Enguany he tingut unes eleccions pràcticament sabàtiques, perquè m'he limitat a fer de corrector de textos i ho he aprofitat per a mirar, escèptic i assegut a la butaca de casa, el combat de boxa entre socialistes i populars: bàsicament, els socialistes atacaven els populars, perquè, deien, el seu únic objectiu era guanyar; els populars atacaven els socialistes, perquè, deien, no sabien governar; i la resta de partits, cadascú tractava de fer-se oir, si el deixaven. Com el meu compromís era amb Compromís, doncs estic molt satisfet dels resultats que hem obtingut, i des d'ací felicite Morera, Mònica, Ribó, etc. i especialment el comandant Josep L. Melero, que ha estat el gran responsable de l'organització.
Respecte dels grans resultats obtinguts pel PP i l'aclaparadora derrota del PSOE, se n'ha dit, debatut i discutit tant, cadascú agranant cap a casa, que diré poca cosa. El PP ha guanyat i com van embalats de cara a les generals, també les guanyaran, malgrat tota la merda que porten a sobre de tanta corrupció. Inexplicable! Però, quan guanyen, faran tot el que li han criticat a Zapatero? O siga, reactivar l'economia i crear llocs de treball, descongelar les pensions i els sous dels funcionaris, rebaixar impostos, reduir despeses, obligar els bancs que solten la pela... Si ho fan, açò serà xauxa! Amb tot el que hem hagut de patir, per culpa de Zapatero i mira si ho tindrem fàcil amb Rajoy!
És clar que la gent no ha entès que qui mana a Europa és la senyora Merkel, precisament de la corda de Rajoy. Aquesta és qui ha exigit que Zapatero haja fet el burro com l'ha fet, aplicant la política antisocial característica dels governs de dreta; i com encara diu que Zapatero ha fet curt i que calen noves mesures, més dures, Rajoy no podrà complir les promeses que ha fet, perquè no és probable que la dama teutona canvie de criteri. Seria increïble que, quan li toque, a Rajoy li deixe fer el que ha promès; això sí que seria el món al revés! Ja veurem, doncs, com acaba tot aquest desficaci.
A més de l'alegria per l'èxit de Compromís, el cas de Bildu crec que ho supera tot. Enfront de l'energúmena actitud dels populars i de les contradictòries reaccions dels socialistes, els bascos han donat una lliçó política i de sentit comú, de manera magnífica i espectacular, i han fet un gran pas per la pau. És evident que hi ha qui vol que continue la guerra, però jo m'apunte per la pau i com aquesta depèn dels bascos i no de la policia, crec que amb la presència dels nacionalistes en les institucions hem entrat en la recta final, perquè s'acabe la dialèctica del terrorisme. Per tant, felicite els bascos: gora Euskadi askatuta! També m'he alegrat, perquè el pediatra Xavier Trias, amb eixa careta de retoret que posa, siga finalment alcalde de Barcelona; em cau bé.
Finalment haig de dir que al meu poble, Silla, hem mantingut el regidor de Compromís, que precisament és el secretari d'organització del partit, que ja he citat, Josep L.Melero. El PP ha guanyat en minoria, per primera vegada des que morí Franco. El PSOE s'ha enfonsat en la misèria, arrossegat per la crisi general socialista i els seus especials i singulars errors. A continuació, el grup feixista i xenòfob d'E.2000 ha obtingut dos regidories, però no crec que arriben a cap pacte amb els populars; seria com una catàstrofe. Verds, EU i Compromís s'han repartit els tres escons restants. O siga que així estan les coses, al meu poble.
Acabaré, com la setmana passada, referint-me a la protesta del 15-M, sobre tot perquè alguns joves que em coneixen m'han enviat un correu, com Davínia, que em diu: “aquests xoriços dels que parles, ho van a tindre d'ara en avant més difícil o, almenys, no tan fàcil. Perquè per molt que ens vulguen fer creure que el poble ha castigat al PSOE i ha premiat a la dreta, aquesta no és la realitat. El que ha passat és que l'esquerra ha agafat més força que mai; en certa manera, ha esdevingut l'anomenada democràcia real. Estem d'enhorabona!” Altres, com Paco, ve a casa i em diu que ells saben que els polítics estan cagats de por...
