dimecres, 25 de juliol de 2018

LA MALIGNA CANÍCULA I LA SANTA POLLA DEL PP

La maligna canícula i la santa polla del PP

“El problema de Casado, a més del dels màsters, serà encaixar els oficials de la tropa i els càrrecs”
En plena canícula, ens han sorprès els mitjans, especialment els oficials, però també els vel·leïtosos i mutables de la 6 i la 3, que s’han dedicat a informar tothora i abusivament, sobre el bluf de les primeres i tràgico-còmiques “primàries” del PP. No li he trobat el trellat enlloc, per a tant d’excés informatiu. És cert que aquestes primàries eren la conseqüència del ‘desastre de Raxoi’ (tan tràgic com el ‘desastre d’Annual’) i que hi havia molt de morbo per l’enfrontament entre la virreina de Catalunya, Soraia Saenz Santamaria i la reina de les festes d’Albacete, Dolores Cospedal. Superat aquest duel, a favor de la virreina, que tutelava Raxoi, començava un altre, entre els triomfadors de la primera volta: la virreina i Pablo Casado, aquest tutelat per Aznar. Aquest segon duel era, doncs, de titans de pacotilla, entre la vampiressa desesperada i la sorprenent mescla d’àngel i quimera, que és Casado. Com ha guanyat aquest, hem de preguntar-nos què ens espera ara, a banda de l’escàndol dels seus estudis universitaris, que encara estan sense aclarir. Quins altres draps bruts van a eixir-li a la cara? Misteri, suspense, que ens els aniran fent saber els seus enemics de la família.

Més o manco, semblava que seria el mateix si guanyava l’una o l’altre, però no és així. Casado significa un gir popular encara més a la seua dreta. Anuncia que vol pegar-li la volta a tot: res d’eutanàsia ni d’avortament, sinó el que mane l’església; res de pactar amb Catalunya, sinó reconquerir-la i endurir encara més el codi penal; res de memòria històrica; España una-grande-libre i qui no estiga d’acord que se’n vaja… No sabem quina serà la seua opinió sobre el matrimoni homosexual, però com a mínim l’home serà contradictori, ja que en el seu bàndol hi ha il·lustres gais i gaies. En fi, que sembla mentida que essent tan jove siga ja tan carca.

La canícula, que és el centre de l’estiu i quan més calor fa de tot l’any, no és el temps més apropiat per a moltes maniobres i des de l’antiguitat a l’hemisferi nord sempre ha hagut una aturada en l’activitat i vacances. Especialment han respectat la canícula, i fugit dels calors, els qui han pogut fer-ho, com els polítics, els capellans, els rendistes i els militars… No cerqueu cap patum d’aquestes fins setembre, perquè tots estan descansant, de tant de no fer res o poca cosa. Tots tenen recursos, i per això no patiu. Els treballadors, fins no fa gaire, no tenien massa possibilitats de descansar, llevat de tornar al poble, anar a la caseta, o llogar un apartament a la platja. Quan jo era un xiquet, al poble s’organitzaven expedicions en carro a Pinedo o al Saler, per als pobres, amb paella i bany, d’un dia i prou; els rics anaven un mes a Bronchales.

La canícula no és fer el gos (canis en llatí vol dir això), sinó l’aparició de l’estel Sirius o del Gos, que és el que més brilla a la constel·lació del Gos Major. Ho fa cada dia i just abans que surta el Sol, a partir del 14 de juliol. Els romans temien la canícula, que consideraven maligna i sacrificaven un gos bru a Sirius, però ara això ja no funciona i millor per als gossos, entre altres raons perquè han canviat la posició dels astres, els calendaris i tampoc tenim fe en l’astronomia, ni en l’astrologia, ni en res, amb tant de canvi climàtic i amb la brutícia de l’atmosfera i dels mars, que no ens permet veure amb claredat ni els cels ni el futur. Com aquesta gent del PP sembla que tampoc no creuen en els astres, han organitzat el seu sarau de primàries tot just a punt de començar la canícula; no sé si han sacrificat a Sirius cap gos bru o no, però han triat uns dies malignes. Que no els passe res.

Durant els dies caniculars que resten (finals d’agost) i, sobre tot a continuació, en setembre, començarem a conèixer com s’encaixen les diverses peces del puzle popular, sobre tot les antagòniques. Jo no crec que hi haja gaires aproximacions entre les dues meitats del partit, perquè estan al darrere de cada bàndol Raxoi i Aznar, respectivament. Però hi haurà sorpreses, perquè els més espavilats i més fets a no baixar del matxo, faran les confessions de fe que calga i avant, a veure què els toca en la rifa. El problema de Casado, a més del dels màsters, serà encaixar els oficials de la tropa i els càrrecs. Al remat, però, tot serà el mateix que fins ara, encara que amb més caspa i/o brillantina. Segurament continuaran eixint nous casos de corrupció, a banda dels que s’estan jutjant i/o investigant, i Casado repetirà el mantra: això passava abans, quan ell encara no hi era i que, ara sí, qui la farà la pagarà. En definitiva, tot bla, bla, bla, perquè per als populars la política o és un xollo o no és res, viuen dels xollos. El principal serà que seguisca el conflicte amb Catalunya, pensarà Casado. És en l’únic que coincideixen tots, en els dos bàndols: doblegar Catalunya.

Així les coses, no crec que el PP recupere gaires posicions de les que ha perdudes a l’Estat, excepte si absorbeixen l’extrema dreta de VOX i algun altre partidet, cosa que perjudicarà Rivera, que haurà de competir pels mateixos electors que Casado. Si és així, allò que quedarà lliure serà el centre que podran guanyar els socialistes, si és que saben com fer-ho. Jo, on veig més dificultats és precisament en l’esquerra i el nacionalisme, però com estic cansat de predicar en el desert, ja parlarem després de la canícula. Ara sols els faré tres reflexions: que pensen com desfer-se’n de Casado i de Rivera d’una tacada, ara que aquests estaran entretinguts atacant-se. L’altra, la dirigisc als socialistes i podemites i és que han de perdre la por als nacionalistes. Finalment, la tercera va per aquests: que pensen que han de repartir el pastís amb l’esquerra. Tot al contrari, si deixem que el PP es refaça i s’ajuste amb C’s, podem quedar-nos amb un pam de nassos, com ens ha passat tantes vegades, perquè aquests paios al final se’n surten, especialment si compten amb la divisió dels partits de l’oposició. No sé quin sant protector tenen, encara que potser que en tinguen moltíssims, no debades tots ells són de missa i comunió; fins i tot tenen la santa polla al seu favor. En aquest sentit, nosaltres ho tenim més fotut, no tenim més protecció que la Moreneta i alguna marededéu de poble i no ens podem permetre moltes més marrades de les que ja hem fet. Que Sirius ens protegisca, amén.