dilluns, 5 d’abril de 2021

La justícia de l’eutanàsia


publicat a Saó el 22/03/2021

A tots ens passarà el mateix, que ens morirem. Encara que algú no ho vulga, a tots ens arribarà l’hora de dir adéu, que uns la preferiran curta i sense patir; altres que els agafe dormint i sense adonar-se’n; els creients voldran estar en gràcia de Déu; els epicuris, com sabem que amb la mort s’acaba tot, no voldrem res; els budistes voldran reencarnar-se en un animalet… Uns i altres sols coincidim que ningú vol morir patint. De fet, una de les feines dels metges i sanitaris és ajudar perquè això siga possible. A més de la mort real, la que tots haurem de passar quan petem i en la qual tindrem més o menys participació, hi ha la mort metafòrica, que pot ser tan poètica com morir d’amor, que diuen les parelles; o la mort mística com la de santa Teresa del vivo sin vivir en mi y tan alta vida espero, que muero porque no muero; o la mort sexual d’ai, que em mates, que em muir, li diu ella, espera, espera i ens morim els dos a l’hora, li diu ell… Fins ací tot molt positiu i raonable. Però, què passa si la persona que viu vol deixar de fer-ho ja, per la via més ràpida? Hi ha dues vies: el suïcidi i l’eutanàsia.

En ambdós casos el qui vol deixar de viure invoca el seu dret a fer-ho, perquè la vida és seua i el seu cos també, però la societat li ho nega i també invoca uns drets sobre l’interfecte, creant-se uns conflictes legals de difícil solució, sobretot si interfereixen les religions, que s’arroguen la voluntat dels respectius déus als qui diuen representar. En el suïcidi, la persona perd l’interés per continuar vivint, vol deixar-ho estar i es pega un tret al cap; o està immers en un munt tan gran de problemes que no sap com solucionar, i vol fugir de manera definitiva servint-se d’un verí contundent; o està repassant la vida i no li troba gens d’interés, no té cap obligació envers ningú i s’hi considera absolutament sobrer i buit o fracassat i, per no molestar ningú, agafa una corda i apa… El suïcida creu que la seua vida i el seu cos són d’ell, possiblement que és l’única cosa que té com a certa, i hi posa el punt final. Un amic m’explicava, quan érem joves i ens obligaren a fer la mili, que el govern ens podia fer perdre la vida, enviant-nos a una guerra que no era nostra, sinó d’ells; o el govern ens podia treure la vida amb una condemna de mort injusta, com a Puig Antich; o podia permetre que tanta gent, la més pobra, passara fam i prenguera malalties definitives. Aleshores els americans estaven matant vietnamites per raons estratègiques i geopolítiques que els interessaven a ells… El meu amic es penjà. Un altre, ja jubilat i sol en el món, deixà de prendre les píndoles que els metges li insistien que prenguera cada nit perquè no se li aturara el cor; em va escriure dient-me el que havia decidit de fer i abans de poder contestar-li, tingué l’infart; un amic comú em comunicà que l’Agapet ja estava incinerat, com ell volia, i que discretament i en silenci havien deixat anar les cendres en el pomeral, on uns anys enrere Agapet havia deixat anar les dels seus pares; tot havia acabat i fins i tot les despeses del tanatori les havia deixades pagades i la gran casa de poble on havia viscut l’havia donada al poble.

L’eutanàsia és ajudar a qui vol morir, perquè està sofrint enormement i no té cap possibilitat de servir-se de res per a aconseguir-ho, donada la seua situació d’invalidesa total, Aprovar, com els partits progressistes han fet al Congrés espanyol, que les persones que es troben en una situació de malaltia incurable i de patir-sofrir tant que prefereixen morir que no malviure, si els metges certifiquen que no es pot fer res per ell i aquest reclama deixar de viure, no se li ha d’impedir la mort voluntària, que li l’han de facilitar. Trobe tan humà i misericordiós fer el que demanen aquestes pobres persones, que em rebel·len i m’indignen els polítics conservadors i d’extrema dreta que s’han oposat a aprovar la llei.

Precisament són les ideologies més conservadores, retrògrades i religioses, les que s’oposen a la legalització tant del suïcidi com de l’eutanàsia, quan són ells els qui estan a favor d’enviar a la mort o deixar morir, els qui fugint de les guerres, la mort i la fam dels seus països, s’arrisquen a fugir a Europa, a salvar-se ells i llurs famílies. Precisament són els qui defensen els nazis que provocaren l’holocaust i la guerra mundial, amb la mort de milions de persones innocents; els qui defensen liquidar 26 milions d’espanyols antifranquistes; els qui defensen els cops militars d’extrema dreta de tot arreu; els trumpistes i bolsonaristes de tot el món. Precisament són els qui han dut el món a guerres santes en nom d’un qualsevol déu, o de la superioritat d’una raça o han cremat a la foguera els condemnats per heretgia, per bruixeria, o per ser uns lliurepensadors, o uns investigadors… Precisament són els conservadors… els qui s’oposen.

No és exactament que estiga escrivint les meues darreres voluntats, però no em desplauria si algú ho entén així; ben pensat, tothom hauríem de fer-ho, tal com va la cosa. La història que rememore als meus vora vuitanta anys i en plena pandèmia, ja no em permet plorar sinó abominar, de les injustícies patides durant la dictadura franquista, per la infància i la joventut que ens robaren, per les enormes misèries que hem vist i veiem que hi ha al món, per la mancança de possibilitats per a la joventut actual… Ben mirat, els infortunis que hem patit no són res en comparació a les dels jueus dels camps de concentració, ni a les dels esclaus de què s’han servit les potències al llarg de la història, ni als desapareguts als pogroms que s’han produït a la història i es produeixen encara a qualsevol racó del món, ni per les agressions bèl·liques que fan patir a la població civil… Que les coses vagen a canviar i se supere tant d’infortuni és el que ens pot quedar d’interés per a continuar vivint i sobretot l’esperança que les generacions que ens segueixen tindran més fortuna que nosaltres, perquè tindran més drets que nosaltres i perquè per això hem treballat al llarg de la nostra vida: per un futur millor que el passat que hem deixat enrere o deixarem. Inclús per veure com acaba o comença a acabar la térbola i confusa situació que hem hagut de viure i que encara estem vivint, ja pràcticament al final del camí. Esperarem, llegint diaris i veient la televisió… i condemnant amb tot el nostre cor la hipocresia dels poderosos, que ens han dut sistemàticament als caos…

Acabe un poc més optimista del que es pot pensar, gràcies al fet que he escrit aquestes reflexions. I gràcies a l’aprovació de la llei de l’eutanàsia, perquè a partir d’ara qui vulga acabar en pau la dansa macabra de la seua vida, tindrà dret a fer-ho. La vida és de cadascú i no de ningú més; i per a milions de persones, la vida és l’única cosa que tenen i si pateixen de manera insofrible, físicament o moralment, si no tenen cap futur, ni cap dret, quin déu pot negar-los el dret a abandonar la batalla perduda? I en nom de quin déu, ni de quina llei inspirada en cap déu, una societat que no és capaç de fer res per un món millor per a tots, perquè els xiquets nasquen en un món millor i perquè hi visquen, pot condemnar ningú si diu: senyors déus i els seus representants, senyors legisladors, passen-s’ho bé, perquè jo ja no puc més i ho deixe estar.

Als qui continuem, salut i república…