UNA VICTÒRIA DEL VEÏNAT DE SILLA

UNA VICTÒRIA DEL VEÏNAT DE SILLA

Article publicat a el Punt/Avui el dia 14 de novembre de 2013

 

Xavier Cunyat, que viu entre la polèmica i la pau, em diu que en l'article que escriguí el passat dia 31 (La brutícia de l'aigua potable), usava un llenguatge quasi encriptat, com si sols volguera que m'entengueren els polítics, raó per la qual hi havia moments que no m'acabava d'entendre. Un amic que s'acostà a la taula on hi érem, dels bars de la plaça, corroborà el mateix i concretament que no entenia que volia dir Isidro Prieto, que augurava un gran disgust per al proper govern municipal, si s'insistia en el tema. Els vaig dir que a qui li haurien de preguntar és al mateix regidor popular, que ho va dir, perquè jo sols havia fet de transmissor.

En qualsevol cas, emprar un llenguatge una mica críptic, com m'agrada fer de tant en tant, crec que té la seua gràcia i el seu per què; és un recurs dialèctic. De fet tots en fem ús quan volem sembrar el dubte amb les nostres paraules, o crear un poc de misteri o de suspens, o si volem enredar. Fins i tot hi ha qui se'n passa, com alguns oracles dels déus clàssics, perquè confonien més que aclarien res. És el que li passà a Cres, rei de Lídia, que consultà si era el moment d'atacar els perses i l'oracle li digué: “si ho fas, destruiràs un gran imperi”. Cres pensà que l'oracle li estava dient que podia atacar, perquè destruiria els perses, però passà tot el contrari i fou ell i el seu imperi que foren destruïts pels perses.

Tornant a l'article de l'aigua potable que comentàvem, sí que hi ha una part “críptica”, que sols entenen la concessionària, els responsables polítics i els tècnics municipals, però la resta s'entén tot, i pel que ja sabem, uns i altres hauran de donar satisfaccions, si finalment volen rentar-se la cara; sobre tot hauran de demostrar que tenen interès perquè la concessionària retorne als veïns els diners cobrats de més i pague tot el que ha de pagar al municipi. El calendari passa corrents. Per cert, de moment la pàgina web de l'ajuntament no ha informat de res (10 de novembre).

Mentrestant, i a banda d'aquest tema que els ha donat marxa sense buscar-la, els partits polítics continuen en la inoperància. El partit que governa, el PP, no governa i damunt té mig món enfadat, a excepció de l'afició taurina. Per exemple, el Consell Agrari, on no es fa res de res; Aesi, que s'han distanciat de l'ajuntament; les falles, que se senten abandonades; esports, associacions... En conseqüència, els populars estan molt amoïnats i temen un desastre en les properes eleccions i més tenint en compte les burrades que estan cometent-se a Madrid i a la Generalitat i els casos de corrupció que els han aflorat per tot arreu.

L'oposició, que havien de controlar el govern, tampoc no controlen res. Això sí, somien, sobre tot els respectius líders, que ja es veuen vestits d'alcaldes. Tots es creuen guanyadors, especialment el socialista, que és qui més segur està dels resultats que espera obtenir. La resta de partits tots confien en treure'n dos o tres regidors. Si es compliren aquests somnis, a Silla tindríem més de 30 regidors, en lloc dels 17 que ens pertoquen.

Jo també somie, encara que ja no va per mi, somie que a Silla tornarà l'activitat política i municipal. Vull avançar una hipòtesi dels resultats de les properes eleccions, amb dues parts. La primera és que cap partit obtindrà la majoria absoluta; ben mirat ningú se la mereix. La segona part és que, com està passant quasi sempre al poble, els partits hauran de seure's a pactar.

