TANT QUE SAP EL PAPA I NO SABÉ QUE DIR

TANT QUE SAP EL PAPA I NO SABÉ QUE DIR

Article publicat a el Punt/Avui el dia 25 de gener de 2015

Vull referir-me al cas que ha protagonitzat una xiqueta filipina de 12 anys, Glyzelle Palomar, que li preguntà al Papa per què Déu permetia que patiren els més innocents, com els xiquets abandonats pels carrers de les Filipines. Les dramàtiques i exactes paraules de Glyzelle emmudiren la multitud, i al mateix Papa, que reconegué que no sabia que dir i hagué d'improvisar un discurs sobre el dolor i la injustícia que pateixen aquelles criatures.

En efecte, el sofriment i els abusos que pateixen milions de xiquets innocents a tot el món, que no atura ni Déu, no té cap justificació, i ni l'actual Papa, tan improvisador i loquaç, no trobà les paraules. Potser fou perquè en realitat no hi ha Déu? Almenys, allí on s'exclamava Glyzelle, no, no hi ha Déu. Ja ho diu l'antífona “ubi caritas et amor est, Deus ibi est”, on hi ha caritat i amor, allí hi és Déu; i si no, com és el cas, no.

La pregunta de Gryzelle no s'ha d'adreçar a Déu, sinó als homes. Per què consentim que hi haja tanta injustícia i tants abusos al món? Per què hi ha una minoria d'individus que tenen tots els diners i el poder, mentre que la immensa majoria viu en la misèria? Per què aquesta enorme desigualtat? Adreçar-se a Déu per a protestar-li d'açò és un exercici inútil, perquè si l'hi ha, no contesta, com quedà patent amb les paraules de Glyzelle.

Adreçar-se als homes rics i poderosos exigint-los res, que seria raonable, tampoc no serveix, perquè com tenen el cor dur i són golafres sense límit, tampoc no escolten. La solució, doncs, no poden ser les llàgrimes i resar, com aconsella el Papa, sinó canviar i revolucionar el món i acabar amb la injustícia. Sobre aquest tema, quan jo era jove pensí alguna vegada i vaig llegir coses, però també tinguí la meua revelació, com sant Pau quan caigué del cavall, que és la que acabe d'explicar: la revolució, pensí. Per cert, no fiu cap revolució, però ho aprofití per a no tornar a tindre tractes amb cap teologia.

Posteriorment, la vida m'ha anat donant la raó i he pogut veure com s'estavellaven les propostes més sensates de persones sinceres, contra els murs d'autodefensa dels oligarques, dels governs i de la beateria mundial. Pense en els palestins, en els poblats massacrats africans i sud-americans, en les guerres d'extermini, en la destrucció del medi ambient, en l'explotació dels xiquets... I pense en persones com Pere Casaldaliga, en Greenpeace, Unicef, en tantes ONGs, i ara amb les criatures dels carrers de Filipines.

Per altra part, no és una casualitat que la minoria que acumula les riqueses siga la gent “d'ordre”, la gent de missa, en el nostre cas i per entendre'ns. Si férem una repassada sobre el comportament dels prohoms, de la gent de les grans fortunes, incloent-hi, evidentment, els banquers i els polítics més corruptes, seria fàcil localitzar-los vinculats a la religió i fent “obres de caritat”.... La religió és l'opi del poble, que digué Marx.

Aquesta gent té coartades, la primera que el mateix Crist advertí que sempre hi haurà pobres. Sobre tot tenen la teologia de la predestinació. Segons Calví, Sant Agustí i crec que l'Opus i altres, des de sempre Déu ja sap qui anirà al cel i qui no i per això, només nàixer una criatura, i al llarg de la seua vida, li'n dóna senyals: als qui aniran al cel els farà viure millor, i als qui es condemnaran, els dóna per perduts i els abandona. Segons això, tindre diners i mamar-se una bona vida serien senyals de predestinació? Evidentment, jo crec que aquesta teologia és rebutjable, per no dir abjecta.

