Una partida de parxís
Article publicat en el punt, el dia 30 de maig de 2010
Com si es tractara de jugar al parxís i no de governar, l'Estat està en joc, concretament al parxís; tots els partits polítics tenen actualment totes les fitxes fora, i de tant en tant envien una fitxa rival al corral.
El joc està prou igualat, encara que sembla que les blaves dels populars tenen una bona ratxa. Els socialistes juguen les roges i ho fan amb tan mala traça, plens d'indecisions i decisions contradictòries, que faciliten molt el joc del contrari.
També juguen fitxes grogues i verdes, o siga nacionalistes diversos i jugadors minoritaris; entre els primers, els convergents solen fer les jugades més espectaculars. Ben bé no se sap qui guanyarà i ací pot passar de tot. Quina partida!
El símil del joc no l'empre per banalitzar, perquè la situació és molt seriosa, sinó per posar més inquietud al moment, perquè els jocs són d'atzar, encara que amb marge perquè els jugadors posen atenció amb les fitxes que mouen. Vull insistir que, tal com ho fa Zapatero, li ho està posant molt fàcil a Rajoy, que amb dir que no a tot i amb demanar el cap del president socialista, en té prou per a enviar una a una les fitxes socialistes al corral. L'únic que desbarata l'estratègia mortal del PP és Duran i Lleida.
Com la crisi per la qual estem passant és mundial i concretament l'espanyola pot tindre tanta incidència a Europa, és natural que des de fora miren la partida amb molta preocupació, especialment els alemanys. Aquests, que són els que més en saben, s'han posat les mans al cap quan han vist el seu col·lega Rajoy oposant-se a les mesures de Zapatero. Esel!, li han dit a Rajoy, que vol dir burro en alemany, si nosaltres estem d'acord amb les mesures que s'han pres; inkompetent, però si fores tu qui estigués a la Moncloa hauries de fer el mateix!
Rajoy, però, com vol ser president està com encegat; perquè serà la tercera i última vegada que ho intente, i per tant no té altra cosa al cap que demanar que se'n vaja Zapatero i que convoque eleccions: ara o mai, pensa. Tots els seus, i les seues, repeteixen el mateix: és la consigna, que ja posaren en pràctica quan Felipe Gonzàlez. I ho repeteixen sense titubejos, ni despentinar-se, a excepció de la Zoraya, que sempre du els cabells que sembla que acaba d'alçar-se del llit.
És evident, però, que a Rajoy alguna cosa el du de cap, concretament és el cas Gürtel, perquè sap que un entrebanc a València pot eixir-li massa car, i per això l'ha de superar si vol arribar a la Moncloa. Sembla, doncs, que ha ordenat tallar al recte i fer marxar Camps a casa, en uns dies o unes setmanes.
Perquè en el cas Gürtel es compendien l'afany de lucre més desvergonyit i la falta de moral més evident, coses molt negatives per a fer-se creïble. Rajoy es preguntarà més d'una vegada: tan bons xics que pareixien i tan llestos... I en efecte, la careta si que la fan, de bons xics, especialment quan van a missa (la fotografia de Camps, agenollat i resant-li a la Mare de Déu, és com un paradigma de la hipocresia), però els fets, ai carallo...
I és que l'avarícia, com tots els vicis capitals, pot tornar bojos els homes. Isaïes (1,23) ho diu tan clar, que no sé com se'ls ha oblidat als nostres beatos grans capitans: «Els teus governants són uns bandolers, companys de lladres. Tots busquen els suborns, van darrere dels obsequis...». Igualment en Èxode (23,8) es llig: «No et deixes subornar: els regals enceguen...». Doncs, mira, no han fet cas.
Així que, amb la Bíblia a la mà i a l'espera del que decidisca la justícia, la partida de parxís està més emocionant cada dia. Mentre arriba el final, o siga mentre ningú col·loque totes les seues fitxes en casa, Convergència va a la seua, condicionant i de vegades decidint el joc dels altres, però sobretot assegurant-se que guanyarà una altra partida: l'autonòmica. Mas serà president a Catalunya i a Madrid, guanye qui guanye, ja s'ho faran: allà, uns i altres són els mateixos.
diumenge, 30 de maig del 2010
diumenge, 23 de maig del 2010
UN ANIVERSARI COM UN ALTRE?
Un aniversari com un altre?
Article publicat a ELPUNT.CAT del dia 23 de maig de 2010
Els aniversaris em fan nosa, tanta que no celebre els meus anys, ni vull que ningú m'ho recorde. Pense que recordar que t'has fet dotze mesos més vell i que portes un any més a l'esquena no és cap motiu d'alegria, sinó que, a tot estirar, hauria de ser-ho de penediment; de manera, doncs, que crec que és millor deixar-ho córrer i seguir amb la marxeta de sempre.