Així que en aquest ambient d'eufòria continguda de l'oposició i d'enorme inquietud dels populars, i a un any i mig de les eleccions, vull avançar una travessa: PSOE 5, PP 5, Compromís 3, E2000 2, EU 1, Verds 1. Si foren aquests els resultats, l'única combinació possible és el pacte d'esquerres, un tripartit. Podrien haver-hi altres combinacions, però sincerament i perdoneu-me la immodèstia, no estant jo per mig, no ho crec. Allò dels vuit anys de quadripartit crec que ja és irrepetible.

Però, quanta gent votarà? Aquesta és una incògnita que haurem d'esperar per a saber la solució. Si fora pel crèdit que es mereixen els “polítics”, en general, la gent no hauria de votar, i de fet molta gent optarà per això, injustament. Però el fet que hi haja tanta corrupció no vol dir que tots els polítics siguen corruptes, perquè els qui ho són ja estan assenyalats i és a les formacions corruptes i als seus personatges vils a qui no s'ha de votar. Llevat d'aquests, la major part dels polítics són honrats i aleshores és a aquests que hem de votar, vigilant-los després i exigint-los que complisquen les promeses electorals, perquè la qüestió és, després de votar i durant els següents quatre anys, obrir els ulls i no mamar-se el dit. La tragèdia i el trauma que estem vivint no s'haurien de repetir mai més.

Un exemple que el poble té molta feina a fer i que pot guanyar, ha estat la denúncia del tema de l'aigua potable, que estem pagant abusivament a Silla. Perquè al respecte, abans de la denúncia que férem en aquest diari, què havia fet el govern municipal?: no havia fet res. I els polítics de l'oposició?: tampoc res. I qui és qui començà a adonar-se'n de l'estafa que estàvem?: el veïnat, perquè jo sols sóc un veí que recollia les protestes de la gent pel carrer per a publicar-ho. I sols a partir de la nostra denúncia el govern, els polítics i els tècnics municipals s'han posat a treballar... I com teníem raó, el resultat no pot ser més brillant, perquè ens han de tornar els diners cobrats de més. Evidentment, podem dir que és el veïnat qui ha guanyat la batalla de l'aigua!



DOS ANYS MÉS DE PUTADES QUE CALDRÀ RESISTIR

DOS ANYS MÉS DE PUTADES QUE CALDRÀ RESISTIR

Article publicat a el Punt/Avui el dia 24 de novembre de 2013

Els del PP estan celebrant que porten dos anys de govern i que encara els en falten dos més per a acabar la legislatura. Així doncs, si no es rendeixen abans, ens queden dos anys de martiri i d'afonar-nos més encara en la merda i en la misèria moral i econòmica més profundes de la història moderna. Però, aquesta gent està de festa, o ho simula, mentre l'Estat de la pandereta i olé que “governen” està a punt de rebentar. La festa del PP, doncs, és una festa miserable!

L'incompliment de totes i cadascuna de les promeses electorals que podríem qualificar de positives (que no tocarien les pensions, per exemple), l'esforç per imposar les més reaccionàries (reforma laboral, per exemple), i l'obediència cega als dictats alemanys, ha estat la divisa dels populars, que ens han conduït a la ruïna i ens han empenyorat per al futur.

Aquest govern ha fet i està fent una política basada en l'extorsió de les classes populars, sense cap escrúpol, de manera intensiva i selectiva, mentre beneficia, sense cap vergonya, la banca, les multifuncionals i l'església catòlica.

La sensació que donen aquests dos anys passats és com si els del PP hagueren estat tota la vida dalt del matxo, com si no haguera hagut entre Franco i ells solució de continuïtat. Aquests franquistes populars tenen els mateixos tics dictatorials que aquell caudillo fantasma, el mateix concepte de l'españaunagrandeylibre, els mateixos instints centralitzadors i uniformadors. Aquests són una escopinada de Franco.

