QUÈ ENS CONVÉ MÉS, EUROPA O MADRID?

Article publicat a la revista SAÓ el 26 d’agost de 2022

 

En el succint memorial de greuges que venim fent i que tenen la seua raó en la precària relació del País Valencià amb Espanya, decidírem referir-nos a tres greuges, que són dels més grossos. Ja tocàrem fa un mes el tema de les finances de la nostra autonomia, la més maltractada de totes, per la qual cosa paguem molt més del que rebem i amb el que rebem no ens arriba. També tocàrem fa quinze dies el tema del paradís fiscal que és Madrid (cort de miracles, dèiem), que ens perjudica enormement, perquè facilita l’evasió de capitals de la resta de l’Estat, que cerquen els avantatges fiscals que els ofereix aquella autonomia en detriment de les seues. Sols ens resta tocar avui el tema del corredor mediterrani. Amb això no és que no hi haja més motius per a sentir-nos perjudicats pel govern centralista espanyol, al contrari, són milers els greuges que tenim i de fet tota la història, des que perdèrem els furs a mans de la conxorxa borbònico-espanyola, la gent més combatent d’entre els valencians, hem estat protestant i reclamant que ens retornen el que és nostre i ens arrabassaren “por el derecho de conquista”, però la història ens ha estat sempre adversa, fins ara. No es cap escusa, perquè també els ho ha estat als catalans i als bascos, però ells no es desanimen i contonien en la brega; destaquen els portuguesos que tingueren més sort i enviaren els espanyols on brama la tonyina i són independents.

Avui anem al tema del corredor mediterrani. Com l’eixida natural i més productiva dels nostres productes industrials i agrícoles sempre ha estat Catalunya i Europa, els ferrocarrils i carreteres haurien d’haver-se pensat tenint això en compte, cosa que no ha estat així, sinó al contrari. Madrid, amb la idea clarament separatista que és el centre de tot l’Estat (l’Ayuso diu que Madrid és Espanya) sempre ha tingut una idea fixa: Madrid és el kilòmetre zero i per tant les carreteres, els ferrocarrils i la navegació aèria ha de començar a Madrid i irradiar-se a tot el territori. Respecte de la navegació marítima, com no tenen mars no han pogut aplicar la mateixa teoria centralista, encara que sí que hi tenen el ministeri del ram i els comandaments de tot el que siga marítim. L’absurda obsessió espanyola de centralitzar-ho tot a Madrid té com a model la idea francesa i borbònica de centralitzar tot el món a Versalles, dèria de Lluís XIV. Amb un nét d’aquest s’inaugurà la dinastia dels borbons espanyols (Felipe V), que sempre han volgut imitar els seus parents francesos i els han copiat com han pogut, encara que quasi sempre s’han quedat a mitjan camí i gràcies a Déu que als d’ací els ha faltat talla intel·lectual. Per exemple en el tema de l’anorreament de les llengües distintes del francès (bretó, occità, català i franco-provençal) a França han arribat a la destrucció gairebé completa i tothom ha de parlar francès (soyez propres, parlez français, sigueu nets i parleu francès, perquè parlar altra cosa és parlar patois, que diuen despectivament). Ací, malgrat els esforços, els espanyols no han obtingut els mateixos nefastos resultats lingüicides i per això no han pogut fer desaparèixer com han volgut sempre, ni el català, valencià i balear, ni el basc, ni el gallec, i perquè hem resistit heroicament.

Seguint amb les vies de comunicació és evident que les grans empreses valencianes  necessiten treure els seus productes a Europa per la via més ràpida i per això la Ford i les fàbriques de ceràmica de Castelló i les empreses agrícoles, exigeixen que tant les carreteres com el ferrocarril funcionen amb la màxima prioritat i sense cap obstacle per arribar a Europa, i això sols és possible pel corredor mediterrani, que hauria de ser la gran via que anara directament i ràpida, d’Algesires a Europa, passant per l’Andalusia oriental, Múrcia, el País Valencià i Catalunya. La proposta espanyola és una altra: que d’Algesires tothom passe per Madrid i d’ací que continuen cap a Europa. La proposta espanyola, centralista i poc eficaç, els convé a ells, però no a nosaltres; ni a les nostres grans indústries i activitats agrícoles i d’exportació; ni al turisme de carretera... Una altra via molt necessària per als nostres interessos és la connexió de València amb el País Basc i els ports del Cantàbric, per Terol i Saragossa, que tampoc els fa el pes als espanyols, però que a nosaltres i a les nostres indústries és la que ens convé. Precisament Europa ja ha anunciat que els interessa més el corredor mediterrani, donant-nos la raó, però els espanyols continuen amb la seua obsessió.

