Article penjat en la wweb de SAÓ, EL DIA 30 DE MAIG DE 2016

La cotinia i el canyissarisme

Vaig suggerir no fa gaire que l’església hauria d’aprovar un nou pecat, la cotinia, incorporant-lo al catàleg dels més greus. Si hi ha el pecat de simonia, del fet que Simó el Mag volgué comprar el do d’imposar les mans i fer miracles, ara, del fet que Cotino aprofità la visita del Papa a València per a lucrar-se, podríem considerar la cotinia, com el pecat de mercadejar i lucrar-se amb les coses sagrades. Simonia i cotinia, dos pecats que s’assemblen, però no són el mateix, perquè la cotinia és més greu i actual.

De moment, no sé si li han dit res de la meua idea al Papa, però aprofitant que el director Boscà m’ha invitat a escriure en la revista, torne a insistir, perquè és segur que ara si que l’assabentaran, no debades Saó, a més d’una bona revista per a gent intel·ligent, també ho és de la gent més sana d’anar a missa, del clero progressista, dels capellans exclaustrats…

Crec convenient que al Vaticà accepten la meua proposta, per si tenen previst algun viatge papal a Miami, Nàpols, Panamà, Sicília, Xicago… o alguna república bananera, centre-africana o oriental. Arribat el cas, si s’hi troben amb algun personatge semblant a Cotino, tindran el mot oportú, la cotinia. Agrairé que els lectors de Saó em recolzen en la idea.

Un altre perill amenaça l’església, i també és de marca valenciana: el canyissarisme. El nom ve del cardenal Cañizares, traduït en Canyissars, perquè ja que ell no fa res per normalitzar lingüísticament l’església, en venjança el rebategem. De la mateixa manera que de Pelagi, d’Arrià, de Calví, de Luter, etc. ve el pelagianisme, l’arrianisme, el calvinisme, el luteranisme, etc. propose el canyissarisme. En què consisteix? En fer la contra a les directrius del Papa, si ell diu blanc, dir negre. Això si no és una heretgia, si que és una rebel·lió intolerable.

Tres exemples: el Papa s’ha mostrat a favor d’ajudar els fugitius de la guerra i la misèria, que venen a Europa cercant pau i treball. Canyissars, en contra de Francesc, ha advertit que no tots els fugitius “son trigo límpio” i que on anirem a parar els europeus, tan cristians com som. Exactament fa el mateix discurs que la dreta xenòfoba europea. Canyissars és xenòfob.

Altre exemple és que el Papa no condemna els gays, lesbianes, etc. Qui sóc jo per a fer-ho, diu. Canyissars, al contrai, sí que sap que vol condemnar-los sense pal·liatius. Francesc féu com Crist, quan salvà l’adúltera que anaven a lapidar a Jerusalem: qui siga net de pecat que llance la primera pedra. Canyissars no pensa el mateix i condemna immisericorde els gays… sense caure en el compte que l’església n’està plena a vessar.

El tercer exemple és que el Papa està disposat a consagrar dones diaconesses, Canyissars diu que ni pensar-ho, que Crist ja no volgué les dones i per alguna cosa seria. El cardenal menteix, sense voler o volent, perquè sap que la institució no l’ordenà Crist sinó els successors de Pere. També sap el protagonisme de les dones que seguien Jesús, i que fins i tot foren les primeres que arribaren al seu sepulcre i donaren la notícia que havia ressuscitat. Sobre això vull dir contar un succeït, que em passà a mi.

Tot just fa ara nou anys, el director teatral Benja Domènech (de Silla) s’havia compromès amb unes parroquianes, a organitzar una vetlada, per a commemorar el centenari del robatori del copó i les hòsties de l’església, retrobades a continuació i que, des d’aleshores, es conserven incorruptes. Em va comprometre a fer el text. Jo aleshores era l’alcalde del poble, radicalment partidari de la separació de l’església i l’estat.

