Com sabem, els peixos, les aus, els arbusts, les hortalisses, etc. tenen una variada i riquíssima oferta dialectal en català, cosa que constitueix un dels nostres tresors més importants; passa el mateix en totes les llengües, però, a diferència que a ca nostra, tothom ho troba normal, mentre que nosaltres això ho convertim en un problema. Els diccionaris no contemplen totes aquestes variants, sinó les més importants per l'extensió territorial i nombre de parlants, deixant fora les que són d'àmbit territorial molt reduït, que no hi són als diccionaris, encara que sí que siguen paraules catalanes. A partir, doncs, de la tria que fan els diccionaris, és que hem de treballar els materials didàctics i, per tant, haurem d'anar molt alerta a l'hora de fer esforços tan meritoris, com els que fa la revista Presència amb els seus famosos pòsters, perquè la feina reïxca.
Tinc davant meu el d'hortalisses dels Països Catalans (fruits, tubercles i llegums), amb albergínies, tomates, pebrots, patates, carabasses, cogombres, moniatos, pèsols i faves i xufes. Els dibuixos són atractius i clars, els colors vius i precisos, les descripcions breus i exactes i fins i tot les denominacions llatines, les que són. Ara bé, respecte de la varietat dialectal vull dir alguna cosa, perquè hi ha alguns casos d'absències inacceptables i altres casos un xic dubtosos. Vaig directament al gra, perquè trobe que és inacceptable que no hi siguen, amb tots els honors, les creïlles, els vitets, les xufes i les tomates valencianes.
Crec que no té sentit que en aquest simpàtic pòster s'accepten fins a onze denominacions catalanes dels fesols menuts, algunes tan pintoresques com sabateta de puta i escurçatites, que no trobareu al diccionari, mentre que obliden les creïlles, les xufes. els vitets i les tomates valencianes. Per començar, la patata, amb les variants trumfa, trumfo i trufa, com a variants catalanes i pataca i patana que atribueixen als valencians, però ometent la creïlla. Després, en lloc de xufa, que reconeixen que és “conreada especialment al País Valencià”, (per a fer l'orxata de xufa d'Alboraia, per exemple), sols recullen la variant xufla. En lloc de les esplèndides, carnoses i sensuals tomates valencianes, (immortalitzades en la revista multicolor “All-i-pebre i ensalà”, de la qual tinc una anècdota molt divertida, que algun dia contaré), recullen altres vint-i-una varietats, entre les quals les de mamelleta de monja, que és una impertinència i que no tenen res a veure, supose, amb les reverendes mamelles. I en lloc de vitet (que ve de vit, penis d'un gos) o pebrera, sols recullen bitxo. Què vull dir amb això?
Doncs, a banda de reivindicar les variants valencianes, el que vull assenyalar és que s'ha de filar molt prim a l'hora d'elaborar models i guies, en aquest cas per a confeccionar un pòster, per als Països Catalans, perquè en la selecció s'ha de procurar que hi haja les mínimes exclusions i que s'incloguen les variants més importants i algunes de valencianes són molt més importants que moltes catalanes (Coromines dixit). Així que no vull l'exclusió de cap dels mots que s'han recollit al pòster de què parle (incloses les massa localistes de les sabatetes de puta o les tomates de mamella de monja; és igual), sinó la inclusió de les variants valencianes que reclame, que sí que hi són totes, als diccionaris, i són vivíssimes en la parla i, per tant, genuïnes.
Recorde que fa molts anys, acabat de sebollir el fantasma de Franco, vaig assistir a una reunió, a Barcelona, de gent que treballàvem en l'elaboració de materials didàctics per a la normalització de la llengua catalana a l'escola. Eren els inicis de tot i ens mancaven materials de tota mena. Algú proposà de doblar pel·lícules i el gran dubte era que no teníem un estàndard oral per a tots els territoris (i encara no el tenim!). Es proposà de fer parlar els personatges barrejant llurs parles, de manera que uns ho farien com si foren de Barcelona i altres de València, o de Palma, i així els xiquets anirien avesant l'oïda a les diverses parles, com els passa als espanyols amb les seues pel·lícules, on hi parlen andalusos, aragonesos, castellans o argentins. Menys o manco, això discutíem. Aleshores vaig advertir que hauríem d'anar alerta, no fora cas que si doblàvem, per exemple, la Passió, Crist parlara com si fora de Mataró, els jueus de Catarroja, i Pilats de Manacor. Ens vam riure, però el perill hi era.
