"CONSUMATUM EST" EL XÚQUER

"CONSUMATUM EST" EL XÚQUER

Article publicat a el Punt/Avui el dia 23 de març de 2014

Crec que les paraules del titular d'aquest article les digué Crist quan el crucificaren, quan al remat de tant de sofriment deixà d'alenar, el pobre: tot s'ha acabat! Al Xúquer li podem aplicar les mateixes paraules que Crist: consumatum est!. Allò que ens temíem ha succeït, i tot el que han batallat des de l'organització Xúquer Viu i des de tantes altres organitzacions agràries, ecologistes, socials, etc. no ha servit de res. La dreta ha imposat els seus criteris electoralistes i economicistes, al servei dels interessos del PP central i del manxec i ha sacrificat la història de la nostra agricultura i els drets històrics dels agricultors valencians, i fins i tot la salvaguarda de l'Albufera, a què estem obligats. Tot, amb el vist i plau del govern valencià del PP, de Fabra, de Rita Barberà, de tots.

Fins ara havien estat enganyant-nos, o tractant d'enganyar-nos amb promeses que finalment no han complert, que molta gent es creia, com per exemple Valero de Palma i la USUJ. Però ja no cal que intenten enganyar a ningú més, perquè ha estat el mateix govern de Rajoy que ha anunciat que ja no queda aigua del Xúquer disponible ni per a l'Albufera, ni per als regadius valencians. Han prioritzat els regadius il·legals de la Manxa, els interessos especulatius i urbanístics del Vinalopó i els compromisos electorals de la Cospedal.

Com a testimoni de primera mà de com s'ha organitzat tota l'operació per a privar-nos als valencians de l'aigua del Xúquer, puc afirmar que s'ha tractat d'una trama ordida des dels despatxos més obscurs i capitalistes, en base a les mentides d'uns i la ingenuïtat dels altres. El meu observatori era la regidoria d'agricultura i l'alcaldia de Silla, i tenia com a informador de primera mà el president local de la Séquia Real del Xúquer, Pepe Alapont, l'estellaor, amb qui col·laborí a preparar articles periodístics i intervencions alertant del perill de la tramoia que es duien entre mans els polítics populars.

Lamentablement, com s'ha vist, tots els esforços no han servit per a res. Els poderosos interessos que hi ha al darrere de la redistribució de les aigües del Xúquer i la feblesa extrema dels polítics valencians, que són unes merdetes davant de Madrid, han fet possible la desfeta que anem a patir. Els nostres polítics han fet un doble joc: de cara als valencians han fet moltes promeses electorals, que finalment han incomplert; contràriament, de cara a Madrid i a l'odiosa Cospedal, la seua ha estat una actitud genuflexa, servil i antivalenciana.

Els que hem llegit alguna cosa d'història ja sabem que els governants valencians, des de fa molts anys, potser que des de tota la vida, han tingut molt poc de pes a Madrid i no han sabut protestar, ni dir a res que no i per això mateix tots els governs centrals s'han dedicat a xuclar-nos fins la medul·la. Han tret tot el que han volgut de València i a canvi no ens han donat mai res. I fins i tot, molts valencians estaven /estan convençuts que la nostra feina era “d'oferir noves glòries a Espanya”. O siga que els valencians hem fet de puta als de Madrid i damunt els hem pagat el llit.

Els polítics de Madrid no haurien pogut fer una política tan negativa contra nosaltres, sense la col·laboració i la submissió dels polítics valencians, aquesta és la qüestió. I tampoc sense la ignorància dels valencians, que hem estat capaços de votar majories absolutes d'enemics centralistes (primer socialistes i després populars). Un poble que vota i aclama Zaplana, Camps, Fabra, Alperi... i tots els corruptes que estan ara mateix en la picota, és, evidentment, un poble que té el que es mereix. Quina llàstima de País, el nostre!

No he nomenat un altre personatge, que també trobe odiós i mentider de mena, com és l'alcaldessa de València. I no la podem oblidar, perquè ha jurat tantes vegades que defensaria l'Albufera i als valencians que ara, quan s'ha fet públic tot l'engany perpetrat i que el nostre llac ja no té salvació, és revelador que no haja obert la boca. I això que la volen fer ministra d'Agricultura! Ministra!