Mireu si són franquistes, o siga feixistes, que volen perseguir els escratges, prohibir o limitar les manifestacions, rebentar les vagues, multar que ningú fotografie un policia apallissant la gent, i multar també a qui els insulte... Volen multar tot açò, malgrat que, per exemple, la justícia ja ha dit que fer un escratge a un polític, no és il·legal. I volen que els policies actuen de jutges! L'aberració no pot ser més evident i el fet que vulguen actuar com en els règims més antidemocràtics deixa ben a les clares la seua línia de pensament més reaccionària.

Jo me'n ric, però, perquè pense que aquesta gent en realitat ha perdut l'oremus. Segurament perquè en les seues experiències vitals no tenen constància que tot açò ja ho intentà Franco i fracassà. Passà que a poc a poc la gent anàrem perdent-li la por a la policia, a les lleis i al mateix Franco. És evident que els del PP, mentre els de la closca amarga avançàvem a la conquesta de la democràcia, estaven en els campaments de la OJE, fent exercicis espirituals o aprovant oposicions a notaries, els més grans; mentre que els més joves estaven covant-se encara, sota la mirada sol·lícita i la protecció del papi, en bons col·legis de pagament. Per això no han entès l'abast de la seua intenció involucionista.

Per què ho pense? Parlem clar i ras, ara que encara podem fer-ho, perquè també voldran controlar el que s'escriu a la premsa. Per molt que intenten que no passe, per molts esforços que esmercen, continuarem fent escratges; vagues i manifestacions, amb permís o sense; fotografiant la policia que apallisse un veí, un estudiant; insultant-los... a distància. I els mestres continuaran explicant la història que el ministre Werdolaga no vol (jo continue pensant que és més beneitó que llest, una verdolaga a fi de comptes). I el ministre Montoro passarà a la història com Montrolo, per les troles que diu contínuament, etc. I la Mato? Cal tindre barra dir-se mato i ser ministra de Salut i, amb tot el que s'ha dit, no tindre vergonya d'eixir al carrer!

Per tot plegat, doncs, crec sincerament que els del PP fracassaran i seria injust que no fora així, encara que parlant del PP el concepte de just és irrellevant, no l'entenen. Realment, però, ben mirat, donen més llàstima que altra cosa, una llàstima que no invita a disculpar-los, sinó al contrari, a confirmar que no tenen perdó: perquè han abusat de la bona fe dels seus votants, perquè han enganyat tothom prometent exactament el contrari del que han fet i perquè s'han lucrat descaradament i sense fre.

Així que, com estem a dos anys de les eleccions, si finalment la gent no és més babaua del necessari, la pròxima convocatòria separarà dues èpoques històriques: abans de Rajoy i després de Rajoy. Vull confiar que serà així i les enquestes també ho preveuen. Sols falta que cadascú (cada partit) sàpiga estar a l'altura de les circumstàncies.

Hi ha tantes coses en l'aire que podem pensar que els dos anys que falten per a les eleccions del canvi, són transcendentals. L'economia ha de reviscolar i els milions de ciutadans que estan en l'atur han de trobar feina. Catalunya s'ha d'independitzar i els bascos s'han de preparar a ésser-ho, perquè són els segons de la llista. Europa ha d'establir noves regles, al marge de la tutela alemanya. L'ONU ha de servir per a acabar amb les guerres i amb l'explotació dels xiquets i les xiquetes de tot el món. Els Estats hauran de posar més atenció als problemes del canvi climàtic...

Hem de resistir i treballar, perquè sols falten dos anys per a les properes eleccions, o siga dos anys més de patir putades. Caldrà resistir.

AZNAR PARANOIC

AZNAR PARANOIC

Article publicat a el Punt/Avui el dia 17 de novembre de 2011

Com que des de Kraepelin i Freud tots estem una mica paranoics, que no s'ofenga Aznar si pense que ell també ho està. El problema és que com ell vol ser el primer en tot, el més brillant, el més segur, el més dels que més, també serà el més paranoic, supose. Per tant, l'enhorabona.