Ja sabem que per a una llengua és fonamental disposar d'un estàndard i en part ja l'hem aconseguit, gràcies a la televisió, sobre tot la TV3 i un poc Canal 9. Ara és qüestió d'insistir-hi i sobre tot que s'hi senten els diferents canals a tot arreu del territori, fins que la gent s'acostume a les diverses parles i les trobe totes normals. Evidentment, hem de comptar amb el corresponent ensinistrament escolar. Per tant, es tracta de no marrar-la i afinar un poc més en temes com el que comente, del pòster de Presència. Les nostres creïlles, xufes, vitets i tomates valencianes, han d'ésser-hi també, perquè són tan catalanes com les patates, les tomaques, els bitxos i les xufles.
diumenge, 31 de juliol del 2011
CREÏLLES, XUFES, VITETS I TOMATES VALENCIANS
diumenge, 24 de juliol del 2011
ABRACADABRA, ARA TOCA FABRA
El desgavell del cas Camps i els tres furtamantes, acusats de corrupció, crec que va a donar-los molts més maldecaps als populars del que creuen; sobre tot perquè el cas Gürtel va molt més enllà dels regals denunciats. De moment, com la justícia ha començat per aquest cantó, els dirigents del partit han “defensat” especialment a Camps, no se sap perquè, encara que s'intueix, així que han ofert un espectacle molt miserable. Primer minimitzant els fets, (“total, unos vestidos”); justificant la condonació del delicte, adduint els resultats electorals (Franco deia, de la gent que l'aclamava: “estos son mis poderes”); denunciant l'acció de la justícia, com una maniobra anti-PP i anti-valenciana, ridiculitzant-la; etc. Com encara no ha començat el judici, dos dels manguis ja han reconegut la veracitat dels fets i s'ha produït la dimissió de Camps; en aquests moment, la situació és un esperpent. En conseqüència, han començat els problemes interns.
Rafael Blasco, clarament enutjat, demana que Camps s'aclarisca i diga el que pensa fer: o dins, o fora. Rus es queixa que ningú ha comptat amb ell, ni s'han barallat més noms que els que han volgut a Madrid. Els ripollistes alacantins, per la seua banda, es freguen les mans, després de la persecució a què els havien sotmès. Rita Barberà s'ha negat a fer de taula de salvació, com li exigien des de Madrid, segurament perquè sap moltes coses... L'explosió informativa de tot plegat, doncs, ha estat considerable i mundial i com encara no s'ha acabat tot, encara n'eixiran a relluir més articles d'opinió, més tertúlies mediàtiques... que perseguiran Rajoy fins les eleccions generals, que aspira guanyar. L'autor de tot el desastre, mentrestant s'autoproclama màrtir (“soy la víctima de una persecución atroz”).
Així que, felicitem la justícia, la guàrdia civil, els inspectors d'hisenda, els sastres que prenien les mesures dels vestits, la premsa que ha actuat informant correctament, com El Punt-Avui. Contra els pronòstics dels qui creien i deien que no passaria res, ha passat molt, ha passat un cataclisme. Però, al fil del cas, hi ha tres coses que vull comentar, perquè em semblen importants. En primer lloc, l'actitud servil i gratuïta del PSOE, o millor dit, d'Alarte, que no sols han renunciat al seu dret de presentar un candidat a la Generalitat, sinó que estaven disposats a aclamar un nou candidat popular, sense més dilació. No saben que encara queda el tema del finançament corrupte del PP, que els ha facilitat guanyar les eleccions de manera injusta? Com volen votar ningú que propose el PP, sense presentar batalla? Crec que Morera (Compromís) ha demostrat més coherència i nivell polític dient exactament el contrari, que no votaran mai cap corrupte.