I això no és tot, perquè en el malèfic projecte que ara arriba a la seua consumació, el Pla Hidrològic del Xúquer, hi ha la maniobra de robar-nos l'aigua del Xúquer i endur-se-la a les urbanitzacions del Vinalopó; fins i tot de robar-nos aigua d'Alarcon i dur-la a Albacete, de gorra. A canvi han d'enviar-nos-en de la depuradora de Pinedo, tant a l'Albufera, com a la mateixa Sèquia Reial (Benifaió). Per a despistar juraren que hi hauria filtres naturals i que l'aigua arribaria en perfectes condicions tant al llac com a la sèquia. Però tot era mentida. L'aigua va directa a l'Albufera, sense filtres ni cap tractament, de la mateixa manera que ho farà a la sèquia reial.

En conseqüència, l'Albufera es perdrà definitivament, ja ho han dit. Així que allò que prometia la Rita, res de res. L'Albufera ja no servirà ni per a rentar-se la carxofa, senyora alcaldessa. I els conreus de l'Horta seran inexportables, perquè les aigües amb què regarem les nostres hortalisses no tindran els certificats que exigeix Europa i ens haurem de menjar nosaltres tot el que produïm.

Davant de tanta desgràcia que ens ha caigut a sobre, de la mà dels populars, amb el vist i plau d'Arias Cañete i l'aprovació del Pla Hidrològic, hauríem d'esperar que els valencians ens rebotaríem contra el PP, però no ho farem i amb això ja compten a Madrid. Els valencians som “muelles” com deia Felip III. Però, i votar-los? Quin valencià serà tan renegat que gosarà votar-los una altra vegada? Consumatum est, riu Xúquer, tot s'ha acabat.

EL PAPA? TOT UN TEATRE

EL PAPA? TOT UN TEATRE

Article publicat a el Punt/Avui el dia 16 de març de 2014

Em diu un amic que tot açò del Papa és teatre, escenografia. És un ex-capellà, d'aquells que penjaren la sotana pels anys 70 i que es casà amb una feligresa de qui era confessor, quan l'enviaren. a enfrontar-se al món. A poc a poc, nyas, descobrí l'amor, i tot féu un tomb en la seua vida, amb gran disgust de la mare i les germanes. Tingueren dues filles que són magnífiques, per a mi unes xiquetes encara, que ja casades li han fet uns néts. Ningú de tota la família va a missa, tan bones persones com són, la qual cosa vol dir que una cosa no té res a veure amb l'altra.

Estem prenent uns refrescs, ell Coca-Cola, cosa que li advertisc que no està bé, perquè aquesta empresa són un tall d'impresentables, que volen tirar la gent al carrer! Ens posem al dia de les calamitats que ens aclaparen. Com coincidim en tantes coses, n'hi ha poques que ens sorprenguen ja, sobre tot perquè arribats en el punt en què estem, jubilats i a punt de fer figa, moltes coses ens resulten, com diuen els francesos, déjà vue. La corrupció, els xoriços, les mangarrufes de la dreta...

Em conta que li estan arribant uns correus que l'amoïnen, malgrat que procura tirar-los directament a la paperera. A banda de les ofertes de gangues de tota mena, inclosa la viagra, rifes que ja li han tocat, ofertes d'acadèmies de preparar oposicions de policia, de la banca, etc. A banda de tot això, ara li envien una cosa des del Vaticà, que es diu “Zenit, el món vist des de Roma”.

M'explica que no sap com però tenen el seu correu, i cada dia rep una mena de revista feixuga i monogràfica, sobre les coses que fa el Papa, o algun que altre sant. Com no li interessa el tema, ha tractat d'evitar que li ho envien més i no ha pogut, no ha trobat la manera de “donar-se de baixa”. És com això d'estar batejats i apuntats, que no hi ha manera que esborren a la gent, doncs és el mateix, em diu. Ara també li demanen diners, per si faltava poc, tu.

