divendres, 29 de juny de 2018




ACABAR AMB TOT EL PP A L’HORA

 Article publicat a SAÓ el dia 29 de juny de 2018

L’incommensurable Pepe Mújica li contava a un periodista de la TV3 que, a Xile estant, en la presa de possessió de no sé quin president, hi hagué un terratrèmol  i tot començà a moure’s, tothom es quedà espantat (presidents visitants, personalitats, representants diplomàtics, ministres, la flor i nata...). Mújica, que estava al costat del príncep Felip, li digué: “açò és com un somni anarquista, acabar amb tots nosaltres a l’hora”. Allò no anà endavant i tothom tornà a casa sa i estalvi. Si un “somni anarquista” d’aquell calibre s’hagués materialitzat hauria estat una casualitat, evidentment, però no impossible i de fet al llarg de la història n’ha hagut casos ben notables que han fet acabar amb tothom a l’hora.

Una cosa és que de sobte es produïsca una catàstrofe, que ningú la puga evitar (Pompeia i Herculano) i una altra ben distinta és que els homes provoquen la catàstrofe (les bombes atòmiques d’Hiroshima i Nagasaki), o que els homes provoquen tant el Déu de l’Antic Testament que els envie una pluja de mals i els arrase (Sodoma i Gomorra; les plagues d’Egipte). A part d’aquestes grans catàstrofes sobtades, immediates i aclaparadores, hi ha les que van més a poc a poc, com les pestes, les guerres, les sequeres, la fam, les migracions i encara les més lentes però igualment catastròfiques com la contaminació i el canvi climàtic.

No sé com classificar la catàstrofe que els ha caigut a sobre al PP, perquè no són víctimes d’una impetuositat de la natura, ni els han tirat a sobre cap bomba atòmica, ni la seua és una catàstrofe sobtada i inevitable. El que els ha passat és conseqüència d’ells mateix i és possible que haja pogut influir la ira divina, cosa que no m’estranyaria, pel que diré. A fi de comptes han estat molt anys pecant contra els manaments de Déu. Han jurat en fals (2n) quan han pres possessió d’un càrrec. El manament d’honrar el pare i la mare (4t) l’han infringit amb les pensions de misèria que han estat pagant als jubilats i pensionistes i les retallades a les atencions sanitàries i de tot tipus. El manament de no matar (5è) és evident que l’infringeix qui fa guerres o les facilita (la guerra del Golf, les bases americanes, la venda d’armes). El manament de no robar (7è), ai, l’han infringit a dojo: ja ho estem veient en els casos que s’estan jutjant i en els que no, però que tothom coneix; en infringir i fer malbé aquest manament han estat uns campions. No mentir (8è), en la infracció del qual han sobreixit Rajoy, la Cospedal, Català, Zoido, etc. Finalment no estic segur del tot, però crec que Montoro ha cobejat els béns de les classes mitjanes i treballadores, amb els impostos que ens ha fet pagar, mentre que ha dispensat els grans amics de la banca i l’evasió de capitals.

Així que, què és sinó una catàstrofe el que els està passant als del PP? I per què? Jo crec que els increïbles comportaments (o siga, pecats mortals) de la gent del PP, tenim dret a pensar que han estat tan nefands als ulls de Déu que pot haver pres la decisió de castigar-los. Ni ho afirme ni ho desafirme, sols ho dic com una possibilitat, sobretot perquè la cosa que els està passant és com una catàstrofe tremenda, com un càstig bíblic, que pot acabar amb tots a l’hora. Estaven a dalt de tot, en el curumull del poder, poderosos senyors de majories absolutes, i tot se’ls ha caigut de les mans, plaf! I s’han quedat en pilotes i ara hem vist que no tenien res, que tot era un bluf. Per no tenir ni tenen els 860.000 militants de què presumien i, per si faltava alguna cosa més, ara estan dividits/dividides entre ells, per fer-se amb el tron que ha abandonat Raxoi. Acabaran a navallades (molt d’ull amb la Cospedal, que és d’Albacete). El que els està passant és com la caiguda de l’Imperi Romà: delenda est PP, doncs, i a fer la mà.

Insistir en els aspectes “morals/immorals” com faig no és per capritx, perquè és a posta: vull fer mofa de les coartades ignominioses i falses de molts polítics de la dreta espanyola, i de la manipulació, en profit propi, que fan de la religió. És precisament per aquest camí, de denunciar les seues contradiccions, que poden perdre molts dels vots que tenen segrestats de la beateria, de la gent més conservadora però honesta, de molts ciutadans de l’Espanya profunda que van amb el cor a la mà i mamant-se el dit. És el que li contava a un benemèrit mossèn que vaig conèixer al balneari de Chulilla, on el pobre feia uns dies de salut sota el patrocini de l’Inserso. Jo també vaig fer la tonteria d’anar-hi.

Com ens férem amics, el bon home,  que llegia i llig amb molt d’interès els articles que publique a SAÓ, em va retreure el to burleta de les al·lusions religioses que hi faig. Li vaig haver d’explicar que la meua burla no era de la religió, sinó dels hipòcrites que se’n serveixen per a camuflar els seus negocis bruts, de la dreta concretament. Al pobre, que tota la vida havia confiat que aquests eren uns bons cristians i temorosos de Déu (tots els diumenges venen a missa, em deia), li costava acceptar els meus arguments, però, feliçment comprengué que la devoció d’aquells parroquians era fictícia, si incomplien els manaments de Déu. Malgrat que em semblava mentida, jo vaig convèncer el bon capellà i no al revés. Després contaré un cas que tinguí amb un bisbe, d’aquest estil.

Perquè isquera de dubtes el mossèn del balneari, li vaig recomanar que visitara un ex-rector de Silla, conegut dels dos, que ja estava jubilat i vivia a Paiporta (Fernando Gómez Ciscar). Ho féu i després m’envià un correu que deia “Fernando m’ha comentat que l’alcalde de Silla que més ha fet per l’església i per ell, has estat tu i m’insistia i “això que no creu en Déu”. En efecte, jo no crec, però procure fer el millor que puc les coses i no sé si això és un mèrit o un demèrit, però els que diuen que creuen i fan tot el que han fet els populars, crec que aquests són uns miserables. Per acabar, doncs, que els bombin, a tots a l’hora, ja n’han fet prou de mal i de diners (aquests que els tornen, però).

El cas del bisbe és que el capellà de Silla de qui parlava volgué celebrar el centenari d’un robatori de les hòsties consagrades, la troballa posterior i el fet que es mantinguen incorruptes en un reliquiari. Em demanà ajuda dinerària i li vaig dir que mentre jo fora alcalde, de l’ajuntament no en rebria un euro, però que em comprometia a ajudar-lo a organitzar una gran festa. Li vaig fer una adaptació d’un auto sacramental que es representà a l’església, amb una escenografia espectacular (obra de Benja Domènech), que costà per damunt de 100.000 euros, que no pagà l’ajuntament, tal com jo havia dit (li les vàrem traure al president de la Diputació). El dia de la representació es presentà d’incògnit el bisbe que, camuflat entre els parroquians, pogué veure l’entusiasme i/o fervor de la gent que omplia de gom a gom l’església, molts plorant i altres de genolls... Jo estava acollonat. Finalitzat l’acte, el bisbe em saludà i felicità dient-me que el que jo havia fet era molt important per a la fe. Escolte, és que jo no crec, li vaig dir. Ja ho sé, però Déu pot fer aquestes coses inexplicables i es serveix de nosaltres. Ara em quedí estupefacte. Més o manco fou així.