ALCALDABLES

ALCALDABLES

Article publicat a EL PUNT.CAT el dia 25 de juliol de 2010

Els espectacles de corrupció que ens han ofert, especialment els darrers anys, els polítics d'aquest Estat de la pandereta que diuen Espanya, són tan lamentables, que crec que devem començar a reflexionar, i sense demora, abans que els partits comencen a tancar llistes, per si hi ha alguna manera de controlar la disbauxa. Vull aportar alguna idea, en general, encara que pensant sobre tot en les eleccions més immediates, o siga les locals, i concretament pensant en Silla.

La primera cosa que vull suggerir és que els partits han de ser responsables subsidiaris, i per Llei, de les malifetes dels seus confrares, o siga que si un polític tira mà a la caixa de l'erari públic, o quan participa en maniobres de corrupció, compravenda de favors, etcètera, quan el pillen, si ell no paga, el seu partit hauria de reintegrar fins el darrer cèntim pispat. Així sí que els vigilarien de prop.

I posats a vigilar, crec que els partits polítics i els poders implicats (Juntes electorals, Govern i Delegacions, etc.) haurien de procedir com els bancs quan se'ls demana un crèdit, que repassen la vida del client i exigeixen tot de garanties. Als aspirants a polítics també se'ls hauria d'investigar, sobre tot de què viuen i què deuen, quines propietats tenen; i encara que sé que les coses privades no es poden escodrinyar, indagar de manera discreta si el polític té algun/a amant, perquè la història ens ha ensenyat que dins d'un llit es poden fer grans negocis, moltes vegades fraudulents.

Perquè si a un senyor que no té un treball fix, que deu més que divisa, que viu com un paixà (i que té una amigueta d'amagotis), un banc no li deixen, alegrement, ni un euro, ni els amics li avancen diners per a organitzar un sopar, de la mateixa manera, a aquest individu tampoc no l'haurien de deixar anar en una llista electoral. Amb aquest sistema de control, sols a aquells que hagueren superat el qüestionari se'ls permetria presentar-se a unes eleccions.

Un altre moment especialment delicat és quan fetes les eleccions i proclamats els guanyadors, es constitueixen els consistoris, perquè la primera cosa que fan els alcaldes i regidors és assignar-se un sou. Ací sí que n'hi ha casos de tots els colors, perquè, qui fixa el sou dels alcaldes és el Plenari, i si l'alcalde disposa de majoria suficient, o es compra un trànsfuga, ja té la majoria i apa! Pot «posar-se» el sou que li done la gana!

Hi ha casos que clamen al cel, per exemple quan un senyor sense ofici ni benefici arriba a alcalde i es fixa un sou com si fora un catedràtic, o un director de banc... Això és injust. Hauria d'haver un màxim, per Llei, de sous d'alcaldes i regidors, però com no hi ha aquesta llei, no hi ha un límit legal; sols hi ha unes «recomanacions» que dóna una institució que no té capacitat de res (FVMP). Per això hi ha casos de pobles que no arriben a 20.000 habitants els alcaldes dels quals poden cobrar més que els de ciutats de més de 200.000.

Si no regulen aquest aspecte és evident que entre la gent honesta que es dedica a la política per vocació, hi haurà els qui es dedicaran «a forrar-se», com aquell personatge amic de Zaplana. I això sí que és pervers, tant que, a falta de la Llei que ho regule, jo obligaria els candidats a fer públic el sou que pensen assignar-se si guanyen les eleccions, perquè el poble sabera, des del primer moment, amb qui es juga els seus diners.

Crec que estem a temps de posar remei a la situació i tot depèn de la voluntat política dels partits: dels socialistes, dels populars, dels nacionalistes... Si no fan res, és perquè són còmplices. Al pa, pa i al vi, vi. Perquè no pot servir-los d'excusa dir que és que no tots som iguals, que aquell paio és una excepció... O encara pitjor, tractar de protegir els xoriços amb estratagemes «legals», com està passant al País Valencià amb els populars.