Li explique que a mi qui m'envia res són els chavistes de Veneçuela, que fan una mena de diari: “Resumen latinoamericano”. No em fan nosa, però sincerament ja no tinc ganes de llegir propaganda de ningú, per tant també va tot directament a la paperera, encara que ho faig amb recança i cada dia em promet que l'endemà els llegiré.

Evidentment, el meu amic i jo ens hem fet vells i com diu Wody Allen, que és set anys major, en la vellesa sols passen coses horribles. El meu amic em pregunta que com era allò que li havia contat, quan discutia amb la nostra amiga Maribel sobre el tema de la jubilació? Li recorde que era durant una conversa entre amics, i com jo insistia que quan et fas vell tot s'acaba, la nostra amiga insistia que l'edat sols era una qüestió mental: tot depèn del cap, els anys estan en el cap...! Jo la vaig interrompre dient-li que s'equivocava: l'edat no està en el cap, com tu dius, sinó en la punta de la fava!

Tornem al Papa. Recordem que coneguérem en directe Pius XII, quan estudiàvem al seminari i anàrem a Roma, encara uns xiquets, amb els diners que havíem guanyat cantant als cors de les parròquies els dies de festa. Impressionant, tu, em diu, quan ens saludà des del balcó de Castelgandolfo. Visca el Papa, cridàvem. Com no sabíem el que fèiem, Déu ens haurà perdonat, li dic irònicament. Estàvem com al·lucinats, com si ja fumàrem porros; érem uns ignorants, em diu.

Els qui no han canviat són els del Vaticà. Ells posen un papa nou, de tant en tant i siga qui siga a la gent li cau la baba, Ací està la clau del negoci, li dic, en què la gent es mama el dit. Tant li fa que posen a Joan XXIII, un homenot gros i confiat que, ignorant la que anava a organitzar-se, convoca un Concili. O que posen a aquella cosa tan fina i esmerada que era Pau VI, que per cert s'enfrontà a Franco (al fill de...).

Home, li dic, sobre aquest jo acabava de casar-me i estava de viatge a Roma i m'hi vaig assabentar de tot allò del Procès de Burgos, perquè ací la censura era molt estricta. Doncs, sí, el Papa amenaçà Franco que retiraria el Nunci si afusellava ningú. D'acord, però aquell Papa i els altres, han mantingut els bisbes espanyols, que han convertit l'església en la rècula de burros reaccionaris que són.. És per aquells anys que el meu amic penjà la sotana.

Per cert que anàrem a veure la basílica de Sant Pere i ens vam creuar amb el Papa que, a dins del cotxe, anava beneint la gent que l'aclamava. La dona i jo haguérem d'esperar que passaren la policia, les sirenes i els vehicles papals, i l'home, quan arribà a la nostra altura, sense encomanar-se a ningú, aixecà la mà per a beneir-nos. Quan veié la meua cara de sorpresa i d'enuig avortà la maniobra. Al meu amic sempre li fa gràcia que ho conte.

Després va haver-hi un papa que durà uns dies, no? El degueren matar. I a continuació la gran sorpresa de fer un papa polac. Jo no el podia ni veure, em diu l'ex-capellà, i de fet, quan vingué a València, al balcó penjàrem una pancarta que deia “ací no t'esperem”, per a irritar els veïns que en posaren altres dient el contrari. Doncs jo hauria pogut estar ben a prop, ocupant un seient com alcalde de Silla, però em neguí a assistir-hi, li recorde. I després vingué el papa alemany... En quina visita papal és quan els del PP furtaren tants diners?

Tot teatre, Pitarch. Tot allò dels papes i del Vaticà respon als interessos dels qui intenten controlar les finances vaticanes. Això sí que és sòlid, la Banca Vaticana! Precisament la prova de foc que ha de superar el papa actual és si és capaç o no de controlar les finances apostòliques. Les coses que fa no són altra cosa que teatre. Teatre argentí interpretat per un jesuïta que diu que se sent franciscà...

