diumenge, 14 d’agost de 2016

MAITE VERDÚ, MOZART, BOUS I CAPELLANS



MAITE VERDÚ, MOZART, BOUS I CAPELLANS.

Connecte una emissora de ràdio de Toronto, que no fa altra cosa que emetre música de Mozart; en aquest moment, ho fan amb la impressionant òpera Don Giovanni. Amb aquest acompanyament musical, intente anar fent altres coses, ara mateix escriure aquest article. Fa uns dies connectí amb una emissora de Xile, també dedicada a Mozart, i tampoc fa gaire amb una altra de França. No trobe cap emissora mozartiana més a prop, perquè a tot el món van millor que nosaltres, en cultura musical. Algú em comenta que tampoc anem massa bé amb les medalles olímpiques, però d’això no en sé res ni m’interessa.

Curiosament (o no tant) en aquestes emissores mozartianes, fan els espais de propaganda en castellà. Fins i tot, quan hi ha eleccions, emeten propaganda electoral, cosa que em fa pensar que sí que hi ha gent que hi connecta, i que és inexplicable la poca atenció que presta l’administració i els mitjans de comunicació, a donar-nos uns serveis que són tan normals a tot arreu del món civilitzat. Això és el que hi ha.

Mentrestant, al carrer se sent la cridòria de la gent tauròfila, perquè a Silla hi ha els sis dies de bous, que fins l’any passat eren vuit. S’ha fet una retallada substancial dels diners municipals que s’hi destinen, s’han suprimit algunes parts dels espectacles (bous embolats i en corda) i s’han extremat un poc més les exigències de seguretat. En conseqüència, s’ha desinflat un poc aquest tema.

Crec, però, que tothom ha guanyat un poc i que ningú ha perdut massa. Per tant, tothom ha de sentir-se mitjanament satisfet, perquè uns i altres han salvat la camisa: ni guanyadors, ni vençuts. Com també crec que a llarg termini la societat anirà modificant la manera de manifestar l’afecció als bous, el camí és el de cercar maneres d’enteniment i no d’enfrontament entre uns i altres. Hi ha pendent, però, el tema de la instal·lació de la plaça portàtil al mig de la plaça del poble.

La modernització de la plaça que ha promès l’actual govern municipal haurà d’implicar un canvi d’ubicació de la plaça portàtil que s’hi instal·la actualment i els tauròfils haurien de tindre pensada ja una proposta. Jo, quan era alcalde, insinuí una possibilitat, que ara ja no defensaré: l’edificació d’una plaça fixa, a les Eres, per a dur-hi tots els espectacles dels bous, a canvi de deixar el centre del poble lliure i expedit. No pot ser que cada any els difunts, per exemple, hagen de ser introduïts a l’església en les circumstàncies lamentables que han de fer-ho ara.

I entretingut amb aquestes cabòries, i reconfortat amb unes cerveses i un piscolabis (rabo de bou, precisament) que he pres amb Xavier Cunyat, al bar La Llimera, que han obert uns bons xinesos veïns, he comentat la meua preocupació pel tema dels béns artístics de l’església del poble, abandonats a la desídia pels darrers capellans que la regenten i la usufructuen, evidentment poc sensibles.

No cal que torne a explicar que entenc que els béns de l’església són del poble, perquè s’han fet amb els diners del poble i el seu consentiment i que, per tant, trobe il·lògic i absurde que els polítics es desentenguen. A França, que és un estat veritablement laic, tots els edificis de culte són de la nació i és l’administració que se n’ocupa de la seua conservació. A Espanya, que és un estat tan ple de mentides, com que és aconfessional, una d’elles és la d’Aznar, qui legalitzà l’apropiació d’aquests béns per part de l’església, deixant-los exempts de pagar contribucions. Ací hi ha tema per a pensar-hi.

El poble dorm tranquil, després de l’estridència en què ha estat sumit la nit passada, entre els espectacles de la plaça portàtil, que se sentien en tot el poble, i la desfilada de la gent, cridant pel carrer. Ara tothom dorm, jo escolte Mozart i intente acabar aquest article.

MAITE VERDÚ

Obric el correu i m’assabente pel Cresol que Maite Verdú, que és una jove sillera que viu i treballa als Estat Units (Carolina del Sud), ha publicat una novel·la: ‘Los ángeles no tienen alas’. M’he endut una agradable sorpresa, pròxima a la commoció.

Conec Maite i la seua família, des que aquesta era una xiqueta. Sabia de les seues ambicions i de la seua capacitat per afrontar la vida. Per son pare, Joan, també sabia de les vicissituds americanes, però mai me n’havia parlat del seu treball literari. Per tant estic tractant de localitzar la novel·la, que he de comprar per internet (on line), cosa que no sé com fer, perquè si mai hi he intentat alguna operació internàutica, quasi sempre he fracassat. Per això no estic ni en facebook, ni en cap comboi d’aquestos, i en faig ús de la mínima expressió (escriure, el correu, entrar al google i prou).

Pel que informa El Cresol, la novel·la de Maite promet ser molt interessant i m’agradarà fer una crítica. Com diuen que els escriptors, en les seues obres, el que fan és escriure la seua autobiografia, crec que ja puc recomanar la seua lectura, perquè la biografia de Maite és la d’una dona valenta i lluitadora.

Hi ha, arreu del món, sillers i silleres amb biografies molt interessants i engrescadores, que hem de conèixer els qui hem romàs al poble. Músics, professors, artistes, dissenyadors, escriptors... Des de la pionera i mítica Carme Navarro, passant per la increïble Cèlia Forner i tanta gent, fins arribar, de moment, a Maite Verdú. A partir de la nostra escriptora, m’hi posaré a escriure sobre tots els qui localitze, tenint en compte el que ja ha fet i està fent el cronista Pepe Antich, o Jesús Escorihuela amb els músics... Ja tenim feina per aquests hivern i qui vulga col·laborar ja pot començar. Hi ha El Cresol que pot servir de mitjà de comunicació, supose.