Diccionari en mà, la paranoia és una psicosi caracteritzada per l'aparició d'idees delirants i obsessives, normalment de grandesa, de persecució, etc. Crec que Aznar en va sobrat, doncs, i qui ho vulga comprovar sols ha de comprar les seues “memòries” i intentar llegir-les i no morir en l'intent. Jo no les he comprades, per l'amor de Déu, qui pot dubtar-ho! Però he tingut l'oportunitat de llegir comentaris en la premsa i en la televisió (memorables els de la Sexta) i he navegat per internet i no tinc cap dubte.

Realment parle d'Aznar perquè és el que més de tots, però també n'hi ha d'altres, que es mereixerien l'honor. El Wert, per exemple. O el Montoro... Tots primeres figures. En altres àrees també hi ha paranoics i són de destacar el Maruenda i el Jimènez Losantos, en periodisme, encara que són molt burros; el Cristiano en futbol, etc. Però jo preferesc els polítics, així és que he fet un pito, pito, colorito, donde vas tu tan bonito, pim, pum, pam, i li ha tocat a l'Aznar. Quina cosa més tremenda la història d'aquest personatge!

Cerqueu pel google coses de l'individu i, la marededéu, us quedareu estupefactes: Aznar contra la Constitució. Aznar historiador. Aznar antiabortista. Aznar antinacionalista. La boda de la filla d'Aznar i qui pagà la festa. Aznar contra Obama. Aznar y cierra España. Aznar parlant anglès. Aznar el Grande. I Aznar amb el Bush, amb el trio de les Açores, i la guerra de l'Iraq. I Aznar contra el rei... així fins a més de dos milions d'entrades. Podeu cercar també les entrades dedicades a la senyora Botella, que també són increïbles, quina parella!

Per a tenir una selecció de les perles de les memòries d'Aznar, eldiario.es n'ha fet un excel·lent resum, que titulen: llegim les memòries d'Aznar perquè tu no ho hages de fer. És molt d'agrair l'esforç d'aquests periodistes, gràcies als quals en una estona et pots fer una idea de la dimensió paranoica del personatge de qui parlem. Definitivament, Aznar és un paranoic i d'això se n'han adonat fins i tot els moros, que en un periòdic asseguraven que ja l'havien calat (cerqueu al google).

El que hem de preguntar-nos és com fou possible que aquest personatge arribara a ser president d'aquest Estat de pandereta i olé. Tot plegat, el cas d'Aznar és un esperpent.

I el que encara és pitjor és que ell no para, ja no és president però com si ho fora. Amb les ganes que té de sobreeixir s'ha organitzat un negoci ideològic, des d'on tracta de pressionar i mangonejar; és diu FAES (Fundació per a l'anàlisi i els estudis socials), de l'estil de tinglados similars dels Estats Units, Alemanya, etc. És com una fàbrica de males idees, com la d'acabar amb l'estat de benestar (la “barra lliure” en educació i salut, que diuen), fer la reforma electoral, recentralitzar l'estat...

La secció catalana de la bèstia, vinculada a Duran i Lleida, és diu Institut Catalunya Futur, que, per cert, és on s'hi rebien els diners del Palau de la Música... O siga que Aznar serà un paranoic, però no és un babau, s'ha muntat molt bé la paradeta i sap com expandir les febres a tot arreu. I pel que fa al Duran, ara ho entenc...

Mentre escric açò, a punt de marxar a l'asil d'un balneari, sent al Rajoy per un costat anunciant que España es una, grande y libre i als socialistes fent cabrioles pel mateix. Ja no puc més, són les dues de la matinada. Sent un amarg regust de boca i estic convençut que Espanya no té remei. Me'n vaig a dormir, si puc: potser que somie que tot se'n va a fer punyetes...

PER UNA NOVA RTVV!

PER UNA NOVA RTVV!