Mentre fa tantes monades, posant-se gorres, o posant-se un corderet al coll, o criticant les sogres... Per què no crida a capítol els bisbes que estan dient les bestieses que diuen sobre l'avortament, sobre l'homosexualitat, sobre el nacionalisme, sobre la dona. Li dic que tot això i el tracte que es done a les dones, és el que de veritat definirà aquest sorprenent i teatral pontificat... De transmissió apostòlica res de res, Pitarch: tot un teatre, em diu contundent. Quedem per a un altre dia.

L'ORGUE D'ALARÓ I ALTRES REFLEXIONS

L'ORGUE D'ALARÓ I ALTRES REFLEXIONS

Article publicat a el Punt/Avui el dia 9 de març de 2014

Estic a Mallorca, concretament a Alaró, i malgrat el fort vent que bufa, faig el passeig que m'ha prescrit el metge. Me n'adone que no em desplau que el dia siga tan rúfol i que el fred m'arribe als ossos, perquè això amb una copeta d'herbes seques es pot solucionar. Avui estrene una gorreta i un gaiato, que eren dos desitjos insatisfets.

Llig el diari, mentre prenc un piscolabis, al sol a la plaça; avui és dissabte i hi ha mercat. Sorprenentment veig que l'església és oberta i entre, que era un altre desig que tenia, i que mai havia pogut satisfer, perquè sempre m'he trobat les portes tancades. L'església que jo només coneixia d'una nit de Nadal, durant el Cant de la Sibil·la, és molt interessant. Té uns retaules barrocs, que he de visitar amb deteniment. Em compre uns llibres que venen a la porta i me'ls llegiré, abans de la propera visita. L'orgue és molt bo, potser dels millors de la diòcesi, em diuen.

Em trobe amb la sorpresa que avui hi ha concert, com cada dissabte, dins de la sèrie “Els Matins de l'Orgue”. El d'avui ja és el 336 i jo encara ni me n'havia assabentat! M'assec, doncs, amb emoció i elegisc el lloc més idoni per a mirar i escoltar. Va venint la gent, no molta, és cert; em diuen que és pel dia tan dolent que fa que la gent s'ha quedat a casa.

L'organista és Miquel Bennàssar, format a Basilea. És el titular i director artístic d'aquests concerts. Al programa de mà que ens han facilitat llig que ha actuat a Suïssa, Itàlia, Catalunya, Àustria, Espanya, Alemanya i altres països. M'agrada la pinta que fa, que trobe que és d'organista, cosa que sé perquè tinc el costum de fixar-me si hi ha relació o no entre els músics i els instruments que fan sonar.

El concert comença, a les 11'30 en punt com diu el programa, amb uns anònims del XVII i del XVI. De manera rigorosa, però suau, fins que acaba  fermament i rotund, el primer anònim (Tiento de 6º tono). El segon anònim (My Lady Carey's dompe), és de to més subtil, com de música cortesana, com si fos una dansa de saltirons i de reverències.

Contrastant amb la suavitat anterior, Bennàssar comença la “Batalla dels segadors”, fortament i vigorosa, convençut que Catalunya triomfarà. Es tracta d'una improvisació feta pel mateix Bennàssar. Dels Segadors jo coneixia els arranjaments per a cobla, per a banda, per a cor i per a cor i orquestra simfònica (Ros Marbà), però mai m'havia imaginat l'arranjament per a orgue de Bennàssar. Després dels giravolts sobre el tema, impressionants, treballats, il·lustradors, s'arriba de manera ferma i plena al final rotund com d'un cop de falç definitiu. El concert continua amb simfonies i toccates de Bach, esplèndides.

Estic trasbalsat pel que acabe d'escoltar i veure, perquè l'orgue d'Alaró és magnífic, el marc molt apropiat, i per la cordialitat dels organitzadors i responsables dels “Amics de l'Orgue”, als qui accepte la invitació de prendre unes copes i de xerrar.

Precisament els explique que estant batlle de Silla tinguí la intenció de promoure la restauració de l'església i de l'orgue, que tothom creia desaparegut en la guerra civil, però del qual encara es conserva el seu secret, cosa que ignoràvem. No es va poder enllestir ni una cosa ni l'altra, pel desinterès dels clero i dels polítics locals, els explique i se'n fan creus.