Crec, sincerament, que aquesta revolta pacífica i informatitzada, ja ha aconseguit un gran èxit i és que els polítics, a partir d'ara, es veuran obligats a donar explicacions del que fan, a no posar la mà al calaix, i a no manipular la justícia. I com la revolta els del 15-M l'han feta a cara descoberta, a la llum del dia i de manera exemplar, crec que en aquest cas el “sistema” no els abduirà, com ha fet amb altres revoltes d'aquest estil, com el Maig del 68. Així que, moltes gràcies a vosaltres, i avant; a fi de comptes, el futur és vostre i no de les patums que ens “governen”, avergonyint-nos cada dia.
diumenge, 29 de maig del 2011
LES ELECCIONS DES DE LA BUTACA
diumenge, 22 de maig del 2011
ELS PODEROSOS TAMBÉ VAN D'EIXIDA
Si el super-poderós Strauss-Kahn ha fet el que diuen que ha fet, encara li passarà poc si el condemnen uns quants anys a la garjola. Els delictes que ha comés, o intentat cometre, són rebutjables i punibles i, per tant, per molt president del FMI que siga, ha de porgar-los. És probable, però, que tot haja estat una trampa o complot que li han preparat, i en aquest cas, si ho demostra, retiraré els comentaris que puga fer sobre la seua persona. Així que, partint de la base que els càrrecs que li imputa la policia de Nova York són certs, la primera cosa a tindre en compte és la falta de crisma d'aquest personatge, que no és qualsevol cosa sinó uns dels que tallen l'abadejo a nivell mundial. O siga que podem pensar que, si tot ho fa així, es tracta d'un individu impulsiu i irreflexiu, per tant molt perillós per a estar al front de res de responsabilitat.
I a més, també podem pensar que és molt poc previsor, perquè allotjant-se en un hotel de luxe, amb el sou que cobra, amb els comptes bancaris que tindrà, i amb la seua mundologia (tindre món, en català), ¿com és possible que no poguera pagar-se els serveis d'una madame de luxe, com fan a les pel·lícules la gent de la seua classe? També podem pensar que és un pinxo de barri, perquè davant l'emergència de la trempera, actuà com un sàtrapa, i no es sabé contenir. I incapaç de reaccionar davant d'una situació imprevista, perquè si tan urgent era la situació, per què no es feia una palla i au? O pot ser és que volia fotre un clau i de franc, com un rata ronyós? Tot sembla increïble, però el pitjor de tot el que hem dit és que la seua immoralitat i la seua indignitat les posà en evidència amb violència, humiliant i abusant d'una dona indefensa, una senyora de la neteja de l'hotel. A la presó, doncs, o que el capen!
Ara bé, no perdem de vista que Strauss-Khan és (era) un dels màxims responsables de la pela mundial, un dels més factòtums de tots els qui fan i desfan, pràcticament un dels amos més amos, o siga un dels déus més importants de l'Olimp de la globalització. És cert que als déus grecs també els passava, sobre tot a Zeus, que tampoc sabien contenir-se i fornicaven de totes les maneres que sabien, abusant dels seus poders divinals i màgics. Després, al llarg de la història, tots els poderosos, monarques, nobles, bisbes i abats inclosos, han actuat despòticament i amb impunitat (recordeu el dret de cuixa, per exemple, que els castellans diuen derecho de pernada) i la població s'ha resignat a suportar-los. Ara, evidentment, tres mils anys després dels grecs, i amb tota la que n'ha caigut, la societat “occidental” ja no accepta aquests comportaments d'abús i d'humiliació sobre les dones, ni sobre els escolanets de la parròquia; ara, qui la fa, la paga.