Pensí amb un auto sacramental de Timoneda, El castell d’Emaús, del qual fiu una adaptació. Com em vaig haver d’empassar els evangelis, n’aprenguí molt. Hi ha l’escena en què un pastor es troba amb els deixebles de Jesús, que s’havien reunit amb les tres maries, i els demana explicacions del que estava passant a Jerusalem i què era allò de l’eucaristia. Qui li dóna les explicacions? En la meua adaptació foren les tres dones, Maria Magdalena, Maria Cleofàs i Maria Salomé; els homes no digueren ni piu.

Un bisbe, que havia llegit l’adaptació, em va advertir que s’havia adonat de la meua manipulació en aquest punt. M’excusí dient-li que ho havia fet a posta, per donar el màxim protagonisme a les dones, i superioritat. No foren les primeres en arribar a la tomba de Jesús, les tres maries? Li vaig dir que havia demanat al rector alguna explicació i que em digué totalment convençut: “perquè són unes furones i volgueren arribar abans que ningú”.

Tant el bisbe, com el clero assistent a l’auto, es feren un tip de riure de l’explicació teològica del bondadós don Fernando Gómez Císcar. De tota manera, l’església sempre les ha volgudes fora del sacerdoci.

El bisbe també advertí de la manipulació lingüística en la meua adaptació, fent que l’ama de l’hostal on soparen Jesús i els apòstols, que era una esposa dèspota i castellanoparlant en el text timonista, es convertira en una dòcil i simpàtica esposa i canviara de llengua, gràcies a la presència de Jesús. És que com vostès no fan res per la normalització lingüística, l’he feta jo, li diguí.

Tornant a Canyissars, encara podríem subratllar el seu deler per governar amb mà dura. Fa poc ha reordenat la Universitat Catòlica, perquè “no me hacen caso”, es lamentava i ell vol que tothom l’acate. El cardenal està afectat de cesarisme i no és l’únic entre els governants de l’església.

Com la desviació del cesarisme sols la cura la democràcia, que evidentment sa eminència no sap què és, crec que els fidels catòlics haurien de fer alguna cosa, perquè qui calla atorga. Poden preguntar-se sobre la poca traça, o el poc ull de l’Esperit Sant elegint aquest personatge, entre tanta bona gent que hi ha en el clero valencià. També poden preocupar-se per saber què pensa fer amb Canyissars, el Papa.

Els no creients també tenim feina, sobre tot perquè aquesta gent reben diners de l’Estat. Malgrat que són emparats pel Concordat, han de complir unes regles mínimes i democràtiques, començant per les lleis. Han de pagar l’IBI dels béns immobles que tenen, han de fer declaracions de renda, han de complir la legislació en matèria educativa…

És necessari que canvie la situació, perquè serà millor per a tots. S’ha de denunciar el Concordat, perquè se’ls acabe la mamella dels diners públics. Com digué Crist, cal donar a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar.

A LA NOSTRA EDAT, ÉS INÚTIL RESISTIR-SE ?

A LA NOSTRA EDAT, ÉS INÚTIL RESISTIR-SE ?

Parle amb un amic de la quinta, Francesc. Comentem que quan érem joves i érem rebels (també hi havia joves d’ordre) teníem la certesa que ens governaven els més dolents, que eren els franquistes-falangistes, als quals s’hi afegirien els de l’Opus. Així, vam estar més de quaranta anys sofrint el feixisme, o siga l’hòstia, tu.

Les coses han anat canviant i aquella mala gent s’ha anat morint; el caudillo, ho féu al llit, cosa singular, perquè la púrria dels dictadors solia acabar malament; ací no tinguérem collons per a liquidar-lo. Aquella gent, antidemòcrata per convicció i per dedicació, s’ha anat reproduint i continuen manant, ara més o menys camuflats de demòcrates.

