diumenge, 18 de desembre del 2016

PLUGES, (IM)MORALITATS I MELANCOLIA



PLUGES, (IM)MORALITATS  I MELANCOLIA

Plou a bots i barrals i la gent està alarmada. Generalment, en un país on plou poc, com el nostre, rebem la pluja amb una certa desconfiança, malgrat que sabem que la necessitem, però ens preocupa pensar si se’n passarà de la ratlla. És el que canta Raimon: Al meu país la pluja no sap ploure: o plou poc o plou massa; si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe.

Per una sèrie de circumstàncies adverses, quan plou com aquests dies, Silla encara té més motius per a alarmar-se, per si es produeixen inundacions com les que hem patit darrerament. No vaig a tornar a repetir els motius perquè es produïsquen aquestes inundacions, ni qui són els culpables, perquè s’han explicat moltes vegades, encara que no tothom s’ha assabentat suficientment, com puc comprovar de tant en tant. De tota manera, estan en marxa les obres previstes per a esmenar els errors del passat, encara que no s’ha arribat ni a la meitat del projecte, que hem de suposar que no tornaran a ser interrompudes com passà amb el govern socialista de Baixauli i el popular de Simeón. Ara el govern actual ha trobat les subvencions.

Com és habitual, els dies de pluja el veïnat freqüenta encara més del que és habitual els bars. Les converses giren al voltant de les pluges i de les obres públiques que s’estan executant al respecte, i ara també de la remodelació de la Plaça del Poble. Si la gent sap poc del gran projecte de pluvials, és curiós constatar que tampoc en sap de la plaça. Sense cap dubte, la ignorància no és gens positiva i és una llàstima que no hi haja una política informativa activa i eficient, al respecte: de què va cada obra, qui l’ha dissenyada, qui l’ha aprovada, qui l’ha subhastada, qui la paga... Potser que si algú ho escrivira i es publicara en paper, i es penjara a la web municipal, la gent en sabríem més.

En una d’aquestes converses algú ha començat a parlar de moralitat i d’immoralitat, referint-se a com van tapant-se o demorant alguns casos judicials, o arxivant-se (el cas de l’exministre de l’Interior, crida al cel). També continuem sense saber la veritat de les actuacions de Montoro en les amnisties als grans evasors... Es que sols sabem el que volen que se sàpiga, segurament perquè és veritat que no hi ha prou pa per a tant de xoriço i van tapant tot el que poden, diu Paco.

Mentre anem parlant, algú cerca al mòbil opinions de grans pensadors, sobre la moral. Mireu el que diu Demòstenes: tot està perdut quan els dolents serveixen d’exemple i els bons de mofa. En efecte, és el que està passant actualment en aquest país i per això la gent vota a qui vota. El del mòbil continua cercant i troba dos pensaments de Gandhi : L’honestedat és incompatible amb amassar una fortuna. Exactament, estem esperant resultats dels casos de corrupció que tenen entre mans els jutges i la policia, i amb expectació esperem quan sortiran els sillers i silleres implicats en alguns d’aquests casos, si els hi ha.

Un altre pensament de Gandhi, que ve pintat per a aquests dies: Tot el que mengem sense cap necessitat, se li roba a l’estómac dels pobres. Lola, que està preparant un projecte per a una ONG, pregunta si ningú podria calcular la quantitat d’àpats nadalencs que farem, amb amics, companys o en família, innecessaris o excessius. I les cistelles. Tothom calla.

Com la pluja no cessa, sinó que augmenta per moments i la foscor s’ha emparat dels carrers, esperem que amaïne un poc per a marxar, uns al treball i altres a casa. La mateixa Lola continua, ara traient un nou tema sobre la violència de gènere, del qual tot el grup estem conscienciats. Lola, que és molt valenta i parla sense miraments, va més enllà, i concretament vol saber que opinem sobre la demanda del Parlament balear perquè no pagar les pensions, en els casos de divorcis, siga considerat violència de gènere. Silenci en el grup. Ha deixat de ploure i tothom agafa els paraigües i marxa corrents. Quan acabaran aquestes pluges perilloses, tothom s’oblidarà, perquè només ens recordem de santa Bàrbara quan trona; el que és menester, però, és que no se n’obliden els polítics.

Lola i jo ens quedem una mica més. Aprofite per a donar-li uns versos de Catul, dels quals ja li havia parlat, perquè els incloga a la seua col·lecció de cites literàries. Es tracta d’un llarg poema de 405 versos, Peliaco quondam. A Ariadna, filla del rei Minos de Creta, l’han casada amb l’heroi Teseu, que havia matat el Minotaure del Laberint. L’endemà de la boda, l’abandona a la costa de Naxos sense donar-li cap explicació.

Aleshores, Ariadna exclama: que una dona no crega mai en juraments de l’amant, que no espere paraules fidels. Quan un home vol obtenir allò que desitja no tindrà por de jurar ni de fer falses promeses, perquè un cop han satisfet el desig del seu àvid coratge, no acompliran el que han dit...

Li done a Lola el text en llatí, amb la traducció al català, al castellà i a l’italià. Parlem de sa mare, que havia estat alumna meua a l’institut de Silla, precisament de llatí. T’assembles molt, li dic. Encara guarda els seus apunts i llibretes, que era una molt bona estudiant. Em diu que li feia molta gràcia sentir-li algunes paraules en llatí, que no sap recordar i mira per on, de vegades les enyora. M’he posat melancòlic. Estem parlant dels anys 1970 a 1972, quan tinguí alumnes com Albert Forner, Imma Calvo, Vicent Zaragozà, Pau Lluesa, M. José Benaches, Paco López, Joan Perales, Voro Ferrer... Bones festes a tots!