Però, si el govern no pren cap iniciativa, si els partits no es volen comprometre, aleshores sí que ho tenim fotut, perquè la gent, ja es veu, es deixa enganyar molt fàcilment. Primer hi hagué les grans estafes protagonitzades pels socialistes i ara les protagonitzades pels populars, i malgrat tantes estafes, malgrat tant com s'ha dit i escrit, la gent continua votant a socialistes i populars.
Per tal d'evitar que ens continuen prenent el pèl crec que els partits més honestos, com són els minoritaris per raons evidents (perquè si un «minoritari» vol fer diners, com en el seu partit no té cap possibilitat, se'n passa als majoritaris), haurien de començar una campanya, que podria tenir l'eslògan: «Si ens voteu, el nostre alcalde cobrarà tant. Quan vol cobrar el candidat del PSOE? I quant el candidat del PP?» I que la gent compare i decidisca. I ara, a punt d'acabar, me'n recorde dels trànsfugues, amb els quals encara s'hauria de ser més contundent, apartant-los de la vida política ipso facto.

S'HAN ACABAT ELS DUROS

S'HAN ACABAT ELS DUROS

Article publicat a ELPUNT.CAT el dia 18 de juliol de 2010

Concretament, s'han acabat els euros, tant els que normalment es malversen en festes i saraus, com els més peremptoris per a pagar sous i fer anar la maquinària administrativa. Com s'ha discutit tant sobre la situació de ruïna en què estem immersos i se n'han dit per a tots els gustos (els del PP, que la culpa la té Zapatero; Zapatero, que la culpa la té el món mundial; l'esquerra, que la culpa és dels banquers facinerosos; la dreta, que els treballadors vivim massa bé; etc.), jo vull reflexionar-hi un poc.

En primer lloc, em crida l'atenció la quantitat de polítics de primera línia (alcaldes i regidors) que amb els ulls embenats, fins fa poc encara continuaven fent els grans plans i projectes, com si no els vinguera de res la crisi, que altres ja veiem vindre. Si agafàrem els pressupostos municipals d'enguany mateix ens enduríem la sorpresa de veure amb quines xifres més absolutament il·luses i impossibles s'havien confeccionat. Els alcaldes es resistien a rebaixar els conceptes d'ingressos per obres, per exemple, malgrat la crisi de la construcció, i continuaven somiant els famosos PAI. De la mateixa manera tampoc es resignaven a rebaixar les despeses supèrflues, ni a ajustar el pressupost.

Què els passava a aquests alcaldes? Senzillament, que no estaven acostumats a passar penúries, sinó al contrari, a gastar sense mesura, ja que coneixien perfectament com s'havia procedit tradicionalment, quan el pressupost se n'eixia de mare: sol·licitar més préstecs, i ja pagarà qui vinga darrere! Ara, doncs, els pressupostos de principis d'any eren tan eufòrics com els dels anys anteriors. Però, s'ha acabat la corda.

Ara als alcaldes els han dit que no poden empenyorar més els pobles i que s'ho facen com vulguen, però que això d'anar-hi al banc, ni pensar-ho. Així que els alcaldes més malversadors s'han quedat amb el cul a l'aire. Com també s'han quedat en l'aire una sèrie de projectes a càrrec del govern Central, o de l'autonòmic, malgrat que ja s'havien presentat a l'opinió pública.

Arribats en aquest punt la pregunta que ens podem formular és: per què són tan imprevisors els nostres alcaldes? I una altra pregunta, a la vista de tot el que estaven disposats a gastar: per què són tan malversadors de l'erari públic els nostres alcaldes? A banda que hi ha de tot, o siga que també hi ha alcaldes amb sentit comú, previsors, i austers (haig de recordar que jo he estat un alcalde d'aquests, a Silla i no ho dic per res i perdonen la immodèstia), criden més l'atenció els alcaldes que tiren amb pólvora de rei. Per què ho fan?

Jo crec que hi ha dues raons: la primera, perquè no saben el que es guanyar diners honradament: alguns encara no han guanyat un jornal en sa vida, treballant. I qui no sap guanyar bé els diners, tampoc no sap gastar-los bé. Els sous supermilionaris que s'han assignat molts d'ells (per exemple, el de Silla, ciutat de no arriba a 19.000 habitants cobra més de 65.000 euros!); els vehicles que utilitzen, de vegades blindats, de vegades amb xofer; els saraus que organitzen; els amiguets que col·loquen a dit i innecessàriament, etc... i tot a càrrec del pressupost, són proves eloqüents.

