diumenge, 30 de maig de 2010

UNA PARTIDA DE PARXÍS

Una partida de parxís

Article publicat en el punt, el dia 30 de maig de 2010


Com si es tractara de jugar al parxís i no de governar, l'Estat està en joc, concretament al parxís; tots els partits polítics tenen actualment totes les fitxes fora, i de tant en tant envien una fitxa rival al corral.

El joc està prou igualat, encara que sembla que les blaves dels populars tenen una bona ratxa. Els socialistes juguen les roges i ho fan amb tan mala traça, plens d'indecisions i decisions contradictòries, que faciliten molt el joc del contrari.

També juguen fitxes grogues i verdes, o siga nacionalistes diversos i jugadors minoritaris; entre els primers, els convergents solen fer les jugades més espectaculars. Ben bé no se sap qui guanyarà i ací pot passar de tot. Quina partida!

El símil del joc no l'empre per banalitzar, perquè la situació és molt seriosa, sinó per posar més inquietud al moment, perquè els jocs són d'atzar, encara que amb marge perquè els jugadors posen atenció amb les fitxes que mouen. Vull insistir que, tal com ho fa Zapatero, li ho està posant molt fàcil a Rajoy, que amb dir que no a tot i amb demanar el cap del president socialista, en té prou per a enviar una a una les fitxes socialistes al corral. L'únic que desbarata l'estratègia mortal del PP és Duran i Lleida.

Com la crisi per la qual estem passant és mundial i concretament l'espanyola pot tindre tanta incidència a Europa, és natural que des de fora miren la partida amb molta preocupació, especialment els alemanys. Aquests, que són els que més en saben, s'han posat les mans al cap quan han vist el seu col·lega Rajoy oposant-se a les mesures de Zapatero. Esel!, li han dit a Rajoy, que vol dir burro en alemany, si nosaltres estem d'acord amb les mesures que s'han pres; inkompetent, però si fores tu qui estigués a la Moncloa hauries de fer el mateix!

Rajoy, però, com vol ser president està com encegat; perquè serà la tercera i última vegada que ho intente, i per tant no té altra cosa al cap que demanar que se'n vaja Zapatero i que convoque eleccions: ara o mai, pensa. Tots els seus, i les seues, repeteixen el mateix: és la consigna, que ja posaren en pràctica quan Felipe Gonzàlez. I ho repeteixen sense titubejos, ni despentinar-se, a excepció de la Zoraya, que sempre du els cabells que sembla que acaba d'alçar-se del llit.

És evident, però, que a Rajoy alguna cosa el du de cap, concretament és el cas Gürtel, perquè sap que un entrebanc a València pot eixir-li massa car, i per això l'ha de superar si vol arribar a la Moncloa. Sembla, doncs, que ha ordenat tallar al recte i fer marxar Camps a casa, en uns dies o unes setmanes.

Perquè en el cas Gürtel es compendien l'afany de lucre més desvergonyit i la falta de moral més evident, coses molt negatives per a fer-se creïble. Rajoy es preguntarà més d'una vegada: tan bons xics que pareixien i tan llestos... I en efecte, la careta si que la fan, de bons xics, especialment quan van a missa (la fotografia de Camps, agenollat i resant-li a la Mare de Déu, és com un paradigma de la hipocresia), però els fets, ai carallo...

I és que l'avarícia, com tots els vicis capitals, pot tornar bojos els homes. Isaïes (1,23) ho diu tan clar, que no sé com se'ls ha oblidat als nostres beatos grans capitans: «Els teus governants són uns bandolers, companys de lladres. Tots busquen els suborns, van darrere dels obsequis...». Igualment en Èxode (23,8) es llig: «No et deixes subornar: els regals enceguen...». Doncs, mira, no han fet cas.

Així que, amb la Bíblia a la mà i a l'espera del que decidisca la justícia, la partida de parxís està més emocionant cada dia. Mentre arriba el final, o siga mentre ningú col·loque totes les seues fitxes en casa, Convergència va a la seua, condicionant i de vegades decidint el joc dels altres, però sobretot assegurant-se que guanyarà una altra partida: l'autonòmica. Mas serà president a Catalunya i a Madrid, guanye qui guanye, ja s'ho faran: allà, uns i altres són els mateixos.