Ara, que en faré 68, vol dir que me'n falten dos per a jubilar-me. Però, per què no he pogut fer-ho abans? Doncs perquè tots els anys que vaig fer de sicari d'Eliseu Climent, ho fiu sense contracte ni cotització a la Seguretat Social. Aquest «prohom», que si fóra un empresari del tèxtil, per exemple, tothom qualificaria literàriament de vil explotador i sangonera dels treballadors i col·loquialment de fill de puta, i que se les dóna de gran líder nacionalista, té en el seu haver aquest comportament antisocial i reaccionari.
En realitat és que ha tingut la xamba de comptar amb persones que, com jo, es creien que treballant en els seus tinglados —com en deia Joan Fuster, una altra víctima— feien un bon servei al País, i ell se n'ha aprofitat. Quan hem anat obrint els ulls, i cadascú quan li ha tocat, hem pogut constatar amb ràbia que en realitat no havíem treballat per al país, sinó per a Climent. La sensació que hem anat sentint és que no sols has estat un ingenu, sinó que damunt t'han espoliat. Ha de ser la sensació que, per posar un exemple, senten les persones que de bona fe ajuden el Vaticà, fins que se n'adonen de la realitat i pleguen.
I això no sols ens ha passat a algunes persones (entre altres il·lustres, a més de Joan Fuster, a Vicent Ventura, Vicent Andrés Estellés, Vicent Pitarch, Francesc Pérez Moragon, Pere Major... ), sinó que, finalment, també han estat les institucions i els partits que han començat a retallar i finalment a suprimir les subvencions milionàries que fins ara li han anat omplint el cabàs. Ara mateix m'informen que a la Generalitat d'allà dalt estaven a punt donar-li cinc milions d'euros, a instància d'ERC, però que el PSC no ho aprova, ni Iniciativa, ni CIU. Així que: botifarra catalana!
La gent que ens creiem aquest País hem de tindre clar que o aconseguim quotes de poder polític, o no tindrem res. I que les maniobres de Climent no són més que estratègies de distracció, per entretenir el personal i mantenir el País en la precarietat més absoluta, mentre que ell té la gran coartada per anar passant el plat.
Escric aquestes reflexions per les circumstàncies del meu incommemorable setanta-vuité aniversari, que m'ha posat de mala ganya, però sobre tot perquè estem en precampanya electoral i és important que ens alineem políticament i ens deixem de folklores climentistes. Jo invite els meus lectors a fer les dues coses: a tallar relacions amb Climent i a comprometre's políticament amb el Bloc.
Però també vull aprofitar aquesta columna per a fer un recordatori d'una de les persones més entranyables que he tingut la sort de conéixer: Queti Valera. Una altra víctima de Climent, de qui ha estat fidel servidora fins a la mort i amb qui no tingué el valor de trencar les amarres que la lligaven, malgrat els consells de les persones que l'estimàvem. Evidentment, i tal com no tingué més remei que reconéixer el cara dura de Climent el dia del seu òbit, Queti ha estat quaranta anys treballant per la causa, a canvi de ben poc, o de no-res. La consternació de la major part dels qui assistírem a l'acte del crematori i molts dels comentaris que m'hi feren eren d'aquest caire; la llàstima era que arribàvem massa tard. In memoriam.
Article publicat a ELPUNT.CAT del dia 23 de maig de 2010
Els aniversaris em fan nosa, tanta que no celebre els meus anys, ni vull que ningú m'ho recorde. Pense que recordar que t'has fet dotze mesos més vell i que portes un any més a l'esquena no és cap motiu d'alegria, sinó que, a tot estirar, hauria de ser-ho de penediment; de manera, doncs, que crec que és millor deixar-ho córrer i seguir amb la marxeta de sempre.
Ara, que en faré 68, vol dir que me'n falten dos per a jubilar-me. Però, per què no he pogut fer-ho abans? Doncs perquè tots els anys que vaig fer de sicari d'Eliseu Climent, ho fiu sense contracte ni cotització a la Seguretat Social. Aquest «prohom», que si fóra un empresari del tèxtil, per exemple, tothom qualificaria literàriament de vil explotador i sangonera dels treballadors i col·loquialment de fill de puta, i que se les dóna de gran líder nacionalista, té en el seu haver aquest comportament antisocial i reaccionari.
En realitat és que ha tingut la xamba de comptar amb persones que, com jo, es creien que treballant en els seus tinglados —com en deia Joan Fuster, una altra víctima— feien un bon servei al País, i ell se n'ha aprofitat. Quan hem anat obrint els ulls, i cadascú quan li ha tocat, hem pogut constatar amb ràbia que en realitat no havíem treballat per al país, sinó per a Climent. La sensació que hem anat sentint és que no sols has estat un ingenu, sinó que damunt t'han espoliat. Ha de ser la sensació que, per posar un exemple, senten les persones que de bona fe ajuden el Vaticà, fins que se n'adonen de la realitat i pleguen.
I això no sols ens ha passat a algunes persones (entre altres il·lustres, a més de Joan Fuster, a Vicent Ventura, Vicent Andrés Estellés, Vicent Pitarch, Francesc Pérez Moragon, Pere Major... ), sinó que, finalment, també han estat les institucions i els partits que han començat a retallar i finalment a suprimir les subvencions milionàries que fins ara li han anat omplint el cabàs. Ara mateix m'informen que a la Generalitat d'allà dalt estaven a punt donar-li cinc milions d'euros, a instància d'ERC, però que el PSC no ho aprova, ni Iniciativa, ni CIU. Així que: botifarra catalana!
La gent que ens creiem aquest País hem de tindre clar que o aconseguim quotes de poder polític, o no tindrem res. I que les maniobres de Climent no són més que estratègies de distracció, per entretenir el personal i mantenir el País en la precarietat més absoluta, mentre que ell té la gran coartada per anar passant el plat.
Escric aquestes reflexions per les circumstàncies del meu incommemorable setanta-vuité aniversari, que m'ha posat de mala ganya, però sobre tot perquè estem en precampanya electoral i és important que ens alineem políticament i ens deixem de folklores climentistes. Jo invite els meus lectors a fer les dues coses: a tallar relacions amb Climent i a comprometre's políticament amb el Bloc.
Però també vull aprofitar aquesta columna per a fer un recordatori d'una de les persones més entranyables que he tingut la sort de conéixer: Queti Valera. Una altra víctima de Climent, de qui ha estat fidel servidora fins a la mort i amb qui no tingué el valor de trencar les amarres que la lligaven, malgrat els consells de les persones que l'estimàvem. Evidentment, i tal com no tingué més remei que reconéixer el cara dura de Climent el dia del seu òbit, Queti ha estat quaranta anys treballant per la causa, a canvi de ben poc, o de no-res. La consternació de la major part dels qui assistírem a l'acte del crematori i molts dels comentaris que m'hi feren eren d'aquest caire; la llàstima era que arribàvem massa tard. In memoriam.
diumenge, 16 de maig del 2010
FRANCO ENCARA MOU LA CUA I ALTRES COSES
Franco en cara mou la cua i altres coses
Article publicat a ElPunt.Cat el dia 16 de maig de 2010
Com en una pel·lícula de terror, que algú hauria de filmar, el cadàver del dictador encara es mou en la tomba. A falta de sang, que és el que el mantenia, també li va bé algun succedani: ara unes mossegades a la democràcia, uns quants cadàvers polítics, una munió d'aturats morts de gana... Tot això el manté cuejant. Criats servils que li faciliten tanta carronya no li'n falten (partits, pseudo-sindicats, banquers, generals, jutges i bisbes) i per tant sabia que l'encertava quan anuncià que ho deixava tot« atado y bien atado».
Ara és l'agosarat de Garzón, que pretén obrir les fosses dels qui foren assassinats seguint les seues ordres, que cal aniquilar, i els seus servils criats l'aniquilen. I és també l'Estatut de Catalunya, tant com odiava ell a catalans i bascos, que cal esmicolar, i els seus servils criats s'hi posen a la feina destructora. O són les classes treballadores, que ell entenia submises i silencioses (muts i a la gàbia), a les qui cal imposar el correctiu de fer-los pagar la crisi, que han creat els seus addictes i servils criats, i apa, a retallar-los drets, sous i pensions.
Així que, aquest és el panorama: una tragèdia. Esperances ens en queden poques, encara que això és el que no s'ha perdre mai del tot, perquè sinó, nyas, s'ha acabat. Per exemple, una bona notícia és que l'enorme tomba que s'havia fet fer Franco al Valle de los Caidos, amenaça d'afonar-se. Déu ho faça, que s'ensorre i que desaparega per sempre! Encara que també és possible que, aquest govern de bobos, tracten de salvar aquella monstruositat i que ens facen pagar a nosaltres les despeses. Quina ironia, no?
Una altra cosa ben diferent és la que els ha caigut a sobre als populars, amb la decisió del Suprem de reobrir el cas Gürtel a València. A banda de l'enorme ridícul que han fet els jutges valencians, que volgueren tirar terra sobre l'assumpte i els ho han retret a Madrid, i a banda també de com quede, finalment, tota aquesta paròdia, el que més em crida l'atenció és la resistència numantina dels presumptes malfactors a acceptar que els han pillat in fraganti. No volen acceptar-ho ni deixar els seients que ocupen. Amb què s'hi han pegat els culs, amb vesc?
