PREPARAR LES ARMES DE CARA A LES ELECCIONS

PREPARAR LES ARMES DE CARA A LES ELECCIONS

Article publicat a el Punt/Avui el dia 26 d'octubre de 2014

Com venen unes eleccions, que tothom entén que pràcticament seran plebiscitàries i contra el PP, aquests s'han posat a organitzar les defenses de sempre, a refer les aliances, a recuperar el vell discurs anticatalanista, en definitiva, a preparar-se. L'any que ve, com s'ho veuen venir molt magre, necessiten assegurar-se el major nombre de vots, perquè la desfeta que patiran no siga encara major del que preveuen les enquestes i han tornat a recórrer a la demagògia lingüística i identitària, i a preparar les escopetes de sempre i a carregar-les de municions.

Ara ho faran mitjançant una llei de “Senyes d'Identitat” que defineix la “llengua valenciana com la principal senya d'identitat del poble valencià”, cosa que “implica defendre la seua individualitat respecte a les altres llengües de l'Estat”. Nihil novum sub sole, doncs.

Què volen en realitat, anunciant aquesta Llei? Doncs que els blaveros els voten. Per aquest motiu, els primers que l'han coneguda són la gent de Lo Rat Penat. Com tothom sap, aquesta veterana institució, que sempre havia mantingut la unitat de la llengua, pels anys 70 caigué en mans reaccionàries i secessionistes, de gent de la dreta més rància. Com disposen d'un bon galliner, subvencionat i preparat per a les ocasions, el PP els busca quan venen les eleccions. La cerimònia consisteix que el PP els renova la promesa lingüística, etc. A canvi, els del Rat demanen diners i càrrecs, i visca València!

En realitat tot és retòrica, perquè ni uns ni altres creuen en absolut en aquesta llengua, que ni usen ni coneixen més enllà del folklore. Per això mateix, crec que no paga la pena que ningú s'amoïne més del compte. Aquesta llei serà una banalitat, com ho han estat totes les promeses anteriors, encara que, això sí, ens entretindrà i distraurà de l'objectiu de normalitzar l'ús de la llengua; en aquest sentit, sí que ens farà mal. En situacions paregudes a les d'ara, es publicaren lleis i decrets de bilingüisme amb les mateixes promeses que volen aprovar ara, que no han servit per a res, perquè ells no es creien ni es creuen el que diuen que creuen. Contràriament, nosaltres si que hem anat fent.

La sort per a nosaltres és comptar amb els ensenyants (sindicats i organitzacions, entre les quals destaca, de manera contundent, Escola Valenciana) i amb la fidelitat de tantíssimes famílies que mantenen la llengua viva i que, malgrat les prospeccions de futur d'alguns estudis, fins ara no han deixat de parlar en valencià als fills. És veritat que també passa a l'inrevés, que els altres han fet i fan tot el que poden per a acabar amb la llengua que, malgrat tot, continua viva; això és molt important.

Arribats en aquest punt no voldria que ningú entenguera que estic relativitzant el perill que correm, perquè  la llengua, en les circumstàncies actuals, està retrocedint en la societat, però la dialèctica està establerta entre els qui creiem en aquesta llengua i en aquest poble i els qui no. Aquests darrers són els espanyolistes (que són els qui manen) i els valencians desafectes, els qui abandonen la llengua. Com açò ha passat sempre i no ve d'ara, jo sóc dels qui creuen en la cançó d'Al Tall, el tio Canya.

Els qui tenim els anys suficients per haver viscut el franquisme; la transició; la Batalla de València; l'enfonsament de l'esquerra i el triomf de la dreta popular, ja coneixem el discurs del PP d'ara, repetit amb les mateixes o amb paregudes paraules. Sabem que en realitat no han anat més enllà de dir banalitats, i fer promeses grandiloqüents, perquè defensar la llengua “valenciana” (usar-la, fomentar-ne l'ús i l'ensenyament), això no ho han fet mai. En realitat odien la llengua (amb odi o amb auto-odi).

