diumenge, 10 d’octubre de 2010

DICCIONARIS I SEXE

DICCIONARIS I SEXE

Article publicat a elpunt.cat, el dia 10 d'octubre ded 2010


L'aparició d'un diccionari d'onomatopeies i d'interjeccions en català (Riera-Eures i Sanjaume), m'ha interessat i l'he comprat. En primer lloc perquè podia ser-me d'utilitat per a fer els encreuats que publique cada dia. Com sabem els qui ens hi dediquem, de tant en tant ens surten al pas paraules com “hop” (el que fa el cavallet al circ), o “hip” (hip, hip, hurra, el xofer no carbura), o “xit” (xit, calleu...) i ens desconcerta que no estiguen recollides als diccionaris. Evidentment, és que volem tenir garanties que no fem res que no siga adequat, ja que sabem que alguns mestres n'utilitzen com a eines didàctiques; moltes gràcies. Pense que aquest diccionari, amb les aportacions que fa, em resultarà molt útil, doncs.

Ah, però en segon lloc m'he entretingut també, i per curiositat, a buscar expressions i onomatopeies de caràcter sexual. No és que estiga obsessionat pel tema, a la meua edat, sinó que tinc la curiositat. El diccionari posa exemples de totes les accepcions, com fan els diccionaris, perquè quede ben clara la semàntica, però en aquest diccionari no n'hi han de caire sexual. Ni en el cas de “ai”, amb què expressem dolor físic, pena, tristesa, contrarietat, por, alegria, estranyesa, amenaça, angúnia, avorriment, etc., es fa cap al·lusió al sexe, a excepció, potser, de “ai, canvia de canal, que és molt desagradable això...”, que ves a saber el que volien dir els autors; la resta d'exemples són insubstancials: “ai, ai, que et quedaràs sense postres”, “ai! cantes tan bé...”. Ni amb “oh”, amb què expressem sorpresa i admiració, compassió, tendresa, dolor, desil·lusió, pena, alegria, por, desaprovació o indignació: “oh, quin concert...”; “oh, que bé que hages vingut”; “oh, oh, oh! és indignant”, etc. Res de sexe. Ni amb “ui”, ni amb cap altra interjecció. Segons aquest llibre, per a referir-nos al sexe de manera explícita sols tenim el “nyaca-nyaca” per a copular i posa l'exemple: “Un bon sopar, nyaca-nyaca i a dormir”. Qualsevol que s'hi interesse pel tema sexual, doncs, pot pensar que en català no diem ni piu, quan follem.

Jo ja fa temps que havia observat que ni en vocabularis de l'argot de la delinqüència, ni en diccionaris d'expressions i frases fetes, ni en els diccionaris generals, tampoc no es recollien exemples de fornicacions catalanes, ni d'expressions sexuals explícites. Per exemple, no n'he trobat cap que reculla que tira més un pèl de figa que una maroma de barco (sic). Un vocabulari que podia haver estat una excepció, a la vista del títol tan graciós, és el Bocavulvari de Pep Vila, que no deixa de ser, però, un recull de versets, frases amb doble intenció i fins i tot jaculatòries. O siga que tot això em fa pensar que som uns primmirats de merda.

Amb tant de mirament, però, no normalitzarem res, perquè si volem una llengua normalitzada, ara que ja està definitivament normativitzada, haurem de fer-la útil per a tots els aspectes de la vida i, per tant, els qui es dediquen a fer compilacions i reculls orals, que finalment acaben en diccionaris, haurien de tindre en compte que tot això de la bragueta també existeix i que és important. L'Institut d'Estudis Catalans i a continuació l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, haurien, doncs, d'espavilar-se a revisar aquesta part del vocabulari secret i a fer-hi incorporacions.

Supose que, per fortuna, a l'hora de la veritat els escriptors més descarats, com Ferran Torrent o Quim Monzó, i els qui escriuen literatura eròtica, no es preocuparan massa pels diccionaris; però, alerta! perquè ho poden fer els correctors, que tot allò que no troben codificat ho rebutgen. Els diccionaris, que són un dels grans pilars de la normalització d'una llengua, són compilacions obertes, o han d'ésser-ho, on s'han d'anar encabint les paraules que no hi figuren, però que existeixen perquè les utilitzem oralment. Allò dels diccionaris censurats (autocensurats) tingué una explicació quan els feien persones tan circumspectes com mossèn Alcover, o el senyor Moll, o el senyor Fabra... Aleshores sí que es podia entendre tant de mirament, però ara, això ara no té cap sentit. Al pa, pa i al vi, vi.