Article publicat a el Punt/Avui el dia 10 de novembre de 2013

Sobre la catàstrofe de la RTVV encara que crec que ja s'ha dit de tot i per tots els mitjans, també vull dir la meua. A més a més ara comptem amb els testimonis dels treballadors, que confessen com els pressionaven, i hem pogut gaudir d'uns dies de televisió valenciana lliure, o siga sota el control dels treballadors i treballadores, amb la col·laboració del tripartit. L'eliminació de la televisió, per part del govern del PP, ha provocat la ira de tot el País. Les maneres gens democràtiques de fer-ho ha estat considerat per Enric Morera (Compromís) de cop d'Estat. I com el tema és tan gros, la notícia ha ocupat pàgines de tots els diaris i noticiaris de televisió de tot el món.

Curiosament, però, la televisió valenciana que ens suprimeixen no és la televisió que hauríem d'haver tingut, la que ens havien promès quan la crearen, una televisió valenciana i al servei de la llengua i de la cultura dels valencians. La televisió que teníem en funcionament era una televisió manipuladora i tendenciosa, al servei del govern de torn, i amb una programació mínima en valencià. O siga que protestem perquè ens suprimeixen una televisió que no és la que volíem, quin galimaties!

A mi, però, açò no m'estranya. Precisament ja fa vint-i-cinc anys, exactament els que porta en marxa la televisió valenciana, que ja vaig predir que passaria el que ha passat. Mira per on, vaig ser com una pitonissa. Deia que la televisió que posaven en marxa acabaria sent un instrument de manipulació política i que no serviria per a la causa de la normalització lingüística. Aleshores manaven els socialistes (Lerma) i Amadeu Fabregat n'era el director.

En efecte, convertiren la televisió en un instrument de manipulació i de politització al servei del govern. La llengua fou sotmesa a censura, amb el famós llistat de paraules que no s'havien d'utilitzar, perquè eren “catalanes”, i començà el vet a algunes persones i a periodistes que no podien posar-hi els peus; jo vaig estar vetat. Cal dir que aquests ànims de censura i de prohibicions també els aplicaven els socialistes en l'ensenyament.

En realitat, però, els socialistes resultaren ser uns neòfits, que iniciaren el procés i l'anaren aplicant durant uns deu anys, perquè els qui perfeccionaren el procés són els populars. Aquests han dut la televisió a la seua màxima expressió de repressió i de manipulació, i al mateix temps d'ínfima qualitat. Són els populars, que ja porten uns divuit anys en el poder (Zaplana, Camps, Fabra) els qui, a més a més, han convertit la televisió en un frau econòmic de la màxima categoria, els qui han malversat sense escrúpols, els qui han unflat la institució de càrrecs innecessaris, etc. Els responsables de la gran desfeta que és la televisió valenciana són els governs del PP.

Així que, per què protestem? Perquè tanquen una televisió prostituïda, manipulada i nefasta o perquè volem una televisió neta, democràtica, lliure i valenciana? Posar-se d'acord amb això és important, per evitar confusions.

Estem d'acord que una televisió, en altres mans que les mefistofèliques i corruptes actuals, és molt important per al País. Per tant, cal secundar totes les iniciatives de protesta política i totes les reivindicacions dels treballadors i treballadores, però per a reclamar una altra televisió que l'actual i una altra gestió més honesta, que la faça viable. Mantenir aquesta que tenim, i exactament com ho és ara, amb tot l'excès de “personal” inclòs, com si ací no haguera passat res, no tindria cap sentit. El que cal és començar un procés nou, amb l'objectiu d'una fer una televisió distinta.

Curiosament, qui ens ha dut en aquesta situació són els golafres del PP, que s'han quedat sense diners, perquè ho han cremat tot, i ja no poden ni mantenir la televisió que s'havien fet a la mida. Han hagut de reconèixer que es troben en la situació en què es troben i que es veuen obligats a prescindir de la poderosa arma d'adoctrinament en què havien convertit Canal 9. Pobrets! Han hagut de matar el mateix monstre que havien creat, per no poder alimentar-lo!