La història és un cicle que es repeteix i sempre ha passat que hi ha els bons i els dolents, com a les pel·lícules. Els dolents són els qui guanyen més sovint, perquè els mou l’ambició, en molts casos desmesurada. Pel contrari, els altres, a més de bons són faves, molt sovint uns il·luminats; algú té vocació de màrtir. En general, l’esquerra anem avant i arrere, com els carrancs, i no remeiem res; això sí, posem pedaços.

Ara que ens hem fet vells i hem anat perdent facultats, i la història ens ha dut a on hi som, és el moment de preguntar-se: i ara què fem, on anirem a parar? Si mirem cap endavant la perspectiva és tenebrosa: més atur, més guerres, més contaminació, menys llibertats, menys cultura, més corrupció... I menys diners per a les pensions, hauríerm de dir els jubilats, que hauríem d’estar especialment amoïnats des que sabem que Rajoy s’ha gastat la meitat dels fons de les nostres pensions!

Si mirem cap endarrere, el passat és decebedor, la transició inclosa. Com és possible que els qui s’aprofitaren durant el franquisme, durant la transició, i sobre tot ara, hagen sabut embolicar la gent? Com els han votat i donat les majories absolutes, a l’empara de les quals han fet les depredacions que tots sabem? A aquesta gent que, com la Mare de Déu que és puríssima abans, durant i després del part, són corruptes abans, durant i després de cada elecció... I la gent els vota!

Coincidim que en la dreta tot és una pesta de corrupció, de malversació de cabals públics, d’evasió de capitals i d’enriquiment; entre ells, el més lladre és el millor. Mentre que en l’esquerra tot és un circ, a veure qui la té més llarga o és més guapo, més agut, més intel·ligent i tots volen ser els millors. I ser més d’esquerres que ningú.

Francesc opina que els dolents són molts, i més llestos que les rates, o més que molts, és que ens doblen, sempre ha estat així. Quan érem joves podíem pensar que acabaríem amb ells i férem alguna cosa, especialment equivocar-nos i per això estem on estem.  Així que, què fem?

Jo propose que deixem fer als joves, perquè tenen la vida per davant i ja sabem més que nosaltres, sobre tot en usar les noves tecnologies. Nosaltres hem de resistir, sense recança ni nerviosisme; sols així dormirem millor, i no dic si somiarem o no, perquè aquest és un altre entreteniment de joves, que ja no té sentit per a nosaltres. Somiar és patir l’endemà, i ja no estem per a trots. Quina parella d’andròmines!

Se’ns acaba la virtut, que és com deien dels cavalls envellits que ja no servien per a muntar l’egua. Ara són els més joves els qui, plens de virtut, han de rebel·lar-se. Nosaltres, si els recolzem, els ajudem i ens indignem amb ells, farem el que toca.

Els dolents, que formen com una pinya, ben units pels interessos que defensen, dominen mig món. Avancen cada dia a Europa, s’han enquistat en molts països africans i estan provocant cops d’Estat a sud-Amèrica: a l’Argentina, al Brasil, a Veneçuela... ara van a per Xile.

Nosaltres també som com una pinya, però oberta, assembleària, que va perdent els pinyons, a cada ventada. I no és el mateix. Per tot plegat, els qui tenim fills i més encara si tenim néts, tenim motius suficients per a estar preocupats. Açò sí que ens ha d’amoïnar. Quin món els deixem? Doncs, fatal. Amb tot el que ha passat, els deixarem un món pitjor del que rebérem!

Comentem les darreres notícies: el Rivera fent el mico a Veneçuela, i atacant Iglesias; Sánchez fent la mona, i atacant Iglesias; Rajoy, també, a Iglesias; tothom l’ataca, de tanta por que els fa.

Mentrestant, van endavant els judicis contra la màfia valenciana, amb Cotino al tall. Per la seua banda, Canyissars (el cardenal, normalitzat lingüísticament) ataca els fugitius i refugiats, els gays, les lesbianes i ja posats, a les dones en general. És una eminència en xenofòbia, en homofòbia i en ginefòbia.

