NOMÉS FALTAVEN ELS RUSSOS

NOMÉS FALTAVEN ELS RUSSOS

Article publicat a el Punt/Avui el dia 24 d'agost de 2014

La més noble, però també la més desgraciada, de les activitats econòmiques és l'agricultura i això ho saben molt bé els homes del camp del País Valencià, que són els qui pateixen les desgràcies. Pel que fa als ciutadans no agrícoles hem acabat entenent-ho també així, i els donem la raó als agricultors. L'excepció són els governs i els polítics, que encara no s'han preocupat per trobar una solució al desastre.

Des de fa més de vint anys les rendes dels llauradors han anat amainant, perquè els preus dels seus productes han anat a la baixa, mentre que els costos ho han fet a l'alça.. L'entrada en Europa, negociada en perjudici de l'agricultura mediterrània i el fet que els nostres productes hagen estat la moneda de canvi per a negociar la pesca amb el Marroc; la liberalització de les importacions agrícoles d'Àfrica i d'Amèrica, en perjudici de la nostra producció pròpia, etc. Tot ha estat i és un cúmul de despropòsits contra els llauradors i el resultat ha estat l'empobriment del sector i, en conseqüència, l'abandonament del camp dels qui han pogut fer-ho.

I per si encara no n'hi havia prou, tenim la problemàtica de l'aigua, especialment del Xúquer, que els polítics del PP la volen cedir a la Manxa de la Cospedal i a les zones del Vinalopó. En aquest cas es tracta d'un compromís amb els alacantins, perquè tinguen aigua en els xalets de les urbanitzacions... A canvi que els voten. El PP es posiciona així en contra dels nostres regs de la Ribera i l'Horta Sud i dels drets històrics dels valencians.

Les calamitats no paren i l'última és que el tancament de les fronteres russes a la importació de fruites i verdures ens afecta directament als valencians, la qual cosa és la ruïna més total que faltava. I el govern valencià, què fa? De moment, com no tenen cap capacitat política, les decisions les prenen a Bruxel·les i a Madrid, sense consultar-los res, ni a Ciscar, ni a Fabra, que s'han limitat a “prometre” que reclamaran ajuts. O siga que una merda per a nosaltres! On hem arribat, valencians?

Recomane llegir a la premsa les protestes dels dos sindicats agraris valencians perquè coincideixen a denunciar que els “ajuts” que ha promès Europa són totalment insuficients, una burla. De la Unió jo ja m'esperava una resposta contundent a la ministra i al conseller, però que AVA s'haja posicionat també a la contra, quan normalment està més en la línia del PP, això ha estat sorprenent i significa que els populars s'han passat totalment de la ratlla; fins i tot els seus amics ho reconeixen.

Els de la Unió parlen de posar remei a la crisi permanent del camp valencià, de manera contundent, amb la intervenció de mercats, amb la protecció contra la competència externa i amb els ajuts directes a les rendes. Són tres propostes que xoquen totalment amb les polítiques neoliberals i especulatives del PP i, per tant, amb aquest govern tenim poques possibilitats. Ni podem comptar amb el PP ni, en general, amb els governs de Madrid, siguen del color que siguen, perquè els socialistes feien el mateix que els del PP.

La gent ja va adonant-se que els valencians, per al govern central, no som res i que allí ens tenen per uns poca-roba. Cada dia llegim als diaris que rebem menys diners que cap altra autonomia, que anem a la cua de tots, que som els que més paguem i menys cobrem... Això, des de l'esquerra de veritat (els socialistes no), hem estat advertint-ho i protestant-ho, de sempre. Curiosament ara Fabra diu que també se n'ha adonat i intenta plantar cara davant dels seus, sense massa èxit. Sembla que els de Madrid li retreuen que el País Valencià ha estat la cova d'Ali Babà.

Per tant, arribats en aquest punt, amb els populars amb el cul a l'aire, la pregunta que es fa tot el món és: com és que els valencians encara voten al PP? Com és que els valencians poden suportar les injúries que estan rebent dels seus polítics corruptes, les factures dels quals les ha de pagar el poble?

Dona una vergonya insuportable veure que en qualsevol tertúlia de televisió o de ràdio, que tots els comentaristes de la premsa, inclosos els mitjans del PP, tots coincidisquen a posar-nos com el paradigma de la corrupció i la disbauxa, del desgovern. Jo sempre explique que els del PP ho han tingut fàcil perquè a València en agrada bufar en caldo gelat i les promeses dels populars han anat sempre per les grandiloqüències, que han entusiasmat la coentor de la nostra gent. És la nostra gran desgràcia històrica, ser uns pobres il·lusos que ens hem deixat estafar sistemàticament (llegiu Tres forasters de Madrid, d'Escalante).

Confiem que això s'acabe en les properes eleccions, perquè en el punt a què hem arribat ja no valen les excuses. Els valencians i valencianes ja sabem que, per culpa dels qui ens “governen” estem arruïnats i que hem de pagar pel que no hem fet, però que hem deixat fer. Som culpables per col·laboració ignorant, per tant, com els del PP s'han menjat la carn, ara que siguen ells els que roseguen l'os. Nosaltres, no.