Li he passat l'esborrany d'aquest article a un amic capellà que m'ha aclaparat amb tot de citacions bíbliques, assegurant-me que Déu està amb els pobres, als qui promet que el cel serà d'ells (Mateu 5,3); que els escolta i ajuda; que els ha escollit a posta per a fer-los hereus del Regne (Jaume 2,5). Em copia un tros del Magnificat, el que diu que Déu “derroca els poderosos del soli i exalta els humils; omple de béns els pobres, i els rics se'n tornen sense res”. Doncs, guai, a veure quan comencem el canvi.

Tornant al discurs de Glyselle Palomar i de l'altre xiquet que l'acompanyava, Jun Chura, el Papa hagué d'oir que “hi ha molts xiquets abandonats pels seus propis pares, molts víctimes de moltes coses terribles, com les drogues o la prostitució. Per què Déu permet aquestes coses, malgrat que no és culpa d'ells?”. Aquestes criatures encara són afortunades, perquè han estat “salvades” per l'ONG Tulay Kabataan. Però, i els milers que viuen i dormen als carrers? 

Em diuen que molts rics europeus i americans hi viatgen per tenir tractes sexuals amb aquestes criatures i que “gràcies a això mengen”, segons afirmava un lamentable personatge en una lamentable televisió. Potser és que el món no té remei i que la revolució i les mateixes Benaventurances són una quimera. O senzillament és que els pobres estan predestinats i no poden escapar del seu destí.

ELS ESTUDIANTS FARAN VAGA MALGRAT EL PP

ELS ESTUDIANTS FARAN VAGA MALGRAT EL PP

Article publicat a el Punt/Avui el dia 18 de gener de 2015

Jo sempre he pensat que en l'ofici de ser mestre entrava animar els joves estudiants a saber exigir els seus drets, a protestar quan els conculquen i definitivament a fer vaga, arribat el cas. Creia i crec que és una de les millors lliçons que podem donar-los, ensenyar-los a pensar i a viure com les persones lliures. No fer-ho seria deixar-los sucumbir en la passivitat i en la submissió, en la docilitat dels borrecs menats a l'escorxador.

Al llarg de la meua vida professional, o siga que com comencí en l'època de Franco i acabí fa dos anys (1960-2013), puc presumir d'haver animat els meus estudiants contra la dictadura, contra la transició, contra els centristes, contra els socialistes i contra els populars. Modestament, n'estic orgullós. En honor a la veritat, però, com en l'època de Franco tot era clandestí, també encoratjàvem els alumnes clandestinament; o subreptíciament, mitjançant la història, la literatura, etc.

Ja en la democràcia podíem parlar (debatre, animar i encoratjar els joves) amb més claredat i la cosa anà funcionant; fins que en 2012 guanyaren els populars. Com sabem, perquè ho estem patint, el govern de Rajoy ha significat una involució, un retrocés de més de 20 anys, en tots els ordres de la vida. Aquests dos anys (dos, encara que ens pareguen una eternitat) han estat com un bienni tenebrós. Com encara en falten dos més per a les properes eleccions, si no les avancen, ja sabem el que ens queda per patir. Coratge!

En el tema de l'ensenyament, l'encarregat de la involució ha estat el ministre Wert, amb la missió de putejar-nos, fins que la FAES diga prou. En el cas valencià, la cosa és diferent, perquè el govern està en mans del PP des de fa més de 20 anys, i durant aquest temps, aquesta gent, a més de tota la corrupció que han generat, ha organitzat un tiberi específic, d'agressions a la llengua, la cultura, i l'ensenyament. Per descomptat també en la sanitat, l'assistència social, les infraestructures, el món financer... En realitat el govern popular valencià ha estat pioner en molts dels aspectes als quals Rajoy s'hi dedica amb tant d'afany.

Una de les decisions polítiques del govern valencià fou el decret de 2008 (Camps era president i Font de Mora, conseller, quina parella) segons el qual els estudiants havien de presentar una autorització paterna, si volien secundar una vaga. El despropòsit era total i sols podia haver eixit d'uns caps tan mal ordenats com els d'aquests dos. Ja hem vist on ha acabat Camps, malgrat les oracions dels seus amics, especialment de Cotino i això que el seu viacrucis encara no ha començat de debó.