Per tant, tota aquesta gent del FMI, Davos, G-20, Sínodes episcopals, tots els polítics (recordeu Clinton), etc. haurien de prendre bona nota que no poden actuar com han fet durant mil·lennis, perquè ara la gent ja no es mama el dit, com abans, i se'ls ha acabat la impunitat. Ja ho han vist, la denúncia d'una senyora de la neteja d'un hotel pot dur a la presó a uns dels seus més importants capos. És el mateix que els ha passat als capellans, que també han actuat impunement durant tota la història, posant mà als xiquets i als seminaristes, perquè, com eren el padre, tothom callava; ara, les víctimes han dit prou i les denúncies els plouen a doll, tantes que no saben si podran pagar les indemnitzacions.
És evident que els casos que coneixem són els que, per una raó o altra, ixen a la llum, i potser que no siguen més que la punta de l'iceberg, així que no tirem les campanes al vol, encara. Ara bé, com han irromput els poderosos instruments informàtics, xarxes socials, blogs, etc. que abans no existien, ara, si enxampen algú, ens assabentem al moment i en tot el món, o siga que aquesta gent es queden amb el cul a l'aire i ho tenen molt difícil, si volen amagar res com, hipòcritament, feien abans. En aquest sentit crec que la informàtica és l'instrument democratitzador per excel·lència, és la gran garantia de la democràcia.
Per això acabe felicitant tota la joventut que s'ha mobilitzat per internet, per a exigir la “democràcia real” i tot el seguit de reivindicacions, seguint els passos de la joventut dels països àrabs. Em solidaritze plenament i absolutament amb les seues reivindicacions i els anime a fer el que han anunciat: a no defallir fins que hi haja democràcia real, i s'acaben els xoriços.
dilluns, 16 de maig del 2011
QUIN FÀSTIC, AQUESTA GENT DEL PP
Article publicat a elpunt.cat el dia 16 de maig de 2011
El lloguer del Palau de les Arts
Policia en les urbanitzacions
La promesa de Camps de posar policia nacional i guàrdia civil en les urbanitzacions (els ho deia als del Plantio de Paterna) és una mostra de la línia de pensar que caracteritza el PP de Camps, que supera en despotisme als governs més bananers. Policia de l'Estat per a protegir urbanitzacions privades! Això no ho fan ni a Sud-amèrica. Normalment, des de sempre, inclús des de l'època de Franco, tothom ha entès que els propietaris dels xalets de luxe de les urbanitzacions s'han de pagar la protecció, contractant guardes jurats. Ara arriba Camps i els diu que no, que això els ho ha de pagar l'Estat! Sembla absolutament increïble, però això és el que ha promès.
Canal Nou trau la llengua
He rebut una telefonada de Canal Nou invitant-me a participar en un programa sobre la llengua (Trau la llengua) i els he dit que no, que no compten amb mi, per la sèrie de raons que tractaré de resumir. Aquest nou programa és una còpia d'un de similar que fan a la TV3 (Caçador de paraules) on havia participat el polifacètic Màrius Serra, que a més d'escriure fa encreuats i de tot, i per això trobaven assenyat invitar-me, pel fet que jo també faig encreuats diàriament a Levante-EMV.
He vist els dos primers programes i vull deixar ben clar que no tinc res a dir dels realitzadors, de moment, perquè estic convençut que les seues intencions són bones, i veig que posen gràcia i que respecten la unitat de la llengua, mitjançant la varietat dialectal, a banda d'alguns detalls. Ara bé, ja té nassos que els servisca de model la TV3, la mateixa que el PP està impedint que veiem els valencians!
De tota manera, a la vista de l'actuació antidemocràtica i sectària de Canal 9, de la qual el 4 d'abril ja vaig escriure ací mateix que “no tinc cap dubte a qualificar de nefasta per a la llengua, per a la convivència, per a la moral, per a la salut mental i per a la butxaca dels valencians...”, és evident que no puc participar ni prestar-los suport. Curiosament pensava el mateix de la televisió de l'etapa socialista, encara que això no fa al cas, però és curiós.
Per altra banda quin sentit té que, en campanya electoral, es “preocupen” per la llengua, si Font de Mora s'ha dedicat a agredir el seu ensenyament; si han eliminat el requisit lingüístic per als funcionaris; si són uns bel·ligerants contra Escola Valenciana i les trobades; si Rus volia eliminar els mestres; si els seus polítics no parlen valencià ni en la intimitat (no vull imaginar-me Rita Barberà en la intimitat, ai Déu meu, però estic segur que no parla en valencià)...
