diumenge, 7 de juliol del 2013

MALPARITS, O ALGUNA COSA MÉS?

MALPARITS, O ALGUNA COSA MÉS?
Article publicat a el Punt/Avui el dia 7 de juliol de 2013

A València diem que una persona de males intencions i accions, que ens fa una putada, és un malparit; si cerqueu el mot als diccionaris, us remetran a malnat, perquè són molt cursis. Evidentment és més rotund i més clar dir que, per exemple, Montoro és un malparit que un malnat. Alternativament també diem que un malparit és un fill de puta, que no és el mateix, perquè aquesta expressió l'apliquem indubtablement com un insult que injustament implica la mare del malparit en qüestió, la qual en realitat no té res a veure. Com en aquests moments crec que no hi ha ningú que no haja emprat alguna d'aquestes expressions referint-se al ministre d'Hisenda, o al d'Educació, i en general al govern, per això en parle.

A més de desfogar-nos d'aquesta manera tan contundent contra aquesta gent, de jurar que no els votarem ni borratxos, de penedir-se d'haver-los votat els qui ho han fet, de desitjar-los una llarga agonia, de cagar-nos ara sí en la mare que els ha parit, etcètera, hi ha cada dia més ciutadans que estem prenent les nostres mesures de subsistència i de resistència, contra l'agressió que estem patint, ja que del govern no podem esperar que rectifiquen i facen bondat, ni els bancs.

El cas que vull contar és el d'un bon amic i bon ciutadà, una persona honrada, un petit empresari que treballant i fent bé la feina d'artesania en què s'ha especialitzat, ja estava consolidat i havia pogut fer un patrimoni just i merescut. Malgrat que no havia perdut el cap empenyorant-se alegrement, la crisi també l'ha agafat de ple: els encàrrecs han disminuït als mínims.

Ell, que era un bon client de bancs i dels magatzems de materials, que li somreien i tractaven amablement, ha vist que li han anat reduint i/o retirant el crèdit i la cordialitat; malgrat les adversitats, però, amb prou feines subsisteix. S'ha vist obligat a prendre mesures, com la que més l'ha dolgut: acomiadar alguns dels treballadors que tenia (de 12 se n'ha quedat amb 3). Jo li he estat repetint que no se senta culpable, que la culpa és del sistema.

Però ha fet altres coses, com deixar de ser client dels bancs, per a convertir-se ell en el seu propi banquer, de manera que, en quant li fan un ingrés, va al banc i retira els diners. En el banc sols en deixa els justos per a pagar les taxes municipals, la llum el telèfon.

A continuació ha trencat totes les targes de crèdit, comercials, etc. No li fa falta cap Visa, ni cap master-card; per descomptat, no pensa posar els peus en el Corte Inglés amb la targeta, ni anar a cap gasolinera i acumular punts, ni mantenir la condició de client de cap companyia d'aviació, ni llibreria, ni de cap gran superfície. Com s'ho farà, doncs? Ha decidit que quan voldrà una cosa anirà amb els diners a la mà i si no en té, es quedarà amb les ganes.

L'empresa també l'està fent funcionar al comptat. Accepta els encàrrecs, però quan li paguen el trenta per cent del pressupost, sinó no hi ha tracte; amb aquests diners acudeix als magatzems i compra els materials. Quan té la feina enllestida la serveix al client, previ el cobrament d'un altre quaranta per cent del total, amb la qual cosa té per a pagar els treballadors. I quan acaba la feina, la remata cobrant la resta, que són els guanys. El banc no intervé, doncs, i no ha de pagar apunts, ni corretatges, ni descoberts, ni galindaines. Ara tot queda en casa, em diu, jo m'autoexplote a mi mateix. Admirable el meu amic, que està salvant la situació al “marge” del sistema.

Li pregunte per la facturació. Com ell és un home massa honrat, compra demanant factures i cobra la seua feina facturant. Li dic que els del PP no pensen com ell, perquè ells cobren en negre, com els escandalosos sobresous que els pagava el Bárcenas; li dic que tot això de la trama Gürtel, d'Emarsa, dels ERE andalusos, etc. tot això s'ha fet en negre i els autors són els polítics del govern i empresaris corruptes que tenen conxorxats. Li recorde que Zaplana, quan era president de la Generalitat, li pagà una fortuna en negre i en un paradís fiscal a Júlio Iglesias. Li dic que l'església no paga ni xapa; que el rei i la família tampoc... El meu honorable amic se'n riu, perquè ell no és així, evidentment, ell és un home honrat.

El programa del meu amic és fantàstic i l'hauríem de seguir i per això ho conte. Jo ja m'he decidit a desfer-me de les targetes de crèdit i comercials i vaig a estudiar, quan acabe amb una hipoteca que em lliga al banc, a prescindir-ne a poc a poc d'aquesta altra tanda de xoriços. I per descomptat vaig a tirar automàticament al fem tota la “propaganda” amb què m'envaeixen l'ordinador a tothora, posant-me tot el món als meus peus. També vaig a mirar-me amb més atenció això de la banca justa, a veure si és de veres o és altre truc per a engalipar-nos d'altra manera. Ai, el sistema!

En realitat els bancs i els governs ens tenen collats i controlats, amb tota la informació que guarden sobre nosaltres. Quan els interessa ens fan la gara-gara, i quan els destorbem ens giren l'esquena. Per tant, el poble pla, si no ens mamem el dit, haurem de fer coses, com les que fa el meu estimat amic, per a resistir i subsistir. A fi de comptes, els bancs i els governs no poden viure sense nosaltres, perquè s'alimenten de la nostra sang i suor, com les sangoneres; nosaltres crec que sí que podem viure sense ells, o al menys sense dependre'n tant.

Aquesta mena de reflexions són fantàstiques de cara a preparar les properes eleccions, per exemple. A veure si hi ha algun programa que faça propostes concretes d'aquest tipus. El veïnat estem massa indignats per tot el que ens van contant els diaris. Els bancs i els polítics corruptes no han de merèixer la nostra contribució passiva, sinó el nostre rebuig actiu. Hi ha molts malparits i molts fills de puta, així que: a les barricades!