També he dit al principi que amb la llei de Senyes d'Identitat, aquesta púrria popular és preparar l'armament que carreguen de municions. És el que han fettota la història, des de la Batalla d'Almansa: atacar! Ací sí que pot passar que, com sempre, ells ataquen més que nosaltres, que sempre hem perdut les guerres, però que mai no hem perdut l'esperança. En aquest sentit, tinc confiança en la gent jove de les escoles, dels instituts i de la Universitat, que s'han organitzat només ha començat el curs, i han començat a fer assemblees i vagues. Moltíssims professors els acompanyen, i moltíssimes famílies, també. Bravo!

L'objectiu que mou els milers de manifestants és carregar-se Wert i la seua nefasta Lomqe, defensar la llengua i la democràcia, i criticar i vilipendiar els xoriços del PP, i per tant, devem confiar que açò canviarà. A les Illes ja ens ho han demostrat i han fet retirar la nefasta llei de trilingüisme de Bauzà (TIL). Ara, al País Valencià haurem de fer el mateix amb la llei de Senyes d'Indentitat de Fabra. Aquesta és la guerra que ells volen i la pregunta que ens hem de fer és: per què no hem de tindre cap esperança els valencians que açò canviarà?

QUINES PENQUES, QUINS BANDARRES!

QUINES PENQUES, QUINS BANDARRES!

Article publicat a el Punt/Avui el dia 19 d'octubre de 2014

Els bandarres són uns desvergonyits, pitjors que els penques, que no tenen escrúpols. A la vista del nou espectacle de rapacitat insaciable d'alguns representants de la flor i nata dels partits, dels sindicats i de la patronal, no se m'han acudit altres qualificatius que aquests, encara que també podria haver optat per dir-los fills de puta i fins i tot pendons, si el diccionari autoritzara aquest mot. En general, en català no tenim tanta varietat de paraules grosses com en castellà, segurament perquè no som tan energúmens, o perquè som massa finolis o figues beates. Per això, en moments com aquests, per a qualificar els Rato, els Blesa, els Bárcena, etc. ens falten paraules i ens quedem a mitja requesta. Podem dir-los directament lladres i ja està.

Ara bé, a més de desfogar-nos amb tots els exabruptes, crec que el que cal és analitzar l'afer de les targes negres de Caja Madrid-Bankia amb precaució i amb molta vista. ¿I si tot fora com una gran maniobra de distracció, per a ocultar coses encara més grosses? ¿I si amb aquest assumpte tracten de tapar que hi ha milers i milers de targes en negre en els bancs, en les grans empreses, en els ministeris, en les diputacions, en els ajuntaments...?

O siga que pot ser que haja passat com en els vestits de Camps que, com explicà el president gallec, havia tingut molt “mala pata” i l'havien enxampat (“pillado”, digué). A aquests també és possible que els hagen enxampat cagant... O que tot siga, com he dit, una maniobra de distracció. Que hagen dit: que es distreguen amb aquests, que ja no ens fan cap paper i que s'obliden de nosaltres...

És el que ha passat en altres ocasions, que s'ha facilitat el “descobriment” d'una gran mangarrufa, d'uns personatges en concret que reben el rebuig de tothom. I entre tot el merder que s'organitza, els periodistes i el veïnat perden de vista la mangarrufa major que hi ha al darrere. I a poc a poc tothom acaba oblidant-se dels malfactors. Per exemple, ¿qui se'n recorda de Bárcenas, on està i què fa i si ja ha tornat ni un euro? Ni la Sexta se n'ocupa ja. I mentrestant, ¿ ja s'han oblidat dels sobresous de la cúpula popular? Aquesta és la mare dels ous! Perquè aquells sobresous eren el mateix que ara les targes negres.