La segona raó que fa que tants alcaldes i alcaldesses siguen tan malversadors és perquè creuen, antidemocràticament, que la gent és idiota i que es pot comprar la voluntat del poble a base d'amollar diners, quants més, millor. Subvencions a les associacions, perquè després els voten. Obres i vinga d'obres, perquè el veïnat es convença que tenen un alcalde o alcaldessa de puta mare i els voten...

Lamentablement, sembla que molts alcaldes i alcaldesses tenen raó, quan pensen que el poble és una mica idiota, perquè malgrat tants escàndols de polítics corruptes, a gran escala o simplement xoriços, la gent va i els torna a votar. De vegades, contemplant l'espectacle (com puc fer jo, des que deixí de ser alcalde de Silla), penses que a la gent encara els passa poc, o siga que encara els podria passar més, perquè, evidentment, com pensen molts alcaldes i alcaldesses, la gent és un poc idiota.

Encara que fa tanta calor, el que estic dient no és per una pujada de febre, ni una improvisació retòrica, sinó que respon a les meues reflexions de sempre. La política és, actualment, un podrimer. I mentre no s'imposen unes lleis de control més estricte dels polítics i una justícia més àgil, en aquells casos en què hi ha polítics pel mig (p.e. el cas Fabra és ignominiós), no hi ha res a fer. Una altra possibilitat és, lògicament, que la gent òbriga els ulls i que no es mame els dits, però, ja ho veiem, això encara està molt verd.

SOMNIS AL PAÍS DELS XORIÇOS

SOMNIS AL PAÍS DELS XORIÇOS

Article publicat a ELPUNT.CAT el dia 12 de juliol de 2010

Neguitós per no haver pogut assistir a la manifestació de Barcelona a cridar que som una nació i que nosaltres decidim; indignat encara més al conèixer la sentència del Constitucional, que és una vergonya, senyors, una vergonya! Però, malgrat tot, molt satisfet i exaltat per la resposta política i ciutadana, m'he quedat mig adormit mirant les imatges de la tele i haurà estat per això que he somiat. Quin somni! M'he excitat més que quan era jovenet i tenia pol·lucions. He somiat que els nostres jugadors del Barça feien la rèplica dels Black Power als Jocs Olímpics del 68, quan alçaren el puny amb el guant negre mentre sonava l'himne americà (Tommie Smith i John Carlos).

En el nostre cas, els jugadors enlairaven la senyera, cosa que feia tremolar el món, especialment Espanya, on tothom començava a anar de diarrea. El somni tenia un altre moment també molt emotiu, quan els jugadors, duts en exposició pels carrers de Madrid i aclamats, passaven per davant del Constitucional i feien el gest indecorós de tirar-se mà a la bragueta i agafar-se els ous. I en aquestes que va i plaf! M'he despertat i he recuperat la consciència. És evident que aquesta barbaritat de somni és això mateix, un somni i, de moment, somniar encara no és cap delicte.

Lamentablement, la sentència del Constitucional no és cap somni, sinó una realitat. El Tribunal polític ha respost al que buscava el Partit Popular: ha dictaminat retallar-nos no sols les ales sinó la voluntat. La resposta de Catalunya és evident, encara que no sé si prou contundent. De tota manera, d'ací a poc són les eleccions i supose que els populars seran, com diuen els espanyols, «barridos».

Tornant a la realitat valenciana, els noticiaris no paren amb la notícia de la possible corrupció del PP alacantí, coincidint amb les notícies del mundial de futbol. Ara es tracta del primmirat senyor Ripoll, president de la Diputació, que semblava que no tenia res que dir. Amb aquest cas, que segurament no serà l'últim dels populars, s'ha cobert, però, tota la geografia valenciana i, doncs, podem presumir que el nostre és el país amb més xoriços per metre quadrat d'Europa, fora de Sicília i Nàpols.

Com és possible? Com és possible que batem aquest rècord? Per què no ens acontentem amb la part proporcional de polítics corruptes que ens corresponen per la població, sinó que la superem amb escreix? Aquestes i altres preguntes em porten capficat i ha estat a partir d'una notícia arqueològica que he començat a comprendre alguna cosa que pot ser molt interessant.

Segons Albert Ribera, que és el cap de la secció d'arqueologia de l'Ajuntament de València i un gran arqueòleg, hi ha proves que València fou fundada pels romans amb gent de la Campània, o siga, de Nàpols (segle II abans de Crist). Aquesta si que és bona! Procedim del país de la Camorra! Serà per això que ens assemblem tant als napolitans? Ribera, en el seu article «La fundación de Valentia, un apéndice de Itàlia y Campània en la Hispania del siglo II a.C.», que m'agradaria llegir íntegre i no sols pel resum de premsa, ve a dir que els valencians érem com una escopinyà dels napolitans: la mateixa estructura urbana, les pautes de consum, els costums funeraris, la moneda, la ceràmica...

Pense que és curiós que al llarg de la història hem tingut predilecció i familiaritat amb els napolitans, amb els quals hem tractat a fons (entre altres coses ens proveïen de blat) i amb els quals hem compartit molts anys d'història comuna, i ara açò del naixement de València: per això ens assemblem tant! Posaré uns exemples del bon rotllo napolità.

Per exemple, la conquesta de Nàpols, que féu Alfons el Magnànim, completant així l'imperi catalanoaragonès a la Mediterrània. Conquerides aquelles terres de la Campània, que féu el Magnànim? Doncs, no s'ho pensà molt, deixà la reina Maria al front de València i s'hi instal·là de per vida a Nàpols, amb la qual cosa els intercanvis de tota mena entre nosaltres i els napolitans arribaren al límit. La de coses que n'aprendríem!

Un altre exemple que demostra cap on ens decantàvem és el del mateix Papa Borja Alexandre VIè, que ajudà el nét del Magnànim contra les pretensions dels francesos d'emparar-se de Nàpols i que com a premi fa que li donen al seu fill Joan, duc de Gandia, una sèrie de possessions al regne de Nàpols: un principat (Tricarico) i comtats «e altres terres que valen de renda dotze mil ducats d'or cascun any, nets e bons». No n'aprendrien de coses ni res, el duc de Gandia i tota la seua cort de valencians!

I així tot al llarg de la història, fins que Garibaldi s'emparà d'aquell regne i l'incorporà a Itàlia, Nàpols ha tingut una estreta relació amb València. I fruit de tanta bona harmonia és lògic pensar que aprenguérem, junt a les coses bones, totes les martingales de la Camorra, la Màfia, la 'Ndrangheta, la Sacra Corona Unita, etc. Perquè les coses males s'aprenen millor que les bones.

Naturalment, açò és una hipòtesi, inspirada a partir de les troballes arqueològiques que ha fet Ribera. S'hauria d'estudiar més tot açò, però d'alguna manera i de moment, aquesta hipòtesi obre la via a pensar que tants xoriços que tenim instal·lats a València, Alacant i Castelló, siguen polítics, constructors, banquers o contractistes, és perquè portem a la sang, als nostres gens, l'habilitat i la gràcia per a pispar que tenen en aquella part d'Itàlia. També ens assemblem molt a l'hora de votar, ara que pense, perquè allà, malgrat tantes putades que els gasten els polítics, la gent sempre vota la dreta (DC, Berlusconi...), i ací, ja ho veiem, passe el que passe la gent, malgrat tantes putades, vota el PP.

La idea que som de la mateixa família està llançada i, per tant, que som intercanviables, tant per a les coses bones, com per a les dolentes: per a tot.. Jo ja he començat per mi mateix, a veure com quedaria traslladat a Nàpols: Giuseppe Pitarci i no queda malament. Provaré amb alguns noms d'amics i de personatges coneguts i mesclaré els bons i els dolents, perquè no hi ha cap mala intenció, sinó al contrari, ja que els valencians, a partir d'ara, imaginar-nos napolitans ha de ser com un honor: Ezechiele Castigliano, Francesco Campi, Giovanni Cotino, Càrmine Michele, Raimondo Lapietra, Carlo Fabrizzio, Alfonso Russo, Joaquin Ripollo, Elisio Clementi, Stèfano Braccio (morcillo)... Li oferisc la idea al meu amic Ferdinando Torrente, que sabrà traure-li molta punta.

