Un alcalde fill de…
Quin ensurt l’altre dia, quan estava esmorzant en un bar de la plaça i una senyora, que passava amb el seu fill d’uns sis anys, va i li diu al crio: “digues-li fill de puta a l’alcalde”. Com pensí que anava per mi, m’apujà la sang al cap i gairebé que em desmaie, però de seguida vaig veure, assegut unes taules darrere, l’actual alcalde i vaig comprendre que no anava per mi. Doncs bé, allò m’ha fet pensar que tot no està perdut, perquè la democràcia es fa no tenint por dels governants i, si s’ho mereixen, ni respecte i qui vulga honra que se la guanye! I si els governants prometen una cosa i en fan una altra (com era el cas, segons m’explicà la referida senyora), llenya! I si s’equivoquen en els acords que prenen, més llenya! I si posen la mà a la caixa, fora! No cobren, per manar? Doncs, això mateix, que tinguen responsabilitats. I això val per a tots, des d’en Zapatero fins als alcaldes de poble, passant per la família reial, el gremi militar i l’eclesiàstic.
Ara bé, veig amb inquietud que, l’anècdota que conte a part, no sempre és tan senzill demanar-los compte als polítics, concretament als valencians, perquè tenen moltes prerrogatives i blindatges. Ahí està el cas especialment espectacular de Zaplana, com ara el dels implicats en el cas Gürtel, en l’accident del metro de València... En aquests casos la democràcia trontolla i la vara de mesurar de la justícia no és la mateixa que la que s’aplica a la resta dels ciutadans, cosa de la qual són responsables els jutges, evidentment.
El repte és, doncs, aconseguir uns jutges absolutament imparcials, començant perquè no tinguen compromisos polítics amb els implicats, ni d’amistat. És clar que València som un cas molt especial i passen coses tan contradictòries com no s’hi veuen en cap altre lloc del món: el cas Fabra, que malgrat el despotisme amb què actua cada dia rep més vots, o l’actitud rebel de Font de Mora, negant-se a acatar les sentències del TSJ sobre la unitat de la llengua i dels títols universitaris...
En fi, que estem perduts, perquè damunt de tot el que fan els del PP, les enquestes els són favorables. I encara més perduts, perquè a la vora d’enfront no hi ha més que els bledes socialistes-valencians, capitanejats per Alarte, i el voluntarisme nacionalista, que sembla que ha de fer tota la faena... i sense un duro. En fi, que estem perduts.
Quin ensurt l’altre dia, quan estava esmorzant en un bar de la plaça i una senyora, que passava amb el seu fill d’uns sis anys, va i li diu al crio: “digues-li fill de puta a l’alcalde”. Com pensí que anava per mi, m’apujà la sang al cap i gairebé que em desmaie, però de seguida vaig veure, assegut unes taules darrere, l’actual alcalde i vaig comprendre que no anava per mi. Doncs bé, allò m’ha fet pensar que tot no està perdut, perquè la democràcia es fa no tenint por dels governants i, si s’ho mereixen, ni respecte i qui vulga honra que se la guanye! I si els governants prometen una cosa i en fan una altra (com era el cas, segons m’explicà la referida senyora), llenya! I si s’equivoquen en els acords que prenen, més llenya! I si posen la mà a la caixa, fora! No cobren, per manar? Doncs, això mateix, que tinguen responsabilitats. I això val per a tots, des d’en Zapatero fins als alcaldes de poble, passant per la família reial, el gremi militar i l’eclesiàstic.
Ara bé, veig amb inquietud que, l’anècdota que conte a part, no sempre és tan senzill demanar-los compte als polítics, concretament als valencians, perquè tenen moltes prerrogatives i blindatges. Ahí està el cas especialment espectacular de Zaplana, com ara el dels implicats en el cas Gürtel, en l’accident del metro de València... En aquests casos la democràcia trontolla i la vara de mesurar de la justícia no és la mateixa que la que s’aplica a la resta dels ciutadans, cosa de la qual són responsables els jutges, evidentment.
El repte és, doncs, aconseguir uns jutges absolutament imparcials, començant perquè no tinguen compromisos polítics amb els implicats, ni d’amistat. És clar que València som un cas molt especial i passen coses tan contradictòries com no s’hi veuen en cap altre lloc del món: el cas Fabra, que malgrat el despotisme amb què actua cada dia rep més vots, o l’actitud rebel de Font de Mora, negant-se a acatar les sentències del TSJ sobre la unitat de la llengua i dels títols universitaris...
En fi, que estem perduts, perquè damunt de tot el que fan els del PP, les enquestes els són favorables. I encara més perduts, perquè a la vora d’enfront no hi ha més que els bledes socialistes-valencians, capitanejats per Alarte, i el voluntarisme nacionalista, que sembla que ha de fer tota la faena... i sense un duro. En fi, que estem perduts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada