I SI LI PEGUEM LA VOLTA?

I SI LI PEGUEM LA VOLTA?

Article publicat a el Punt/Avui el dia 23 de febrer de 2014

La pregunta de què hauria passat si en lloc de tal cosa n'haguera estat una altra, no deixa de ser un exercici d'il·lusions i prou, un intent especulatiu de refer-se d'alguna frustració. Per exemple, pensar què hauria passat si en lloc de casar-me amb Paqui ho haguera fet amb Luly o si en lloc d'aquell viatge tan calamitós m'haguera quedat a casa, o si en lloc de comprar-me aquest cotxe... Pensaments d'aquest tipus són unes banalitats, perquè les coses són com s'han fet i ja no es poden endreçar, però de vegades les somiem i generem més frustracions.

També a nivell col·lectiu podem fer el mateix exercici i imaginar-nos per exemple, com ja ha fet algú i no recorde el nom, què hauria passat si en lloc de perdre nosaltres la Guerra de Successió l'haguérem guanyada. Com hauríem actuat nosaltres amb els espanyols? Els hauríem prohibit la llengua, les lleis i costums de Castella, com féu Felip V amb nosaltres? Els estaríem posant pals a les rodes de la normalització lingüística? Ens atreviríem a catalanitzar-los l'escola i els xiquets?...

La història ens assegura que no, perquè nosaltres hem estat de sempre federalistes i en absolut centralistes. Quan podríem haver-ho fet, perquè manàvem a casa nostra, respectàrem les diferències i les minories, els jueus i els moros, posem per cas, ja que l'expulsió l'ordenaren els espanyols. Llegiu història, que no us farà mal, o entreu al google. Nosaltres no hem estat mai imperialistes. Totes les malifetes que estem suportant de part del govern d'Espanya i dels seus partits centralistes, especialment del PP, estic segur que nosaltres no els les hauríem fetes.

En el cas de la llengua, les maniobres que maquinen cada dia per tal esmicolar-nos-la arriba a extrems que semblen increïbles, però que són reals. Per exemple, les maniobres per a entrebancar la normalització i la unitat lingüística. A base d'elevar a la categoria de llengües les variants dialectals, es propicien barbaritats com la llengua lapao (la Franja); el mallorquí, el menorquí, l'eivissenc i el formeterenc (Illes); i la llengua valenciana. Tots aquests sis dialectes de la llengua catalana serien, segons ells, sis llengües distintes. Divide et vinces, que digué Juli César, divideix i venceràs.

Davant d'aquesta barbaritat o espanyolada si que paga la pena pensar què passaria si fora al revés. I si s'aplicara la mateixa analfabeta i improductiva maniobra que ens volen imposar, a la llengua espanyola? I si els andalusos, els murcians, els diversos països americans trencaren la baralla i s'inventaren unes respectives llengües autòctones i independents del castellà?

Doncs, això els té amoïnats, perquè si que hi ha els intents secessionistes. Per una banda els americans plantegen, des del segle XIX, independitzar-se de la Real Academia Espanyola. Fa més de 150 anys que diversos països sud-americans (Xile, Argentina, Colòmbia, Veneçuela i Nicaragua) adoptaren una ortografia pròpia, anomenada xilena, que el mateix Perón amic de Franco, intentà revifar en la segona part del segle XX.

Però la proposta més curiosa és la que fan, des d'Andalusia, la Hunta d'Ehkritoreh n'Andalú (mireu al google) que afirmen una cosa similar a la dels blavers valencians. Segons els andalusistes, la llengua andalusa ha evolucionat directament del llatí que es parlava a la Bètica, que rebé una gran influència de l'àrab i que ha sobreviscut a la imposició del castellà quan va caure Al-Andalus. En conseqüència han fet un diccionari i una ortografia pròpies. A això en castellà diuen: toma castanya!

Una cosa pareguda, però sense arribar tan lluny, passa a Extremadura, on s'hi proposa l'existència del castúo, com la llengua dels extremenys (mireu el google). I a Múrcia, la llengua murciana, que ja començà a parlar-se amb els visigots. Finalment hi ha el famós panotxo de l'horta murciana. Totes aquestes maniobres secessionistes compten amb concursos literaris, congressos, publicacions, etc.

O siga que els del govern del PP farien bé si miraven el que els està passant a casa seua, perquè algú, que no som nosaltres, li està pegant la volta a la situació. Segons el que estem veient, el verí que “ells” ens estan inoculant a nosaltres, ajudant les maniobres secessionistes, també se l'estan autoinoculant ells mateixos.