JOSEP LLUÍS BARCELÓ

JOSEP LLUÍS BARCELÓ
Valencià de l’Any 1981
Text publicat al llibre Valencians singulars. 40 anys de Valencià de l’any. Vicent Pitarch, ed. Castelló de la Plana, 2009. p.30-31


Josep Lluís Barceló Rodríguez (Elx 1935-1994). Llicenciat en filologia anglesa i en dret, es dedicà a aquesta segona professió i a la política. Fou un dels promotors del Partit Demòcrata Popular i, en la seua representació, formà part de la Taula Democràtica del País Valencià i després del Consell Democràtic del País Valencià. En les primeres eleccions generals (1977) s’integrà en la UCD, i fou elegit diputat per Alacant. En el Plenari de l’Assemblea de Parlamentaris del País Valencià, celebrat el dia 10 d’abril de 1978, a Santa Maria del Puig, en què es constituí el Consell del País Valencià, fou nomenat conseller d’Educació, per la quota centrista. Es tractava d’un polític poc conegut a València, raó per la qual el seu nomenament no tingué cap oposició, però qui féu la proposta, Francesc de Paula Burguera, sabia que Barceló no sols podia ser la solució als problemes interns d’equilibri i de representació territorial de la UCD, sinó que com a conseller d’Educació s’ocuparia preferentment pel tema que més els preocupava als dos, tal com li havia manifestat, que era el de l’ensenyament de la llengua. Aquell mateix setembre quan començava el curs escolar 1978-79, Barceló sorprenia la societat valenciana amb un projecte, que havia negociat directament a Madrid durant l’estiu, per a la introducció de l’ensenyament del valencià a les escoles, centres de formació professional i instituts.

El projecte era El Pla Experimental per a l’ensenyament del valencià als centres ordinaris (oficials i privats) d’EGB, FP i Batxillerat (1978-79). Per a la seua materialització es demanava la complicitat dels claustres i de les associacions; s’exigien una sèrie d’acreditacions acadèmiques del professorat; s’oferien places de professors contractats i, finalment, es responsabilitzava l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de València perquè n’avalués els resultats. En cas que l’avaluació fos positiva, s’assegurava la continuïtat del projecte en els cursos successius, comprometent, a més a més, la publicació d’un Decret de Bilingüisme. Així s’iniciava oficialment, i amb totes les condicions d’una matèria reglada, encara que experimentalment, l’ensenyament de la llengua, que havia estat una de les exigències històriques del valencianisme i que Barceló assumia.

La transcendència del pas donat per Barceló fou, com s’ha vist a posteriori, importantíssima, perquè posava en funcionament la mecànica administrativa, que sempre és la part més difícil, de qualsevol projecte polític: poder disposar de pressupostos, la contractació de professorat adient, posar en funcionament els respectius expedients, començar a dictar ordres i resolucions... Barceló sabia que frenar el procés del calibre d’aquell projecte, que ell posava en funcionament, seria més difícil que el fet mateix d’engegar-lo.

