dimecres, 21 de març de 2018

FALLES, PASQÜES...I EL PP A LA PICOTA


FALLES, PASQÜES...I EL PP A LA PICOTA
Article publicat a SAÓ el dia 21 de març de 2018

Quan no s’han acabat les falles del tot, perquè encara hi haurà qui dorm les excessives dosis de farlopa i d’alcohol, que campen tan lliurement pels casals, ja tenim a les envistes la Setmana Santa i les Pasqües. Ja sabem que primer van les festes ‘espanyoles’ (per entendre’ns), que van del diumenge de Rams al de Pasqua. Les nostres festes són les pasquals, del dissabte de Glòria al tercer dia de pasqua, i encara el diumenge i dilluns següents, pel que fa al País Valencià o la pasqua de Pentecostès al Principat. O siga que mentre els espanyols estan més pel negre, els tambors i la tristor, nosaltres ho fem més per la festa, i ballar la tarara, grosso modo; resumint, nosaltres estem més per riure, viure i la resurrecció, aquells estan més per plorar i la mort. Per efecte de l’espanyolització, han anat introduint-se per ací les processons andaluses i els vestits de ku-klux-kan i, per tant, ens cal resistir a no perdre els nostres bons costums a mans de les alienes. A continuació, més i mig després, amb un gran pont entremig, començaran els exàmens i vindran les vacances. Com es veu, encara em dura la deformació professional dels meus cinquanta anys de mestre, tants perquè els que treballí per al soi-dissant nacionalista Eliseu Climent no me’ls cotitzà; ho torne a recordar per als qui se n’han oblidat.
Enguany, per fortuna, ha plogut, cosa que feia tanta falta, i sense fer rogatives com abans. Mesclar els sants amb la pluja té molts inconvenients, perquè mai plou a gust de tots. Quan jo era escolanet (1950) al meu poble encarregaren una imatge de sant Isidro Labrador i el dia que el duien, tota la gent, les autoritats i el clero, acudírem al límit del terme entre Albal i Catarroja. Posaren el sant dalt d’un carro i el lligaren perquè no tombara en terra i quatre guardes rurals, amb l’escopeta al coll, el conduïen; començà la comitiva i a meitat camí caigué una pedregada fortíssima, que féu que tothom correguera a aixoplugar-se, deixant la imatge al mig del carrer. Jo sempre he pensat que com aquell sant era madrileny, no degué entendre les instruccions que es donaren en valencià, ni les bones intencions de lligar-lo i dur-lo entre els guardes, que ell pensaria que anava arrestat i li entrà un cabreig de mil dimonis i deixà anar la pedregada. No haver-lo dut de Madrid, pensí després, per a substituir els Sants de la Pedra.

A més de l’aigua que ens ha plogut, el més important ha estat que Raxoi (ell es diu Rajoy) s’ha hagut d’empassar les protestes de tothom, tantes i tan contundents que l’han ferit de mort. Cronològicament, la dels catalans en primer lloc, protestant contra la repressió de l’Estat i internacionalitzant el problema, que ja veurem com acabarà. Després han estat les dones que el 8 de març pararen tot l’Estat, omplint els carrers i reclamant els seus drets, com la igualtat salarial entre homes i dones (“eso mejor no tocarlo”, digué Rajoy sobre el tema) i més coses. Després, els jubilats, que estan manifestant-se sense atura i escridassat Raxoi dient-li que està burlant d’ells i estafant-los; els discursos contundents i sense retorn (no votaran el PP) han noquejat els banals dirigents populars als qui alguns, com jo, els voldríem veure en la picota. També s’han rebel·lat les forces de seguretat, que demanen equiparar llurs salaris a la policia autonòmica catalana. Crec que els jutges també s’han revoltat… Jo també, però no fa al cas.

A més a més, cada dia hi ha la “disparà” als jutjats per la corrupció del PP, que és més mascletà que traca, amb tota la desfilada de pròcers populars, envilits pels diners i per l’afany d’emparar-se’ls. I encara li passen més coses a Rajoy, com que se l’està papant Rivera. Els populars es defenen com poden i ho fan tan malament que quan més parlen més la caguen… En conseqüència, podem dir que Rajoy està passant el seu annus horribilis i que probablement està en el final de la seua carrera política, com ja li pronosticà Joan Tardà: sr. Rajoy, Catalunya serà su tumba. Així és que Raxoi, el PP i l’Estat espanyol estan, com si diguérem, oberts en canal. Déu ho faça.