És evident que nosaltres estem pitjor, perquè no tenim un Estat propi, som una nació sense estat. I les llengües són qüestió d'estat. Com diu la directora del Museu del Llibre i de la Llengua de Buenos Aires, Maria Pia López, “una llengua és un dialecte amb exèrcit”, o siga amb estat.

Totes les maniobres que he comentat, les que patim nosaltres per culpa d'ells, i les que pateixen ells en menor grau, tenen el mateix fonament, confondre el que és la llengua amb el que és el dialecte i voler enfrontar els dos conceptes. I aquest és un error conceptual perillós. Un dialecte és la manera com es parla una llengua en una part determinada del territori lingüístic, i la llengua és el conjunt de tots els dialectes. Per tant, el que cal es sentir-se satisfets mantenint cadascú el dialecte propi, emprant-lo i conreant-lo dins de la llengua comuna. Contràriament, voler segregar un dialecte de la llengua és un absurd i un suïcidi.

Els poders públics haurien de saber açò, que és universal i aplicable a totes les llengües i, evidentment, no haurien d'afavorir cap intent secessionista. Açò, de cara a l'espanyol, la FAES, Wert, el PP i tots els seus governs autonòmics ho tenen clar. Però, tota aquesta gent, més la Rudy a l'Aragó, Bauzà a les Illes, Fabra al País Valencià... en el cas de la llengua catalana s'han posicionat al contrari i intenten esmicolar-nos la llengua, i fins i tot picolar-nos-la i fer-la morir. És urgent, doncs, pegar-li la volta a la situació.

ENTRE CURSILERIES I TRAMOIES HISPÀNIQUES

ENTRE CURSILERIES I TRAMOIES HISPÀNIQUES

Article publicat a el Punt/Avui el dia 16 de febrer de 2014

He trobat tremendament insuportable la dedicació de tots els mitjans de comunicació, en tot l'espectacle de la infanta, a la part més accessòria i intranscendent de l'afer. Primer, per les hores perdudes sobre si faria a peu o amb cotxe la costereta del jutjat de Palma, com si això fora el més important. Després, les dedicades al tema de la gravació de la infanta asseguda davant del senyor jutge, feta d'amagatotis ja que estava prohibit.

Aquests tertulians, que han demostrat que són uns cursis i alguns mig subnormals, per posar l'atenció sobre les coses més fútils de l'assumpte, han aconseguit desviar l'atenció de les coses més importants, que per a mi eren les d'índole moral i polític. Per exemple, si la monarquia imposada per Franco, ha estat a l'altura del càrrec que ostenten. O si mereixen que els mantinguem, havent demostrat una moral tan dubtosa.

Un judici significa una revisió de la moralitat de les persones que seuen davant del jutge i en aquest cas ha quedat demostrat que la moralitat de la infanta és sospitosa o inexistent. La banalitat de les respostes que ha donat al jutge són d'antologia i impròpies d'una persona amb responsabilitats familiars, professionals i polítiques.

Com és possible que no recorde les mangarrufes de què ha estat vivint? Com és possible que s'excuse amb respostes de l'estil de no sé, no recorde? Com és possible que la Caixa mantinga en nòmina una senyora que no sap ni el que llig, ni el que signa? D'això és del que haurien d'haver discutit els tertulians, que per cert cobren per les seues lamentables intervencions televisives o escrites.

Un poeta amic, ironitzant sobre el tema i amb molta mala llet, ha volgut contribuir a “l'españolada” i aprofite l'ocasió per a donar a conèixer la seua gràcia rimada: la infanta està trista, què tindrà la infanta, que un jutge progressista ha estirat de la manta i això els espanta. Els lamentables tertulians, amb unes honroses excepcions, han dedicat tot el temps a perdre'l, despistant la gent més que informant-la i fent-la reflexionar.

Com, a més a més, tot l'Estat de la pandereta i l'olè, està immers en un munt de tramoies de corrupcions, tramades amb enganys i ficcions, no és gens d'estranyar que la marca Espanya siga tan penosa internacionalment. La sola enumeració de les causes que s'estan jutjant o a punt de fer-ho, de les que s'estan instruint, i de les que s'estan investigant pels fiscals i la policia, la sola enumeració dóna fe de la magnitud del problema.