La justícia, però, ha esmenat el despropòsit d'aquell decret i el Tribunal Superior de Justícia de la CV, ha dictat sentència contra aquell decret, que, recorregut per la Generalitat, ha estat ratificat pel Tribunal Suprem. De moment, el que ha passat sembla un miracle! De tota manera, el secretari autonòmic d'Educació, Manuel Tomàs, ha dit que acataran la sentència i modificaran el decret, malgrat que mantenen que no “es de sentido común” el que ha dit el Suprem. O siga que estaran preparant la rèplica.

Així que els nostres estudiants podran decidir fer vaga, a partir dels 14 anys, com fan a les altres autonomies. Fantàstic, tu. Els adolescents ja saben que ajudar els bancs i fotre els treballadors i xicotets empresaris, està mal fet; o ajudar els bancs i permetre que aquests tiren fora de casa els qui no poden pagar-los la hipoteca abusiva; o reduir les beques i deixar sense poder estudiar milers de joves; o condemnar els joves universitaris a emigrar perquè ací no hi ha feina; o deixar sense ajuts tanta gent necessitada, mentre “la casta” viu i s'embutxaca els diners tan alegrement... Tot açò ho saben i fins i tot perquè ho viuen en les mateixes famílies, amb pares i germans en l'atur, amb problemes amb la hipoteca... Per què, doncs, no haurien de poder protestar, malgrat que siguen tan joves, si ja saben la veritat? Massa joves?

Ara que pense, el mateix troll Wert, segons la seua fatídica llei Lomque, vol que els estudiants decidisquen als 14 anys el seu futur triant entre el batxillerat i la formació professional; o que a les associacions de pares i mares se'ls suprimisquen competències. Aleshores, com quedem?

Per tant, els joves van a poder manifestar el seu desacord, la seua oposició, la seua rebel·lia, a les barbaritats de cada dia. Imaginem-nos què hauria passat si l'any 2012 els estudiants del l'Institut Lluís Vives de València no hagueren pogut protagonitzar la famosa Primavera de València. O si els Indignats de l'any passat no hagueren ocupat les places dels pobles, començant per la Puerta del Sol de Madrid i iniciat el procés que ha cristal·litzat en Podem/Podemos.

En realitat, als del PP el que els passa és que el món que volen els joves no és el seu món i això els espanta i intenten posar-hi fre. La història, però, no està per ells, com diuen les enquestes i com tots sabem. No és època d'escapularis, tant que els agraden (fixeu-vos en l'afecció que tenen a penjar-se'n un sempre que poden, en congressos, convencions... Tots porten el seu escapulari al coll).

Cal, doncs, felicitar la confederació autonòmica de pares i mares “Gonzalo Anaya” per la iniciativa que tingueren quan interposaren un contenciós contra aquell decret de la Conselleria. Encara que caldrà que vigilem, perquè aquesta gent, com ja he dit, són especialistes a burlar la llei, quan no els convé, com han fet amb el tema de la llengua, per exemple.

ENSENYANT LES VERGONYES AL PAPA

ENSENYANT LES VERGONYES AL PAPA

Article publicat a el Punt/Avui el dia 11 de gener de 2015

És tracta de les vergonyes de tota la gentola de la Gürtel, que han quedat al descobert per les investigacions judicials sobre la visita del Papa, però especialment les vergonyes que més importen són les de Cotino. Elegit per Déu per a ser llum i guia del poble pecador (Cotino és de l'Opus Dei i per això ho dic), ha resultat ser un pinxo de barri de primera, o siga que d'exemplar res. Falta que ho diga la justícia i, per tant, encara és un presumpte delinqüent, però de moment ja li han tallat les ales i ja no pot volar tan alt com ho feia; ja no és President de les Corts, ni aforat, ni res i s'ha quedat amb les vergonyes a l'aire i fent “quequis”.

Què diu el Papa de tot el negoci brut i mafiós que s'organitzà a València amb motiu de la visita del seu predecessor? Si encara no se n'ha assabentat, perquè no li han dit res, que ho facen. Crec que aquest simpàtic Papa haurà de saber que a l'empara de l'església, a València s'organitzà una trama de corrupció impressionant, en la qual s'implicà la flor i nata de la beateria catòlica i apostòlica, amb l'excusa de preparar la pontifical visita. Els diners anaven al vol i aquella gent s'omplí les butxaques tant com va voler.

