ÉS L'HORA DE FER-SE UNA FORTUNA

ÉS L'HORA DE FER-SE UNA FORTUNA

Article publicat a el Punt/Avui el dia 26 d'abril de 2015

 

On hem anat a parar? Amb tant de xoriço fent-se d'or i pràcticament amb impunitat, era d'esperar que això de posar la mà, de fer l'egipci i d'escudellar-se les millors comissions, acabaria sent una professió envejable. Si una societat sencera i durant unes quantes generacions, veu cada dia casos i casos de gent capaç de fer-se una fortuna sense córrer massa riscos i sense treballar, és lògic que hi haja qui puga somiar que també en té dret. Per si jo fos un d'aquests somiatruites ambiciosos, acabe de rebre un correu oferint-me “construir la meua fortuna, pas a pas”.

 

Cada dia, faig la neteja diària dels correus que no m'interessen, que llence a la paperera perquè m'ofereixen treball, fer-me policia, unes vacances extraordinàries, comprar andròmines a preu de saldo, una assegurança, fer-me més guapo, aprimar-me ràpidament, eliminar el colesterol, tindre un cotxe superguai.... Fins i tot, m'han ofert un encontre discret amb una senyora que viu prop de casa...

Contràriament, amb els correus que sí que em poden interessar em passa tot el contrari i cada dia en rep menys. Serà perquè els amics em van oblidant? Pep Montalvà, a qui li ho estic contant, em diu que el que passa és que els meus amics també s'han fet vells i ja no escriuen; o que s'han mort. És possible.

L'oferta de què parle m'ha cridat l'atenció, perquè es tracta de començar a fer trading (invertir online a partir de 200 euros) per a construir-me la “fortuna que em meresc”, pas a pas. No sé com saben que em dic Josep Lluís, però ho saben, ni per què em meresc una fortuna, cosa que jo no sabia ni m'imaginava.

Una mica encuriosit, he preguntat què és això de fer trading i m'han dit que és treballar amb la Borsa i que no cal ser massa espavilat. Els qui s'hi dediquen tenen, fins i tot, una taula amb 10 manaments especials, com el de dedicar-se a l'especulació. El meu amic Pep Montalvà em diu que el que m'ofereixen és una piràmide, o siga una estafa. Al marge del que siga o no siga, la realitat és que parlen de fer-se amb una fortuna.

Era d'esperar que arribaríem en aquest punt? Doncs, pensant-ho bé, sí, perquè en un país de somiadors i de papamosques, el fet que els polítics s'hi dediquen i amb tant d'èxit a fer-se fortunes, havia d'acabar per convertir-se en un somni: uns magnífics sous, rellevància social, viatges, hotels i gin tònics de franc, comptes a Suïssa... i damunt que et tornen diners en la declaració d'Hisenda!

L'admiració que alguns poden sentir per aquesta gent és talment la que, tradicionalment, ha tingut molta gent pels bandits, pels conquistadors, pels grans capitans, pels grans lladregots de la banca... I com tots els somnis són comercialitzats (si algú diu que no, que mire la publicitat de la tele), el de fer-se una fortuna com els polítics, també. La gran contribució a la moral pública d'aquesta gent, especialment dels populars i dels socialistes, és la perversió de la moral social i de la gent.

El fet que algun polític tinga una marrada, com li ha passat al Rato, no impedirà que la gent deixe de somiar a imitar-los. En realitat, el que li ha passat a Rato és que no ha fet bé les coses, amb tot el que sap i per això, segons Montoro, l'han enxampat; perquè s'ha confiat massa. És el que digué Feijoo de Camps, que havia tingut “muy mala pata y lo han pillado”. Per això els qui enxampen són l'excepció, els qui es confien massa.

Els qui ens mirem el món d'altra manera, és evident que rebutgem aquests comportaments. Sabem que perquè algú faça una fortuna, altres s'han de fotre, i sinó que els ho pregunten als preferentistes de Bankia. Així que, perquè no som de la casta del Rato, ni del Bárcenas, ni del Trillo, ni de la Rita..., evidentment no farem cap fortuna, llevat que ens toque un euromilions, amb pot i tot.

Capficat en tots aquests pensaments i relativament escandalitzat per les despeses insultants i excessives que ha anat fent la Rita Barberà, mamant-se la gran vida a costa de la parròquia (hem d'agrair a Compromís la seua investigació), encara m'ha indignat més conèixer l'enquesta que acaba de publicar la Ser, segons la qual el PP perd la majoria absoluta en la Generalitat i l'Ajuntament de València, perquè perd la meitat del seu electorat, però sols la meitat, i encara tenen possibilitats de continuar.

