diumenge, 4 de juliol de 2010

NACIÓ PREAMBULAR

NACIÓ PREAMBULAR

Article publicat a ELPUNT.CAR el dia 4 de juliol de 2010


Per fi, no ha parit la burra, però han parit els del Tribunal Constitucional. I què han parit? Doncs, retallar l'Estatut de Catalunya, que ha estat votat pels catalans en referèndum i pels parlaments català i espanyol. Han retallat qüestions fonamentals, entre les quals sobre la llengua, de manera que el català ja no pot ser «preferent» a Catalunya! Però la més comentada ha estat la retallada global al llarg de tot el text de l'Estatut del terme nació. Segons el TC, Catalunya sols és una nació en el preàmbul del seu Estatut i gràcies, ja que després ja no pot ser-ho; és una nació, doncs, segons el Constitucional, efímera i fugissera com un hàlit, com un sospir.

I com és que ara Catalunya és una nació i ara després ja no ho és? No s'entén, com tampoc entenien a Crist quan deia una cosa pareguda: «ara em veureu, però després no em veureu». Catalunya ara és una nació, i ara ja no ho és? Això és el que han decidit les eminències constitucionals espanyoles, que Catalunya sols pot ser nació al preàmbul de l'Estatut, i prou.

Ara bé i ara que pense, què és un preàmbul per a aquests senyors? En llenguatge polític, un preàmbul és «un text que encapçala una constitució política i que té per objecte presentar-ne els principis fonamentals i justificatius», o siga que allò que es diu en un preàmbul és el que va a missa, que és exactament el contrari del que pretén el Constitucional. Que no tenen un diccionari?

Però, per què han sentenciat aquests senyors el que han sentenciat? Per què s'amoïnen tant, si en realitat tot el preàmbul de l'Estatut, tot (quaranta línies), és una rendició incondicional de Catalunya a Espanya? Resumint, el text diu que entre les fites destacades de la història de Catalunya hi ha «la Constitució del 1978 i l'Estat de les autonomies»; que Catalunya vol prosseguir «solidària amb el conjunt d'Espanya»; que tots «els que viuen i treballen a Catalunya», tenen dret a mamar-se una bona vida, siguen o no catalans; que «l'autogovern de Catalunya es fonamenta en la Constitució» i que «Catalunya vol desenvolupar la seva personalitat política en el marc d'un Estat que reconeix i respecta la diversitat d'identitats dels pobles d'Espanya», de manera que «Catalunya, per mitjà de l'Estat, participa en la construcció de la Unió Europea». No en caben més de juraments i de promeses espanyolistes. Tantes no les han fetes ni els extremenys.

Però, ai, és que al final del preàmbul la caguem, per al gust dels senyors del Constitucional, perquè al final diem: «el Parlament de Catalunya ha definit Catalunya com a nació». Ai mare! Catalunya una nació! es diuen, alarmats i anguniats aquests senyors. I encara que se'ls recorda que «la Constitució espanyola reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat», aquests senyors han dit que botifarra, que nació només hi ha unagrandeylibre. Fraga, que n'està d'acord, ha afegit: Viva España!

Així que, amb tant com s'han abaixat els pantalons tots els partits catalans (excepte el PP, evidentment) i malgrat que la selecció espanyola és pràcticament catalana, res no ha estat suficient perquè els prohoms constitucionals se'n fien: no se'n fien! I han imposat el seu criteri carpetobetònic, amerat d'ideologia popular i socialdemòcrata espanyola i rància.

Quina manera d'insultar-nos, no? Ens han insultat, tant que tenim dret a fer alguna cosa contra aquesta nova imposició espanyola. Participe, doncs, de la indignació dels catalans del nord i m'apunte a protestar el dia onze, ja veuré com, perquè jo no estic per a trots. Estic convençut que tot açò durà cua i que, per tant, caldrà posar els collons damunt de la taula, així que ja trobaré la manera, però, de moment, avance la meua posició.

I ara pense, com una curiositat, que és una llàstima que el terme pàtria, que en realitat és sinònim de nació, haja pres el sentit negatiu que ha pres i que haja caigut en desús, perquè ens vindria molt bé, ara, invocar a Fidel Castro: «Pàtria o muerte, venceremos!».

I ací a baix, en la part de sota del corn de l'abundància que són els Països Catalans, com quedarem amb la «clàusula Camps»? No deia aquest senyor que reclamaria els mateixos continguts per al seu Estatutet (Morera dixit) que els que aprovaren a Catalunya? Quan pensa Camps reclamar-los? Com Rajoy li ha dit que mut, aquest, obedient, es calla, encara que, a tot estirar, si el deixaren Camps reclamaria sols els temes econòmics, o siga més pela, perquè respecte de la llengua ja ha dit que ni parlar-ne!

Sobre la llengua, Camps i la seua colla de «matarifes» l'odien tant, que la prefereixen morta, i d'anar matant-la a poc a poc, han encarregat el botxí Font de Mora, que cada dia fa la seua «saca»; i no para. Ara persegueix el president d'Escola Valenciana, Diego Gómez, que en realitat es mereix la gratitud de tots els valencians. Quina merda de país, veritat? Per què tot açò s'assembla tant a Sicília i a Nàpols? Sort que Catalunya és una nació.