Però el moment que vivim és molt inquietant no pel que els passa a aquesta gent, perquè s’ho han guanyat i encara els passa poc i poden donar gràcies. El problema el tenim “nosaltres”, ja que, malgrat que el PP fa figa, l’esquerra no alça el vol; quina llàstima. Si les enquestes serveixen de res, el que diuen és que la dreta acabdillada per Rivera (encara no sé si és família dels Primo de Rivera), supera en vots la dreta del PP i podria guanyar les eleccions i, amb un pacte entre “ells”, continuar pel mateix senderi de Rajoy. L’escenari seria tràgic, perquè Rivera té més mala llet i males intencions, com ha demostrat exigint a Raxoi, per exemple, més mà dura contra els catalans…

Així és que l’esquerra té el repte de treballar amb més coratge i claredat i guanyar. En el tema de Catalunya han d’assumir que han de pactar amb els nacionalistes i com a coartada han de tenir que ho fan pel bé de l’Estat i de Catalunya, després en parlaré. Això vol dir que han de perdre la por a moltes coses, especialment a dos: a reformar la constitució i crear un estat federal, una república; y a pactar amb les nacions perifèriques. En el tema de la dona no han de dubtar a presentar una sèrie de lleis a favor de la igualtat home/dona, fent seues les reclamacions del 8 de Març. Evidentment, han de presentar llistes paritàries i, si són intel·ligents, haurien de posar més dones caps de llista i de candidates als governs, en el nostre cas a la Generalitat. Sobre els jubilats han de consolidar un discurs a favor de revalorar les pensions segons l’IPC, fent dependre les pensions del pressupost general i no de la vidriola del fons de pensions i s’hauran de decidir impostos a les grans empreses, a la banca i a l’església, que seran destinats precisament a millorar les pensions. I hauran de derogar les reformes laborals del PP…

Tot açò hauria d’ésser l’objectiu principal de les propostes electorals de l’esquerra, perquè és comprometre’s a fer exactament el que la dreta no pot ni vol fer. Resumint: incrementar els cotitzants a la seguretat social, creant llocs de treball dignes i augmentar els ingressos destinats a les pensions via impostos als qui més diners tenen és guanyar vots de la majoria, de la classe social treballadora, malgrat que s’enfaden els florentinos, els bancs i la conferència episcopal, que són la minoria.

L’esquerra ha d’alçar el vol, sense perdre el temps i és vital per això que tothom accepte que s’han comés errors que no es poden repetir. El PSOE i Podem estan condemnats a pactar i han de deixar-ho clar ja, no l’endemà de les eleccions, perquè els votants han de saber, quan voten, perquè ho fan i per qui. L’esquerra ha de fer el mateix que les dones i els jubilats que, sense cap aparato, ni congressos, ni collonades, s’han posat d’acord en unes idees bàsiques i han eixit al carrer, a exigir-les. I ho han fet tan bé que han deixat amb la boca oberta el món i acollonida a la dreta. L’esquerra no pot continuar en bàbia.

He dit abans que l’esquerra ha d’invocar el bé de l’Estat i de Catalunya (hem d’entendre que de totes les nacions actualment “espanyoles” també) i treballar per una república federal i que ha de perdre la por a pactar amb l’esquerra nacionalista perifèrica. Ja me’n faig càrrec que els independentistes no ens en refiem de l’actual Estat i amb raó, però, podem refiar-nos, amb cautela, d’un projecte nou, amb una constitució a l’Alemanya o a la Suïssa? Jo, en el context d’un gran pacte, me’n refiaria, amb precaució, perquè sóc dels qui no voldria tenir tractes amb segons qui, però sembla que alguna cosa s’ha d’intentar i que, si no ens en podem desembarassar dels espanyols, el més prudent es treure-li profit a la situació, controlant-los. Açò que dic alçarà polseguera, però si volem la independència dels Països Catalans, caldrà mirar com fer-s’ho perquè, barrim-barram, no arribarem enlloc.