Per si n'érem pocs, ara ha aparegut una altra mangarrufa en l'exèrcit, en el gloriós exèrcit, on alguns militronxos també s'han dedicat a estafar la hisenda pública, amb la complicitat dels comandants. ¿Ací qui ha d'investigar Montoro, o l'exèrcit fa ranxo a banda? Sols falta que aparega algun escàndol (que no siga sexual) entre la jerarquia eclesiàstica, que ja seria el desastre total.

Repetisc i acabe el tema: cal que la policia, la fiscalia, els inspectors d'hisenda, tots es posen a investigar l'existència de sobresous i targes negres en totes les institucions, començant per les bancàries, seguint per l'administració i les empreses que s'han beneficiat de les ajudes que se'ls concediren (pagant el poble) amb l'excusa de “la crisi”. I cal que s'investigue també tota la crème de la crème, si tenen ingressos extraordinaris, si tenen dipòsits a l'estranger que no declaren... I una pregunta a Montoro (o Montrolo, que li diuen a Madrid): ¿per què suprimí el cos d'inspectors que es dedicaven a investigar la gent grossa i els dedicà a investigar els petits defraudadors?

Mentre no facen una neteja radical, mentre no canvien els hàbits ancestrals, el “cas espanyol” estarà en boca de tot el món, que es fan creus o se'n riuen. I la prova és la premsa estrangera. Lamentablement, ens posen a tots en el mateix sac i és injust que els qui no ens papem ni una rosca, vull dir el poble pla, o siga la majoria absoluta de la població, siguem tinguts com a petits delinqüents, persones de poc de fiar. Que ens tinguen per uns pobres ignorants, ho comprenc, perquè molta gent viu a la inòpia i encara diuen les enquestes que votaran el PP. Però en aquest Estat no tothom som uns furtacarteres.

Ni tothom es mama el dit. Posem per exemple els avenços independentistes de Catalunya que, passe el que passe el 9-N, ja ha donat un magnífic exemple de sentit comú i de tenir les idees tan clares que volen trencar palletes. A tot el món saben que el tema de Catalunya anirà endavant, per molt caparruts que s'hi posen a Madrid.

Quina història més desgraciada la nostra, si la repassem. Tan tristíssima que des de fa tres-cents anys, que es perpetrà l'anul·lació dels drets dels pobles perquè perdérem la guerra contra els borbons, no hem aixecat el cap, entre pèrdues colonials, governs absoluts i dictadures, persecucions d'idees, guerres civils (la més tràgica, la de Franco), i robatoris a mansalva i corrupció, que sempre han quedat impunes. Així que, a veure què fem amb aquests penques!

LAURA BALLESTER

LAURA BALLESTER

Article publicat a el Punt/Avui el dia 16 d'octubre de 2014

Fruit del treball d'una periodista incansable, de la nostra paisana Laura Ballester, una història tràgica i immensa com fou l'accident del Metro de València, del dia 3 de juliol de 2006, no ha caigut ni caurà en l'oblit, que és on van a parar les històries si ningú les escriu. El seguiment de tots els detalls d'aquella tragèdia, del patiment de tantes famílies afectades (43 morts i 47 ferits de gravetat) i de la commoció que significà en la societat valenciana, així com de les maniobres confuses i ocultistes de les autoritats del PP, tot ha estat perfectament recollit, contrastat i redactat en el llibre “Lluitant contra l'oblit” de Laura Ballester.

El llibre té tres parts, la primera de les quals és el relat minuciós del que passà aquell dia en la línia 3 del Metro, just a l'entrada de l'estació de Jesús. Laura recull els testimonis dels qui visqueren l'accident directament i sobrevisqueren, la lectura dels quals impressiona i posa el cor en un puny al lector. Els testimonis de molts familiars que hi perderen algun membre de la família dimensiona encara molt més la intensitat de la tragèdia, de manera que és impossible que el lector sensibilitzat no s'hi solidaritze amb tant de dolor.