 

Aquests tres temes (grans greuges que patim) els tenim perfectament analitzats i presentats, però ens falta una cosa, que no tenim i per culpa nostra: ens falten bons polítics! Sense aquest element, les coses no poden anar gens bé. Tenim polítics, però només de boca, dels qui fan promeses i es caguen damunt davant del bou. Tots, tots els polítics de tots els partits han promès que ho solucionaran tot, i  el darrer ha estat Feijoo; arribats a Madrid, però, tots han fet figa, tots. La prova és que no han solucionat res. Com és possible, em pregunte? Per què no ens prenen seriosament? Jo crec que el secret és que no els amoïnem en absolut, perquè saben que a l’hora de la veritat algú entona el per “a ofrenar noves glòries a Espanya...” i els valencians comencem a pixar-nos de gust i amb això en tenim prou. Així és que els valencians no els donem por i per això no ens prenen seriosament. Els valencians sols sabem defensar les falles i així no anem enlloc. Aleshores, què ens convé més, Europa o Madrid? Jo tinc clar que Europa. I què ens convé més, polítics que diguem amèn, o polítics que facen política amb valor i defensen el que és nostre (lo nostre que deia el Lizondo)? L’any que ve hi ha eleccions i ja veurem.

DESASTRES I ESPANYOLISME TRONAT

Article publicat a LEVANTE-EMV el 20 d’agost de 2022

SENSE PREMSA, NO HI HA DEMOCRÀCIA

Penjat al facebook

He tornat a constatar 1UE A Silla, en agost, a no hi ha cap quiosc obert, ni es reparteix la premsa als bars. De tenir-ne 6 quioscos, ens n’hem quedat amb 1 i en agost amb cap. El dissabte dia 6 volia llegir el Levante i no podia fer altra cosa que agafar el tren i marxar a València. Pensava que trigaria mitja hora entre anar, baixar del tren, comprar els diaris i tornar-me’n a casa. La sorpresa i el gran cabreig fou quan no trobí cap quiosc a l’estació del Nord, cap. Els han tret, així de contundents i ara has d’eixir al carrer a cercar-ne un. Era a primera hora del matí i jo, penjat del meu bastó i coixim, coixam, i amb renecs i paraules grosses per a tots els polítics, haguí de sortir a la recerca d’un quiosc. Quina vergonya per a València. A la meitat del carrer Colom en trobí un.

Vull recordar que això passa ací, perquè a Europa, hi ha quioscos de premsa a tots els pobles i carreteres, a càrrec dels governs, perquè els ciutadans se’n servisquen. No calen empleats, perquè la gent agafa el seu diari i diposita els diners en un almoiner. Si això ho férem ací sé que desapareixerien els diaris, els almoiners i fins i tot els quioscos, però, ¿i si feren màquines expenedores de diaris, com les de begudes, tabac, condons, pipes i papes...? A càrrec dels governs (o siga, del poble). Les editorials haurien de reposar els seus diaris i apa. Supose que algun partit farà la proposta que se faça ací com a Europa i jo el votaré.

 

MADRID CORT DE MIRACLES

Publicat a Saó 11/08/2022

El Repunt 86

L’encauament (fer el cau en una cova o caverna i ubicar-s’hi) de la cort en Madrid, primer pels Àustries i després pels borbons, tingué un efecte maligne per a tota la península Ibèrica, especialment per als països més perifèrics, com demostra el repudi, primer dels portuguesos i catalans i després dels bascos, nosaltres al final i tímidament, com els gallecs… Com les actuacions dels diversos règims polítics, monàrquics i republicans, comportaven una política de centralització, que esdevindria en el projecte d’un estat centralitzat dit Espanya, que mai no acabà de reeixir, crec que podem considerar que l’encauament fracassà i que continua fracassant; malgrat tot, però, “ells” continuen intentant-ho. En aquest esdevenir, darrerament ha irromput amb força la trilogia divinal i madrilenyes del PP, formada per Aguirre, Cifuentes i Ayuso. Com la meua visió de la trajectòria històrica, tant de Madrid com del projecte estatal, combrega profundament amb les reflexions de Pérez Galdos i de Valle-Inclan, és per això que m’ha agradat el títol de Madrid, la cort dels miracles, que és com ells la batejaren. Recomane la lectura de la literatura d’ambdós, especialment als qui vulguen riure.

