dilluns, 30 de març de 2020

TURMENTATS PEL CORONAVIRUS

30/03/2020
El Repunt 25. 
TURMENTATS PEL CORONAVIRUS (I)

Per a suportar millor la condemna de viure empresonats/reclosos a casa, l’amic Manolo ens ha fet una proposta a un grup d’amics. Com s’ha d’evitar que el virus que ha assaltat la humanitat continue ampliant la seua tràgica difusió, ens proposa emular virtualment el Decameró de Boccaccio i que, tal com passà a Florència en 1348 amb la pesta negra, que deu joves es refugiaren en una vil·la dels afores a contar-se històries, nosaltres fem tertúlies setmanals, mitjançant el whatsap que tots tenim instal·lat als nostres ordinadors, per a intercanviar idees i passar les setmanes que ens esperen de confinament, una mica entretinguts. Com açò del coronavirus (covid-19 per a l’OMS; virus xinés per a TRUMP, una simple grip per a BOLSONARO), va per a llarg, hem acceptat la proposta. Tots estem jubilats, amb una excepció. Manolo és un mestre que ja està cansat de no fer res; Camil era professor a la Universitat i encara és creient, l’únic del grup; Fina, la seua parella, és epicúria i atea; Pep fabricava licors; la parella semi-maoista de Glòria i Paqui, es mantenen fidels a l’ideari; jo continue escrivint i fent encreuats i com el meu ordinador l’ha preparat i el manté un jove amic, Aguado, el faig participar en la tertúlia, amb l’excusa que em marejaré amb les martingales i maniobres que caldrà fer  i que jo ignore. Quedàrem en fer una primera tertúlia el passat diumenge (22 de març), i aquest és el resum de què vam parlar/opinar.

Per començar tots ens manifestàrem meravellats de l’invent dels ordinadors i de les maniobres telemàtiques que es poden fer; cap dels meus amics és expert, però saben fer-ne ús i prou. De salut ens trobem prou bé, ens ho diem recíprocament; passem de parlar de les nafres que patim, que són paregudes, perquè els set amics tenim pràcticament la mateixa edat (75-78 anys) i coincidim a no donar molta importància a les impertinències de la vida; així que, llevat del jove Aguado, tots estem en el límit de l’edat crítica perquè el coronavirus s’encomane de nosaltres. Hem quedat que la tertúlia no tindrà cap ordre i que cadascú parlarà quan voldrà. Com la reunió és etèria o telemàtica, no tindrem cap taula al voltant de la qual seure, ni tampoc cap ampolla a l’abast, per a fer-nos alguna copeta, com hem fet sempre; quan sortirem de l’atzucac en què estem ficats, hem de veure’ns i aleshores ja agafarem el pet corresponent. Sempre ho diem i mai no ho fem.

Tots coneixem la informació que difonen els mitjans i les opinions dels tertulians, dels més intel·ligents i sincers, als més imbècils i analfabets, o siga que coneixem la tendenciositat de cadascú, i per principis, ningú de nosaltres connecta amb cap mitjà de la Cope (l’església) i tots ens hem procurat la manera de veure la TV3, ja que la gran estafa muntada pels que es diuen tan nacionalistes no ha servit de res (els famosos repetidors). Respecte dels polítics, ignorarem els exabruptes voxistes i els polítics amargats i impresentables populars, que no aporten res de positiu per a combatre la situació, sinó que estan dedicats a perseguir el govern i els partits que el suporten. N’estem d’acord i comencem.

A Manolo, que és el promotor de la tertúlia, li preocupa molt el tema de les residències de la gent major, l’abandonament en què viuen molts iaios i iaies i la mortaldat que s’hi produeix. Ell pensa que, a més de la poca cura que han demostrat algunes de les empreses que se’n cuiden i fan negoci, hi ha una cosa encara pitjor, que és l’abandonament familiar. La societat actual, les famílies en concret, no volen assumir la responsabilitat de cuidar dels pares, avis i besavis i prefereixen aparcar-los/abandonar-los en una residència. El tema s’ha de replantejar i sols haurien d’anar-hi la gent que no tinga família que se’n faça càrrec, com passava abans amb els asils. Una família que tinga béns, moltes vegades heretats d’aquestes mateixes persones que hi deixen/abandonen, se n’hauria de fer càrrec i en el cas de renunciar a fer-ho, també haurien de renunciar a les herències rebudes o que rebran. En aquest tema, Manolo diu que la societat i moltes famílies, són molt immorals i hipòcrites; i que les residències són una prova indiscutible de la pèrdua de valors que estem vivint a occident.