Francesc torna a insistir que és molt curiós que ningú compte amb els partits nacionalistes bascos i catalans, com si no existiren, malgrat que seran vint-i-cinc diputats, o més, i hauran de comptar amb ells. Altres vegades ho han fet, els socialistes i els populars, pactant amb el PNV i CIU. És evident que ara hi ha el temor a l’independentisme,  però, s’hauran de fer a la idea. A Espanya no es podrà detenir la història.

Mira, aquesta sí que la veuran els fills i els néts, s’exclama Francesc i per això hauran valgut la pena les penalitats que hem passat i passem. Ja tenim, doncs, un motiu per a reanimar-nos. Hem de resistir.

.

ELS ESPANYOLS, PER EMPRENYAR QUE NO SIGA

ELS ESPANYOLS, PER EMPRENYAR QUE NO SIGA

Per la mala baba que tenen els espanyols de casta (res a dir dels circumstancials), per l’obsessió imperialista que els obnubila, i perquè tot és una qüestió genètica, per tot plegat no poden reprimir les ganes d’emprenyar-nos, agredint-nos i en qualsevol moment que poden, nyac, foten-nos la garrotada (o pim-pam-pum, com féu Franco, que és pitjor).

No sols per les ganes sistemàtiques que ens tenen, sinó també perquè són uns burros, hem assistit aquests darrers dies a una nova agressió: la bajocada de la delegada del govern central, a Madrid. Ben mirat ja és una redundància que aquest govern hi tinga cap delegada. Més càrrecs i més despeses.

Ja sabem que aquesta senyora volia prohibir l’entrada d’estelades a l’estadi Vicente Calderon, on avui s’hi jugarà la final de la Copa del Rei, de cos present. Davant de les protestes i recursos de tothom, de l’actitud de les autoritats catalanes i del ressò mediàtic del tema, a nivell mundial, etc. un jutjat ha desautoritzat aquesta senyora.

Les estelades, doncs, avui onejaran victorioses a Madrid, segurament el doble de les que ho haurien fet si no haguera estat per la delegada. Quina gràcia que s’hagueren substituït les estelades per les banderes escoceses, que era la resposta que estaven preparant els nostres organitzadors. Ara sols falta que guanyem el partit, perquè la festa siga completa, en tots els sentits.

Hauríem de fer unes reflexions i unes preguntes. En primer lloc, per què volia la delegada prohibir que els catalans portaren estelades? Amb quina autoritat actuava? I amb quina legalitat? Segons el jutge, la delegada no tenia raó i les estelades podran omplir l’estadi. La prohibició, doncs, era il·legal. Com el ministre de justícia donava la raó a la delegada, què diu ara? I la senyora Soraya, i el mateix Rajoy, que també estaven al costat de la delegada, què diuen ara?

Més reflexions, ara especulant sobre la incidència que poden tenir aquests fets en les properes eleccions. Quina traducció electoral tindrà l’afer, no sols a Catalunya, sinó a tot l’Estat? Jo crec que a Madrid no ho han calculat bé, perquè pel ridícul que han fet en el tema de les estelades, els partits espanyols no poden guanyar cap més vot, sinó en tot cas, perdre’n.

A Catalunya i als territoris pròxims, serà tot al contrari i per aquests fets augmentaran els vots nacionalistes. És el que se li ha recriminat a Rajoy, que amb la seua política anti-catalana ha fet créixer la resposta nacionalista, més que decréixer. Els nacionalistes li hauríem de dedicar una sardana irònica i sarcàstica, perquè quede immortalitzat que, sense ell voler-ho, en realitat ens ha fet un favor. Jo faria la lletra.

No deixem a part els podemites, sinó al contrari. Pensem que també en ells tindrà molta incidència tot aquest assumpte. Al cap i a la fi, són l’únic partit estatal que s’ha compromès a permetre el referèndum de Catalunya, i ara encara tindran més clar que a base de prohibicions no es pot doblegar els catalans. Crec que l’actitud de l’Ada Colau és suficientment aclaridora.