Si l'enquesta es materialitza el 24-M, el PP pot continuar fent la mà, si compta amb Ciutadans, o siga amb el lerrouxisme (perquè Rivera és Lerroux sense bigoti). Així que sols queda la possibilitat que guanye la hipotètica esquerra redemptora si, de cara a l'Ajuntament, Compromís, el PSOE, EU i Podem fan ambo. Sinó, tots a la merde! Pel que fa a la Generalitat, l'ambo l'han de fer entre Compromís, el PSOE, EU i Podem, sinó, també a la merde!

El problema serà, doncs, que Podem finalment es decante cap a l'esquerra, que és on tots els situem, si finalment Ciutadans es decanta cap a la dreta. Jo ja he dit el que pense, però tot quedarà en mans dels polítics. Avui m'agradaria equivocar-me en tots els mals pressentiments que tinc. Xicas, al salón!

HÒSTIA, TU, EL QUE ENS FALTAVA, ARA EL RATO

HÒSTIA, TU, EL QUE ENS FALTAVA, ARA EL RATO

Article publicat a el Punt/Avui el dia 19 d'abril de 2015

Diuen que quan dimecres passat, de matinada, despertaren Rajoy per a mostrar-li la notícia de l'evasió i el blanqueig de capitals de Rato, que havia fet aprofitant-se de la llei de Montoro, el president exclamà: “Hòstia, tu, la que ens faltava, ara el Rato”. Jo no el crec capaç d'exclamar-se d'aquesta manera, primer perquè ell no sap català, ni en la intimitat. En segon lloc, perquè ell és un bon cristià i no fa renecs, ni diu blasfèmies. Però, ja se sap que la gent és molt maliciosa; per la meua banda, però, estic segur que no ho digué. Ell no sol dir res.

Rato, com Bárcenas i tota la rècula de polítics implicats en les corrupcions ja conegudes, en les que estan aflorant i en les que afloraran, són uns miserables, uns immorals, indignes i vils, que mereixen el menyspreu de tothom. La societat, encara que ha tardat, finalment se n'ha adonat del gran frau que signifiquen i per això les enquestes preveuen la seua davallada espectacular en les properes eleccions. Sé de votants tradicionals seus que estan penedint-se d'haver-los votat i així m'ho han manifestat.

En la sorprenent situació en què es troben els populars, és natural que hi haja polítics populars, com la mateixa Aguirre, que reconeixen en públic que els va a costar molt car els abusos que han comès, sobre tot ara pel cas Rato; en privat, els descontents o defraudats se'n conten a milers.  La histèria dels barons Fabra i Bauzá, tractant de comprar vots entre els militants d'UPyD i de Ciutadans, no té cap altra explicació que el fet que saben que els arriba l'hora de la desfeta i intenten agafar-se on poden. Així que estarà molt bé, que acabe definitivament la bogeria del PP: que se'n vagen!

El problema serà reconduir-ho tot, després de tanta barbàrie, començant per pagar els rescats dels bancs i tots els deutes que deixaran pendents, molt superiors als que han heretat els grecs. S'hauran de modificar les lleis que han possibilitat la privatització de l'ensenyament i de la sanitat i recuperar els serveis ja privatitzats. Hauran de recuperar-se els llocs de treball perduts en l'administració, especialment en sanitat i educació... I caldrà invertir en investigació...

Serà com si tot començara de nou, com si partírem de zero, després d'una llarga guerra. Ens farà falta un pla Marshall, tanta destrossa han fet. Això vol dir que durant molts anys les properes generacions restaran empenyorades i s'hauran de fer grans esforços per a sortir-se'n. Una cosa pareguda a la que s'hagué de fer per a reeixir de la sotragada a què ens havia abocat la guerra civil i la postguerra.

La situació pinta així de negre i que ningú es faça il·lusions. Anit mateix els comentava a uns joves, antics alumnes, que estan treballant a Noruega, a través de l'skype, que s'hauran de resignar a allargar l'exili. Un d'ells ja s'ha casat amb una noruega i té una nina i jo sempre l'he felicitat per les dues coses. 

És un jove infermer que hagué de marxar (fugir) per la falta de perspectives laborals. Ara cobra 3000 euros (en moneda noruega), mentre que si s'haguera quedat a València estaria vivint en casa dels pares.

Tenim raons més que suficients, doncs, per a sentir-nos profundament fotuts per tant com ens estan fent sofrir aquests franquistes de merda que són els populars, xoriços com Déu n'hi do. S'han guanyat en els llibres d'història el mateix tractament que la dictadura franquista de la qual són excrescències i no tindran perdó.