Pep ens recorda que Manolo se n’havia ocupat i tingut a casa, primer els pares i després els sogres, i recorda que els mantenien perfectament atesos per ell i la seua companya Rosa, ja difunta. Recorda com els organitzaven les festes de Nadal i els respectius aniversaris, als quals l’havien convidat alguna vegada; és testimoni, doncs, de les atencions i manifestacions d’estima amb què rodejaven els vells, pels quals els néts tenien una autèntica veneració. També ens recorda que Manolo manifestà el seu rebuig a la notícia que s’estava investigant allargar la vida de la gent fins als 150 anys, com informí en la primera Carta a Manolo, publicada a SAÓ. Tots estem d’acord que a la gent gran ens han de deixar viure i morir en pau o ens han d’ajudar a acabar la festa de viure, quan vulguem. Ens recorda que ell no tingué pares, perquè moriren joves, però que se’n féu càrrec son tio Faustí, que tots coneguérem i enyorem, del qual hauríem de poder beure avui alguna de les ampolles de cassalla que ens deixà en morir. El tio Faustí, que era un home fenomenal, morí en braços de Pep, que havia heretat la seua fàbrica de licors i altres propietats.

Camil ens fa un resum de les pestes que han arrasat el món al llarg de la història, que ens han fet patir i han fet morir moltíssima gent, però que la humanitat sempre ha reeixit. De poc que no ha dit que ha estat gràcies a Déu, perquè Fina, que sempre està a l’aguait, l’interromp i ens recorda que en alguns casos les pestes i grans càstigs duien la marca de Déu, com passà amb les plagues d’Egipte, o amb l’aniquilació de Sodoma i Gomorra. També ens recorda que sempre que hi ha hagut alguna pesta, l’església ha convocat processons i pregàries a algun sant, i que en aquest ofici destaquen precisament sant Roc i sant Sebastià, com a protectors. Curiosament ara l’església ja no s’atreveix a fer aquest numeret i inclús ha suspès les processons de Setmana Santa, que estan en caure. Camil, contrariat per les paraules de la seua parella, tracta d’explicar millor les seues paraules, però no fa falta, ja que sabem el que vol dir la nostra amiga epicúria i atea. Camil encara no ha pogut treure’s de sobre els anys passats al seminari, malgrat que ja en fa més de quaranta que penjà les sotanes i es casà, precisament amb Fina, quina parella més curiosa; la filla gran i el fill han eixit a la mare, o siga que Camil ha d’anar els diumenges a missa tot sol.

Glòria continua essent la revolucionària de sempre i assegura que una vegada més veurem, com ha passat sempre en les grans desgràcies de la humanitat, que aquesta pandèmia se saldarà amb el triomf dels capitalistes i que qui pagarà més les conseqüències seran les classes populars. Adverteix que ací tenim a favor nostre el fet que les d’Unides Podem formen part del govern i vigilen que la sotragada no siga pitjor per als de sempre. No hem d’acceptar que els rics i els bancs isquen més rics, i els pobres més pobres, rebla Paqui; de fet, les tensions que hi ha entre els dos partits del govern és per això. Aquestes entranyables amigues sempre ens han fascinat, des que estudiàvem a la Universitat.

Li pregunte al jove Aguado, el meu monitor informàtic, què en pensa de tot el que estem dient. A ell li han agradat les intervencions de Glòria i de Paqui, que les troba més atrevides i políticament més contundents. Creu que la reflexió de Manolo sobre l’abandonament dels vells en les residències ha estat colpidora i està d’acord. Respecte de l’observació de Fina sobre el desaprofitament de la Setmana Santa per part de l’església, creu que és un senyal de la pèrdua de força i de prestigi social de la institució en la societat moderna. A mi també m’han agradat les reflexions que han fet. Camil aprofitant que he nomenat Mao, vol saber la nostra opinió sobre la participació de la Xina en tot aquest assumpte.

Manolo diu que ell ja n’ha pensat i no creu que el virus siga cap experiment de laboratori dels xinesos, als quals se’ls n’hauria anat de les mans, com alguns han insinuat. Al contrari, l’epidèmia començà a la Xina, però no sabem qui encengué la metxa. Contràriament, senyala el treball dels xinesos per a solucionar el problema i que han comptat amb la complicitat de la població xinesa, que ha seguit al peu de la lletra els mandats de les autoritats, de manera disciplinada i maoista, cosa que no hem pogut fer igual a la resta del món. La rotunda actuació xinesa ha establert unes pautes, que ara tothom imita o vol imitar: confinament de la població; instal·lació en un temps rècord d’hospitals de campanya; dedicació prioritària dels seus científics a la recerca d’una vacuna; i sobretot, el fet que donen a conèixer el resultat de les seues investigacions a tot el món. A veure el que farem els europeus i els nord-americans, diu Glòria.

Acabem aquesta primera tertúlia parlant si el món canviarà o no, en la seua manera de veure les coses, quan passe aquesta pandèmia. Manolo i Camil opinen que no, que tornarem al mateix, com ha passat sempre, i com a exemple posen el tema del canvi climàtic, del qual sembla que ja ningú no en parla. Cadascú va per a ell; de fet ja estem veient que a Europa, els països rics del nord, encapçalats per Alemanya, no estan molt entusiasmats a ajudar els més pobres. Fina, Glòria, Paqui, i Aguado formen pinya reclamant la revolució. Manolo, Pep i jo cantussegem la gallina diu que no, visca la revolució, recordant el tio Faustí, a qui li agradava tant la cançó de Llach. Quedem per a continuar el diumenge que ve.