En segon lloc m'ha alarmat llegir que Camps, passe el que passe i fins que es mora, serà Molt Honorable, tindrà un bon sou, xofer i vehicle oficials, una oficina, etc. O siga que podrà viure com un paixà la resta de la seua vida. Les prebendes vitalícies als polítics que deixen un càrrec sempre m'han paregut ignominioses, però en aquest cas és encara més ignominiós per la manera tan poc honorable del comportament del ciutadà Camps. Crec que aquest tema, doncs, a més d'incomprensible, és ignominiós.
Finalment, vull referir-me al titular de l'article i justificar-lo: “Abracadabra, ara toca Fabra”. A banda la rima, abracadabra és una mena de conjur, que s'ha utilitzat, des de l'antiguitat, per a invocar els bons esperits contra la desgràcia. Crec que Rajoy, que com és gallec creu en les bruixes, ha invocat aquests bons esperits, perquè és conscient que els ha caigut a sobre una desgràcia. Amb Alberto Fabra, que és de Castelló de la Plana, intenta escapar-se un poc cap al nord, a veure si així escampa el temporal. És probable que algunes coses es matisen una mica i o milloren, ja veurem. Crec que el nou mandamàs popular posarà una mica de fre i/o sentit comú a la situació.
Per exemple, a les bogeries de Font de Mora, en matèria lingüística i en matèria educativa; també és probable que ara siga possible la recepció de la TV3; etc. Intuïsc que la cosa pot canviar una mica, perquè Castelló de la Plana és una altra cosa i no té la histèria que la ciutat de València pel tema de la llengua, ni per les relacions amb Barcelona i el Principat. A Castelló, per exemple, funciona amb normalitat la delegació de l'Institut d'Estudis Catalans, seu que inaugurà precisament Fabra.
És evident que a tots ens fa feredat el cognom Fabra, perquè el relacionem amb el cacic de la província, Carlos Fabra, que també està pendent de judici, per cert. Com Alberto Fabra nega qualsevol parentiu, anem a creure-nos-ho. Mala cara no la fa i si amaga res, això ja es veurà. Jo, que he tingut una mica de relació (com alcalde de Castelló és president de la Fundació Huguet, d'on sóc un dels patrons i cada any ens hem de reunir dues vegades; això és tot), estic disposat a donar-li un vot de confiança, però a la més mínima, plaf! I em fa gràcia que havent tingut esperpents com dos presidents no valencians (de Cartagena i de Motilla del Palancar!) el nou president siga castelloner. Però que ningú comence a tirar coets.
dilluns, 18 de juliol del 2011
EL PRESIDENT, A PICASSENT
El que s'ha de procurar, ara, és que el procés contra Camps arribe al final de tot, que s'aclarisca tot el merder, que és el que la societat es mereix. En aquest sentit, voler fer una excepció amb Camps, perquè “els vots l'avalen”, com diu la consellera portaveu, és una aberració que conculca totes les nocions del dret i de la justícia. Sembla mentida que invoquen les urnes, que el que fan és legitimar els polítics, però que no els exculpen si conculquen la legalitat. Les urnes han legitimat Camps per a president, però no han legalitzat les seues actuacions il·legals.
Vull fer una consideració, al tall d'algunes opinions manifestades no sols per molts ciutadans, sinó per periodistes i polítics, en el sentit que els valencians no mereixem passar per la vergonya de veure el màxim representant assegut a la bancada dels acusats. Jo pense, tot al contrari, que sí que ens ho mereixem. En general, quan un governant fa el que no ha de fer, beneficiant-se del càrrec, el que es mereix el poble que l'ha votat és veure que es fa justícia amb ell. Als països d'occident els casos de corrupció comporten la destitució, la presó i la restitució del dany; a altres llocs del món, pengen els polítics corruptes i fins i tot els japonesos demanen perdó i es fan l'harakiri. A mi m'encanta veure els poderosos descoberts i castigats i pense que si haguera viscut quan la Revolució Francesa hauria anat a veure com tallaven els colls, inclòs el de Robespierre.