Tornant al Rato, ha estat aclaridor saber que l'esfinx de Rajoy ha reconegut que ara sí que “la hemos jodido”. Com ho ha dit en castellà, que és l'única llengua que parla, i ho ha reproduït la televisió, açò sí que és cert que ho ha dit. Doncs, me n'alegre. Qui ha dit que no està bé alegrar-se de les desgràcies alienes? De totes les que els puguen caure a sobre als populars, ens n'hem d'alegrar, és just que ho fem.

Així les coses, en plena febrada electoral, a un mes i escaig de les municipals i autonòmiques, la bomba del Rato és com un regal dels déus que s'ha de saber aprofitar. Sempre s'ha dit que qui la fa que la pague, així que, pel que han fet, que paguen els populars: expulsem-los a les tenebres exteriors!

Evidentment, en aquest context, el nacionalisme català i el basc eixiran guanyant i, per tant, també els qui anem al darrere (balears i valencians, navarresos i gallecs). Exactament no sé si els nacionalistes guanyarem molt o poc, però millor que ara ja estarem, perquè la batalla continuarà, però ja no serà contra l'espanyolisme tronat que representa l'aznarisme.

Per cert, què diu Aznar de la situació? Què diu del seu amic Rato? Segurament res, com ja féu quan Blesa, quan la Mato... Aznar, que té recollits a la FAES que ell presideix, a la flor i nata de tota la púrria (Cospedal, Wert, Aguirre, Trillo... No m'estranyaria que també hi estiguera Rouco) mai no diu res, ell arrufa el bigoti, frunz les celles i ja en té prou. Que sàpiga que la història tampoc el perdonarà.

BAUZÁ, HERR KOMMANDANT. I FABRA, QUÈ?

BAUZÁ, HERR KOMMANDANT. I FABRA, QUÈ?

Article publicat a el Punt/Avui el dia 12 d'abril de 2015

Com sempre que sóc a Palma, he llegit l'article que publica Matias Vallés al Diario de Mallorca. Sempre que ho faig puc gaudir d'una bona literatura periodística, puc fer-me una idea suficient de la situació política i social de l'illa, i puc riure'm a plaer. Fer tantes coses llegint un article sols és possible si l'autor escriu bé, és agut i incisiu, té molta informació, va directe al tema que interessa, no té pèls a la llengua, té mala llet i té gràcia.

Crec que fou a meitat de l'any passat que Vallés rebatejà el president Bauzá de herr Commandant; des d'aleshores sempre que ve a tomb (molt sovint) ho repeteix. Com l'ocurrència té el seu perquè, i encara que siga un poc tètrica perquè evoca els nazis, tothom s'hi ha apuntat i mitjançant el facebook i altres mitjans, fan riota i li dediquen tot d'improperis.

Qui més èmfasi posa és el mateix promotor, Vallès, que diu de Bauzá que és un provinciano madrileño, que presideix les Balears des del trono del pavo real i que té el Consolat del Mar com un negoci privat. També diu que per culpa de Bauzá les Balears és l'autonomia pitjor educada, “a l'altura del seu president”, perquè els illencs reben 720 euros per càpita per a educació, mentre que Euskadi en rep 1400. O que en sanitat reben 1056 euros per càpita quan els extremenys en reben 1387.

Conta les maneres arbitràries i contradictòries de Bauzà per a relacionar-se amb la gent, fins i tot amb la seua mateixa gent (consellers i càrrecs autonòmics i alcaldes) als qui nomena i destitueix a dit, en alguns casos amb tres dies de diferència, entre una cosa i l'altra... Recorda l'aberració de la doctrina Bauzá sobre la llengua de les Balears, que consisteix a dir que allí no es parla català, sinó mallorquí, menorquí, eivissenc i formeterenc. Algú ja ha protestat reclamant que també es parla cabrenc. Naturalment, amb l'historial de barbaritats i de despropòsits del personatge i les maneres antidemocràtiques de les seues actuacions, Vallès qualifica Bauzá de dictador i, segurament per això, li diu herr Kommandant.

A mi, que tinc el tal Bauzá com un personatge abjecte, m'ha agradat tant que Vallès el qualifique com ho ha fet que, sense demanar-li permís, vaig a intentar d'aplicar a Fabra la mateixa recepta: herr Kommandant Fabra. Crec que no li va tan bé com al seu col·lega, perquè aquell és més expeditiu i no titubeja, segurament perquè té un esperit militar o militarista. De fet, en lloc de quedar-se a presidir qualque processó de Setmana Santa balear, marxà a Màlaga a veure la desfilada de la Legión. La seua vocació no era ser farmacèutic, ni tenir la farmàcia amb més vendes de totes les Illes perquè s'hi negocien la major part de les receptes; la seua vocació era i és la guerra.

