni la raça, ni la religió; altrament, negar-ho, prohibir-ho, denunciar-ho, és negar els drets humans. Per tant em sembla una ingerència tot el que s'ha dit sobre el cas del bisbe i la secretària.

Ara bé, m'intriga saber com hauria reaccionat l'implicat, si els fets que se li atribueixen els haguera comès qualsevol altre parroquià; i encara més, si haguera estat un clergue. Sembla que en els escàndols de la diòcesi, el bisbe ha estat contundent, així que s'aplique la medicina. En el moment que redacte aquest article tampoc se sap com reaccionarà la Santa Seu. Però açò, en realitat, em deixa indiferent, sinó fora pel que ara diré.

El que sí que té importància i no té remei és que el bisbe, malgrat que és valencià, i que ha estat bisbe a Catalunya i ara a Mallorca, encara és diu Javier. Com m'indigna el botiflerisme, és per això que el rebatege com Déu mana: Xavier. En la cosa de dir-li Javi en la intimitat no m'hi pose, perquè d'internis neque ecclesia; de tota manera, seria Xavi.

Precisament segons l'església, el bisbe hauria d'haver-se incardinat en la cultura del poble que pastura. Ell i tota la cúria haurien d'aclarir-se lingüísticament. Ja els vaig retreure el 3 de gener de 2014, la poca cura que havien posat en la preparació en català dels textos del cant de la Sibil·la de la Nit de Nadal, que entenguí que responia al menyspreu per la llengua del bisbat. Sobre la qualitat del català oral del bisbe no diguí res, però el trobí desidiós i censurable.

Però, el que més m'ha preocupat és que aquest escàndol l'han organitzat precisament l'any que volen fer sant a Ramon Llull, ja que pot haver-se posat en perill la canonització, si al Vaticà es prenen a mal l'aventura del bisbe. Fins ara, en més de 600 anys, no ha estat possible reconèixer els mèrits de Ramon Llull, per enveges, per intrigues, per política i només faltava aquest escàndol, enguany.

La Inquisició que dirigia Nicolau Eimeric (gironí i frare dominicà; segle XIV) s'oposà a la canonització, amb arguments que eren fal·làcies, sobre els textos i la doctrina del nostre paisà. Els dominicans han estat de sempre els detractors de Llull, que era franciscà i ja se sap que aquells els tenen una especial mania persecutòria. La censura sobre Ramon Llull, doncs, l'han mantinguda fins ara.

Quin interès han posat a l'església espanyola per a refer l'error? Cap. Com Ramon Llull escrivia en català, en llatí i en àrab i no sabia castellà, serà per això. Pel que fa als mallorquins, a mi m'ha indignat trobar-me l'església de sant Francesc, on està la tomba de Llull, pràcticament sempre tancada, frustrant els meus intents de visitar-lo i dipositar el meu euro en l'almoiner que hi tenen parat per a fer-lo sant. Protestí en un altre article i no m'han fet cas mai.

Els mallorquins més de missa i d'estudiar als jesuïtes, que són els qui han organitzat aquest sarau bisbal i que són tots del PP, tampoc han tingut massa interès en Ramon Llull. Evidentment, si volien prohibir l'ensenyament i l'ús de la llengua catalana a l'escola i a l'administració (govern de Bauzá), com han de voler que facen sant l'escriptor català més important i el primer de la història? Fins i tot s'oposaren a l'Institut Ramon Llull! Quins penques!

Per tot això i tornant a l'afer del bisbe, no seria gens d'estranyar que tot forme part d'una maniobra per a enterbolir la canonització, una vegada més. Fins i tot pot ser que haja estat cosa del mateix Satanàs, que odia els sants. Especialment a Ramon Llull, perquè després de dur una vida alegre i pecadora, es dedicà a Déu i als àngels de manera exemplar i a convertir moros. Això el dimoni no ho haurà pogut pair mai.

L'altra qüestió de què vull parlar és de les propietats de l'església. Ho faré curt i ràpid, perquè vull tornar-hi més a fons, quan podré. De qui són les esglésies, les ermites, els cementeris...? Del clero o del poble? Haurien de ser de qui ho ha pagat, que sempre ha estat el poble, però l'església diu que no, que tot és d'ells.

Tradicionalment no s'ha fet res per aclarir aquest enfrontament i l'església se n'havia apropiat de fet, però no de dret, de manera que res no figurava inscrit als registres de la propietat. Durant del govern d'Aznar degueren pensar que podria passar com a França, on l'Estat és el propietari de tots els edificis religiosos, des de 1905. Així és Aznar autoritzà l'església a l'apropiació de dret i la inscripció en el registre, amb l'exempció de pagar cap impost.

I s'inscriviren els edificis de culte i també els col·legis, les cases, els pisos i els palaus, en que hi viuen ells, o lloguen o hi fan negoci amb l'ensenyament. Tots quedaven exempts de pagar impostos. Evidentment estem davant d'una aberració de la dreta, però que molta gent d'esquerres, lliurepensadors, progressistes, en realitat ho han acceptat (con la iglesia hemos topao, diuen).

Com jo pense igual que els francesos, que aquestes “propietats” són del poble, que les ha pagades al llarg del temps, tornaré a parlar-ne i ho aprofitaré per a referir-me a la diarrea mental d'alguns polítics del meu poble (Silla). També cercaré més informació del bisbe mallorquí. Lucreci deia: illa religio scelerosa atque impia facta, fou la religió que féu fets malvats i impius. Bon Cap d'Any!