A continuació, però, la reacció de les autoritats valencianes, que des del primer moment tractaren de relativitzar l'accident, qualificant-lo d'imprevisible i d'inevitable, xoca de manera vergonyant amb la realitat, perquè s'ha demostrat que aquell accident podia haver-se evitat, si les autoritats responsables del metro hagueren pres les mesures tècniques necessàries. És amb aquesta voluntat maliciosa que les autoritats han intentat, des del primer moment ocultar proves, manipular informes... I fins i tot han intentat fer callar les famílies, amb promeses econòmiques incloses... L'estratègia de les autoritats ha estat la de silenciar-ho tot durant vuit anys, fins i tot les boques de les víctimes.

Durant tot aquest temps, mentre les autoritats valencianes no han fet altra cosa que augmentar la ignomínia del seu comportament, les famílies i la societat han mantingut el seu compromís vers les víctimes, reclamant l'aclariment d'aquell accident i la depuració de responsabilitats.

I és en tot aquest procés que Laura té un paper impressionant, que compleix a la perfecció, des del diari Levante-emv: donar fe de tot el que ha anat succeint, dels passos de la justícia, i de les malèvoles maniobres de les autoritats; i per altra part, de la ferma actitud dels familiars, de les seues gestions judicials, del suport de la societat i de les associacions cíviques.

Faltava, però, el gran impacte que suposaren els documents de dues productores de documentals (Barret Films i H&M Sanchis), però sobre tot del programa de La Sexta, Salvados, de Jordi Évole. Amb una quota d'audiència de més de tres milions, aquell programa permeté que el món recuperara la notícia del que va passar ja feia quasi set anys, de les maniobres governatives per a silenciar-ho tot, de les dels responsables del metro i dels polítics, inclosa la tragicòmica aparició de Juan Cotino. Com a conseqüència de tot plegat, es produïa la gran manifestació del 3 de maig de 2013 i la reobertura del cas judicial.

En tot aquest procés, el treball de Laura ha estat de suma importància, com diem: amb les seues aportacions informatives, mantenint el contacte amb les famílies de les víctimes, seguint els passos de la fiscalia i dels jutges, col·laborant amb Évole... I ara, amb la publicació del magnífic llibre que comentem, on quedarà constància per a sempre que les autoritats valencianes del PP, inclosos algunes de judicials, tingueren i en part encara tenen una actitud antidemocràtica i hipòcrita, amb el seu menyspreu per les víctimes i per la societat.

Els qui tenim la sort de conèixer Laura no estem tan sorpresos de veure el que ha estat capaç de fer, perquè sabem que és treballadora i rigorosa en el seu treball, i molt honesta. Per això Laura ha estat recollint informació, contrastant-la, entrevistant-se amb qui ha pogut, i publicant incansablement al Levante-emv. Finalment redactant aquest llibre, que està presentant a tot arreu on la reclamen. Però, per damunt de tot i duta per la seua honestedat, posant-se del costat de les víctimes, convertint-se en la veu dels qui ja no poden parlar i de les seues famílies.

A Silla, doncs, crec que tenim motius més que suficients per a sentir-nos orgullosos de Laura, i per tant hem d'agrair a qui en siga el responsable d'organitzat la presentació del seu llibre (i si ha estat l'alcalde, com algú m'ha dit, millor). Laura, de qui tots recordem la seua bonhomia i el seu interès a informar de tot el que passava al poble, a través del Punt que ella dirigia, és mereix que tots, les associacions i els responsables polítics, li fem costat la nit del 30 de novembre, dissabte, al Teatre de la Plaça.

ELS DEL PP, "CAPUT"!

ELS DEL PP, "CAPUT"!