Jo me'ls imagine, a la desesperada, organitzant-se. A veure, dirà algú, qui s'encarrega dels jutges? I de la premsa no addicta? I de la premsa que es pot comprar? I una cosa encara més important: què fem amb els zaplanistes? I de preparar l'escenari de les compareixences-absències del President en les Corts, qui s'encarrega? I de les seues eixides del Palau? Qui vigila els espontanis que se li posen al davant? I tot així, com en les pel·lícules americanes, que les hauran vistes totes. Però, i de la moral de la tropa?
Vull dir de la moral de la tropa, en el sentit de mantenir-se drets i aguantant el que caiga, perquè de la moral com a ètica, d'això ni parlar-ne. A veure, què fem perquè no decaiguen els ànims, diu algú? I m'imagine Cotino entonant el Perdona a tu pueblo, Señor... I a Font de Mora, volent donar un altre aire a la situació, entonant Un flecha en el campamento, en la cama se meó.... Però, sobre tot m'imagine l'incombustible Blasco, qui, revenint-li a la memòria els anys 70, quan militava en el FRAP, ataca amb «Per la Justícia, no serem moguts... igual que un pi a prop de la ribera, no serem moguts», «per quatre trages, no serem moguts... igual que un pi a prop de la ribera, no serem moguts», «pels zaplanistes, no serem moguts... igual que un pi...»
Sobre els retalls econòmics que ha anunciat Zapatero, crec que eren d'esperar, perquè això és el que passa quan es tira la casa per la finestra, o s'estira més el braç que la màniga, que cal començar a fer estalvis per a pagar. Ara toca, doncs, estrényer-se els cinturons, com estan fent a tota l'Europa capitalista, perquè el cas no és sols d'ací. El problema és que ho pagarem els qui no hem creada la crisi, o siga els treballadors, perquè els qui l'han creada, o siga els bancs, els grans patrons i la gent de molta pela, no pagaran. Normalment, aquests mai no paguen ni xapa.
Sobre l'Església parlaré la propera setmana, a l'espera del que passe aquests propers dies amb els casos de pederàstia que comencen a aflorar per ací. I com tot és corrupció, també em referiré a Eliseu Climent, ja que així m'ho han demanat alguns lectors, que no s'expliquen les subvencions milionàries que manipula.
Article publicat a ElPunt.Cat el dia 16 de maig de 2010
Com en una pel·lícula de terror, que algú hauria de filmar, el cadàver del dictador encara es mou en la tomba. A falta de sang, que és el que el mantenia, també li va bé algun succedani: ara unes mossegades a la democràcia, uns quants cadàvers polítics, una munió d'aturats morts de gana... Tot això el manté cuejant. Criats servils que li faciliten tanta carronya no li'n falten (partits, pseudo-sindicats, banquers, generals, jutges i bisbes) i per tant sabia que l'encertava quan anuncià que ho deixava tot« atado y bien atado».
Ara és l'agosarat de Garzón, que pretén obrir les fosses dels qui foren assassinats seguint les seues ordres, que cal aniquilar, i els seus servils criats l'aniquilen. I és també l'Estatut de Catalunya, tant com odiava ell a catalans i bascos, que cal esmicolar, i els seus servils criats s'hi posen a la feina destructora. O són les classes treballadores, que ell entenia submises i silencioses (muts i a la gàbia), a les qui cal imposar el correctiu de fer-los pagar la crisi, que han creat els seus addictes i servils criats, i apa, a retallar-los drets, sous i pensions.
Així que, aquest és el panorama: una tragèdia. Esperances ens en queden poques, encara que això és el que no s'ha perdre mai del tot, perquè sinó, nyas, s'ha acabat. Per exemple, una bona notícia és que l'enorme tomba que s'havia fet fer Franco al Valle de los Caidos, amenaça d'afonar-se. Déu ho faça, que s'ensorre i que desaparega per sempre! Encara que també és possible que, aquest govern de bobos, tracten de salvar aquella monstruositat i que ens facen pagar a nosaltres les despeses. Quina ironia, no?
Una altra cosa ben diferent és la que els ha caigut a sobre als populars, amb la decisió del Suprem de reobrir el cas Gürtel a València. A banda de l'enorme ridícul que han fet els jutges valencians, que volgueren tirar terra sobre l'assumpte i els ho han retret a Madrid, i a banda també de com quede, finalment, tota aquesta paròdia, el que més em crida l'atenció és la resistència numantina dels presumptes malfactors a acceptar que els han pillat in fraganti. No volen acceptar-ho ni deixar els seients que ocupen. Amb què s'hi han pegat els culs, amb vesc?