El Kommandant valencià Fabra és més figa flor. Per exemple, no s'ha atrevit a destituir ningú, ni als corruptes, i mira que tenia on triar. Ha esperat l'actuació de la justícia i sols ha enviat sicaris a fer pressió i demanar dimissions, quan no ha pogut resistir més les crítiques de la premsa i de l'oposició. Contràriament, Bauzá ha fulminat els qui se li han revoltat, els no obedients; fins i tot els qui han titubejat. Per exemple, els alcaldes que s'han posicionat contra el decret d'ensenyament del català, o TIL, com ha fet tota la societat culta balear, pares i ensenyants.

Fabra ha consentit la dilació en el temps del cas del seu familiar Carlos Fabra; o de l'alcaldessa de Novelda; o de tots els implicats en el robatori de les ajudes al Tercer Món (Blasco i Cia); o de l'alcaldessa d'Alacant... En cada cas, l'actitud de Fabra no ha estat la d'un Kommandant com toca.

De tota manera el que importa són les properes eleccions i la pregunta és on anirem a parar si les perden, per fi i gràcies a Déu, aquests Kommandants i les respectives tropes. La situació de les dues autonomies és pareguda: el PP no arriba a la majoria absoluta enlloc; l'esquerra tripartida, tampoc. La solució, doncs, dependrà dels dos nous partits, Podem i Ciutadans. Qui es farà amb ells? Amb qui pactaran finalment?

Ciutadans és més de dretes, com és sabut, però els separa del PP que gran part dels seus militants són desertors populars i que s'han compromès a no pactar amb els corruptes. Un pacte amb els populars seria vist com una traïció, que els passaria factura. Teòricament, doncs, aquests tals ciutadans sols podrien pactar amb el PSOE, però encara seria insuficient i haurien de comptar amb Més (Balears), amb Compromís (PV) i amb EU. Ho trobe difícil però possible, perquè haurien de fer-se considerables concessions de les dues bandes.

Els de Podem sols poden pactar amb l'esquerra i amb molta facilitat, supose, ajustant-se un poc uns i altres i abandonant protagonismes poc productius, innecessaris i/o negatius. La retòrica de Podem, que els impedeix fer segons què, és retòrica i a l'hora de la veritat s'avindran a una solució raonable, pel bé del país. Ho crec així, perquè és gent molt utòpica, però raonable.

Si qualsevol pacte depengués de mi, estic segur que faríem el de l'esquerra-PODEM, fins i tot sabria fer un pacte amb Ciutadans. Tinc experiència en pactes difícils perquè vaig ser alcalde pel Bloc, a Silla, amb PP, UV i EU. Els pactes es fan per a ajuntar partits (projectes) que no van junts, a base de concessions d'ambdues parts, acordant les coses que siguen possibles i deixant les mans lliures en les coses impossibles. És així de senzill, i el pacte de Silla durà 8 anys i la gent encara el recorda. Ara bé, com deia dilluns passat en aquest diari (“Qui és el més guapo?”), si tots volen ser el més guapo o guapa, la cosa ja no és tan fàcil i l'esforç personal de cadascú ha de ser major, però encara així és possible.

QUI ÉS EL MÉS GUAPO?

QUI ÉS EL MÉS GUAPO?

Article publicat a el Punt/Avui el dia 6 d'abril de 2015

L'afany de protagonisme és la feble base sobre la qual forneixen moltes persones els seus castells en l'aire, i les il·lusions que obnubilen els seus cervells. Voler ser els protagonistes és el que somiàvem els xiquets de la meua edat, quan ens imaginàvem el Capitan Trueno. Això també els passa a molts adults i per això es provoquen situacions lamentables i frustracions. En el cas dels polítics la cosa és pitjor, sobre tot perquè les seues quimeres i errors les paguem els ciutadans.

Per entendre en què consisteix i fins on pot arribar el fenomen de l'afany de protagonisme, faré dos grups, els dels partits de la dreta i els de l'esquerra. Els primers, superada l'aniquilació de Suárez i la desunió que protagonitzaven, han sabut espavilar-se i han aconseguit agrupar-se en una fabulosa conxorxa (comunitat) de béns, fins que han convertit la política en un negoci. Els dividends són substanciosos, perquè controlen totes les administracions, un xollo. Fins ara han viscut confiats, segurs i obeint les ordres que emanen de la Moncloa i del carrer Gènova. Evidentment a canvi de bons sous, sobres en negre, comissions, dietes, viatges, bacanals i col·locacions diverses per a la família i les amiguetes. La dreta és com un arbre gros, de soca dura i potent i branques esponeroses; és monolítica; és un negoci puixant.