Des de la perifèria peninsular, els primers que aconseguiren deslliurar-se dels espanyols varen ser els portuguesos i a continuació els catalans ho han intentat diverses vegades i en això estan, així com els bascos. Els tres països en són la prova del fracàs de la centralització espanyola, que ha patrocinat sistemàticament la caverna. L’especial protecció que aquests han dispensat a Madrid, ha permès el manteniment de la supremacia immerescuda dels madrilenys, sobre la resta de l’Estat, que s’ha manifestat en la centralització de les vies de comunicació, en la concentració madrilenya de tota l’administració de l’Estat (ministeris, Justícia, institucions, acadèmies, banca…) i, ara més que mai, en la concentració de les seus fiscals de moltíssimes empreses i d’activitats comercials sense fre, atrets per les substancioses rebaixes fiscals que se’ls aplica si es madrilenyitzen. La dinàmica es posà en marxa en el segle XVI (Felip II) i allò ha anat fent-se cada vegada més gran i poderosa. Finalment, Madrid ha rebut el gran impuls de les exempcions fiscals, que l’han convertida en un paradís fiscal per a tots els evasors i grans fortunes, aprofitant-se de la inexistència o de les rebaixes en els tributs, com el de patrimoni, d’herències… Precisament, el que fan a Madrid amb aquesta política, és el que fan els estats i territoris considerats paradisos fiscals per l’ONU.

Així és com la ciutat que Benito Pérez Galdós i Valle-Inclan ridiculitzaren, batejant-la amb esperpèntics qualificatius, la cort dels miracles, plena d’esglésies, de beateries i de fidalgos malfeiners, s’ha convertit en el que realment és, un cau d’oportunistes i cercadors de fortuna, de prebendes, de proteccionismes, de grans  negocis i corrupcions. No debades el partit que governa l’autonomia és objecte de tantes investigacions judicials, de tantes condemnes, de tantes sospites… El fet de tindre-hi també la residència la monarquia, amb els qui han congeniat perfectament els madrilenys, és sense cap dubte un plus per a la capital.

És necessari, doncs, que s’hi pose fre i punt final a la condició de paradís fiscal de Madrid. No s’entén com l’actual govern socialista-podemita, ni els de Gonzàlez, ni de Zapatero, no han posat fre a l’existència d’aquest injust paradís fiscal; que no ho feren els populars era evident i podem dir que natural. L’ONU té declarada la guerra contra els paradisos fiscals, que considera injustos, però el govern redemptorista de Sánchez i les podemites, no s’atreveixen a actuar. Evidentment, no ho fan per la por que li tenen a l’Ayuso, però això no justifica que no promoguen cap acció eficaç anti-dumping. Tenen la possibilitat de comptar amb els partits que els ajudaren a formar govern, tots de la perifèria de l’Estat, però també amb algunes autonomies governades pel PP que també se senten perjudicades per l’actual estat de les coses i per exemple, el president andalús crec que s’ha insinuat procliu a participar-hi en una rectificació de la política fiscal de l’Estat i de la redistribució de la pela.

Però, per què li tenen tanta por a l’Ayuso? Aquesta nina em recorda la noia de porcellana que cantava Pau Riba, i cada dia a la dutxa, em ve al cap la cançó i pense amb ella, evidentment no amb les mateixes intencions morboses que el meu amic Vicent, això en absolut, abans morir que pecar. La cançó, que podeu escoltar en youtube, fa:

“Noia de porcellana, buscava una ànima dintre teu i això era com buscar
papallones blanques damunt la neu/ Noia de porcellana, la teva entranya és plena de vent, una brisa de maig amb pètals de rosa és aire innocent/ Noia de porcellana tot el teu cos és un recipient a punt de ser omplert d’aigua i posar-hi un lliri quan ve el bon temps/ Noia de porcellana buscava força en el teu parlar i això era com buscar papallones blaves damunt la mar/ Noia de porcellana d’una mirada et trenquen un braç, semblaves indignada com una santa sense beats/ Noia de porcellana tota ets fràgil que t’has tancat sota d’una campana que sona dolça i és de cristall/ Noia de porcellana buscava llum en la teva pell i això era com buscar papallones d’aire on bufa el vent/ Noia de porcellana tens la mirada ben transparent la pell de cel·lofana i la carn translúcida i repel·lent/ Noia de porcellana què vols que et donin no donant res, ets freda i inhumana et preocupes de cinc a set”.

Jo me la imagine així: sense ànima, com una papallona blanca damunt la neu (o siga, res); amb entranyes plenes de vent (o siga, buides); amb un parlar com de papallones blaves damunt la mar (o siga, res), tan fràgil que mirant-te et trenques un braç i sembles indignada com una santa sense beats (molta hipocresia); tan fràgil que t’has tancat sota d’una campana de cristall (com et poden tenir por?); buscar la llum en tu és buscar papallones d’aire quan bufa el vent (o siga, res); tens la mirada transparent, pell de cel·lofana, carn translúcida i… repel·lent (per fi); ets freda i inhumana i indolent (sols et preocupes de cinc a set, quina barra).

Feu com jo i canteu la cançó, preferentment a la dutxa i de bon matí, com faig jo. A mi em relaxa i em dóna ganes de marxar a les trinxeres, llàstima que per l’edat no podré fer-ho mai més. Però vosaltres, que podeu, perdeu la por i acabeu amb el paradís fiscal madrileny, que és el càncer que ens devora a poc a poc.