QUI GUANYARÀ?

Article publicat al setmani El Punt de 9 de març de 2008. Una aposta pels resultats electorals d'aquest mateix dia.

Escric aquesta columna a 4 dies de les eleccions, no per a fer propaganda, que ja no toca, sinó conjectures: guanyarà el nefast bipartidisme (un dels dos grans partits); i perdrà la democràcia, en general, i els qui no votem cap dels dos grans partits, en particular. Ara bé, guanye qui guanye no tindrà suficients diputats i hauran de proposar pactes: a Galeusca (ciu, pnv, bloque, i per extensió bloc i psm...), o a iu i erc. Tot és qüestió de fer càlculs, de fer propostes i d’arribar a entendre’s. Pel bé de tots, però especialment dels galeusquers, confie que l’única combinació possible siga amb els nacionalistes. Per altra banda, en el partit perdedor començarà la gran festa caníbal, i entre les esquerres, les hòsties i ganivetades. Nihil novum sub sole, perquè ni serà la primera vegada que passe això, ni la darrera: però, ja s’ho faran! A mi m’interessa pensar si els nacionalistes valencians podrem traure profit a la situació postelectoral. Tindran en compte “els guanyadors” les promeses que han anat fent per a convèncer que els votaren? Funcionarà això de l’aigua? I l’AVE? Qui es preocuparà dels valencians a Madrid? Confie que els de Galeusca ens defensaran com a ells mateixos, no? I confie que s’acabarà el dèficit fiscal, que se salvarà l’Albufera i el camp valencià... i que açò serà xauxa! Però, ai! I la llengua? Ara m’entra l’angoixa i comença a fer-me mal el cap i la panxa, com sempre que pense en la llengua i els “nostres” polítics. Amb quines excuses ens entretindran ara? Quines coartades facilitaran els perdedors als guanyadors? Perquè sempre passa el mateix: com en realitat no volen normalitzar la llengua, s’ho fan tot per a crear problemes i que la casa es quede sense agranar. I em remet als fets: estem en l’any 2008 i continuem amb un Canal 9 denigrant i sobre tot en castellà, amb uns bisbes que no volen fer misses en valencià, amb una administració que té la llengua de florero... No sé si el rei Santjaume es decidirà a fer res algun dia, però que no s’entretinga, o arribarà tard.

ELECCIONS CADA ANY

Article publicat al setmani el Punt, el dia 2 de març de 2008

Crec que s’haurien de convocar eleccions cada any, per tot el que ens prometen si els votem per un dels dos grans partits, que estan disposats a tirar el gat per la finestra; per exemple, ara mateix els sindicats de l’administració autonòmica han aconseguit del PP treballar menys i cobrar un poquet més, a canvi de la foto electoral que s’han fet amb Camps. La resta de partits no hi compten per a res: ells s’ho han organitzat perquè funcione el seu bipartidisme. Una mostra escandalosa i immoral són els xous televisius, dits debats, entre Zapatero i Rajoy, que a mi m0han semblat el diàleg entre una cacatua i un lloro, cada un al seu bla-bla-bla. Quina poca vergonya! Mentrestant les altres opcions, per exemple la formació en què jo milite, no donem duros a quatre pessetes, sinó que parlem dels dèficits que patim els valencians, per les desatencions d’un Estat que ens ix massa car; advertim que el món s’acaba per les agressions mediambientals... i defensem la llengua, que també s’acaba.
Així que jo invite a votar pel nacionalisme-esquerra-ecologisme, perquè no votar o fer el vot en blanc és fer un favor als dos partits estatals. A nosaltres sols ens val votar pels nostres, encara que no aconseguim cap diputat (això del vot útil és una fal·làcia), perquè, almenys deixarem clar qui no es mama el dit en aquest País. Parle de nosaltres i dels nostres en sentit ampli, des del tio Ximo, que vol aigua de l’Ebre, des del jove biòleg, que no vol transvasament, des de l’Amparito que plora la nit de la cremà, el capellà, l’estudiant, l’ama de casa... per a contraposar-nos a ells. Els perillosos són ells. Mira com, amb tantes coses que diuen que els diferencia, quan els interessa tenen el mateix discurs: apujar-se els sous ells; omplir les institucions d’assessors d’ells; la llei de partits; i, ara mateix, la manera de reaccionar pel tema de Kosovo, dient que no té res a veure amb el que passa ací... Com que hi ha més dies que llonganisses, ja veurem.

DIA DE LA DONA

Article publicat a l'edició d'El Punt de Silla del mes de febrer.

Malgrat que la dimissió del regidor Navarro (Verds) de l’equip de govern invita a reflexionar sobre l’alcalde i l’equip de socialistes de pacotilla que estan fent cada dia més ingovernable la ciutat, aprofitaré que d’ací uns dies celebrarem el dia internacional de la dona treballadora, per a parlar-ne. A Europa, evidentment, ara ja no fem les barrabassades institucionalitzades que encara perduren a l’Àfrica, però, alerta!, perquè les xifres d’agressions i d’assassinats continuen essent esfereïdores. A banda de les actituds més agressives hi ha també els comportaments que, clarament masclistes, regeixen les relacions home-dona, on aquesta és la part més submisa i resignada (sinó fora pels xiquets..., s’autojustifiquen; ell canviarà, tingues paciència...les aconsellen) de manera que és freqüent trobar dones que, a més de treballar, porten la casa avant i els fills, mentre els marits van a la seua... Aquestes situacions injustes afloren en el moment de les “separacions”, (paraula que espanta, hipòcritament, a la conferència episcopal), quan les dones s’espavilen i accepten posar fi a unes relacions d’autèntica extorsió marital. Al llarg dels meus 65 anys he pogut veure que un tal i tal (advocat, metge, polític...) la meitat de les nits se les passava amb l’amiga; o que un altre mantenia, amagats, una “rúbia” i un fill; o aquell altre, que tenia hipotecats els béns familiars per a cobrir dispendis personals i fantasies especulatives; o l’altre, tan combatiu, que destinava les hores “sindicals” a les seues inconfessables activitats... Els fills i la casa, això és cosa de la dona, a la qual no li falta de res, afegien.

Açò, evidentment, no pot seguir així. Tantes coses que estan canviant i no hem de fer-ho amb els comportaments masclistes? Hem de confiar que les noves generacions sabran evolucionar, més ràpidament, cap a una societat més justa, més honesta i sincera, més igualitària entre homes i dones. El matrimoni patriarcal, beneït per l’Església també haurà d’evolucionar. Tot ha d’evolucionar, tots hem d’evolucionar. És evident que a uns ens queda poc temps i, doncs, no arribarem molt lluny, però hi ha la gent jove d’ara i els que vindran, que faran els canvis de comportament necessaris (per exemple, no fent cas dels bisbes carpeto-betònics, ja que aquests és segur que no evolucionaran). En l’ínterim, entre els que encara estem pol·luint i fent malifetes i els que venen empentant, confiem que milloren les estadístiques i que milloren les lleis i els contractes laborals, perquè s’acaben les agressions, s’acaben les discriminacions sibil·lines i “legals”, s’acaben els dobles contractes... i s’acaben les actituds hipòcrites d’alguns polítics que diuen una cosa al carrer i fan tot el contrari a casa.