Parlem de la quantitat d'activitats que fan a Alaró, que demostra que és un poble molt culte. Per això els dic que no comprenc que un poble amb tanta capacitat cultural, no dedique més atenció a assistir als concerts que organitzen. Els promouen a l'escola? , pregunte i sembla que no, em diuen.

En totes les activitats d'aquest tipus, ha d'haver-hi gent que s'hi dedique i que hi pose el seu entusiasme i el seu esforç. A Alaró compten amb personatges com el president Enric Mas, de qui després em contaran meravelles la gent que el coneix; Llorenç Gual, Joan Marcó, etc. També compten amb els ajuts municipals i de la Fundació Lichter, de la qual en parlaré altre dia.

Més tard comente tot açò a uns amics, que estan posats en tot tipus d'activitats socials, culturals i esportives. U d'ells opina que potser és que l'orgue és considerat un instrument exclusivament religiós, cosa que inspira poca confiança a alguns. Parlem que això no és cert i la prova és que el concert d'avui era tot de música profana.

Pense que a l'orgue li pot passar com al llatí, que la gent considera que són cosa dels rectors i d'anar a missa i són dos errors descomunals. Els països més civilitzats del món pensen tot el contrari i manifesten respecte tant per una cosa com per l'altra.

Siga com siga, jo recomane assistir cada dissabte (a les 11'30) als concerts de Miquel Bennàssar, a l'església d'Alaró. Jo pense fer-ho cada dissabte que hi siga a Mallorca. L'associació organitzadora recomana també, la visita al Casal de Son Tugores, que és un centre municipal d'exposicions, al mercat setmanal i a les galeries d'art de la població. Mentrestant, feu com jo i cerqueu al google interpretacions de Miquel Bennàssar, a l'orgue d'Alaró.

SI TINGUEREN VERGONYA, DEIXARIEN DE FER EL BURRO

SI TINGUEREN VERGONYA, DEIXARIEN DE FER EL BURRO

Article publicat a el Punt/Avui el dia 2 de març de 2014

Estic uns dies a Mallorca i torne al bar on vaig conèixer, fa uns mesos, un simpàtic cambrer, ni andalús del tot, ni mallorquí, que em va atendre en català. Pel que m'explicà, malgrat que originàriament era de Sevilla, els pares el dugueren quan tenia 5 anys, i en els 30 que hi viu s'ha integrat plenament en aquesta terra. Jo sóc més mallorquí que andalús, diu. Casat amb una gaditana, també immigrada, Rocio, entre ells dos parlen en andalús, i també ho fan amb la família. Al treball, els dos parlen en català si cal.

Tenen un fill, Carles, “perquè al iaio li deien Carlos, però li hem volgut posar el mateix nom en català, a posta”. El nin va a l'escola pública, en català. Ell i la dona decidiren parlar-li també en català, perquè “el meu fill és totalment d'aquí” em diu, tot pagat.

M'explica que havia participat en totes les manifestacions per l'ensenyament, amb la dona i el fill, i que havien recolzat totes les vagues que s'havien convocat. Du penjat el xip “No m'agrada el teu esTIL”, que fou un dels eslògans de la campanya contra el projecte de Bauzà, anomenat del Tractament Integrat de Llengües (TIL). Aquest decret és l'instrument amb el qual el govern balear, amb l'excusa d'introduir l'anglès, redueix l'ensenyament del català; d'això es tracta.

Pense la barbaritat que representa atacar la llengua, per part de Bauzá i els seus acompanyants. Haurien de conèixer Paco, a veure si els queia la cara de vergonya. Aquesta gent del govern popular de ses Illes viuen obsessionats pel tema nacionalista, talment com els passa al govern popular central i, com ja he escrit alguna vegada, obeeixen les ordes de Madrid amb diligència. Madrid té decidit fer tot el mal possible a la llengua catalana i en això estan. Bauzá combrega amb la idea i cerca un premi.