I per què han impedit l'accés a les instal·lacions de la televisió a Morera i Mònica Oltra (Compromís-Bloc) i a la resta de partits de l'esquerra, mentre que les utilitzen de franc els amiguitos com els d'Intereconomia? Finalment, no vull entrar en el tema de l'immens forat econòmic en què està sumida aquesta televisió enemiga dels valencians; encara que la paguem els valencians, perquè això ho ha de fer la fiscalia. En definitiva, que els he dit que amb mi no compten.
diumenge, 8 de maig del 2011
BILDU O EL FRACÀS DELS FRANQUISTES
Article publicat a elpunt.cat el dia 8 de maig de 2011
Què els passa als populars? Doncs que s'han trobat de sobte amb el que no s'esperaven, amb una sentència del Constitucional que permet que Bildu es presente a les eleccions. Segons el tribunals, la sola sospita que un senyor no diga la veritat si diu que està en contra de totes les violències, la sola sospita que no siga una declaració sincera no és motiu suficient per a negar-li els seues drets. Precisament la tesi del PP és tot el contrari a la del Constitucional, així que han perdut i, segons la sentència del Constitucional, els sospitosos són ells, sospitosos de no ser demòcrates de veritat.
En tot l'afer de la repressió de l'Estat contra els abertzales bascos (Gal, llei de partits, il·legalització de Batasuna, etc.) crida l'atenció que sempre han dut la veu cantant els populars, mentre que els socialistes, arrossegats, els han anat al darrere, dient sí wuana a tot. Quan dic a tot vull dir, inclòs, a prendre decisions anticonstitucionals. Curiosament, però, les tesis populars sols van en una direcció, contra l'esquerra i contra el nacionalisme (recordeu la denúncia contra l'Estatut, també dels mateixos). Per això, perquè la dinàmica la imposa el PP, no s'ha perseguit ni il·legalitzat cap partit de l'extrema dreta, i ja és curiós. Es podria suposar que l'obligació de renunciar a la violència i al terror no sols hauria de ser aplicable a la violència etarra, sinó a totes, i hi ha partits franquistes que no han denunciat la violència franquista, sinó que, al contrari, l'enyoren i commemoren.
Al remat tot lliga i la mateixa resistència del PP a la llei de la memòria històrica, a treure emblemes i monuments franquistes dels carrers i de les institucions, a autoritzar exhumacions de fosses d'assassinats pel franquisme, etc. els delata més del que pensen. La història no els ho perdonarà. Crec, a més a més, que a tota Europa aquest Estat és l'únic on no s'ha fet una denúncia expressa del feixisme, com han fet a Alemanya, per dir el cas més notori.
Per tant, i tornant al principi, la sentència del Constitucional és una autèntica bufetada que ha rebut el PP sense esperar-se-la, perquè la permissivitat dels socialistes i l'apatia ciutadana els havia donat massa confiança i creien que podien manifestar-se impunement. Ara la situació ha canviat i hauran de replantejar-se l'estratègia, perquè consegüentment a la sentència, crec que al Parlament hauran derogar la llei de partits.
Evidentment, els qui hem estat dient sempre que la pau importa més que la venjança, també confiem que, definitivament, la legalització de Bildu siga l'inici del final de la violència i que Eta deixe les armes. Ara és el moment oportú, només passen les eleccions. Si això fora possible, aleshores el PP si que agafaria un botó de collons. Bildu a les institucions, Eta lliurant les armes i Euskadi en pau i lliure! M'apunte.
diumenge, 1 de maig del 2011
S'HAN ACABAT LES MONES DE PASQUA
Pràcticament s'han acabat les cinc mones de Pasqua, les dels tres dies grossos més les d'avui i demà, dia de Sant Vicent. El dimarts, els xiquets hauran de tornar a escola; i fins l'any que ve. Nosaltres tenim més pasqües que ningú del món, segurament perquè ens va millor celebrar les alegries, que no les processons penitencials, com prefereixen de fer els castellans i adjacents, especialment els andalusos. Ara bé, com durant el franquisme sofrírem la primera globalització, la de l'España una grande y libre, i intentaren arrabassar-nos les nostres coses (ja se sap, la llengua, costums, cultura... les claus de la casa, en definitiva, que canta Al Tall), encolomant-nos les d'ells, ara tenim ració doble: primer, la setmana de natzarens, capirots, tabals i ciris, i dones envelades com les mores; tot seguit, la nostra setmana pasqüera, amb els catxerulos i les mones...
