diumenge, 10 d’abril de 2016

UN GOVERN A LA VALENCIANA I ALTRES REFLEXIONS






UN GOVERN A LA VALENCIANA I ALTRES REFLEXIONS

Crec que la millor solució al galimaties polític actual és un govern d’esquerres i a la valenciana. Però, de la mateixa manera que en la paella s’ha d’anar molt amb compte perquè no falte ni el garrofó, que és el senyal inequívoc que és autèntica, en un govern a la valenciana tampoc no ha de faltar ningú. És a dir que han de formar part PSOE, Podem, EU, Compromís i, per activa o per passiva, ERC.

Perquè posats a invocar la solució valenciana, un govern de canvi, progressista i reformista ha de ser d’esquerres o no serà. La dreta ni és progressista, ni reformista i, per tant, no pot aportar un canvi de res. Quan érem joves dèiem que el País Valencià serà d’esquerres o no serà (segons la fórmula de Joan Fuster). Els valencians hem pogut comprovar que, sota els governs de la dreta, no hem estat altra cosa que un país de corrupció i de balafiament de recursos, o siga una misèria. Fins que no s’ha recuperat el govern d’esquerres no hem començat a fer alguna cosa positiva.

Crec, doncs, que no s’ha de comptar amb Ciutadans, perquè no és d’esquerres i perquè no són de fiar, així de clar. A fi de comptes, qui està al seu darrere són els qui han recolzat fins ara al PP i per això llurs programes s’assemblen tant en matèria econòmica, social i educatiu, detalls a banda. I per això Rivera insisteix que prefereix un pacte amb els populars i els socialistes.

En conseqüència, l’intent d’arribar a un acord socialista-podemista-ciutadanista és impossible, com està demostrant-se. Que els socialistes abaixen del burro, doncs, i que accepten un pacte amb tota l’esquerra, o que es tornen a repetir les eleccions i que el poble decidisca. Les enquestes no pinten massa bé, especialment per al PSOE. Les enquestes que asseguren una remuntada populars són sincerament increïbles. Però, el poble és el qui dirà.

Per altra banda, sobre les picabaralles al Congrés, que tant han alarmat alguns predicadors del bé i del mal, opine que són positives. L’oratòria més contundent, els raonaments més agusats, poden recolzar-se amb atacs i amb paraules grosses; per què no? Els discursos han de ser enèrgics i el que interessa són els continguts. Les paraules que emfatitzen i que irriten l’enemic donen color i matisos, més que les paraules beates, ben educades i hipòcrites. Al pa, pa i al vi, vi.

Vull referir-me ara a uns correus i comentaris que m’han fet arribar uns amics que no han entès els meus darrers articles el partit Barça-Madrid, que jo pronosticava que guanyaríem i que perdérem. Els he dit que si no els entengueren és perquè no llegiren bé, o no saben llegir entre línies. Jo continue mantenint que aquests clubs són molt més que uns clubs, que amb el Madrid juguen “ells” i amb el Barça, nosaltres. I continue confiant que el Barça guanyarà les tres competicions, Copa, Lliga i Champions. Se m’ha censurat per dir-ho?

Sobre els papers de Panamà, que és un tema ben gros, no ens hem escandalitzat prou encara. L’evasió de capitals no és sols la que han descobert els periodistes en aquell paradís fiscal i en aquell despatx d’advocats. Hi ha milers de despatxos d’advocats i de bancs, a tot arreu del món, dedicats a les maniobres d’ocultar les fortunes dels privilegiats i no sols als paradisos fiscals coneguts. Per altra banda, sabem que totes les legislacions tributàries del món permeten que les elits paguen menys que la major part del veïnat. S’haurien de canviar les legislacions que ho permeten.

Però hi ha més, perquè amb l’escàndol de Panamà s’ha posat de relleu la implicació de molts governants, molts polítics i molts peixos grossos amaguen les seues fraudulentes fortunes, recorrent a aquests tinglados. Com van a canviar les legislacions si els mateixos governants estan implicats?

Finalment vull referir-me al fenomen dels mitjans que, amb l’excusa que els ajuntaments han d’informar, els dediquen a la propaganda política i a l’autobombo, a càrrec del pressupost. El tema és delicat i els governants han d’actuar amb tacte i amb equilibri, si volen que els papers d’informació municipals siguen interessants i creïbles.

Ho dic perquè al meu poble ha aparegut un d’aquests mitjans, que li diuen diari, malgrat que no ho és, perquè no ix cada dia. S’informa d’activitats i d’un seguit de projectes que estan executant-se o que s’executaran, gràcies a l’habilitat de l’ajuntament per aconseguir diners a fons perdut. Molt bé. Però, amb 8 pàgines i 40 fotografies (algunes repetides i la major part sense peu), quants caretos de l’alcalde i d’alguns regidors hi apareixen? N’he comptat 16 caretos, o siga 2 per pàgina. No em sembla bé, fan el mateix que feia Baixauli i que tots criticàvem.

El “diari” és senzillament lamentable, però ja se sap que d’on no hi ha, no en raja. Ara bé, he trobat impresentable l’intent d’apropiar-se de la capçalera del Punt, actualment inactiu. El titular del nou diari municipal és precisament EL PUNT de SILLA. La intenció dels promotors de la idea, que sembla que són Podem i EU, és bona. Els primers dediquen unes paraules d’elogi al desaparegut Punt, del qual diu que “forma part del nostre patrimoni col·lectiu”. I també EU, que recorda que el primer punt del seu programari era “recuperarem el Punt de Silla”.

Què diuen els altres partits al respecte? Res. Em crida l’atenció el silenci de Compromís, que era el gran beneficiat del Punt, durant els anys que ha estat en actiu, encara que darrerament no hi posaven cap interès i/o fins i tot era boicotejat. Al menys en aquest número 1, Març 2016, continuen desganats, pel que es veu.

Malgrat que no volia, posar-m’hi, ni vull, no puc deixar de fer aquesta crítica pietosa. Des dels temps de l’alcalde franquista Brocal sempre he estat crític amb el poder. Ho vaig ser amb L. Martínez, amb Baixauli, també amb el quadripartit, camuflat d’Empar Zaragozà, crític contra mi mateix i finalment crític contra Simeon. Tots es queixaren i alguns em denunciaren als jutjats (Brocal i Baixauli) i perderen. Altres m’amenaçaren (Prieto, Melero)... No vaig a callar-me ara perquè siguen “els meus”.