JUBILATS INDIGNATS, ENCARA

 JUBILATS INDIGNATS, ENCARA

Article publicat a el Punt/Avui el dia 25 d'octubre de 2015

Amb quatre amics, també jubilats, fem unes xerrades de bar de plaça, que no tenen res a veure amb les més vitalistes de la gent jove d'unes tauletes més enllà. Nosaltres ja estem de volta de tot o gairebé, i no tenim res a perdre, ni a guanyar: som iaioflautes. No ens passa que hem de fer esforços per a tenir treball, per a guanyar una oposició, per a poder-nos casar, per a poder criar els fills. Nosaltres ja anem de capa caiguda, així que, instal·lats en les pensions de les quals vivim, i amb el suport de les píndoles que ens administren els metges, anem tirant.

Comentem que durant el franquisme, que féu acotar el cap de les nostres famílies, nosaltres poguérem alçar el nostre, gràcies a l'esforç dels pares. Poguérem fer estudis, cercar treball, casar-nos i tindre fills. Al seu torn, els nostres fills, malgrat la dictadura, la transició i la incipient democràcia, encara tingueren més oportunitats que nosaltres, amb l'esforç de la societat i pagant.

Ara, però, són els nostres néts els qui estan pitjor de les quatre generacions. Com és possible que hàgem retrocedit tant? Veiem amb preocupació com es deterioren els ànims de la gent jove, desesperats per les incerteses del seu futur i dels seus pares, els nostres fills. Sabem que moltes famílies viuen de la pensió dels avis. I com sabem tantes coses, continuem tan cabrejats com fa quatre anys, quan ens afegírem a les protestes dels Indignats.

Martí, ex-capellà i professor d'institut jubilat, segurament perquè fou confessor, sap distingir els hipòcrites, que es peguen cops al pit, però són mentiders i falsos, de les persones sinceres. Ens diu que els del PP són una mala gent, que proclamen que ja està tot solucionat, o solucionant-se, a condició que la gent els torne a votar. Les anècdotes de cadascú ho corroboren, per exemple les meues: Jo treballí amb els populars quan el famós quadripartit de Silla i hi vaig ser alcalde i, com deia Collonet, ai si jo us contara!

Serà possible que ningú es mame el dit, fins a l'extrem de tornar a votar el PP? Ho diu Joan, jubilat de la banca, que segueix les enquestes que publiquen els mitjans. Ell pensa que sí que és possible que els populars guanyen les eleccions. S'organitza, doncs, un guirigall, talment com passa a les espifiades tertúlies de la tele. Quin escàndol! No pot ser!

L'amic Cesc demana un poc d'ordre: pareixeu l'Inda i el Maluenda, diu i tothom calla. Ell sempre havia estat Paco, oficialment Francesc, però quan s'assabentà que Cesc Fàbregas també es deia com ell, decidí seguir-li els passos i des d'aleshores, els amics, que a més a més som del Barça, li diem Cesc. S'havia dedicat al transport i quan era jove ja eixia a l'estranger amb el seu camionàs. Per a nosaltres sempre havia tingut l'atractiu de les històries que ens contava o s'inventava, de França, d'Alemanya... Tingué la sort de vendre el camió als àrabs, abans de la crisi i això el salvà econòmicament.

Estic d'acord amb Cesc, dic jo. A més a més, les televisions espanyoles són manipuladores i anticatalanes, totes. Com s'explica la seua unanimitat a donar la visió “espanyola” del conflicte català, o siga la versió del govern? Ara mateix, quan està sortint tota la merda del Correa i del 3%, de la Púnica, del Rato..., ara treuen, a bombo i platerets, el 3% de CIU. Aquest tema ja el varen airejar quan Mas convocà les eleccions, i ara, que està intentant arribar a un acord amb la CUP, ara hi tornen.

Jesús, que des que tancà el forn no fa altra cosa que passejar, llegir i pensar, i que, segons diu, no perd el temps anant a la Llar dels Jubilats ni als bars, a excepció de les nostres tertúlies, intervé tot irat. És probablement el més prudent de tots nosaltres, però quan s'enutja és el més contundent. Com és possible que el ministre de Justícia amenace amb la intervenció de la policia espanyola si Mas continua amb el procés independentista? Què van a fer, envair Catalunya amb tropes victorioses i feixistes, com l'any 39?

Ho han fet moltes vegades al llarg de la història, això d'envair-nos, diu Martí. Ací, o fem pinya entre tots, o els del PP ens tornaran a fotre, ara amb el concurs de Ciutadans. Afegeix que està molt preocupat, perquè els de Compromís no s'aclareixen i el temps va passant. O dins o fora.

Els recorde que jo ja no estic d'acord amb fer un pacte amb els de Podem, i això que no em cauen malament, però és que són molt espanyols. Açò no seria cap problema si en lloc de dir que estan d'acord amb el referèndum, però no amb la independència, (cosa que és una contradicció) digueren que acceptaran el resultat del que s'hi vote. Això seria més honest i més lògic.

Segons Joan hi ha un problema de base que s'hauria d'aclarir. El nacionalisme és de dretes o d'esquerres? Jo que sóc nacionalista i d'esquerres, amb qui he de pactar, amb un nacionalista de dretes o amb un espanyol d'esquerres? Esquerra Republicana ha preferit pactar amb Mas, únicament pel tema nacional, però. açò està bé o és un frau? El tema queda pendent per a la propera tertúlia.

Ara és Cesc qui comenta que troba escandalós que els diputats puguen dinar a preus subvencionats al bar de les Corts. No es poden pagar l'esmorzar, amb els sous que cobren? Ho troba indignant i diu que confia que els de Compromís no hi participaran en aquest abús.

Abans de marxar a casa, Martí em comenta que li féu molta gràcia suggerir a Cañizares que repartira la capa magna entre els pobres morts de fred, com féu sant Martí. D'aquest sant, ell en sap molt, perquè quan era capellà alguna vegada l'invitaren a fer sermons, a València, a Alcàsser, a Empúries... Quina barra el Cañizares, em diu.