diumenge, 5 de maig de 2013

DIES DE IRA I DE DECLARACIÓ DE LA RENDA

DIES DE IRA I DE DECLARACIÓ DE LA RENDA
Article publicat a el Punt/Avui el dia 5 de maig de 2013

No sé per quina estranya raó, quan pense en la declaració de la renda em ve a la memòria el dies irae, dies illa que cantaven en els soterrars, quan érem criatures. Eren unes estrofes terrorífiques, de la fi del món, del judici final i de la condemna dels pecadors: un dia de ira serà el dia en què el món serà reduït a cendra, tal com anunciaren David i la Sibil·la. Quin espant es produirà quan el jutge vindrà a aclarir-ho estrictament tot. Evidentment, són dues coses, la declaració de renda i la fi del món, que no tenen res a veure i per això no m'explique perquè, aquests dies, em venen al cap aquells versos gregorians.

Aquesta inconscient relació entre la ira i la declaració de renda també la faig automàticament quan prepare els encreuats que publique diàriament al Levante de València. Veig que he escrit, en els darrers que he fet: violenta irritació a l'hora de fer la declaració de renda. La resposta és: ira.

Pense que no és raonable aquesta associació d'idees. La declaració de la renda hauria de ser un procés alegre i de concòrdia social, ja que hisenda som tots, com deia un eslògan del ministeri que feien ja fa molt de temps. Ara el ministeri ja no tracta d'injectar-nos missatges de confiança i de socialització com aquells, segurament perquè no tenen la consciència tranquil·la o els fa un poc de vergonya, amb tota la corrupció que està aflorant d'evasió de capitals, de blanqueig de diners, de sobresous inconfessables.

Evidentment, ells saben que hisenda no som tots, perquè els qui més tenen, com ells, que haurien de donar exemple, no paguen, o paguen poc. És, per exemple, el cas dels furtamantes dels capellans. Ells tampoc insisteixen massa perquè els destinem cap aportació en la declaració, ja que saben que amb tot el que s'ha dit, encara que poc, sobre els seus privilegis, sobre tot perquè no paguen impostos dels enormes béns que tenen acumulats, demostrarien tindre menys vergonya encara si s'atreviren a pidolar-nos res.

Vivim una crisi terrible i quan veiem que qui l'estem suportant som els treballadors i petites empreses, els jubilats i els funcionaris, i quan veiem la quantitat d'aturats i de famílies en la misèria o a la vora, és natural que ens indignem, però encara més quan veiem amb quina alegria els polítics, sobre tot alguns, cobren sous i dobles sous multimilionaris, o els banquers. M'explique, doncs, que ens irritem i que ens domine la ira i que em viga al cap el dies irae. La situació és tremenda!

I ho és tant que el veïnat està disposat a castigar els responsables, que creu que són els dos grans partits i la banca. Les enquestes van per eixe camí, i el PP baixa en picat mentre el PSOE no alça el vol. Crec, a més a més, que si en les enquestes del Cis preguntaren sobre la banca, les respostes també serien aclaparadores: ningú confiem en la banca. Si preguntaren: vosté, si poguera, trauria els diners del banc i se'ls guardaria en casa, com abans? Tothom diria que sí.

Mentrestant, i mentre arriba la fi del món com cantaven en el dies irae, crec que la societat està covant una resposta contundent a la situació. Jo dic el mateix que el president càntabre, Revilla: se n'està preparant una de ben grossa. Tot això dels escarnis contra els polítics és tan sols un tast (per cert que a mi m'agrada més la catalanització de l'escrache argentí, que jo veig convertit en escratge).

Fa uns dies veia una interessant pel·lícula sobre el dictador Trujillo i em cridà l'atenció que un ciutadà de la burgesia, que participava en la preparació d'un atemptat per a acabar amb el dictador, li demanà al bisbe si Déu el perdonaria. El bisbe el féu llegir, en un llibre de sant Tomàs, que eliminar la bèstia que oprimeix el poble és un acte just, i hi ha un dret a matar-lo. A Trujillo, per cert, no li feren un escarni, sinó que el mataren a trets una nit que anava a follar-se alguna criatura que, com era habitual a Santo Domingo, li tenien preparada perquè li fera l'honor (textualment).

El bé comú és just i tothom hem de participar-hi a la seua consecució, per exemple fent bé les declaracions de renda, però els polítics i banquers que posen per davant els seus interessos particulars, el seu bé privat, són la bèstia que deia sant Tomàs, i no tenen dret a fer el que fan, així que, a les barricades!

I vull cloure aquesta columna amb una reflexió sobre l'abundància i la reiteració de tertúlies d'opinadors en els mitjans de comunicació. Com els tertulians cobren un sobresou per dir cada dia el mateix i com en totes les tertúlies es diuen les mateixes coses i la gent comença a donar símptomes de cansament, jo proposaria reduir-les i eliminar els tertulians que sols intervenen per a justificar el govern i que, com algun director de diari, ja tenen la seua trona per a fer-ho.

El que cal és que el veïnat estem informats i en aquest sentit és admirable el treball que estan fent els periodistes, però els opinadors a sou no són tan necessaris, sobre tot els qui cerquen un sobresou per participar-hi i, damunt, no saben ni parlar, ja que hi ha moments que allò es transforma en un guirigall, especialment si algun moderador no sap fer la seua feina. Altra cosa és la participació puntual d'alguns experts, que em sembla molt bé per tal d'aclarir alguna qüestió, o el periodisme de Jordi Èvole, que també aplaudisc.