dilluns, 3 de setembre de 2018

Escàndols que no acaben mai

Escàndols que no acaben mai

Publicat a SAÓ el dia 3 de setembre de 2018

Encara que el Papa té motius sobrats per a desesperar-se pels escàndols que ha protagonitzat el clero en el tema del sexe, convé que aguante tot el que siga menester i que intente posar ordre, entre tants monsenyors, capellans i vicaris de bragueta solta. Jo, si he de dir la veritat, com no sóc creient, sé que no pot comptar amb cap ajut celestial, però també crec que ho suportarà i que potser reeixirà en l’intent, perquè és valent i home de conviccions i podrà arrossegar la creu dels escàndols. Pel que es veu, Satanàs (com ja no hi ha infern, no sabem si existeix, però diguem que sí, per avançar), ha d’estar instal·lat en el prepuci dels reverends més que en cap altre lloc, com en els de la Manada, en el de Trump, etc. i per això la cosa és tan resistent entre aquesta gent, com ho era la sífilis abans del descobriment de la penicil·lina. Jo sé que al Papa no li farà falta que jo li diga res, però li recorde la famosa sentència romana: persevera, per severa, per se vera, que vol dir que persevere, a través de las dificultats, per grans que siguen. 

La pregunta que cal fer-se és: per què van tan empalmats el clero, tant l’alt com el baix? Pense que el celibat i la repressió sexual, a què l’església sotmet els seus reverends, sols produeix desvariejaments i perversions i en conseqüència les agressions sexuals, que són especialment greus si les fan patir a les criatures. Això ho saben molt bé a l’Argentina, on disposen de psicoanalistes de tant de prestigi, com el Papa sap. Però, posats a la feina, encara que està bé i és just demanar perdó a les persones violentades, com fa el Papa, i deixar que actue la justícia i que es castigue els agressors, amb això no se soluciona el problema de fons ni definitivament, ni a mitges. Crec que al Vaticà s’han de plantejar seriosament algun remei i jo crec que si els homes consagrats a Déu isqueren cada dia de casa sexualment “satisfets” (ben follats, vaja) deixarien d’empaitar ningú, especialment els menors d’edat, tant en els col·legis i seminaris, com en les sagristies i cases abadia. I haurien de fer ús del sexe per obligació i , si cal, amb reiteració. Ja deia sant Pau que el matrimoni és el remei de la concupiscència i, per tant, si un clergue empalmat i amb tantes temptacions a l’abast, és un enorme i irrefrenable perill, que la posen a remull en casa i ben beneïda per Déu. O com a mínim que els dejen festear, com li digué un tio meu al bisbe de Terol, durant la visita pastoral i parlant del celibat. Aquell bisbe, que em recorda molt a l’actual Papa, obrí uns ulls com melons. El mossén, mon tio, sí que sabria el que deia. 

M’hi he posat en aquest tema, i no és la primera vegada, perquè no paren de sortir nous casos de pederàstia. Com no se’n diu res de com posar-hi remei, i els capellans calents i violadors continuen tenint molta marxa, és just que tampoc deixem d’insistir els qui protestem. I, alerta que en aquest Estat espanyol passa alguna cosa rara, perquè se’n parla poc, en proporció a la quantitat de clergues, a la intensitat de la seua activitat i a les oportunitats que tenen. Se’n parla de casos a Austràlia, USA, Canadà, Xile, França, Irlanda… Com és que ací no hi ha denúncies, tenint tantes criatures a mà com tenen els il·lustres servidors del Senyor? Ací no passa res? Un càlcul de probabilitats és segur que dóna unes xifres més elevades que enlloc, però ací tothom prefereix callar i en els pocs casos que han eixit a la llum, s’ha optat pel silenci, de les víctimes i de llurs famílies. Perquè els dona vergonya o por que se sàpiga la veritat? 

També he comentat, ací o en altre mitjà, el despropòsit que l’Església s’haja immatriculat al seu nom, “legalment” gràcies a Franco i a Aznar, però de manera absolutament immoral, enormes quantitats de finques, edificis, camps, solars… Han procedit com han volgut, apropiant-se’n del que no era d’ells i per decisió dels respectius bisbes, la qual cosa és un robatori a gran escala, que el Vaticà no pot permetre, si vol mantenir un mínim de crèdit moral. Ara té una bona oportunitat el Papa Francesc de demostrar que va de bo i de veres, perquè el govern s’ha compromès a fer la relació d’aquestes propietats “robades” als propietaris i a l’erari públic, que a més a més estan exemptes de tributar (IBI, ICIO, transmissions, i tots els aranzels) i el manteniment de les quals va a càrrec dels ciutadans, mentre que els diners que recapten per les visites a catedrals, museus, lloguers, serveis… se’ls embutxaquen. És lògic que la “legislació” a què es varen acollir en el seu moment, siga considerada nul·la, amb caràcter retroactiu. La pregunta és: l’Església reconeixerà el delicte que han comès i restituirà els béns, o no? Quin escàndol i quin desprestigi si el Vaticà s’inhibeix, senyor Papa! 

I ja que he citat Franco, crec que Francesc podria col·laborar en el conflicte amb els benedictins que guarden les despulles del dictador, ex-sacralitzant la trista basílica on està injustament soterrat. Si han de convertir allò en un museu dels horrors de la guerra civil, cap altar hauria de tindre-hi cabuda, o seria una profanació. I encara més. Si com ha dit el bisbe de Madrid, a Franco l’han de soterrar en terra sagrada perquè era un batejat, la majoria dels soterrats a les fosses o abandonats a les cunetes, també havien estat batejats, i sobre això l’església no ha dit res o, a tot estirar, que deixen els morts en pau… per a no reobrir ferides (Rouco Varela).

Un altre escàndol mundial és el que estan patint els rohinyàs a Myanmar i Bangladesh, on hi ha més d’un milió de persones perseguides, fugitives, moltes eliminades i abandonades a la seua sort. El Papa els visità en el seu viatge a aquelles terres i s’hi va comprometre a ajudar-los. Ho tinc ben present perquè els d’ACNUR m’han demanat augmentar la quota per a contribuir en la seua ajuda. He acceptat, però m’he preguntat: i què fa el Vaticà, l’ONU, ni ningú, per aquella pobra gent, que estan patint una neteja ètnica atroç i morint de fam, llevat de una condemna política i/o moral? Allò és un enorme escàndol a nivell mundial, que ens afecta a tots i els rohinyans es moren. La gent més ingènua va creure i es va emocionar amb la pel·lícula Les Sandàlies del Pescador, que tot just el proper desembre farà 50 anys que s’estrenà; evidentment era un conte, però bonic, que no té res a veure amb la realitat: el Vaticà no solta el mos… ni per l’amor de Déu.

Finalment per avui, diré alguna cosa del conflicte del Iemen, on hi ha una guerra que, com en totes, la pateix més que ningú la població civil, que és de religió musulmana, com la potència agressora, que és Aràbia Saudí, que ataca la població civil amb les armes que els vingué a vendre el famós Juan Carlos I, el Comissionista. En aquest cas està bé que el Papa rese i pressione els governs implicats, que a més dels saudites, és l’Iran dels aiatol·lans. Saudites i iranians es disputen l’hegemonia d’aquella part del món, sobre tot pel petroli i encara que és Al·lah el Déu més implicat, el món tampoc no pot permetre el que hi està passant, o seria un escàndol imperdonable. El rei saudita, l’aiatol·là iraní i el rei comissionista, podrien quedar per a veure la mateixa pel·lícula, per si els entra vergonya pel que estan fent, acaben la guerra i ajuden els iemenites a refer-se’n.