Així que, assassinada la RTVV a mans del PP, el que ens queda és la perspectiva que una nova televisió sí que és possible, o siga amb la perspectiva que una nova política sí que és possible. i que, per tant, que paga la pena reclamar la televisió valenciana que ens havien promès en l'Estatut i en la Llei de creació de la televisó. Reclamem una RTVV nova, que siga totalment democràtica, valenciana i de qualitat. I, a més a més, que no siga una malversació de l'erari públic; d'acord.

LA BRUTÍCIA DE L'AIGUA POTABLE

LA BRUTÍCIA DE L'AIGUA POTABLE

Article publicat a el Punt/Avui el dia 31 d'octubre de 2013

En el Ple de dimarts es va reconèixer que en el tema de l'aigua potable jo tenia raó i que l'estem pagant més cara que en cap altre poble. En realitat es va reconèixer tot el que havíem demanat: que els tècnics municipals feren un informe sobre els augments del preu de l'agua que paguem al poble, que es demanaren justificacions de les obres i del personal que treballa en l'empresa (perquè el paga el poble).

S'aprovà, doncs, l'informe dels tècnics, amb el vot en contra del regidor d'EU, de qui després parlaré. En conseqüència s'ha complert fil per randa tot el que havíem anat dient, encara que en el Ple ningú no féu cap al·lusió a la importància que havien tingut les denúncies aparegudes al Punt. És igual, perquè em consta que qui les havia d'apreciar ho han fet (els tècnics i els polítics, Aquagest i fins i tot Aigües de València, que és l'empresa que isqué perjudicada en la concessió municipal de Silla...)

El guanyador del conflicte que s'ha creat és, sense cap dubte, el poble, que podrà recuperar els diners que ens han fet pagar de més. De tota manera, el conflicte no s'acabarà amb açò, sinó que continuarà, tal com ho anuncià el regidor Prieto, que pronostica un gran disgust per al proper govern municipal.

En tot aquest tema de la concessió de les aigües potables, el merder que s'ha organitzat des del primer moment és considerable. En general, les empreses que hi participen per a quedar-se amb les concessions lluiten quasi a mort entre elles i, guanye qui guanye, a continuació enceten reclamacions judicials i denúncies. Per què? Perquè en el món de les privatitzacions dels serveis públics, que són sempre negocis milionaris, com hi ha uns beneficis quantiosos, tots volen pegar cullerada. Lamentablement, al remat qui paga els plets i les picabaralles, és l'usuari.

En el Ple es proposava aclarir el tema de les apujades abusives o irregulars, des de l'any 2011. EU (Valentín Mateos) volia remuntar-se a l'any 2005, quan jo era l'alcalde i es féu la primera concessió, amb els vots de dos partits del govern (EU i UV) i el del PSOE, en l'oposició. El Bloc i el PP aprovaren l'informe tècnic i votàrem per Aigües de València. No m'explique per què Teresa Badenes no li ha explicat a Valentín que el millor que pot fer EU, doncs, és oblidar-se de la primera concessió i anar a la segona, la de 2011.

Aquagest Levante ha de donar explicacions, doncs. Té els dies comptats per a fer-ho. Ha de justificar les inversions fetes en obres; les despeses, entre les quals les de personal, de què ara després tornaré a parlar; els ingressos. I ha d'ajustar la fórmula de revisió/actualització de les tarifes que cobra al veïnat, des de 2011, reintegrant l'import percebut de més. I ha de pagar els anuncis de la licitació, les despeses d'energia elèctrica derivats del servei i del tractament de desratització i desinfecció del municipi. Cal dir que, segons es desprén del que s'aprovà al Ple, totes aquestes despeses les estava pagant l'ajuntament, o siga el poble.

