dimarts, 9 de març de 2021

FESTES, PESTES I ALTRES COSES

 

FESTES, PESTES I ALTRES COSES

Publicat a SAÓ, el  09/03/2021.    El repunt 54

La necessitat de posar fre a la situació que ha creat la pesta del coronavirus, la pandèmia que estem patint, obliga les autoritats de tot el món a intervenir en les vides de la gent, dictant normes de conducta que, evidentment, limiten provisionalment drets i llibertats, però que poden assegurar la salut i la reversió de la situació. Els polítics sensats han de fer-ho així i no m’explique que n’hi haja negacionistes, que dubten de la pesta que tenen davant dels ulls i que està matant milions de ciutadans a tot el món i encara menys m’explique els governants que se’n riuen o minimitzen el perill sanitari, com fa el poca solta i possible tarat mental de Bolsonaro. Això és el que tenim, en aquest món tan absurd. Com tampoc m’agraden les actituds descrismades, crec que s’ha d’agrair que les religions no hagen intentat histeritzar el veïnat, com han fet al llarg dels segles, quan convertien les pestes en càstigs de Déu…

Hi ha una qüestió que té a veure no amb la religió sinó amb els qui manen en les distintes i nombroses religions i sectes. Durant les festes, especialment ací les més tradicionals i massives de les pasqües i les patronals, tothom té el costum de fer més rebombori, visitar familiars i amics (i allegados), fer àpats, processons i activitats gregàries, que són ocasions propícies als contagis i la difusió dels virus, raó per la qual els viròlegs i metges en general aconsellen de no celebrar-les. Per això en el Nadal passat se recomanava contenció i es varen decretar aïllaments de ciutats i de comarques. Jo vaig suggerir (en articles a SAÓ i Levante) que el Papa, d’acord amb els seus col·legues ortodoxos, luterans, anglicans, etc. hauria de declarar els Nadals festes alitúrgiques, o siga no-festes, dispensant els parroquians d’anar a missa, etc. Així, els governants haurien pogut declarar també aquells dies com laborals, acabant en conseqüència les concentracions massives en fires i betlems, les ornamentacions de carrers, etc. De manera que, amainant els contactes de la gent, amainaria l’extensió de la pandèmia, que és en el que insisteixen els especialistes. Ningú no féu cas, es feren les festes i retornà l’onada de contagis, d’omplir els hospitals i de sebollir milers i milers de ciutadans. Sobre el meu suggeriment sols em digueren alguna cosa dos capellans, un jove que em va escriure “vosté ignora que hi ha celebracions inamovibles, que ni el Papa pot canviar, com el naixement de Jesús. A vosté li agradaria que li canviaren la data del seu naixement?” Em vaig quedar amb les ganes de dir-li que si amb això s’acabava la pandèmia, no m’importaria i que al bon Jesuset suposava que tampoc, però no li vaig dir res perquè vaig entendre que era un canyissarista. L’altre capellà era un benemèrit jubilat, que m’escriu de tant en tant i que ho va entendre millor “la Sagrada Família hauria estat totalment d’acord amb la supressió de les festes que vosté proposa, estic segur. Lloat siga el Senyor”; m’emocionà i li hauria d’haver contestat, però tampoc ho vaig fer.

Ara venen altres festes d’aquest tipus i tornem a enfrontar-nos a una situació similar, podent provocar una altra onada vírica, o evitar-la. Com ja no tinc ganes de predicar en el desert, no pensava dir res més, però he llegit que hi ha la proposta de traslladar les pasqües a finals d’abril, per donar més temps a l’actuació de les vacunes i perquè baixen les incidències hospitalàries, fins i tot perquè es buiden les UCI. A mi personalment em sembla bé, però supose que els erudits ortodoxos i el capellà canyissarista, diran que no és possible perquè la Pasqua depèn de la posició de la lluna plena, que enguany cau a finals de març i titllaran la proposta d’herètica. Això de dur la festa amunt i avall del calendari és cosa dels jueus, com ens explicaren en la revista SAÓ, els professors Daniel Climent i Carles Martín, si no ho recorde malament, encara que no ho vaig entendre del tot; també perquè sóc un escèptic de l’astrologia.