Jo me'ls imagine, a la desesperada, organitzant-se. A veure, dirà algú, qui s'encarrega dels jutges? I de la premsa no addicta? I de la premsa que es pot comprar? I una cosa encara més important: què fem amb els zaplanistes? I de preparar l'escenari de les compareixences-absències del President en les Corts, qui s'encarrega? I de les seues eixides del Palau? Qui vigila els espontanis que se li posen al davant? I tot així, com en les pel·lícules americanes, que les hauran vistes totes. Però, i de la moral de la tropa?
Vull dir de la moral de la tropa, en el sentit de mantenir-se drets i aguantant el que caiga, perquè de la moral com a ètica, d'això ni parlar-ne. A veure, què fem perquè no decaiguen els ànims, diu algú? I m'imagine Cotino entonant el Perdona a tu pueblo, Señor... I a Font de Mora, volent donar un altre aire a la situació, entonant Un flecha en el campamento, en la cama se meó.... Però, sobre tot m'imagine l'incombustible Blasco, qui, revenint-li a la memòria els anys 70, quan militava en el FRAP, ataca amb «Per la Justícia, no serem moguts... igual que un pi a prop de la ribera, no serem moguts», «per quatre trages, no serem moguts... igual que un pi a prop de la ribera, no serem moguts», «pels zaplanistes, no serem moguts... igual que un pi...»
Sobre els retalls econòmics que ha anunciat Zapatero, crec que eren d'esperar, perquè això és el que passa quan es tira la casa per la finestra, o s'estira més el braç que la màniga, que cal començar a fer estalvis per a pagar. Ara toca, doncs, estrényer-se els cinturons, com estan fent a tota l'Europa capitalista, perquè el cas no és sols d'ací. El problema és que ho pagarem els qui no hem creada la crisi, o siga els treballadors, perquè els qui l'han creada, o siga els bancs, els grans patrons i la gent de molta pela, no pagaran. Normalment, aquests mai no paguen ni xapa.
Sobre l'Església parlaré la propera setmana, a l'espera del que passe aquests propers dies amb els casos de pederàstia que comencen a aflorar per ací. I com tot és corrupció, també em referiré a Eliseu Climent, ja que així m'ho han demanat alguns lectors, que no s'expliquen les subvencions milionàries que manipula.
diumenge, 9 de maig del 2010
ATZUCACS O LABERINTS?
Atzucacs o laberints?
Article publicat a El Punt.Cat el dia 9 de maig de 2010
Un atzucac és un carreró sense eixida, mentre que un laberint és una construcció de caminals intricats per on et pots perdre fàcilment sense saber com eixir-ne. Atzucacs o laberints, estem patint una sèrie de situacions tan injustes, i de les quals no sabem com ens en sortirem, que fan pensar en una crisi de valors, com no s'havia vista mai.
Cada dia que passa queden més al descobert les vergonyes de la nostra societat i dels capitans que la manegen: polítics, banquers, capellans... Ací no s'escapa ni Déu. Comencem pels polítics, pels que posen mà a la caixa o la deixen posar a uns altres, a canvi de la comissió. És això de la corrupció, que està esguitant tots els partits. Com la poden justificar, si no és amb mentides i enredades?
La corrupció, per exemple, que s'ha practicat a València, que és on més ens pica, amb la trama Gürtel. La cosa ha anat de milions i milions, tants que a la majoria dels ciutadans són xifres que no ens caben al cap. Raonablement hauríem de tindre confiança que la justícia ho aclarirà tot, però mirem que el que passa és el contrari, i desconfiem.
Els jutges haurien de ser diligents i no ho són, perquè haurien de destapar el merder i el que fan és enredar-lo més. Les institucions haurien de col·laborar, donant tota la informació, però l'oculten. Els líders haurien de comprometre's a donar llum, fent fora els corruptes, i donen fum, protegint-los. L'única política que ha reconegut el que passa és la senyora Aguirre, que ha dit que a totes les institucions hi ha corrupció.
La banca, també ho estem veient, continua impertèrrita la seua pròpia política que ni el mateix Obama pot controlar. Amb els milions i milions que han rebut dels governs i no hi ha manera que col·laboren en aquests moments de tanta crisi, facilitant préstecs a la ciutadania i als xicotets empresaris. Les grans multinacionals, per la seua banda, continuen fent com les plagues de llagosta: ho arrasen tot, afonen el xicotet comerç, imposen els preus que volen, es queden amb els marges que els convé...
Tot això passa per allà dalt, on regna el codi de la impunitat. Perquè per als ciutadans que estem ací baix el codi és més senzill: qui la fa, la paga. Així, qui fa una xicoteta maniobra en la declaració de la renda, pataplaf, li fan una paral·lela i a pagar. A qui no li arriba el sou per a la hipoteca, nyaca, perd el pis i s'ha acabat. A qui es passa 35 anys treballant i cotitzant i es jubila, li redueixen la pensió i, que s'estrenya el cinturó.
