diumenge, 25 de juliol de 2010

ALCALDABLES

ALCALDABLES
Article publicat a EL PUNT.CAT el dia 25 de juliol de 2010

Els espectacles de corrupció que ens han ofert, especialment els darrers anys, els polítics d'aquest Estat de la pandereta que diuen Espanya, són tan lamentables, que crec que devem començar a reflexionar, i sense demora, abans que els partits comencen a tancar llistes, per si hi ha alguna manera de controlar la disbauxa. Vull aportar alguna idea, en general, encara que pensant sobre tot en les eleccions més immediates, o siga les locals, i concretament pensant en Silla.

La primera cosa que vull suggerir és que els partits han de ser responsables subsidiaris, i per Llei, de les malifetes dels seus confrares, o siga que si un polític tira mà a la caixa de l'erari públic, o quan participa en maniobres de corrupció, compravenda de favors, etcètera, quan el pillen, si ell no paga, el seu partit hauria de reintegrar fins el darrer cèntim pispat. Així sí que els vigilarien de prop.

I posats a vigilar, crec que els partits polítics i els poders implicats (Juntes electorals, Govern i Delegacions, etc.) haurien de procedir com els bancs quan se'ls demana un crèdit, que repassen la vida del client i exigeixen tot de garanties. Als aspirants a polítics també se'ls hauria d'investigar, sobre tot de què viuen i què deuen, quines propietats tenen; i encara que sé que les coses privades no es poden escodrinyar, indagar de manera discreta si el polític té algun/a amant, perquè la història ens ha ensenyat que dins d'un llit es poden fer grans negocis, moltes vegades fraudulents.

Perquè si a un senyor que no té un treball fix, que deu més que divisa, que viu com un paixà (i que té una amigueta d'amagotis), un banc no li deixen, alegrement, ni un euro, ni els amics li avancen diners per a organitzar un sopar, de la mateixa manera, a aquest individu tampoc no l'haurien de deixar anar en una llista electoral. Amb aquest sistema de control, sols a aquells que hagueren superat el qüestionari se'ls permetria presentar-se a unes eleccions.

Un altre moment especialment delicat és quan fetes les eleccions i proclamats els guanyadors, es constitueixen els consistoris, perquè la primera cosa que fan els alcaldes i regidors és assignar-se un sou. Ací sí que n'hi ha casos de tots els colors, perquè, qui fixa el sou dels alcaldes és el Plenari, i si l'alcalde disposa de majoria suficient, o es compra un trànsfuga, ja té la majoria i apa! Pot «posar-se» el sou que li done la gana!

Hi ha casos que clamen al cel, per exemple quan un senyor sense ofici ni benefici arriba a alcalde i es fixa un sou com si fora un catedràtic, o un director de banc... Això és injust. Hauria d'haver un màxim, per Llei, de sous d'alcaldes i regidors, però com no hi ha aquesta llei, no hi ha un límit legal; sols hi ha unes «recomanacions» que dóna una institució que no té capacitat de res (FVMP). Per això hi ha casos de pobles que no arriben a 20.000 habitants els alcaldes dels quals poden cobrar més que els de ciutats de més de 200.000.

Si no regulen aquest aspecte és evident que entre la gent honesta que es dedica a la política per vocació, hi haurà els qui es dedicaran «a forrar-se», com aquell personatge amic de Zaplana. I això sí que és pervers, tant que, a falta de la Llei que ho regule, jo obligaria els candidats a fer públic el sou que pensen assignar-se si guanyen les eleccions, perquè el poble sabera, des del primer moment, amb qui es juga els seus diners.

Crec que estem a temps de posar remei a la situació i tot depèn de la voluntat política dels partits: dels socialistes, dels populars, dels nacionalistes... Si no fan res, és perquè són còmplices. Al pa, pa i al vi, vi. Perquè no pot servir-los d'excusa dir que és que no tots som iguals, que aquell paio és una excepció... O encara pitjor, tractar de protegir els xoriços amb estratagemes «legals», com està passant al País Valencià amb els populars.

Però, si el govern no pren cap iniciativa, si els partits no es volen comprometre, aleshores sí que ho tenim fotut, perquè la gent, ja es veu, es deixa enganyar molt fàcilment. Primer hi hagué les grans estafes protagonitzades pels socialistes i ara les protagonitzades pels populars, i malgrat tantes estafes, malgrat tant com s'ha dit i escrit, la gent continua votant a socialistes i populars.
Per tal d'evitar que ens continuen prenent el pèl crec que els partits més honestos, com són els minoritaris per raons evidents (perquè si un «minoritari» vol fer diners, com en el seu partit no té cap possibilitat, se'n passa als majoritaris), haurien de començar una campanya, que podria tenir l'eslògan: «Si ens voteu, el nostre alcalde cobrarà tant. Quan vol cobrar el candidat del PSOE? I quant el candidat del PP?» I que la gent compare i decidisca. I ara, a punt d'acabar, me'n recorde dels trànsfugues, amb els quals encara s'hauria de ser més contundent, apartant-los de la vida política ipso facto.