Fa vergonya, doncs, ser “espanyol”. Fins i tot als qui no ens hi sentim, ni ho som, ens fa vergonya la situació. Teòricament la gent que sí que s'hi sent encara tindran més vergonya. Quin ridícul més espantós el que estem donant al món, que es fa creus davant la passivitat de la ciutadania. I encara gràcies que les quatre rebel·lions que estan en marxa, inclosa la del referèndum de Catalunya, ens salva un poc la cara.

Què hi ha alguna solució? Sincerament, pense que no, que no n'hi ha cap. El mal està molt estès, com una metàstasi generalitzada, i s'ha fet massa tard. Els responsables del PP van a la desesperada, tractant de frenar la davallada, per la poca confiança que inspiren a ningú. Per descomptat, han fet tots els mèrits perquè la ciutadania els castigue. Enfront, l'alternativa socialista, que també té tanta corrupció a les espatlles, tampoc no alça el cap. Segons diuen les enquestes, som els nacionalistes i comunistes que haurem de posar-hi remei.

Mentrestant, desconfiat com sóc que res canvie, o siga que tot continuarà igual, vull suggerir a algun advocat la confecció d'un manual per a evadir l'acció de la justícia i per a evadir impostos, destinat a les famílies. El manual s'hauria d'inspirar i hauria de seguir al peu de la lletra el cas d'Urdangarín i la infanta i la línia conductora hauria de ser la confiança dipositada en el marit i la ignorància més absoluta de tot el que feia aquest, la procedència dels diners, etc. També s'hauria d'inspirar en les mangarrufes protagonitzades pel PP i la seua gent.

Amb el manual a la mà, cada família hauria de llançar-se a fer amb tota la cara dura tot de factures falses i a dur una doble compatibilitat A i B. Això fins que els enxamparen, perquè sinó, no passaria res. Com digué Feijoo de Camps “el que le ha pasado a Paco és que ha tenido muy mala pata”, o siga que si no l'haguera tinguda no hauria passat res.

Una bona notícia, entre tantes desgràcies que estem passant, és que sembla que a la Cospedal se li acaba la metxa. La reina del circ, com jo li dic. Mireu-la allà dalt del trapezi, movent una cama avant i arrere, ara l'altra, fent l'equilibri, amb un vestit ajustadet, les cuixes ben trempades... Doncs també l'han pillada, amb l'home cobrant sense treballar per ser ella qui és; un cas paregut al de la infanta i l'Urdangarín...

BOICOT ALS QUI ENS PUTEGEN

BOICOT ALS QUI ENS PUTEGEN

Article publicat a el Punt/Avui el dia 9 de febrer de 2014

Arran d'un article meu en què reclamava que havíem de fer totes les operacions possibles en negre i que havíem d'intentar estafar al govern, per a posar-nos al mateix nivell que ho fan el PP, la família del rei, l'església, els banquers, etc. dos bones amigues em comenten que estan d'acord que això és el que havíem de fer tots: no pagar ni un euro al govern! Magnífiques xiques, si senyor.

Aquest és, evidentment, un bon propòsit, però irrealitzable, sobre tot perquè el faça tothom. Impossible, els dic. La major part de la població tenim por d'infringir la llei, perquè tenim la certesa que si ens enxampaven no tindríem les mateixes possibilitats dels poderosos, perquè a nosaltres ens fotrien una garrotada que ens deixarien baldats. Així que la majoria paguem, maleïm i callem. Nosaltres som unes bones persones, mentre que els pinxos són “ells”, que encara que són una minoria, són els privilegiats. Açò ja passava en l'època de Roma, diu M. Josep. En efecte, i abans; sempre ha estat així.

O siga, que estem perduts, fotuts i arrimats al marge. Sols ens queda, els dic, una possibilitat no violenta: fer-los el boicot. Per exemple, podem no comprar a Mercadona, eixir-se'n de telefònica, no anar a missa, canviar de banc... És poca cosa, és veritat, i aquesta gent ni ho notarà al fer caixa cada nit, però amb aquests petits gestos podem salvar, sinó la societat, al menys la nostra dignitat.

Pel jutge Ruz sabem que l'amo de Mercadona dóna diners, en negre, al PP, mitjançant la FAES, que és una perillosa fundació-tapadora d'Aznar, una mena de fàbrica de males idees, implicada en la Gürtel, etc. Doncs, aquest senyor que faça el que vulga amb els seus diners, però no amb els nostres, així que jo ja he canviat de botiga de queviures! Elles diuen que també ho faran.