Malgrat aquesta gent, pense que no devem perdre la confiança i que reeixirem dels seus atacs. En primer lloc hi ha el fet que estem experimentats a suportar tota mena prohibicions, limitacions i exclusions per la llengua, al llarg de la història. En segon lloc perquè l'única possibilitat dels populars d'imposar les seues verinoses agressions és si tenen majoria absoluta, cosa que aviat se'ls acabarà, en les properes eleccions. En tercer lloc, que la intel·lectualitat de les illes i la majoria de les associacions culturals i cíviques, els partits altres que el PP, i fins i tot molts batlles populars, estan en contra de l'intent lingüicida de Bauzá. Finalment, perquè la societat defensa la seua llengua, la llengua catalana, inclosa una gran part de la població immigrada, com acabe de contar; ho han demostrat a bastament.

L'obsessió de Bauzá i la seua gent contra la llengua catalana també l'han adreçada contra les quatre barres i en aquest sentit han tret una Llei de Símbols i un Decret prohibint l'ús de la senyera en els edificis públics. Un altre desideràtum absurd de Bauzá, perquè malgrat el que ell vol, gairebé la meitat dels ajuntaments illencs s'han apressat a declarar la senyera de les quatre barres com l'oficial als respectius municipis.

Com em diu Paco, amb qui ho comente, tindran molta feina si volen esborrar les quatre barres, perquè s'hi veuen per tot arreu, als escuts, a la mateixa senyera oficial... Doncs, què els passa a aquesta gent? Alguna vegada he dit que és que tenen molta barra, o que són uns penques; lamente que en castellà puguen dir el mateix més gràficament: són uns caraduras. En efecte, no tenen vergonya, perquè saben que no tenen raó. Saben el que diuen els filòlegs i els historiadors, però ells continuen enredant, confonent, prohibint i amenaçant.

Com acabarà tot aquest merder, em pregunta una jove de Santa Maria en una tertúlia a la qual m'han invitat? Jo, que ja veig la jugada des de la graderia, perquè ja no tinc edat per a baixar al camp, li dic que ells van cap enrere i nosaltres cap avant; i que, malgrat que ells ens foten cops al cap i potades i nosaltres a ells no, perquè ens falta la voluntat i la pràctica, nosaltres els podem escopir a la cara i dir-los botiflers, cosa que ells no poden fer. Sobre tot, li dic, el més important és saber que al final la jugada la guanyarem nosaltres, perquè tenim la raó i som més bona gent.

La tertúlia s'anima amb les històries de les incongruències i dels desficacis del PP, que conta cadascú. Les hi ha de tots els colors i, com és natural, destaca el posicionament de la Federació d'Entitats Locals de les Illes Balears (FELIB), amb majoria popular, contra de la llei de símbols, perquè consideren que contradiu la llei constitucional que permet que els ajuntaments puguen declarar un símbol d'interès local i penjar-lo dels edificis. Segons Bauzá i la seua gent, no senyor, perquè hauran de demanar-los permís a ells. La llei de símbols, segons el FELIB, “no té ni solidesa ni gens de sentit”.

Evidentment, la llei de Bauzá persegueix eradicar de les façanes dels centres escolars el famós llaç quadribarrat, en defensa del català i de l'ensenyament públic. A partir d'aquesta llei ja no es pot fer tal cosa, de manera legal, però, malgrat això, els llaços continuen lluint de les façanes escolars i, possiblement, més encara que mai.

En conclusió, la tertúlia, tota d'ensenyants, acaba amb el compromís de tothom d'oposar-se a tot el que diga Bauzá; si ells diuen A, doncs caldrà dir-los que B. Es tracta d'aguantar el tipus i d'esperar el resultat de les properes eleccions, diu un contertulià, que parla poc, però que sé que és de MES per Mallorca (federació de gent del PSM-Entesa Nacionalista, Verds i etcètera).

Per altra part, els dies de la meua estada són magnífics i la gent continua tan encantadora com tota la vida, perquè malgrat en Bauzá i totes les seues malifetes, la illa és un món de pau impertorbable. Si els populars tingueren vergonya, que no en tenen, deixarien de fer el burro.