Seguint amb els partits, l'esquerra està dividida, subdividida i encara més subdividida, talment com un arbre de la vida de branques infinites. Començant per les grans branques socialistes, hi ha també les comunistes, les republicanes, ecologistes, anarquistes, animalistes... Cada branca té les seues sub-branques, com hem dit, i brancons i branquillons, tants que formen una enorme i confusa babel.

Què els passa a tota aquesta munió de partits i partidets d'esquerra, que són incapaços d'adoptar cap acord pragmàtic i fer una organització sòlida i competitiva? Algú diu que tots no pensen exactament el mateix i que entre ells hi ha matisos importants. Com passa amb els colors, que no és el mateix un verd oliva, que un verd veronès, un verd malaquita, un verd maragda, un verd chartreuse, un verd jade o un verd turquesa, per què tots els partits ecologistes haurien de ser del mateix matís?

Podríem repetir l'operació amb el vermell i la resposta d'un comunista podria ser la mateixa, canviant els colors verds pels vermell, vermell fosc, cardenal, carmí, carmesí, granat, vermelló, cirera... Els matisos són importants, diria també.

Però, jo pense que no són els matisos que impossibiliten fer grans partits, sinó una cosa més banal: que els respectius líders o caps (o cabets), tots volen ser els més guapos. L'esforç que ha de fer l'esquerra en conjunt és enorme, per culpa d'això: han d'organitzar-se per a diferenciar-se, per a pensar-se, per a fer-se escoltar, per a fer-se entendre... Les energies, doncs, van perdent-se pel camí i, finalment, com no n'hi ha per a tots, la majoria dels guapos protagonistes no arriben enlloc. Tant li fa, però, perquè el que importa és ser protagonista, encara que siga d'una il·lusió, d'una quimera, d'un castell en l'aire... És per això que pense que ens estaria més a compte fer-los reines per un dia a tots, en lloc de malbaratar temps i diners amb tanta campanya electoral.

En resum, la gent de la dreta té els seus “interessos” invertits en la política, (autèntiques fortunes, moltes d'elles producte de la corrupció) i tenen més coses que els uneixen, doncs, que no matisos que els diferencien. Per això tenen i controlen més i millors mitjans de comunicació, des dels quals ens fan creure que els burros volen; ens distreuen i ens empotimen el cervell; ens fan creure que vivim en xauxa o que estem en crisi, segons el que els convé. Tampoc la dreta, com demostren cada dia, tenen cap escrúpol a mentir i prometre un món feliç i abundant. A més a més tenen una línia de pensament fixa i única, la que marquen l'FMI, el BCE, les resolucions de Davos, etc. i una excel·lent capitana, la nibelunga Merkel.

En l'esquerra, ai, tenim massa feina a matisar en què ens diferenciem entre nosaltres mateix. No sabem mentir tant bé i si prometem res és que salvarem els boscos i el món sencer. No hi ha entre l'esquerra una línia de pensament única, sinó al contrari, centenars d'idees. Per tot plegat, pense que ens fan falta els grans pensadors que han estat el nodriment intel·lectual del progrés i de la revolució; fan falta els grans filòsofs, escriptors, moralistes, que ens havien donat idees i ganes de gresca contra la dreta.

Així és que ho tenim fotut i si guanyem algunes eleccions, serà perquè les perdran els populars. Jo estic convençut que si la dreta espanyola no hagueren abusat tant, no hagueren estat tan corruptes i no hagueren massacrat tant la societat, hauríem tingut PP per a segles. Fixem-nos el que està passant a França, on amb Sarkozy (i Le Pen) en tenen prou per a recuperar la vara.

Malgrat tot, però, no vull ser pessimista total i confie que l'esquerra i els nacionalistes guanyarem les municipals, les autonòmiques i les catalanes, que perdran els populars. No les guanyarem sols per mèrits propis, sinó perquè enguany ens serà favorable la fortuna. De tota manera, l'esquerra i els nacionalistes haurem de superar el verí de l'afany de protagonisme i les ganes de ser més guapos que ningú, si volem assegurar i mantenir posicions. Això no obstant, que conste que no desmeresc el treball ímprobe d'alguns dels nostres líders i liderets.