És el mateix que vaig fer quan m'assabentí que la telefònica “contractava” Zaplana i altres individus, com l'Urdangarín. Fora la telefònica, em vaig dir immediatament i em canvií de companyia. De l'església no cal ni parlar-ne, perquè els seus privilegis, que cap govern no s'ha atrevit a retallar, són més pecat que les poques coses de què pequem els ciutadans. Doncs, fora! I això per no dir de la seua pederàstia...

Sobre la banca, que són el gran negoci amb què Satanàs governa el món, ho tinc molt clar: cal cercar la banca justa. Assabentats com estem de tot el muntatge que han organitzat per a fer-nos pagar els seus forats negres, les seues estafes, és suficient per a no confiar-los els nostres diners, així que Bankia, fora, el Santander, fora...

Quan prens una decisió d'aquest tipus et sents important, els dic a les meues amigues, sents que fas una cosa justa i tens la sensació que alguna cosa està canviant, que l'estàs canviant tu. I més coses, que podem fer, diu Pau. Saps el que ha decidit l'Enric? Doncs, com el govern de Fabra ha tallat les emissions de Catalunya Ràdio, que és l'emissora que duia sempre en marxa en el cotxe, ha decidit no sentir cap més ràdio, com féu amb la tele, quan prohibiren la TV3. Comentem que no cal ser tan radicals, perquè hi ha emissores més honestes, com la Sexta, la Ser, Levante TV, 97.7...

Estem arribant al treball de les meues amigues i abans em pregunten pel tema del diccionari de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. És de pena el que està passant, però el que intenta fer el PP és una reposició del sainet que organitza la dreta espanyolista sempre que venen unes eleccions. El sainet s'hauria de dir El Fantasma Catalanista, i seria fàcil d'escriure.

El fet que el diccionari siga un intent de satisfer a uns, reconeixent la unitat de la llengua i als altres acceptant la doble denominació, valenciana i catalana, és un intent potser raonable per a acabar amb el problema. La qüestió, però, és que a part dels mateixos blavers, que sembla que acabarien cedint, hi ha els interessos electorals del PP, que necessiten mantenir emmerdada la societat en el tema lingüístic.

A més a més, els dic, hi ha el gran objectiu de fons, l'objectiu final: acabar amb la nostra llengua, com a les Illes, com a la Franja i com a la mateixa Catalunya, i espanyolitzar-nos (paraules de Wert). Per a aconseguir-ho, qualsevol cosa els és útil. Si per a entrebancar el procés de normalització lingüística, que ells abominen, al País Valencià hi ha problemes amb la qüestió del nom de la llengua, això ho troben perfecte, es diuen, perquè el merder els interessa.

Com sempre, els dic, la nostra responsabilitat és d'oposar-nos a la maniobra. Els mestres tenim una enorme responsabilitat, negant-nos a acceptar de fer el que ells volen que fem, dir-los mentides a les criatures. Nosaltres hem d'explicar-los la veritat, en aquest cas el que diu la filologia, el que hem estudiat a la Universitat.

Hem arribat a l'escola. Les meues amigues tenen tot el dia per endavant per a contrarestar la doctrina oficial, en les seues versions històriques, filològiques i literàries. Jo, ja jubilat, tinc altres coses a fer, com ara mateix continuar caminant una hora i mitja, que m'ha aconsellat el metge. Ho faig pel terme; el dia és seré; l'Albufera rellueix al sol del matí, salude uns llauradors que estan regant els cebars... Déu ho faça, que enguany els isca bé la collita i les cebes tinguen un bon preu, pense.

NO PLORES COM UNA DONA EL QUE NO HAS DEFENSAT COM UN HOME

NO PLORES COM UNA DONA EL QUE NO HAS DEFENSAT COM UN HOME

Article publicat a el Punt/Avui el dia 2 de febrer de 2014

Aquest fou el retret de la mare de Boabdil al seu fill, quan perdé Granada. Tots els llibres d'història espanyols ho conten, encara que reconeixen que no tenen constància que haguera estat així, però ho escriuen per a deixar com un nyap el rei derrotat. El darrer rei nassarita de Granada ho tingué molt pelut des que va nàixer i, per començar, els cristians en lloc de dir-li pel seu nom, Abu-Abd-Al·lah-Muhàmmad, el rebatejarem com Boabdil i prou.

Per què m'ha vingut al cap aquesta historieta? Doncs perquè ja vaig veient que hi ha qui plora perquè tot l'invent informàtic, que semblava que era l'alliberament definitiu del poble del control dels poders polítics, ara s'ha girat del revés i que els poderosos governs dels estats més poderosos són els que s'han apropiat del revolucionari invent, que estan emprant en contra dels més pobres, que som nosaltres. I ara es queixen, els informàtics? I ara ploren? Doncs si no han sabut reaccionar i han estat tan il·lusos, que ploren!