Així que, hi ha dos mesures per a tot, inclòs per a fer justícia? Evidentment, dos: per als de dalt i per als de sota. Més o manco res no ha canviat i sempre ha estat així (abans allà dalt hi eren els nobles i a sota la plebs; després, allà dalt la burgesia i a sota els ciutadans). Crèiem, però, que amb això de la democràcia, sobre tot després de la Segona Guerra Mundial, començàvem a ser més iguals, uns i altres, però ja es veu que no és així.
Doncs, en aquest atzucac en què ens trobem, i fins i tot laberint, no ens hauríem d'estranyar que ací baix hi hagen joves desanimats (la generació ni-ni?), professors cremats, pares desesperats i que la societat estiga tan crispada. Mentrestant, allà dalt, impunement i tocant-se els collons, els líders ens contemplen amb les butxaques ben plenes, amb els jutges del seu costat i amb la seguretat de disposar d'unes esplèndides jubilacions. Ells viuen al país de Xauxa.
L'única cosa positiva que ens ha portat la democràcia, de moment i pel que es veu, és la possibilitat que alguna premsa ens informe. No qualsevol premsa ni canal de televisió, perquè hi ha premsa controlada pels partits, i canals de televisó ignominiosos: l'exemple més paradigmàtic el tenim a València, i sense cap dubte, amb el Canal 9.
Com un atzucac és un carreró sense eixida i un laberint, una construcció de caminals intricats per on et pots perdre fàcilment sense saber com eixir-ne, ens natural que pensem si ens en sortirem o no. Les meues conviccions marxistes em diuen que sí, però que no sé si jo ho veuré, encara que, m'és igual si ho veu el meu nét.
Article publicat a El Punt.Cat el dia 9 de maig de 2010
Un atzucac és un carreró sense eixida, mentre que un laberint és una construcció de caminals intricats per on et pots perdre fàcilment sense saber com eixir-ne. Atzucacs o laberints, estem patint una sèrie de situacions tan injustes, i de les quals no sabem com ens en sortirem, que fan pensar en una crisi de valors, com no s'havia vista mai.
Cada dia que passa queden més al descobert les vergonyes de la nostra societat i dels capitans que la manegen: polítics, banquers, capellans... Ací no s'escapa ni Déu. Comencem pels polítics, pels que posen mà a la caixa o la deixen posar a uns altres, a canvi de la comissió. És això de la corrupció, que està esguitant tots els partits. Com la poden justificar, si no és amb mentides i enredades?
La corrupció, per exemple, que s'ha practicat a València, que és on més ens pica, amb la trama Gürtel. La cosa ha anat de milions i milions, tants que a la majoria dels ciutadans són xifres que no ens caben al cap. Raonablement hauríem de tindre confiança que la justícia ho aclarirà tot, però mirem que el que passa és el contrari, i desconfiem.
Els jutges haurien de ser diligents i no ho són, perquè haurien de destapar el merder i el que fan és enredar-lo més. Les institucions haurien de col·laborar, donant tota la informació, però l'oculten. Els líders haurien de comprometre's a donar llum, fent fora els corruptes, i donen fum, protegint-los. L'única política que ha reconegut el que passa és la senyora Aguirre, que ha dit que a totes les institucions hi ha corrupció.
La banca, també ho estem veient, continua impertèrrita la seua pròpia política que ni el mateix Obama pot controlar. Amb els milions i milions que han rebut dels governs i no hi ha manera que col·laboren en aquests moments de tanta crisi, facilitant préstecs a la ciutadania i als xicotets empresaris. Les grans multinacionals, per la seua banda, continuen fent com les plagues de llagosta: ho arrasen tot, afonen el xicotet comerç, imposen els preus que volen, es queden amb els marges que els convé...
Tot això passa per allà dalt, on regna el codi de la impunitat. Perquè per als ciutadans que estem ací baix el codi és més senzill: qui la fa, la paga. Així, qui fa una xicoteta maniobra en la declaració de la renda, pataplaf, li fan una paral·lela i a pagar. A qui no li arriba el sou per a la hipoteca, nyaca, perd el pis i s'ha acabat. A qui es passa 35 anys treballant i cotitzant i es jubila, li redueixen la pensió i, que s'estrenya el cinturó.
Així que, hi ha dos mesures per a tot, inclòs per a fer justícia? Evidentment, dos: per als de dalt i per als de sota. Més o manco res no ha canviat i sempre ha estat així (abans allà dalt hi eren els nobles i a sota la plebs; després, allà dalt la burgesia i a sota els ciutadans). Crèiem, però, que amb això de la democràcia, sobre tot després de la Segona Guerra Mundial, començàvem a ser més iguals, uns i altres, però ja es veu que no és així.