Vaig dir aleshores, que havia estat una llàstima que el Papa Francesc no haguera tingut la inspiració, ni l’Esperit Sant, perquè haurien fet un gran servei a la humanitat. Jo escrivia que “als governs els costa moltíssim convèncer la gent que quedar-se a casa és millor per a no empestar-ho tot més encara i no encomanar la malaltia a la família i els amics”. De cara a les properes pasqües, els sants pares de les respectives esglésies tenen una altra oportunitat i per un any que no es commemore la mort de Crist, ni la resurrecció, no passarà res, supose.

Per altra banda, jo creia i crec que la gent no ha d’estar més incitada a la festa i la disbauxa del que ja ho està. Contradictòriament, però, les autoritats s’encarreguen d’animar més els carrers i les places (especialment en Nadal) i els comerços ho fan amb aparadors d’ofertes i rebaixes temptadores, i amb les televisions insistint-hi. La gent s’enlluerna i hi ha moltíssims que perden l’oremus. Amb un ambient que invita al consum i a la disbauxa, no és fàcil obeir les consignes sanitàries i fer bondat, sobretot entre la gent més jove. Devem reflexionar sobre tot açò, perquè al remat els comerços el que volen és vendre, els bars i restaurants, que acudisca la clientela i els polítics que els voten, o siga que qui més puga per ell. En aquest maremàgnum d’irresponsabilitats, en el qual brilla especialment la península ibèrica, Europa ens contempla estupefacta, sobretot els alemanys i els nòrdics que, com a luterans, són més mesurats i disciplinats.

A banda de la nostra actitud poc reflexiva respecte de la pandèmia, que estranya Europa, tampoc s’expliquen perquè els encara súbdits de la monarquia borbònica consentim les tropelies del malfactor rei que  hagué (pronuncieu ka-gué), i de la seua família i allegados, dels quals ells tampoc haurien consentit les extorsions a què ens sotmeten. A Europa els haurien retirat la impunitat i les regalies que encara mantenen, i la mateixa monarquia estaria posada en solfa. Tampoc s’expliquen a Europa que continue la impunitat de tants franquistes, uns camuflats de demòcrates i altres que ni s’amaguen i es manifesten impunement pel carrer. Tampoc que hi haja tant de lladregot polític, etc. Finalment, s’estranyen per la mancança de democràcia en molts aspectes, com els que acabem de dir, en el procés de Catalunya, en l’empresonament i l’exili de cantants i polítics, en la mancança de llibertat d’expressió… Aquest no és un estat fallit, o si, però si que és un estat amb molts defectes evidents.

Parlar de festa i de pesta a l’ensems té a veure amb la locució llatina “post festum, pestum”, que després de la festa venen els problemes, la pesta. Ja sabem que quan hi anem, normalment ens excedim i acabem amb dolors de cap, alguns amb vòmits, altres han de dur-los a l’hospital totalment gats, hi ha els qui se cremen o els explota un coet a sobre (falles, fogueres, disparaes) i els qui no havien d’haver agafat el cotxe…

Sobre la pesta, un metge il·lustre del s.XV, Lluís Alcanyís, natural de Xàtiva i jueu, molt estimat i reconegut pels seus coneixements, que arribà a ser metge de Ferran II i futur Catòlic, va escriure un llibre que tingué un enorme impacte: “Regiment preservatiu e curatiu de la pestilència”. La pesta arribava a València pel port o des de Castella i es decretaven confinaments i la prohibició d’entrada de forasters d’altres terres; la gent rica fugia de la ciutat tractant d’evitar el contagi. La societat estava vivint un autèntic drama i Alcanyís prestava els seus serveis a tothom que li demanava i en l’Hospital d’Innocents. I és per això que va decidir escriure el seu llibre. Malgrat els serveis que prestà a la societat i a l’incipient Estudi General i la facultat de Medicina, la Santa Inquisició, que també vingué de Castella i de la mà dels reis Catòlics, el perseguí per jueu, el jutjà i el condemnà a morir cremat a la foguera, junt a la seua esposa també jueva. Ningú va moure un dit per ell, ni els mateixos reis dels quals havia estat metge. Estic fent-li un petit homenatge aprofitant l’ocasió. Salut i República.