Article publicat a el Punt/Avui el dia 12 d'octubre de 2014

Ja he escrit alguna vegada que la meua àvia Maria, que era d'Ademús, davant d'alguna adversitat em deia que “Dios aprieta però no ahuga”. Encara que no crec en Déu, sí que crec que l'àvia sabia de què parlava, per les mils de penalitats que havia passat en aquesta vida, la guerra inclosa, que havia superades, aguantant i resant.

Doncs, ara em recorde de l'àvia perquè ens cauen a sobre tantes calamitats alhora que ens estan fet patir molt. Les calamitats són mundials i altres d'ací mateix. En faig una somera relació, primer a nivell mundial, de les pitjors: el deteriorament climàtic; les guerres incessants; la irrupció del terrorisme pseudo-islamista; i la fam en el món, que afecta especialment els infants. Tot terrible. I tot mogut pels interessos de les potències i de les multinacionals. Tot plegat està produint en el món un deteriorament físic i moral, que ningú no sap on anirem a parar.

Respecte de les calamitat a nivell de l'Estat de la “pandereta i olé”, o siga l'espanyol, subratllaré: la corrupció, que és tan immensa com insuportable; l'enfonsament de les mitjanes empreses i, en conseqüència, la manca de treball; la falta de perspectives laborals per a la joventut, de dimensions incalculables; i la pèrdua o desfeta de les atencions als dependents (tant catòlic com és el govern), que són imperdonables. Tot terrible, també, i tot mogut pels interessos dels polítics, de la banca, de les multinacionals i dels “amiguitos del alma”, que s'omplen les butxaques a mans plenes.

Tot plegat, la impressió que tenim d'aquests anys de govern popular és que ens han estafat, tan miserablement, com ningú no es podia imaginar. Llegir la nòmina de xoriços en la presó, o a punt d'entrar-hi, dels que estan pendents de judici, dels que estan encausats, i dels qui encara no els han encausat, provoca una indignació absoluta. No tenen perdó ni de Déu, que no existeix, ni dels homes. Aquests tres anys de governs populars majoritaris, a Madrid i a moltes autonomies i ajuntaments, passaran a la història com el Trienni dels Xoriços, o de la ignomínia.

Dic trienni perquè vull suposar que a continuació de les eleccions de maig de l'any que ve, quan perdran la major part dels ajuntaments i de les autonomies, hauran de fer com Alfons XIII i dimitiran. Rajoy no podrà aguantar un any més sabent que ningú se'ls creu arreu de l'Estat i hauria de plegar, com féu el rei, per evitar mals majors. I vull suposar que els partits guanyadors exigiran la convocatòria d'aquestes eleccions Per això he titulat aquest article “els del PP, caput”.

El Trienni dels Xoriços o Ignominiós, ja veurem com ho bategen els historiadors, serà recordat per la desfeta de milions de llocs de treball; l'emigració massiva de la joventut més preparada de la història, per la manca de treball; per la ruïna de milions de xicotetes i mitjanes empreses; els desnonaments massius; per la immoralitat instal·lada en totes les institucions... La part més positiva serà el desmembrament que hauran provocat de l'Estat.

I juntament amb tantes desgràcies juntes, el Trienni Ignominiós també serà recordat com el del malbaratament de l'erari públic, a favor dels bancs, de les multinacionals i dels especuladors amics del règim, i el de l'empenyorament de tot l'Estat per a desenes de generacions. En definitiva, serà el trienni de l'empobriment de tots i de l'enriquiment d'uns pocs.

Entre aquests pocs la nòmina de subjectes impresentables també serà antològica. Potser brillaran especialment Blesa, Rato, els vuitanta beneficiaris de les targes opaques de Caixa Madrid, el Bigotes... Però, els centenars i centenars de polítics de segona i de tercera línia que, a través de Diputacions, Ajuntaments i empreses públiques també s'hauran beneficiat i es beneficien de targetes opaques i d'altres mangarrufes xoriceres també serà d'antologia. El cas dels partits és més que evident, començant pel PP (cas Barcenas, cas Gürtel, cas Brugal...).