S'han acabat les mones de Pasqua, és veritat, però queden les altres, les mones caputxines, les vermelles tan esveltes i elegants, les aluates o udoladores, les àteles o aranyes de cua prènsil i llarga i els diversos macacos i micos. També queda la gent que fa la mona, o siga el ridícul. I els que agafen una mona i la dormen. I sempre podrem jugar amb les cartes a la mona i si perdem ens quedarà la cara d'això, de mona. Derivat de mona són les monades que són els gests, el posat de qui vol ser graciós i no ho és. Ara que estem en període electoral en veurem, de polítics fent la mona i fent monades, fins que ens cansarem; però, com hi ha qui troba gust, a les mones i les sueus monades, finalment també veurem com les votaran. Total, que anem perduts entre tanta mona!
En general, a tot arreu del món (món i mona no tenen res a veure, però) passa el mateix que ací: des del països més poderosos, on diuen que hi ha més democràcia, fins a les repúbliques més bananeres, on no n'hi ha gens o molt poca. Recordeu el Bush, la Palin, el Tea Party... O el pardal de Costa de Marfil que no volia deixar el marro, o els dictadors musulmans que finalment han fet fora. La llista de mones, algunes de molta anomenada, és llarga. Però, com ens interessa el que passa per ací, repassem la nostra ració. Com sabem, moltes de les nostres mones polítiques són de molt dubtosa moral o de dubtosa qualitat intel·lectual, la qual cosa significa que han de fer moltes monades perquè els voten. Hi haurà qui els vote, malgrat tot el que sabem que fan, que semblen mafiosos sicilians?
Cada polític té la seua especialitat, o siga que fa la mona a la seua manera: hi ha qui té la mà massa llarga; qui es deixa subornar; qui va regalant-ho tot, a càrrec de l'erari públic; els qui fan factures falses i cobren fortunes del tresor públic; els comissionistes; els qui “col·loquen” els familiars; els qui somien obres faraòniques i empenyoren el País de per vida; els malversadors... I els hi ha a tots els nivells, a nivell de l'Estat, a nivell autonòmic, a nivell provincial, a nivell municipal. I també fora de la política, en ONGs, en associacions culturals (vid. el xoriço de Llombai); i de tots els colors i credos (vid. també la banca vaticana)... Estem perduts!
Ara mateix llig al diari que el president de la Diputació (”ara sóc don Alfonso, abans era Rus”) reduirà a la meitat els assessors que té al seu voltant i vivint de gorra, “perquè la gent està farta de tantes obres i tants romanços i vol que es gestione bé”... No direu que no és fer la mona reconèixer que tens el doble d'assessors del que calen i tots cobrant sous de torero: per què els tenia, doncs, si no feien falta? I no direu que no és fer la mona reconèixer ara que la gent està farta d'obres i romanços; o siga que les obres i romanços que han estat fent, per què les feien? I diu que ara gestionarà bé i com vol la gent: i com ha gestionat fins ara?
A mi, aquestes monades, aquesta manera d'actuar, perquè venen les eleccions, em sembla ridícula, injusta i molt burra. Però. molts valencians i valencianes, pel que es veu, no pensen el mateix, i si s'acompleixen els pronòstics, i malgrat tot, els votaran, sense tindre en compte que molts d'ells són uns possibles delinqüents, com demostrarà la Justícia, si arriba fins al final. De tota manera i, per si fa falta, ja van dient que les urnes els exoneraran! I és que, per si faltava poc, aquesta gent té el concepte de justícia a l'altura de l'engonal, possiblement com les mones de la selva.
