dimecres, 22 d’abril de 2020

EIXIR DE L'ATZUCAC CORONAVÍRIC

Eixir de l’atzucac coronavíric (i IV)

21/04/2020
El Repunt 28.
            EIXIR DE L’ATZUCAC CORONAVÍRIC  (i IV)

El passat diumenge 12 d’abril hem fet la darrera de les tertúlies informàtiques, que hem aprofitat per celebrar l’aniversari de Glòria; com cada any, la seua efemèrides i la proclamació de la República ho celebrem tot plegat, el mateix dia i amb doble festa. La diferència és que enguany, cadascú estàvem a casa, on hem anat omplint-nos les copetes rituals, de tant en tant, i així hem pogut acabar mig gats, en honor de l’amiga i de la república. Glòria estava esplèndida i tots un poc també, perquè ens hem vestit com si la festa fos real, cadascú a sa casa. Enguany els besos i les abraçades han estat virtuals, però ens hem desitjat salut i república i que puguem celebrar-ho molts més anys.

Hem començat malparlant de Trump, perquè ha retirat els fons que els USA destinen a la OMS, acusant i responsabilitzant la institució, de la pandèmia. Coincidim tots en considerar Trump com un immens hipòcrita i un miserable, a més d’analfabet total, ja que ha estat ell el culpable d’haver començat a actuar mal i tard, desoint les advertències que l’organització internacional havia fet a tots els governs del món. Trump, Jonhson, Bolsonaro i altres governants de dretes, han menystingut les advertències, han fet tard i els ha caigut a sobre la immensa tragèdia. Com és usual en la dreta, en lloc d’assumir la seua  responsabilitat en les retallades de la sanitat pública i en la comercialització de la salut, que tenen tant a veure amb la pandèmia, s’han dedicat a cercar altres culpables que no ells. Hipocresia pura i dura.

Manolo puntualitza que aquesta mala política, antisocial i criminal, a escala mundial, és la que han practicat ací els governs del PP, tant de l’estat com de les autonomies que ha controlat; el drama del que ha passat a la comunitat de Madrid és més que eloqüent. Però a ells, a la dreta, com sols els preocupa que els respectius electors no se’ls tornen en contra, ara intenten desviar l’atenció, atacant els altres; tot menys reconèixer cap responsabilitat. Suposem que la gent no es deixarà estafar una vegada més i que sabran distingir entre la sanitat pública, més d’esquerres, i la privada, que és absolutament de dretes.

Fina diu que ara ve la part més difícil: eixir de l’atzucac coronavíric. Sap que de la crisi econòmica que se’n derivarà d’aquesta batalla, serà molt més difícil d’eixir que de la del 2008, però que amb l’amarga experiència de veure com aquella crisi la pagàrem els treballadors i les classes mitjanes, i se n’aprofitaren els bancs, les grans empreses i les grans fortunes, ara està convençuda que no serà igual i que els governs es veuran obligats a actuar més socialment, més justament. A més, no perd la confiança en Europa i creu que les nacions més riques del nord no ens deixaran en la indigència, en la inòpia, a les del sud. Ella creu que el manteniment d’Europa unida els convé més a ells que a nosaltres i han d’obviar els primers impulsos de deixar-nos en l’estacada; o ens salvem o ens afonem, però tots plegats.

Segons Emili, el més lamentable de tot serà que, en quan acabe la passa, o disminuïsca, ens n’oblidem, com ha passat amb la gran moguda del canvi climàtic. Qui se’n recorda? Precisament aquesta pandèmia ha de tindre molt a veure amb el desequilibri ecològic, com ja ens van dient els científics. El món també ha oblidat la crisi de l’emigració amb les enormes desgràcies en vides humanes (més que pel coronavirus); la SIDA; l’èbola; les vaques boges, etc. La gent recorda el que volen els governs i se n’oblida de la mateixa manera de les coses que els governs volen que oblidem. La gent som els putxinel·lis, on els governs hi fiquen la mà per fer-nos moure al ritme del discurs que els interessa difondre en cada moment.

Paqui, que està tan esplèndida com la Glòria, introdueix un tema que ens afecta als ex-funcionaris de l’administració, que som la majoria del grup i dels amics i amigues que tenim escampats pel món; com tots estem jubilats, ens diu que ens ha d’afectar per corresponsabilitat de classe, més que per solidaritat; subratlla això de classe, perquè ella sempre ho ha sostingut així, que som la classe funcionarial. Ha rebut telefonades d’alguns petits autònoms que tenen els treballadors en un ERTO (expedient de regulació temporal d’ocupació), que cobraran una part del sou a càrrec del govern, o siga dels diners públics, però que, quan passarà tot, hauran de recuperar les hores que deixen de treballar ara; els empresaris s’estalviaran les quotes de la seguretat social. Més o manco li han dit això. La pregunta que es formulen és: per què els treballadors de l’adminitració cobraran el sou complet, encara que no treballen i no hauran de recuperar les hores de treball?