Sobre l'ús de targetes negres per part dels polítics, recordem, a tall d'exemple, que no fa molts anys un regidor de Palma de Mallorca fou denunciat per utilitzar-ne una a càrrec de l'ajuntament mallorquí, per a pagar-se unes sessions de putes en un cabaret de Moscou. O el cas dels capos de la depuradora de Natzaret. O el cas de l'alcalde d'Oriola... I com no ens tremola la mà, ni tenim res a amagar, també devem recordar els “nostres” casos del Palau, de la família Pujol... (podeu afegir tot el que vulgueu).

Però, per si no en teníem prou amb uns governants desaprensius, només faltava comprovar quina mena de burros són. El cas de la candidatura de Madrid als Jocs Olímpics marcà història, fent el ridícul més gran que ningú es podria haver imaginat i només per això l'alcaldessa de Madrid hauria d'haver demanat disculpes i dimitit.

Ara, la que acaba de passar-los a aquesta gent sí que és grossa, amb la desgraciada actuació en el cas de l'èbola. Volien posar-se una medalla, la de l'eficàcia en el combat sanitari contra l'epidèmia, duent uns pobres missioners a curar-los i ha passat tot al revés, que ni s'han curat i damunt que han introduït l'epidèmia a Europa. Han actuat de manera inexperta i temerària i amb la descoordinació més absoluta dels serveis de salut han posat en perill la vida de moltes persones. Europa està escandalitzada del cas espanyol.

En el moment que escric aquest article, divendres a la matinada, la ministra Mato no ha dimitit encara i Rajoy, finalment, ha donat la cara sense preguntes dels periodistes... L'espectacle és tan lamentable que és possiblement el millor exemple del mal govern que patim. Com, a més a més, avui és el dia de la Hispanitat i acaba de perdre la selecció, per tot plegat he titulat aquest article com ho he fet: els del PP, caput! per xoriços i per burros.

ESPANYA TÉ ELS DIES COMPTATS

ESPANYA TÉ ELS DIES COMPTATS

Article publicat a el Punt/Avui el dia 5 d'octubre de 2014

Per molt que s'emprenyen a Madrid, el xollo de què viuen des de fa tants anys se'ls acabarà. Cada dia més gent de les autonomies, especialment les perifèriques, com ja passava en les províncies romanes a finals de l'Imperi, comencen a pensar que ja n'hi ha prou de nodrir la metròpoli, d'enviar-los tota la recaptació, a canvi de res i de no tenir la sobirania. Així que ara mateix, com a la metròpoli han abusat tant que han cremat tot el crèdit, cada dia són més els qui ens rebel·lem contra Madrid, com antigament es féu contra Roma.

Ha estat Catalunya l'autonomia capdavantera de la rebel·lió, com era d'esperar, perquè, a més a més, ja tenen una llarga experiència. A continuació el País Basc s'ha apuntat a fer el mateix. Canàries, al neguit històric de les seues necessitats mal cobertes per la llunyania, ara estan a parir per tot el merder de les explotacions petrolieres que vol encolomar-los Madrid i volen organitzar un referèndum, que també els el vol prohibir el govern central.

I el País Valencià? El nostre cas és més especial. Ací la idea de reclamar la independència no ha calat profundament en tot el veïnat, encara que sempre hi ha hagut una minoria que no ens hem oblidat de la història. Ara, però, ja comença a manifestar-se un canvi notori, entre altres coses perquè hi ha la protesta dels empresaris, farts que les inversions de l'Estat les destinen a altres autonomies que no la nostra, i en general la rebel·lió augmenta en totes les capes de la societat pels maltractaments econòmics a què ens sotmet el govern central.