Com tots els milions malversats foren a costa dels lloms del poble, crec que és de justícia exigir responsabilitats al Vaticà, ja que tant que saben espiar-ho tot quan els convé, no ho feren en aquella visita, o sí que ho feren i callaren. Vull dir que si ells també cobraren alguna comissió, ni que siga per a l'òbol de sant Pere, que se sàpiga! A tot açò, els famosos capellans del dissabte, per què no demanen al Sant Pare que s'explique? Ells serien els més indicats per a demanar-li-ho, ja que són del seu ramat.

Avui mateix torna Cotino a ocupar les pàgines de la premsa, perquè el Consell Jurídic Consultiu certifica que en les adjudicacions de les residències de la Tercera Edat que es feren en l'època de Camps es va afavorir descaradament la família de Cotino, fins i tot quan aquest era conseller de Benestar Social, adjudicant-los a dit moltes d'aquestes residències.

A més de la il·legalitat amb què es beneficià el clan Cotino, que és el que denuncia el CJC, evidentment hi ha la immoralitat. Precisament la moral, que s'hauria de suposar que era la guia del seu comportament, se la menjà un burro i no tingueren cap escrúpol a lucrar-se dels diners de l'assistència social, talment com féu un altre individu, l'amic Ortiz de la infame exalcaldessa d'Alacant. I talment com féu també, amb els diners de les ajudes al Tercer Món, el conseller del PP, Blasco. Aquesta gent donen ganes de boçar.

Jo, en aquest tema de les residències, estic molt avergonyit per haver-me deixat enganyar, quan era alcalde de Silla. Els del PP, amb els quals havíem format un govern pintoresc (UV, EU, PP i Bloc, i jo d'alcalde: el quadripartit) em convenceren de la conveniència de facilitar la construcció d'una residència a Silla. Convençut de la bondat de la proposta, i actuant jo de bona fe, els ho facilitàrem. El dia de la inauguració em desfiu en elogis, que ara lamente i dels quals em desdic. Per això em sent més irritat contra els Cotino, més del que ja ho estava. Per a més inri i pel que em conten, sé que la gent està molt indignada amb el funcionament de la residència i, quan poden, es canvien a altres millor gestionades.

I això encara no és tot, perquè després vaig estar a punt de caure en un altre parany cotinista, que vull explicar en poques paraules. A l'ajuntament teníem un projecte molt ambiciós de prevenció de revingudes de pluja, que tant perjudiquen el poble, de tant en tant. Una de les coses a fer era una enorme bassa de contenció de les aigües i a mi se'm va ocórrer que aquella enorme superfície la podríem cobrir, per a dedicar-la a instal·lacions industrials, com alguna gran superfície (aleshores ja es parlava que Ikea cercava terrenys per l'Horta).

Amb aquesta idea entrí en contacte amb els Cotino, que jo encara no sabia que eren tan malignes. Juan Cotino no es tirà endavant, perquè sembla que optà per construir carreteres per Hongria i Romania. I gràcies a això, Silla i jo evitàrem involucrar-nos amb aquesta gent i no formem part de cap mangarrufa en què estan involucrats. Quina sort, tu. En realitat jo he estat, més d'una vegada, un poc a la vora del foc, sense interessos personals, per descomptat; dut per la meua ingenuïtat i procliu a creure que la gent no és tan perversa.

Finalment vull repetir una idea que vaig escriure un dia i en la qual no deixe de pensar sempre que apareix una nova malifeta als diaris. Se'm va ocórrer que potser seria fantàstic que existira Déu, però sols per als qui hi creuen; als qui som ateus, que ens deixen tranquils i a banda. Si això fora així i segons la Bíblia, quin futur tindria tota aquesta gent beata i falsa? Sense cap dubte, l'infern. Fantàstic. Teòricament, si no tornen tots els diners amb els quals s'han lucrat, estaran en pecat mortal i no els servirà de res anar a missa, ni confessar-se, ni cap benedicció apostòlica ni indulgència plenària. El dia del Judici Final, en la vall de Josafat, seran apartats dels justos i enviats a les tenebres! Quina llàstima que açò no siga cert i que la justícia divina siga una fabulació.

Benedicció apostòlica