En el cas concret dels valencians, el fet que Camps haja obtingut més vots que mai ha posat en evidència la complicitat de la societat que, o no ha volgut assabentar-se de res, o no ha volgut creure res del que s'anava investigant. Ara, doncs, és just que la mateixa societat accepte la seua responsabilitat i, per tant, que veja el president tancat a Picassent. El procés de Camps hauria de ser com la catarsi de tots. Però, alerta!, perquè encara no se sap com acabarà la història, perquè València no és el Regne Unit, per exemple i és possible que tot acabe amb una multa administrativa i prou. ¿Tan viatjat que està Camps, que ha anat a mig món a vendre la burra, no ha tingut l'ocasió d'assabentar-se que una sospita de corrupció és suficient perquè els polítics dimitisquen? És evident que el model de societat de Camps no és el Regne Unit, ni la major part de països europeus, a excepció d'Itàlia, sinó Argentina i les repúbliques conservadores americanes.
De tota manera, els propers mesos seran sorprenents, tant si al remat Camps i els seus camarades o sequaços se n'ixen bé del cas, amb alguna martingala dels advocats i dels jutges, com si no i són declarats culpables. Els del PP, especialment a Madrid, han d'estar molt fotuts i cagant-se en tot, perquè hi ha massa coses en joc, com les eleccions generals, que les forces vives volen que guanye Rajoy.
Però, l'astut polític gallec no s'ha atrevit, quan devia d'haver-ho fet, a depurar responsabilitats internes i s'ha empassat, forçat per Camps i la colla, el seu famós codi ètic. I per això mateix ara podria patir les conseqüències i fora cas que acabara, com Boabdil, “plorant com una dona el que no ha sabut defensar com un home” (utilitze la frase com una metàfora, que no se m'indignen les dones, perquè qui li ho digué al rei moro de Granada fou sa mare mateix). I els errors d'aquest calibre acaben pagant-se. Què passarà, doncs?
Finalment he fet una comprovació preocupant. Només publicar-se la notícia començaren a haver-hi intervencions dels lectors del Punt, la major part des del Principat, encara que qui les començà fou Nogués (Alginet) amb una oració bíblica inintel·ligible. El comentari més terrible, però, fou el de Vicent Bosch, que em va colpir: “ Siga, quin siga el fallo no passarà absolutament res. Hi ha persones que estan per damunt de tot i de tots, i a més a més, tenen la benedicció apostòlica, catòlica i romana. Ah! i els vots de molts mileuristes i pensionistes”. El final és tràgic, però cert, molts mileuristes i pensionistes votaren a Camps.
diumenge, 10 de juliol del 2011
EL CAVALL DE TROIA
M'he rellegit el Cant II de l'Enèida, que és el que tracta de la guerra de Troia, perquè volia treure-li punta per a l'article d'avui. Tinc el text llatí i la traducció de Miquel Dolç, que ningú discuteix que és excel·lent, fins que el mestretites Mira, retraductor de textos clàssics lliures de drets d'autor, vulga esmenar-li la plana, com ha fet amb Sagarra, amb Déu Nostre Senyor (els evangelis, paraula de Déu), i com pretén fer amb Riba. Com que li tinc un enorme respecte al meu antic professor, el mallorquí Dolç, i gens de respecte i molta prevenció al mestretites indígena (la iguana, segons l'anomena un veterà sociòleg), em torne a delitar, com fiu per primera vegada fa quaranta-vuit anys, amb Virgili i amb Dolç.
Haig d'advertir que abans d'escriure res, he pegat una ullada al google, a veure què hi ha del tema. La Mare de Déu: hi ha 62.400 entrades! Això del cavall de Troia dóna per a molt, és un tema mundial i té a veure amb la literatura, evidentment, però també amb les arts plàstiques, la moral, la política, i fins i tot amb el futbol, la televisió, les noves tecnologies, etc. Trie a l'atzar, i sense eixir de casa: Sandro Rosell és el cavall de Troia que malbaratarà el Barça; Duran i Lleida és un cavall de Troia en el govern de Mas, segons López Tena, que també serà un altre cavall d'aquests, estic segur; Trias també ho és, per al PP. Hi ha uns youtubes de Polònia (TV3) que fan entrar el fill de Pujol al despatx de Zapatero, dintre d'un cavall de fusta. La informàtica està infectada pels cavalls de Troia (que diuen troians, per a fer-ho breu), que foten el sistema; l'iPhone ho és, per no sé quina martingala, segons una altra empresa del ram...