Tot açò, que la mar bull com la cassola al forn, els de l'Estat no ho veuen o no volen veure-ho. Ahir mateix la inefable senyora Cospedal deia que “Espanya és única i indivisible...” És el  que deia José Bono, i ara que me'n recorde el mateix Primo de Rivera i Francisco Franco. La reina de la fira d'Albacete s'ho hauria de fer mirar. Com la Constitució diu el mateix, estem en un atzucac, perquè és estrepitosament inacceptable tal com està redactada, entre altres coses, pel concepte d'Estat.

La pluralitat que reconeix en algun moment la Constitució, es refereix al folklore i sols a això. Les llengües, que són el més important, intenten de substituir-les pel castellà (Wert vol espanyolitzar totes les criatures; a les Balears intenten reduir l'ensenyament del català; a Catalunya una sola família pot doblegar un centre escolar perquè al seu fill l'ensinistren en castellà; les autonomies amb dues llengües, si les governa el PP, potencien i fan més ús del castellà...).

Arribats en el punt en què estem, mentre Catalunya tira endavant amb el referèndum, seguint una estratègia molt encertada, i com segurament farà el mateix Canàries, ja hi ha qui es planteja la necessitat de fer una nova Constitució. Hi ha qui parla de canviar el model centralista i crear un Estat Federal, i fins i tot hi ha qui reclama una República. Amb la mentalitat espanyolista que tenen “ells” no hi ha massa possibilitats de reeixir-se'n. Perquè ells viuen instal·lats, com diu la Cospedal, en “una única nació espanyola que és la que tenim en aquest moment i la que ens vam donar fa molts anys”, de la qual nosaltres quedem fora.

Precisament la seua “nació” es formà pels Decrets de Nova Planta, en 1715; fins aleshores no existia Espanya. I fou a costa d'aniquilar i/o reduir les altres nacions, perquè havien perdut la guerra contra l'exèrcit castellano-francès. Mira quin mèrit, tu. I com nosaltres perdérem la guerra, el borbó que la guanyà (Felip V i els borbons successius) decretà reduir-nos a tots a les lleis de Castella. I des d'aleshores, tots muts i a la gàbia.

Així que, ho tenim molt pelut, senyora Cospedal, vostès i nosaltres, perquè tenim una visió diferent. En realitat vostès ho tenen més fotut, perquè nosaltres no tenim res a perdre i vostès, sí. I sap què passa? Doncs que com ara ho tenim tan fotut, tot el que podem fer és guanyar alguna cosa, a costa de vostès. Oi que no ho entèn? En efecte, no ho entén. És que vostè és “española por los cuatro costados”, com José Bono, que és “español hasta las cachas”, i no entenen que ningú els puga dir: doncs, escolte, jo no sóc espanyol! És posen de tots els colors i a bramar. Això no pot ser, criden, però així és.

Doncs ja que hi ha aquesta sensació, aquests convenciments, que tenen cada dia més ciutadans de la perifèria de l'Estat, vostès han de començar a tenir-ho en compte. La Espanya de vostès té els dies comptats i hauran de fer-se a la idea que si volen sobreviure hauran d'acceptar unes altres regles de joc (una altra Constitució, per exemple) i resignar-se a perdre les prerrogatives de tirar mà de la perifèria i viure amb la cama en alt.

Un exemple de com avança la cosa fou el sorprenent comentari d'un amic, a qui no li coneixia cap interès per la política, quan algú va treure el tema del referèndum català. Estàvem sopant i algú digué que si els catalans no volen ser espanyols, que no els donen ni un euro, perquè demanar sí que saben. És quan el sorprenent amic que comente, digué que ell tampoc era espanyol i des de la Batalla d'Almansa. Ho entén senyora Cospedal? Un valencià tan normal ara ja està tan segur d'ell mateix que no se sent espanyol; vosté també està molt segura que sí que ho és. Què farem, doncs? Perquè, o ens unflem a hòsties o tractem de cercar una solució pacífica, pactada i democràtica, com han fet a Escòcia.