Com s'obre un termini de presentació d'al·legacions, jo ja anuncie que en vaig a presentar una referida al “personal”, perquè crec que és important i just que coneguem si estem pagant alguna o algunes nòmines d'empleats polítics, o siga d'empleats posats a dit com a contraprestació d'interessos polítics. El fet que en la part resolutiva aprovada al Ple es demane saber el personal de l'empresa a càrrec del municipi, diferenciant les retribucions i la SS de cada empleat, però “sense indicar els noms” no té cap altra explicació que voler ocultar el que jo em tem, que puga haver-hi algun nom que no convindria.

Tampoc no veig que es demane res sobre l'aportació d'Aquagest a la confecció (sobre tot fotografies) i edició d'un llibre sobre Silla, encarregat a dit per Baixauli a un amic seu, sense l'aprovació de ningú... Al respecte també anuncie que faré (o farem) una al·legació.

Un apunt, respecte de la reclamació que se li formula a l'empresa. El Ple aprovà iniciar la reclamació en 2011, a partir de la segona adjudicació. Jo estic d'acord, perquè és a partir d'ací que comença el desgavell, per dir-ho d'alguna manera. Voler-se remuntar a 2005, com vol el regidor d'EU, crec que és innecessari, perquè els anys de la meua alcaldia no crec que es fera cap incompliment. El regidor Verd diu que el govern d'aleshores teníem presa a cobrar uns milions per l'adjudicació i és cert, però era legal que ho férem així i es varen invertir precisament en temes de pluvials.

I això és tot, de moment. Com escrivia el passat dia 10, en aquest mateix diari El Punt, encetem una carrera judicial molt interessant que podríem anomenar “Silla, amb els seus representants i tècnics municipals, contra els abusos de l'empresa subministradora de l'aigua potable”. Front al pessimisme de les paraules d'Isidro Prieto en el Ple, jo preferisc confiar que la justícia ens donarà la raó, si l'empresa vol dur el tema al jutjat. Si pel camí es descobreix alguna ratera, ja veurem què passa, però no afrontar el problema seria una covardia i una traïció.

LA MALA LLET QUE MAMÀREM EN 1942

LA MALA LLET QUE MAMÀREM EN 1942

Article publicat a el Punt/Avui el dia 29 d'octubre de 2013

 

En moltes coses em passa com al Quico Pi de la Serra, que com jo nasqué en 1942, en plena postguerra. Crec que és per la mala llet que mamàrem, no per culpa de les nostres mares, que eren unes màrtirs, sinó per les penalitats que passaven per culpa de la guerra que havia organitzat Franco contra la República i la repressió que la va seguir.

Ara mateix també tinc una fulla davant, blanca, neta, immaculada, i l'he d'escriure per a enviar-la a El Punt i que isca demà. Però, com al Quico, malgrat que l'holandesa en qüestió em diu que l'embruti, que escrigui, la qüestió és triar el tema sobre el qual vull blasmar i tinc el cap ple d'idees que em bullen.

És evident que el tema ha de girar al voltant dels darrers esdeveniments, protagonitzats pel món de l'ensenyament. Ja m'hi he referit en anteriors columnes i avui l'únic que cal és fer, com a colofó, el balanç final. La setmana ha estat magnífica, els estudiants ho han fet molt bé, el professorat millor del que jo creia i les famílies s'han solidaritzat amb els fills i han recolzat l'agitació o s'hi han afegit.

Les xifres de participació han estat altíssimes, diga el que diga la gent tenebrosa del ministeri i les úniques fiables són les dels sindicats. Hi ha, però, una xifra de la conselleria valenciana, que sí que podem donar per certa i és la del nombre d'ensenyants, sense comptar les universitats, que han fet la vaga: 11.311. Com es tracta de descomptar el jornal als vaguistes, han tingut molta cura a no equivocar-se. A aquesta xifra, però, cal afegir la dels professors que no podien secundar la vaga, per raó dels seus càrrecs, i la dels que estaven de baixa.

