diumenge, 8 de maig de 2016

MONTORO, CAÑIZARES, CONSOL CASTILLO I LEVANTE



MONTORO, CAÑIZARES, CONSOL CASTILLO I LEVANTE

 
Una de calç i una d’arena. És el que es mescla per a fer el morter, normalment a parts iguals. La calç té una connotació dolenta, perquè és agressiva, mentre que la connotació de l’arena és positiva. Per això quan fem ús d’aquesta expressió volem dir que n’hi ha de bo i de dolent, de tot n’hi ha. Cada dia ens desdejunem, diari en mà, amb unes coses dolentes i amb altres més bones, encara que, massa sovint, sembla que les negatives guanyen a les positives.

Començaré per Montoro, amb motiu dels descobriments de la premsa sobre l’evasió de capitals i les amnisties fiscals a favor dels defraudadors, però sobre tot per la connivència interessada  i/o la proximitat del ministre amb aquesta púrria. Recordem que quan Montoro empaitava uns determinats defraudadors fiscals que no eren de la cassola popular, el ministre presumia de ser com el guerrero de l’antifaz i atacava a mort, amb el seu riure diabòlic, babós i neci.

Montoro no s’esperava, però, que algun dia es descobriria el merder dels seus amics i grans defraudadors Soria, Aznar, la Borbó, Cañete... Tots ells muy espanyoles y mucho españoles, quina ironia. En aquests casos, com ha reaccionat l’il·lustre Montoro? Doncs, per començar se li ha congelat el  riure diabòlic, babós i neci que mostrava amb els altres i ara ja no se’n riu. Segons Catul, no hi ha res tan neci com un riure neci, o siga, risu inepto res ineptior nulla est, deia. Estic d'acord.

Per altra banda, com ha quedat evidenciat que hisenda no som tots, sinó que paguem els pocaropa, mentre les elits no paguen ni xapa, ara tenim dret a esperar que, al menys, la justícia si que serà la mateixa per a tots. Ells ho tenen jurat i escrit a la Constitució però, tampoc és veritat, com demostra el cas de la infanta, per exemple, o el del cacic Fabra...

Una altra de calç va per Cañizares, l’eminent cardenal de la capa magna. Malgrat que ens té acostumats a sonores impertinències, com les seues opinions xenòfobes contra els refugiats de la guerra de Síria (todos no son trigo límpio, digue) ara s’ha retratat definitivament. Llegim al diari que vol controlar la Universitat Catòlica, de cap  a cap, amb mà de ferro, perquè qui ha de manar és ell, diu. Curiosament, però, no li deixen fer, amb maldiences, crítiques, murmuracions i conspiracions, s’exclama.

Evidentment, no em preocupa el tema intern de la universitat catòlica que segonsel cardenal, és un món tan obscur. Tampoc em preocupa que la gent catòlica obeïsca el seu pastor, o no. No estic en el rotllo catòlic, sinó al contrari. Ara bé, si que em preocupa que hi haja universitats privades i doctrinàries, rebent ajuts del ministeri o de la Generalitat, en detriment de l’ensenyament públic. Només faltava saber que el flamant gran canceller, el cardenal, siga tan antidemocràtic. Algú li hauria de dir al Papa que vaja amb compte amb aquest èmul de Rouco, perquè està en les seues antípodes, si és que va de bo tot el que vol fer.

La part positiva de la setmana és Consol Castillo, regidora de l’ajuntament de València (Compromís).  S’ha negat a declarar en l’audiència de Palma, si no ho feia en valencià. Consol ha anat a declarar, en el judici del cas Nóos, que el PP de Rita Barberà i la rècula dels seus regidors, li havien negat la documentació sobre el cas, que tenia reclamada. Tot allò del duc empalmat no es podia fiscalitzar, li digueren. Els jutges han volgut saber, de primera mà, si allò fou així, perquè evidentment era il·legal.

Com no estic en Conca, sinó a Palma de Mallorca i tots els presents a la Sala saben català i la llei m’empara, sols declararé en la meua llengua, digué Consol rotundament. L’advocada de Manos Límpias fou l’única que manifestà que preferia que ho fera en castellà, però no li feren cas. Com Consol tenia raó, el judici s’aturà fins que trobaren un traductor.

L’actitud de la regidora de Compromís és el contrapunt que necessitem per a no perdre la moral definitivament i jo vull felicitar-la, perquè no és habitual trobar, en aquest país, polítics amb les idees tan clares i convençuts que no cedir mai en els nostres drets, front al castellà, és la millor garantia que tot no està perdut. El que ha fet Consol ha estat guanyar la partida que li tocava jugar i ho ha fet molt bé.

La llengua es defensa amb coratge i decisió. Contràriament, els aldarulls d’un dia, les convocatòries subvencionades i cridar pel carrer, són, com diuen al meu poble, fum de botja, o siga, res; maniobres de distracció; fonts incontrolades de recaptació. Són una altra de calç.

Al contrari, els esforços i la dedicació d’Escola Valenciana i les trobades de la llengua; el treball de normalització lingüística a les aules, que fan els mestres; la feina dels polítics nacionalistes; els testimonis personals de la gent més conscient. Tot això sí que és positiu i ens fa avançar.

Vull, per acabar, posar de manifest que la iniciativa del Levante-EMV, de fer l’edició digital en valencià, és una altra de les bones notícies que ens mereixem els valencians, de tant en tant, per a contrarestar tantes coses que ens desplauen, que ens perjudiquen i que ens llasten en el camí de la recuperació de la llengua.