Mentre hem estat entretinguts amb el tema de les estelades han aparegut unes notícies molt importants, que han de tindre un bon tractament electoral, si els partits no baden: la desaparició dels diners de les pensions i la culminació de la ruïna de l’Estat.

El cas de les pensions és més greu, i enormement important, perquè pot irritar els pensionistes, que som milions. Com les enquestes diuen que els seus vots són majoritàriament populars, fer-los saber aquest fet és importantíssim perquè no voten el PP. Pense, doncs, que aquest és un tema clau perquè Rajoy perda les eleccions.

L’altre assumpte, el de la situació ruïnosa de l’Estat que han proclamat a Bruxel·les, deixa en evidència que són mentides tot el que van dient els del PP: que han abaixat el dèficit, que estem de puta mare, que sols falten quatre anys més perquè tothom tinga treball. Fins i tot Aznar, encara que evidentment no és de fiar, s’ha posat a criticar Rajoy per aquest assumpte.

Finalment avui no puc deixar de referir-me, una altra vegada, a l’eminent cardenal Cañizares, que continua decidit, en la seua línia més retrògrada, ara a declarar una guerra sexual, antigay, antifeminista i antipapal. Supose que Francesc, que l’ha rebut al Vaticà, li haurà dit que ara que estic aproximant-me a les mongetes, per a fer-les diaconesses, ara tu em fas la contra?

Enric Muñoz, que estudià als jesuïtes, em diu que hi castigaven la indisciplina amb molta disciplina. Què li haurà dit el Papa, què li haurà fet? L’haurà castigat? A Enric, que era un poc rebel, un jesuïta el colpia amb el puny tancat i amb l’anell que esgrimia amenaçador. Muñoz, venga usted, i paf, paf. És una idea. Crec, però, que el millor seria retirar Cañizares, perquè morta la cuca s’acaba el verí. Deixar-lo solt és una temeritat.

I etcètera, etcètera. Quina setmana! Que guanye aquesta tarda el Barça, Senyor.

COTINÍNIA, COTINITIS I PODEMOFÒBIA, PODEMITIS

COTINÍNIA, COTINITIS I PODEMOFÒBIA, PODEMITIS

En els Fets dels Apòstols (8:9-18-24), Simó el Mag volgué comprar el poder d’imposar les mans per baixar l’Esperit Sant, sobre el cap dels conversos, fent tot de miracles. Simó es quedà amb les ganes, perquè sant Pere li digué: “que es condemnen els teus diners i tu amb ells”. No hi hagué tracte, doncs.

Des d’aleshores, l’església considera que voler fer negoci amb les coses sagrades, com comprar càrrecs i apropiar-se dels béns espirituals és un greu pecat, que té un nom: la simonia, que ve d’aquest Simó, el Mag (no confogueu amb la sodomia, que ve de Sodoma i és una altra cosa). La simonia, o siga comprar càrrecs i apropiar-se dels béns de l’església, en el seu moment, fou una paraula nova, un neologisme.

Pel mateix motiu, crec que ens vindria ve disposar d’un altre mot que signifique fer negocis amb les coses sagrades, que no és el mateix, encara que s’assemble, a la simonia. És el que ha passat amb la visita del Papa a València. Per aquest cas suggerisc un altre neologisme que, en honor de Juan Cotino, hauria de ser cotininia. Amb el sufix –itis, també podríem formar cotinitis, que és la situació més patològica de la cotinínia.

Confie que el Vaticà acceptarà la proposta, sobre tot per si en altra visita del Papa a qualssevol país similar al nostre o gran ciutat, passa el mateix que a València i hi ha qui faça negocis “espirituals”. Pense en algunes repúbliques americanes i africanes, o en Nàpols i Sicília, o Xicago, Miami, etc.

Serien dos neologismes nascuts a València, gràcies a Cotino. Confie que la proposta anirà fent adeptes, fins que s’accepte als diccionaris. Estic segur que els periodistes, que són els grans difusors dels neologismes, se’n faran càrrec immediatament d’aquests, per la seua precisió i utilitat.