Per exemple, m'informen d'un institut de l'Horta que, finalment, la vaga entre els professors ha anat millor que esperaven i han arribat a ser el 55% dels professors del claustre i el 87 % de l'alumnat. “Fins i tot, entre els cursos que no podien fer-la, 1r i 2n d'ESO, alguns dels pares han decidit pel seu compte i han preferit que els fills es quedaren a casa i tingueren una falta sense justificar, per a ser coherents amb la lluita dels estudiants dels darrers cursos, que també era la d'ells”.

Després de la manifestació, a què ens havien convocat, entre altres el Sindicat d'Estudiants, l'STEPV i Compromís, torne a casa molt satisfet de l'èxit. Un amic professor, més jove que jo, em pregunta si crec que Rajoy farà res amb el Wert. El troll Wert, li dic. Doncs, estic convençut que no farà res. En realitat, hauria d'haver fet moltes coses i no n'ha fetes cap: apartar a la Mato; enviar al Montoro a casa o al manicomi; també a l'andalusa ministra de treball Rocio Báñez. Sobre tot, hauria d'haver apartat de l'escenari a la reina del circ, la Cospedal. No ha fet res, ni farà, perquè es quedaria a soles, havent com hi ha tant a rascar.

Mentre Rajoy no fa res, i la bola de la corrupció continua aflorant, els qui estem fotuts som els ciutadans i ciutadanes, i tenim tot el dret a protestar, a dir que no, a dir-los fills de puta... i a desesperar. També em bullen pel cap tota mena d'idees al respecte, des de les més racionals a les més expeditives. Totes tenen la seua lògica, la seua raó en la misèria moral política que ens envolta.

El raonament més assenyat, en les circumstàncies que patim, seria que la gent es concentrara al voltant de les organitzacions polítiques i sindicals, per a enfortir-les i per a exigir-los accions que posen fre a la disbauxa dels populars. Em referisc, evidentment, als partits i als sindicats de classe, perquè es deixen de mariconades familiars i de lluites personals i siguen capaces de fer política més dura. Les propostes d'accions difuses i singulars, que naixen de la indignació i la desconfiança amb els partits i els sindicats, encara que tenen la seua justificació, en realitat sols ajuden precisament al PP.

Poden haver-hi propostes més expeditives, per les quals jo no protestaria, sinó que entendria i fins i tot justificaria. Davant de l'espectacle de veure la justícia manipulada, distorsionada i ralentitzada, permetent que els grans delictes dels polítics, dels banquers, de les persones de l'alta societat, de la monarquia, queden fins i tot impunes, m'indigna veure la manera de tractar la gent que no hi som d'aquesta elit. Si la justícia ha de ser justa i equitativa, ací no ho és.

En aquest estat de la pandereta i olé es poden donar casos com que el PP, un partit ple de casos d'alta corrupció, que ha arribat a defensar grans xoriços com el Bárcenas, i que s'ha posicionat al costat de la banca més corrupta, intente fer política, aprofitant-se del dolor de les víctimes del terrorisme. Una gent immoral donant mostres de moralitat, això és abjecte.

Així que vaig arribant al final del full, estic sol i he posat en marxa el disc de Quico, que canta: a Suïssa han ingressat, mils de milions a cabassos. Després diuen que és l'obrer, el culpable dels fracassos i la manca de control. I és que si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol. Jo cada cop veig més clar que el poble diu el que pensa. Hem après aquest proverbi i amb mútua complaença cantem com un home sol: si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol. I ara mateix acabe d'assabentar-me que Lou Red, també de la quinta, ha mort; i mentrestant els fills de puta continuen a la seua marxa, o siga que...

Acabe resumint que cal que fem coses racionals (com apuntar-se a partits i sindicats de classe) i coses més expeditives, com les vagues i altres mobilitzacions, boicots i tota mena de desobediències. Els qui haurien de ser més bons que ningú, perquè manen i perquè cobren més que ningú, tenen el cor més negre que Judes, així que crec que qualsevol de nosaltres té dret a negar-se que li toquen els collons... i a fer qualssevol cosa.