Pep va més enllà i es pregunta per què els polítics que ara no tenen feina, els que estan confinats a casa, com tot el món, si que cobren tot el sou íntegre. Encara gràcies que alguns han tingut la decència de no cobrar el plus per desplaçaments a les Corts, parlaments autonòmics o diputacions; sembla que no tots ho faran. Però el que serà enormement pitjor que totes aquestes qüestions, serà la manera com sortirem del carreró fosc i sense eixida en què hem entrat, l’atzucac coronavíric com l’ha batejat Fina. Aquesta crisi serà pitjor que la dels anys 30 del segle passat. Ningú discuteix que la crisi econòmica per la pandèmia és inevitable i que tindrà greus conseqüències, com les va haver aquells anys de fam i convulsions socials i de la irrupció del feixisme. Si l’eixida ha de ser fer més grossos els peixos grossos, bancs, grans multinacionals i grans fortunes, i més pobres les classes mitjanes i treballadores, el món fracassarà irreversiblement, cosa que en combinació amb el canvi climàtic, pot dur la humanitat a una situació límit.

Com tots tenim descendents, les paraules de Pep ens fan tremolar i és Joan, el bibliotecari o siga un funcionari, qui s’atreveix a posar un punt positiu, que no d’optimisme, però. Ell creu que, com a conseqüència del coronavirus, moltes coses desapareixeran i no es refereix als comportaments socials més innocus com les besades i encaixades de mans, l’assistència a festes, teques i als bars, a les segones residències, als viatges: tot continuarà igual que ara, amb més cura i alguna reserva, però continuarà. De fet s’està discutint, diu, quan s’han de reemprendre el futbol, els jocs olímpics, les competicions ciclistes, els concursos televisius; el curs escolar… Però hi ha coses que desapareixeran per sempre i seran substituïdes per altres més dinàmiques i ho diu per l’experiència que va tenint a la biblioteca, on els usuaris s’estan posant al dia en la informàtica, perquè qui es resistirà desapareixerà sense deixar ni rastre, afirma.

Paco ens explica que la gent va de cap amb el tema dels xiquets confinats a casa. Perquè hi haja desconfinament de veritat s’ha de començar perquè els xiquets isquen al carrer i vagen a escola. El que fa falta és que s’aclarisca com està el tema, és a dir que es facen les proves que estan anunciant, per destriar el món dels empestats i dels que no ho estem per ara. És evident que aquest virus ha agafat totes les administracions i serveis sanitaris en pilotes i que milers de científics de tot el món estan treballant, per descobrir medicines i vacunes, però donen la sensació d’estar més interessats a guanyar un premi que a trobar la solució definitiva.

Manolo no dubta que finalment les indústries farmacèutiques trobaran els fàrmacs, perquè sols es mouen, si hi ha diners a guanyar, i en aquest cas, com el coronavirus és molt democràtic i ataca tothom, hi haurà diners. Mireu el que passa amb medicines per a les malalties del tercer món, que no n’hi ha tantes com fan falta, perquè allí no hi ha diners. Si voleu que un laboratori investigue sobre un virus, aquest ha d’afectar el primer món i sobre tot els més rics. Posa com exemple la sida, que mentre era una malaltia que afectava negres, homosexuals i haitians (Reagan, un altre president republicà ianqui, així ho va definir) no els preocupà massa, però que quan començà a afectar artistes de Hollywood i gent de la bona vida, ho començaren a estudiar a fons; com les malalties degeneratives del cervell, que començaren a interessar quan aparegueren casos “importants”, com un Papa afectat, el mateix Reagan, etc.

No volem passar pel alt fer una crítica als errors del govern central que, amb l’obsessió espanyolista que els domina han volgut, volen, recentralitzar l’estat i militaritzar el comportament de la ciutadania, relegant tot el que han pogut les autonomies. En aquest sentit els dic que crec que Torra ho ha fet molt bé i ha anteposat la salut dels catalans i catalanes i que moltes de les coses que ha fet, avançant-se als dubtes espanyols, han resultat tan encertades que les han hagut de copiar a Madrid. Tots hi estem d’acord.

Ens acomiadem desitjant-nos que tot vaja bé, especialment a qui més falta els farà. Ens mesurem la darrera copa i comprovem que tots estem mig gats: salut i república!