dimarts, 18 d’abril de 2017

Sobre «els nostres» polítics

 Article publicat a Levante-EMV el dia 18 d'abril de 2017

En política tots sabem que hi ha els nostres, que són els bons, amb els qui compartim idees i esforços, amb més o menys convenciment. I que enfront hi ha els altres, que són els dolents i a aquests, ni aigua. Així funcionem i per això hi ha tants partits, perquè tots no pensem el mateix, ni volem el mateix. Grosso modo és així, però el problema és saber exactament qui són els nostres, especialment en moments de tensió i d´enfrontaments interns en els partits, per diferències grosses o menudes, per personalismes...

Estic prenent unes cerveses amb uns amics de diversos partits, i ho comentem. Enric està molt amoïnat per la divisió dels socialistes, diu que la Susana no li fa el pes, però que Pedro tampoc i el Patxi, menys encara. Diu que ja no sap qui és el seu. Xavi, que és podemita, també està desorientat i no sap ben bé cap on va l´Iglesias. Ell és errejonista, com Montiel, encara que aquest tampoc no li agrada del tot i ara que ha d´optar per un nou secretari, no sap qui és el seu, ni la deriva que prendrà el partit respecte del pacte del Botànic. Ester, de Compromís, diu que no troba gens positiu que hi haja tanta desconfiança entre uns i altres; es refereix a la desconfiança interna en la seua coalició i entre els partits del govern. Diu que no s´aclareix del tot, i que tem si ho faran els líders.

Per tot plegat, doncs, estem ben fotuts i una mica histèrics. Qui són i qui no són els nostres? Recorde que mon tio Ovidi (voluntari de la Columna de Ferro), al cap de 12 anys d´haver perdut la guerra, tractant de creure en alguna cosa i d´adoctrinar-me, em deia que «tot canviarà quan vinguen els nostres». La seua fe era com la que teníem nosaltres durant quaranta anys, que les coses canviarien quan moriria Franco i vindrien els nostres. Els qui havien de vindre, no existien, i els d´ací feren la gran frustració de la transició.

Així és que, tal com estan les coses, coincidim que, amb les divines esquerres que tenim, o siga amb els nostres, encara queda PP per a uns quants anys més. Ester, que és molt pessimista, recorda que amb tot el que està eixint-los a la cara als del PP, la gent continua votant-los i que, per tant, és probable que no hi haja res a fer. Si en lloc de perdre el temps amb picabaralles personals o amb matisos, començàrem a veure les coses amb més pragmatisme, tot canviaria, però la clau la tenen els nostres líders i cadascú llaura cap a sa casa. Exactament com han fet i fan els de la casta, que tothom ha oblidat que eren tan dolents, diu Xavi. Enric i jo, que enguany fem 75 anys, ens conformaríem si aproven la llei per una mort digna i si els nostres deixen de fer el burro; ens moriríem més a gust.