Jo, que no tinc aquests maldecaps tecnològics, perquè ni en sé ni vull saber-ne, el que pretenc amb la meua reflexió és una cosa més immediata i higiènica: advertir de l'arribada d'algun cavall de Troia, o siga d'un virus (de fet, en informàtica els consideren així), a casa; perquè un partit és com una casa, la casa de tots. Vull fer una cosa pareguda a la que féu la sacerdotessa Cassandra, que va predir la fi de Troia (fatis aperit Cassandra futuris), encara que ningú no la va creure; sembla que a mi, tampoc. Ja sabem com acabà allò, els troians acceptaren el cavall de fusta que havien bastit els grecs, perquè pensaren que era una ofrena graciosa, i l'introduïren dins de la ciutat. Quan els troians estaven dormint, del cavall on s'havien amagat i amb l'ajut d'un espieta, sortí un tropell de guerrers, que obriren les portes de la ciutat i començaren una degolla general. I així s'acabà Troia.
En política, aquests regals enverinats, o cavalls de Troia, tenen tràgiques conseqüències i repassant una mica la història podem recordar, per exemple, l'arribada de Lluch al PSPV, que actuà com un cavall de Troia, que acabà amb l'entrada dels socialistes valencians en el PSOE i la seua posterior desaparició. Un altre cas, molt notori i especial és l'actuació de Rafael Blasco com a cavall de Troia en el FRAP, després en el PSOE i finalment en el PP. Però, de tots els cavalls de Troia qui més en sap és Eliseu Climent, que n'ha anat introduint per tot arreu, en totes les institucions polítiques, universitàries, culturals, religioses, inclòs el Vaticà, i financeres; la diferència és que la missió dels cavalls de Troia climentistes no és atacar des de dins, sinó dedicar-se al pillatge, perquè ix més a compte.
En el cas que comente i que m'ha tret el son, l'intent climentista d'introduir un cavall de Troia en el CVC (institució que ningú sap per a què serveix, però on es cobra molt bé) ha consistit en presentar tres candidats, a veure qui cau: Villalonga, que fou conseller del PP; Alfons Llorens, que fou assessor de Lerma; Mira, que ha estat o no ha estat en tots els enterros, segons la dieta. I finalment ha col·locat el seu cavall de Troia, tempus quo prima quies mortalibus aegris incipi et dono divum gratissima serpit, en l'hora en què els infeliços mortals ja comencen el primer son, present diví, que els inunda de calma. I doncs, qui haja oblidat que Mira ha estat cobrant d'El Temps, i ja sabem d'on eixien els diners; que presidia Acció Cultural, mentre allí insultaven a Pere Major, com abans ho havien fet de Joan Fuster, i hi muntaven Esquerra Republicana, per a fotre'ns, és que és idiota.
Per acabar, faré meues les paraules d'Anquises: Iuppiter omnipotens, precibus si flecteris ullis, adspice nos, hoc tantum, et, si pietate meremur, das deinde auxilium, pater... Júpiter omnipotent, si et mous per alguna preguera, mira'ns, res més, i dóna'ns socors, en fi, si la nostra pietat s'ho mereix, oh Pare...Fantàstic Miquel Dolç!
diumenge, 3 de juliol del 2011
CLÀSSICS A LA PORTA DE L'ESTIU
Encara no han passat ni dues setmanes de les eleccions, per tant és aviat per a exigir res als polítics, sobre tot sobre les promeses electorals. A més, tradicionalment es concedeixen cent dies de cortesia, abans de començar a fer cap crítica. Però, hi ha un tema que no pot esperar, que són els sous dels polítics, perquè només han accedit als respectius governs, han començat a escudellar-se'n; també tot el que fa als nomenaments i càrrecs de confiança. I ja estem veient casos d'infracció de les promeses electorals, amb sous abusius, augments de sou exagerats, nomenaments a dit...