Doncs, en aquest atzucac en què ens trobem, i fins i tot laberint, no ens hauríem d'estranyar que ací baix hi hagen joves desanimats (la generació ni-ni?), professors cremats, pares desesperats i que la societat estiga tan crispada. Mentrestant, allà dalt, impunement i tocant-se els collons, els líders ens contemplen amb les butxaques ben plenes, amb els jutges del seu costat i amb la seguretat de disposar d'unes esplèndides jubilacions. Ells viuen al país de Xauxa.
L'única cosa positiva que ens ha portat la democràcia, de moment i pel que es veu, és la possibilitat que alguna premsa ens informe. No qualsevol premsa ni canal de televisió, perquè hi ha premsa controlada pels partits, i canals de televisó ignominiosos: l'exemple més paradigmàtic el tenim a València, i sense cap dubte, amb el Canal 9.
Com un atzucac és un carreró sense eixida i un laberint, una construcció de caminals intricats per on et pots perdre fàcilment sense saber com eixir-ne, ens natural que pensem si ens en sortirem o no. Les meues conviccions marxistes em diuen que sí, però que no sé si jo ho veuré, encara que, m'és igual si ho veu el meu nét.
dilluns, 3 de maig del 2010
EL BARÇA, L'ESTATUT I EL PAPA
El Barça, l'Estatut i el Papa
Article publicat a EL PUNT, el dia 3 de maig de 2010
A mi mai m'ha agradat el futbol, però posats a triar sempre he preferit el Barça, que és més que un club, i empipa els madrilenys. Com els seus fans enarboren senyeres, quan guanyen, al contrari que els del Madrid, que enarboren banderes espanyoles i de vegades amb el lloro anticonstitucional, per tot plegat i per més coses, preferisc el Barça, també el València i ara, com tinc un nét mallorquí, el Mallorca. Tot cau en casa.
El Barça, que féu una temporada magnífica l'any passat, enguany s'ha quedat fora de la Champions, perquè li han fet trampa els àrbitres i perquè els de l'Inter no han jugat, sinó que han taponat la porteria, però és igual, perquè el Barça guanyarà la Lliga. I per molts diners que es gaste el tal Florentino, mai no podran oblidar que de la Copa del Rei els féu fora un equip de segona, el Alcorcón, i que no passaren de ronda en la Champions.
Amb tot, però, guanyar sis copes, o una o cap, no ha de tindre, no hauria de tindre, major importància. Les coses per les quals hauríem d'estar preocupats és per l'atur, per la crisi econòmica, pels desastres medioambientals... Però als polítics, ja se sap, els preocupa que no li falte a la població panem et circenses; que no li falte el pa i el circ, o siga el futbol!
Tornem al que anàvem, perquè haig de confessar que m'agradà veure que a Madrid celebraven la derrota del Barça, davant la Cibeles i com si fora una victòria pròpia. Les coses clares, o siga que nosaltres som l'enemic. Ja eren madridistes la dreta franquista, com ho és la dreta actual (Zaplana ho confesà obertament, sense complexes). En realitat, és com si encara no haguera acabat la Guerra de Successió.
En aquesta situació d'enfrontament permanent al Barça, s'entén també l'enfrontament del PP a l'Estatut de Catalunya, les campanyes contra els productes catalans, els intents de debilitar l'ensenyament del català a costa d'incrementar el de l'espanyol... Per tant, el que cal és que tire endavant la maniobra de Mas, respecte del Tribunal Constitucional, i que el Barça guanye la Lliga.
I al Papa, què li passa, per què el porte a col·lació? Doncs, perquè segons el famós teòleg suís Hans Küng, l'actual Papa alemany és un fracàs i recomana fer-lo fora. Com si un Papa fora un jugador de futbol! Jo, com que no sé teologia, ignore si l'Esperit Sant tingué alguna responsabilitat en l'elecció del tal Ratzinger, perquè si la tingué també el podrien fer fora, com els passa als presidents dels clubs quan fan figa. En qualsevol cas, com això és un tema intern dels catòlics, ja s'ho faran.
El problema per als que no som del rotllo és que quan als capellans els apreta la bragueta tiren mà dels xiquets, i això sí que no. Si volen, que s'ho facen entre ells i que s'enrotllen amb qui vulguen, però que deixen quietes les criatures. Per cert que Crist condemna tot açò dels abusos, la pederàstia inclosa. Segons Mateu (18, 2), o Marc (9, 42) digué, referint-se a aquest tipus de pecador: « que li pengen al coll una mola de molí i l'afonen enmig del mar...». Paraula de Déu.