LA LLEIALTAT AL PAÍS O ALS DINERS (II)

LA LLEIALTAT AL PAÍS O ALS DINERS (II)

Article publicat a el Punt/Avui el dia 3 d'agost de 2014

Amb aquest mateix titular escriguí el Repunt del 21 d'abril de 2013 i avui l'he volgut recuperar, perquè el que vaig dir era una premonició de la situació que vivim aquests dies, per culpa del cas Pujol. Aleshores, jo blasmava contra els polítics corruptes del PP i del PSOE, com vinc fent cada dia, amb els nous casos de corrupció que van apareixent a la premsa. Algú em preguntà per què no blasmava també dels casos de CIU, ja que començava a parlar-se dels assumptes tenebrosos d'un fill de Pujol.

Aquell dia vaig escriure, i avui ho mantinc: “no tinc cap inconvenient a dir ben clar i en català que també proteste pels casos en què estiguen implicats polítics de CIU. I em sentiré molt més estafat que en el cas de pinxos com el Bigotes, Barcenas, Urdangarín, etc.... perquè, per alguna raó ens havíem cregut que nosaltres no érem d'eixe món”. Ara ja tenim clar que també nosaltres tenim la mateixa ració de xoriços, com tenen a tot el món.

De tota manera vull subratllar que els fets de la família Pujol-Ferrusola són molt més dolorosos per a mi, com ja avançava fa casi un any i mig, dient: “la deslleialtat al País dels qui crèiem que donaven la cara, i si calia la vida, per la recuperació de les nostres llibertats nacionals, i que per això gaudien de tot el nostre crèdit, és molt més insuportable, per a mi, que totes les barbaritats espanyoles. En certa manera, jo les d'aquells ja me les pressuposava, i no m'han sorprès tant com les d'esta altra banda de la trinxera”.

Ara hem de confiar que l'administració i la justícia resoldran amb agilitat i es deixaran de martingales judicials i dilatòries, que és el que fan amb els casos que els interessa, que són els d'ells. De moment, l'actor principal, o siga Pujol, ha cantat i ha demanat perdó i confiem que també ho farà tota la resta de la família implicada. Açò s'ha de tenir en compte perquè no és el que hem vist a Espanya en els casos més recents (Gürtel, Eres andalusos, etc.). CIU com a partit també ha actuat amb contundència i ha fet fora els interfectes, sense contemplacions, cosa que no han fet ni el PP ni el PSOE, sinó tot el contrari. Dit tot açò, ja s'ho farà aquella il·lustre família, perquè diners per a pagar-se advocats no els en faltaran.

Per cert que el sentiment patrimonial que tenen els pujolistes respecte dels Països Catalans ha de ser encomanadís, perquè també el té el seu millor amic d'aquesta part del riu de la Sénia, que és Eliseu Climent, però açò ara no ve al cas. A banda d'aquesta gent, que ja pagaran pel que han fet, el que ens ha de preocupar és la repercussió que pot tenir l'afer en el referèndum del 9N. Jo crec que no n'hauria de tenir cap, perquè el que votaran els catalans no és si porten a la garjola el sr. Pujol o no, sinó si volen la independència. S'ha de fer un esforç, doncs, cadascú l'ha de fer, perquè la decepció que ens ha provocat el cas Pujol no influïsca en els ànims de ningú. La voluntat del poble de Catalunya ha d'estar per sobre de totes les misèries, incloses les d'aquesta família i s'ha de manifestar de manera clara i rotunda en la consulta del 9 de novembre. I que es fótiga Espanya!

És evident que els espanyols i els espanyolistes s'aprofitaran tant com podran, com ja estan fent en totes les televisions públiques i privades, i intentaran embolicar-ho tot en el mateix paquet: el referèndum i el cas Pujol. Tractant-se d'aquesta gent, això és inevitable i, per tant, el que cal és no fer-los ni cas i anar a votar sí i sí; és el que jo faria si estiguera inscrit al cens de Catalunya. A més a més, estem davant d'una maniobra d'Estat, interessada i oportunista, per les dates que s'han triat, en vespres del referèndum i perquè, ben mirat, és molt sospitós que del centenar de fortunes que un centenar d'espanyols tenen dipositats a l'estranger, segons explicà Montoro, sols n'hagen “aparegut” unes poques, i ara la del sr. Pujol, per voluntat pròpia. Què ha passat amb les fortunes de la majoria? Qui són, podem saber els noms? Són borbons, són francos, són aznars, són gonzàlez...? Per què no se'ls investiga?

De tota manera, dóna ràbia veure'ls, amb tanta merda que porten a sobre, en directe i en diferit, exclamant-se d'aquest trist cas Pujol! Per al nostre consol, també ens exclamem i ens exclamarem nosaltres quan veiem o veurem Matas, Bárcenas, el de Torrevella, Fabra, la Castedo, Baltar, Crespo, etcètera, etcètera, i fins a més d'un centenar d'individus i d'indivídues, cara a la presó. Així que, una cosa per altra. I que conste que ells tenen més xoriços que nosaltres, encara que això no és cap consol, és la veritat.

Finalment i com ha quedat clar que no vull disculpar a ningú, una cosa és certa i és que la història parlarà de Pujol per la seua obra, encara que tinga aquesta pàgina en gris, però dels xoriços espanyols no dirà ni un borrall. Ja tindran prou feina els historiadors a explicar tota la sèrie de barbaritats contra la societat que han perpetrat la colla que ens malgoverna.