El pecat de simonia es perdona si hi ha penediment i contrició; altrament hi ha l’excomunió. En aquell cas, sant Pere digué a Simó: “penedeix-te de la teua maldat i prega al Senyor: potser ells et perdonarà. Veig que ets ple de fel amarga i que la maldat t’encadena”. Simó, penedit, contestà: “pregueu vosaltres al Senyor perquè no em caiga al damunt res del que heu dit”.

Si el pecat de cotinínia, hauria de tenir el mateix tractament que el de simonia, això ja depèn de l’església i dels seus canonistes. En qualssevol cas, l’hipotètic perdó als pecadors penedits no ha d’eximir-los de l’obligació de refer el frau, de tornar els diners, ni d’anar a la presó.

En el cas de la cotinitis s’hauria d’avaluar el grau de dependència dels afectats, i si en alguns casos podria ser una eximent la seua morbositat. No és el mateix que a un pobre sagristà se li torbe l’enteniment i pose la mà a l’almoiner per anar-se’n de putes, que uns personatges notoris que es lucren de manera freda i calculada amb la visita del Papa. Per a aquests no pot haver-hi cap excusa ni eximent, per molt que se’ls torbe l’enteniment. El mateix Cotino, tot nerviós, digué allò de “jo hauré posat la mà, però la pata no. Ai! Ho he dit al revés”. Doncs, a la presó, a més a més per burro.

Un altre neologisme, també molt precís i útil, és podemofòbia, format pel nom del partit Podem (en castellà, Podemos) i el mot grec phóbos, sufixat –fòbia. Es tracta de l’aversió i/o terror que pateixen alguns líders socialistes al partit de Pablo Iglesias. El pànic que els entra és tan morbós que també podem crear el neologisme podemitis, que serveix tant per al castellà com per al català.

Als socialistes els passa com als populars i als ciutadans. Tots tres pateixen podemofòbia i podemitis i amb això tenen un gran problema. Especialment el tenen els companys del puny i la rosa, si volen participar en un govern d’esquerres i de canvi. Ho veurem en aquestes noves eleccions, si els resultats són els que es preveuen.

Fa poc vaig suggerir la formació d’un Front Popular, com el de 1936, encara que ja advertia que als socialistes els entraria caguera només de sentir-ho. Era una proposta valenta i grossa, i inacceptable per als socialistes, ho comprenc. Però, la que han fet els de Podem i els partits companys, de formar una candidatura conjunta al Senat, tampoc la poden acceptar?

Que els socialistes són la rehòstia, ja ho sabem de fa temps i els milions de votants que van perdent cada any també ho saben. Però, ells què volen? Que guanye la dreta i que patim quatre anys més de misèria econòmica i moral? No diuen que estan pel canvi? Que es deixen de galindaines i de futilitats, doncs, i que es decidisquen: o per l’esquerra o per la dreta.

La gent socialista o pròxima amb qui parle no entenen que puguen haver pactes d’esquerres, amb el PSOE inclòs, al País València, a les principals ciutats i la majoria dels pobles valencians, a Barcelona i a moltes autonomies i ajuntaments... i que no puga haver una llista conjunta al Senat. Si l’excusa que donen ara, que els podemites accepten un referèndum a Catalunya, no els impedia sol·licitar i exigir el seu vot per a la investidura de Sanchez, no s’entén el que pretenen en realitat.

Els socialistes s’han de fer mirar la podemitis i la podemofòbia que pateixen, o s’ho passaran molt malament, més encara. Si perden el tren d’esquerres que s’ha organitzat, amb la recent incorporació d’EU, l’electorat els castigarà i es quedaran a terra. Potser que el que volen és això, fracassar per a poder substituir Sanchez per la baronessa tartèssia Susana Díaz. Com són tan retorçuts, això és possible i que tot siga un projecte tan retorçut com ells.