Una pregunta laica em ve al cap, al respecte. Segons el Vaticà, ¿sols s'han de jutjar els casos que es facen públics, perquè les víctimes hagen pres la iniciativa i s'hagen decidit a denunciar, o tots els rectors-pecadors han de presentar-se al Jutjat motu propio?
Jo crec que els rectors s'haurien de casar o quedar-se matxutxos voluntàriament. O si no, que els haurien de capar. A fi de comptes, els rectors catòlics orientals sí que poden casar-se, i els ortodoxos, i els protestants, i els rabins, i els imams. Aquest és el meu consell, encara que el Papa no em farà cas, perquè ja li vaig demanar que explicara si tingué res a veure amb la trama del Bigotis, quan vingué a València, i ni m'ha contestat.
Article publicat a EL PUNT, el dia 3 de maig de 2010
A mi mai m'ha agradat el futbol, però posats a triar sempre he preferit el Barça, que és més que un club, i empipa els madrilenys. Com els seus fans enarboren senyeres, quan guanyen, al contrari que els del Madrid, que enarboren banderes espanyoles i de vegades amb el lloro anticonstitucional, per tot plegat i per més coses, preferisc el Barça, també el València i ara, com tinc un nét mallorquí, el Mallorca. Tot cau en casa.
El Barça, que féu una temporada magnífica l'any passat, enguany s'ha quedat fora de la Champions, perquè li han fet trampa els àrbitres i perquè els de l'Inter no han jugat, sinó que han taponat la porteria, però és igual, perquè el Barça guanyarà la Lliga. I per molts diners que es gaste el tal Florentino, mai no podran oblidar que de la Copa del Rei els féu fora un equip de segona, el Alcorcón, i que no passaren de ronda en la Champions.
Amb tot, però, guanyar sis copes, o una o cap, no ha de tindre, no hauria de tindre, major importància. Les coses per les quals hauríem d'estar preocupats és per l'atur, per la crisi econòmica, pels desastres medioambientals... Però als polítics, ja se sap, els preocupa que no li falte a la població panem et circenses; que no li falte el pa i el circ, o siga el futbol!
Tornem al que anàvem, perquè haig de confessar que m'agradà veure que a Madrid celebraven la derrota del Barça, davant la Cibeles i com si fora una victòria pròpia. Les coses clares, o siga que nosaltres som l'enemic. Ja eren madridistes la dreta franquista, com ho és la dreta actual (Zaplana ho confesà obertament, sense complexes). En realitat, és com si encara no haguera acabat la Guerra de Successió.
En aquesta situació d'enfrontament permanent al Barça, s'entén també l'enfrontament del PP a l'Estatut de Catalunya, les campanyes contra els productes catalans, els intents de debilitar l'ensenyament del català a costa d'incrementar el de l'espanyol... Per tant, el que cal és que tire endavant la maniobra de Mas, respecte del Tribunal Constitucional, i que el Barça guanye la Lliga.
I al Papa, què li passa, per què el porte a col·lació? Doncs, perquè segons el famós teòleg suís Hans Küng, l'actual Papa alemany és un fracàs i recomana fer-lo fora. Com si un Papa fora un jugador de futbol! Jo, com que no sé teologia, ignore si l'Esperit Sant tingué alguna responsabilitat en l'elecció del tal Ratzinger, perquè si la tingué també el podrien fer fora, com els passa als presidents dels clubs quan fan figa. En qualsevol cas, com això és un tema intern dels catòlics, ja s'ho faran.
El problema per als que no som del rotllo és que quan als capellans els apreta la bragueta tiren mà dels xiquets, i això sí que no. Si volen, que s'ho facen entre ells i que s'enrotllen amb qui vulguen, però que deixen quietes les criatures. Per cert que Crist condemna tot açò dels abusos, la pederàstia inclosa. Segons Mateu (18, 2), o Marc (9, 42) digué, referint-se a aquest tipus de pecador: « que li pengen al coll una mola de molí i l'afonen enmig del mar...». Paraula de Déu.
Una pregunta laica em ve al cap, al respecte. Segons el Vaticà, ¿sols s'han de jutjar els casos que es facen públics, perquè les víctimes hagen pres la iniciativa i s'hagen decidit a denunciar, o tots els rectors-pecadors han de presentar-se al Jutjat motu propio?
Jo crec que els rectors s'haurien de casar o quedar-se matxutxos voluntàriament. O si no, que els haurien de capar. A fi de comptes, els rectors catòlics orientals sí que poden casar-se, i els ortodoxos, i els protestants, i els rabins, i els imams. Aquest és el meu consell, encara que el Papa no em farà cas, perquè ja li vaig demanar que explicara si tingué res a veure amb la trama del Bigotis, quan vingué a València, i ni m'ha contestat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