Jo no sé quina barra tenen els polítics que sobrevaloren el seu treball tant com per a posar-se sous de toreros. Un polític, durant el temps del càrrec, hauria de cobrar un sou fix, moderadament just, però en absolut haurien de donar-se casos, com els que hem viscut darrerament, d'alcaldes que sense ofici ni benefici, sense estudis superiors de res, sense cap treball ni experiència assegurats, sense altra cosa que la seua cara dura i els vots del seu grup, han estat cobrant gairebé com un ministre. Enguany, encara haurien d'haver-se limitat més aquests sous, donada la situació de crisi. A més dels sous, hi ha els nomenaments d'assessors i de personal privilegiat, i fins i tot hi ha un cas, a València, on s'ha canviat l'organigrama d'una conselleria, per a fer lloc al president d'Unió Valenciana, que s'ha passat al PP, contravenint la norma moral de Roma traditoribus non praemiat, Roma no paga els traïdors.
Per què han incomplert les promeses electorals tan ràpidament aquests polítics? La resposta és senzilla: perquè la gent els ho consent; la gent vota i passa de tot, de manera que els polítics fan el que els rota. Fins i tot presumeixen que si ho fan és perquè conten amb el suport electoral i, fins i tot, que el recolzament electoral els exonera de responsabilitats, incloses les penals (Camps). Quin cinisme! I la veritat és que la gent no diu res, fora d'algun comentari de bar; la gent es resigna i calla, oblidant que qui tacet, consentire videtur, qui calla, consent (Bonifaci VIII).
Contràriament a aquest estat d'apatia jo crec que el tema dels sous extralimitats i dels nomenaments a dit, s'hauria de “perseguir” d'ofici per part dels advocats de l'Estat i, com no ho fan, per les plataformes ciutadanes, associacions de veïns, assemblees d'indignats, etc. Els sous són públics, perquè els paguem entre tots. Per altra part, com formen un capítol molt important dels pressupostos, la seua fiscalització seria un bon exercici d'allò que diem pressupostos participatius, que els Indignats del M-15 reclamen.
Jo, que en aquest tema sóc molt sensible, sempre he tingut molta de prevenció, i no me n'he fiat gaire dels polítics. Històricament, dels de l'època de Franco, que a més de feixistes eren uns furtamantes descarats, però més encara dels de l'etapa “democràtica”, que si no són tan feixistes com aquells, tenen una cosa en comú, la seua enorme afecció als diners. Ja ho deia Suetoni: vulpes pilum mutat, non mores, la rabosa canvia el pèl, però no els costums.
Evidentment, entre la indiferència del veïnat, per un costat i les males arts i la poca vergonya de molts polítics, per l'altra, en aquest Estat de pandereta, la política és una bona “col·locació”, una bona oportunitat per a folrar-se, com digué un polític que continua mamant de Canal 9. I açò passa perquè tot està a mig fer. El que diem democràcia, per exemple, porta pocs anys d'exercici, i la capacitat de crítica i els mitjans de control popular, estan per desenvolupar, per no parlar de la moral, que sembla que se l'ha menjada un burro. I pel mal exemple dels polítics, passa el que passa en la societat. Ja ho digué Claudià: in vulgus manant exempla regentum, els exemples dels governants s'estenen entre el poble. Possiblement els més pareguts als polítics són els banquers, dels quals la premsa està donant cada dia informació escandalosa, sobre els seus sous i sobresous supermilionaris. D'açò escriurem la setmana que ve.
Per acabar vull agrair als Indignats del M-15 de Silla que han mantingut la pancarta penjada del balcó de l'Ajuntament, que ja he comentat, que deia: si no ens deixeu somiar, no us deixarem dormir. Que no obliden els polítics el que deia Fedre: quamvis sublimes debent humiles metuere, per alts que siguen, els poderosos han de témer el poble. Segons m'han comentat, l'assemblea de Silla ha decidit “fiscalitzar” el govern municipal i presentar propostes al Ple. Jo els aplaudisc i els encoratge a no desanimar, a mantenir-se en la rebel·lia, encara que momentàniament es faça una aturada d'estiu; com deia Séneca, nulla servitus turpior est quam voluntaria, no hi ha esclavitud més vergonyosa que la voluntària.