Demane perdó per emprar una reflexió tan masclista, com la que li féu Àixa a Boabdil, però m'ha vingut bé aquest cas com un recurs per a cridar l'atenció sobre el que vull dir. Evidentment, no li podem fer cap retret a la sultana, perquè tot allò passava en 1492 i en terra de moros. A mi tampoc, supose.

La qüestió de què parle és de la usurpació dels instruments informàtics, per part dels governs, en general. Jo, que sempre havia tingut la certesa que acabaria passant el que ara ploren els filoinformàtics, ja ho havia pronosticat, ho havia anunciat i profetitzat. Tinc testimonis, com el meu amic Xavier Cunyat. Tanta primavera espontània, tanta convocatòria popular, tanta revelació de secrets, transmès tot a través de la xarxa, no havia de deixar indiferent els poders polítics i econòmics. Acabaran apropiant-se del nou sistema i encara ens controlaran més, els deia jo.

I posava com a exemple de l'interès dels poderosos per a controlar i per apropiar-se de tot, el que ha passat amb l'ecologia. Tants anys predicant els ecòlegs sobre la contaminació, la descontaminació, el bon ús de la natura, el reciclatge, etc. i què ha passat? Doncs que els poderosos s'han apropiat de la idea, amb el seu olfacte pels negocis, i han convertit les propostes ecologistes en instruments de fer diners. I ara paguem impostos per contaminar i per descontaminar, i paguem taxes per la recollida de fems, pels abocadors, per les plantes depuradores, per beure aigua i per respirar. A qui paguem? Als qui tenen el poder i als amics dels poderosos, mafiosos i corruptes... Recorde la implicació de la màfia italiana en el tema dels abocadors i, més pròxims a nosaltres, els casos Brügal, o el de la depuradora de Pinedo.

Una cosa pareguda és el tema de la solidaritat amb el tercer món, que era la gran aposta de la nostra societat més conscienciada: que els pobles més rics ajuden els més pobres. Doncs els poderosos també ho han convertit en un negoci. Per exemple, les potències mundials aprofiten els ajuts per a controlar els governs beneficiaris, en profit propi, mentre es guanyen la complicitat dels poders locals deixant-los que s'òmpliguen els comptes bancaris al seu nom que, per cert, estan en els països europeus. Amb tanta corrupció implicada, no és gens d'estranyar que s'hagen donat casos com el del grup de Blasco del govern popular valencià. O siga, una bona causa mutada en negoci dels poderosos.

I ara els ha tocat als informàtics, que pensaven que havien agafat cagant als governs més poderosos, entrant en les seues xarxes i revelant-nos els secrets. Davant del meu escepticisme, em deien que mirara les revoltes dels països àrabs, com els pobles s'autoconvocaven i s'organitzaven espontàniament contra el poder. Açó si que és una revolució; se'ls ha acabat la marxa, als poderosos, deien convençuts. I com ha acabat tot?

El que ens diu la història és que els poderosos ho són i cada dia més, perquè tenen els peus en terra, tenen els diners, tenen els bancs, tenen les forces públiques, ara tenen el control del sistema informàtic, ho tenen tot; inclús tenen l'església del seu costat, que és dir que tenen a Déu de la part. Els pobretons com nosaltres, no tenim altra cosa que les il·lusions que ens deixen tindre, i prou. Tot és d'ells i cada dia més.

Pose com exemple el que ens està passant a casa amb els ordinadors. Són uns instruments fantàstics, que ens permeten estar informats de tot, sense haver d'anar a les biblioteques; dels diners que tenim al banc, sense eixir de casa; dels resultats d'una analítica; l'hora i el lloc d'una cita comprometedora; preparar-nos les vacances; estudiar a distància...

Asseguts davant de l'ordinador hi ha qui se sent com l'amo del món. En realitat, però, mitjançant els ordinadors, el poder ens controla més encara, perquè disposen del mecanisme que els permet saber el que pensem i el que fem, més que quan s'encarregava la Guàrdia Civil.

Ens passarà com a Boabdil i quan els més poderosos diguen prou, se'ns haurà acabat Granada. Ens deixaran lliures, fins que ells vulguen i mentre paguem. En realitat tot és una mentida, així que tot el que podem fer és innocu: mantenir una il·lusió i prou. Però no tenim cap esperança i els informàtics menys encara, per pensar, fins i tot, que podem canviar el món.