Les reaccions contra el projecte no es feren esperar i, sobretot des de València, s’inicià una dura campanya contra el conseller. Barceló sabé controlar perfectament la situació i, malgrat tots els entrebancs que s’hi posaren, el projecte reeixí. Finalment, amb l’avaluació favorable de la Universitat, i tal com estava previst, ja no es pogué aturar el procés que s’havia encetat i l’ensenyament de la llengua continuà implantant-se cada dia i cada curs en la resta de centres escolars del País, encara que no sense problemes. Per altre costat, però, Barceló, que no cedí mai a les pressions a què el sotmetien de dins i de fora del seu mateix partit, fou apartat de la conselleria i de la vida política activa. I sense Barceló al front de la Conselleria, la nova administració autonòmica i la de l’Estat, intentaren demorar al màxim el procés amb diversos subterfugis, per aquest ordre: primer, que encara no s’havien publicat les ordres ministerials que desenvoluparien el Decret de Bilingüisme; a continuació, que encara no s’havien dictat les corresponents resolucions; després, que encara no s’havien aprovat els textos escolars, ni s’havien fet les convocatòries per a les corresponents places docents... Per la seua banda, els centres escolars i una impressionant nòmina d’ensenyants es resistien a aturar el procés i substituïen les mancances malintencionades de les administracions amb les iniciatives i els recursos propis. Així fou durant els tres cursos escolars següents, durant els quals les tensions a què sotmetia l’administració la política d’ensenyament de la llengua, feren l’efecte contrari del que es pretenia, perquè augmentà el compromís i l’interés dels ensenyants i dels claustres, encara que també tingué una part maliciosa, perquè fomentà en els centres escolars més pusil·lànimes la desorientació i el desànim. En tot aquest procés, que es poden considerar tres cursos escolars de resistència, el món educatiu comptà amb el suport de Barceló, que assistia als encontres d’ensenyants a què era invitat, recolzant totes les accions positives que s’anaven plantejant.

Josep Lluís Barceló també aconseguí que el govern pre-autonòmic valencià reconegués la unitat de la llengua, en la sessió del govern, del dia 2 d’octubre del mateix any 1978. L’acord deia:

No es pot parlar de valencians, catalans i balears com a pobles diversos, ja que en realitat existeix una unitat lingüistica que prové d’un tronc comú i tots parlem una mateixa llengua amb la seua diversitat dialectal

El text li l’havia preparat el professor Manuel Sanchis Guarner, que no sols col·laborava amb el conseller, com a director de l’Institut de Ciències de l’Educació, sinó que li manifestava una estreta amistat i confiança.

La gesta de Barceló, doncs, tingué una enorme transcendència, tant durant l’any de la seua implantació, com en els anys següents, de manera que, quan en les eleccions de 1983 triomfà el partit socialista i començaren a“normalitzar-se” algunes coses, fou perquè prèviament s’havien posat les bases i s’havien fet les actuacions administratives concretes del projecte de Barceló. És lamentable, doncs, que el sectarisme d’uns i els interessos d’altres, a parts iguals, hagen volgut ignorar o menystenir el Pla Experimental, que sols es menciona al Llibre Blanc de l’educació a la Comunitat Valenciana (1984) per a qualificar-lo d’efímer i i de transitori.

Amb la distinció de Valencià de l’Any que li atorgà la Fundació Huguet (1981) es féu un acte de justícia, perquè es reconeixia que la gestió de Barceló, com a conseller d’Educació del govern preautonòmic, havia estat l’inici real del procés de recuperació de l’idioma. En aquell nomenament es reconegué tant la valentia de Josep Lluís Barceló, com la seua honestedat, que li féu posar els interessos del País per sobre dels seus i, sobre tot, es reconeixia que el Pla Experimental per a l’ensenyament de la llengua, com la declaració del govern valencià sobre la unitat de la llengua, foren dues fites importants per a la llengua, que devem a Barceló.

NACIÓ PREAMBULAR

NACIÓ PREAMBULAR

Article publicat a ELPUNT.CAR el dia 4 de juliol de 2010

Per fi, no ha parit la burra, però han parit els del Tribunal Constitucional. I què han parit? Doncs, retallar l'Estatut de Catalunya, que ha estat votat pels catalans en referèndum i pels parlaments català i espanyol. Han retallat qüestions fonamentals, entre les quals sobre la llengua, de manera que el català ja no pot ser «preferent» a Catalunya! Però la més comentada ha estat la retallada global al llarg de tot el text de l'Estatut del terme nació. Segons el TC, Catalunya sols és una nació en el preàmbul del seu Estatut i gràcies, ja que després ja no pot ser-ho; és una nació, doncs, segons el Constitucional, efímera i fugissera com un hàlit, com un sospir.

I com és que ara Catalunya és una nació i ara després ja no ho és? No s'entén, com tampoc entenien a Crist quan deia una cosa pareguda: «ara em veureu, però després no em veureu». Catalunya ara és una nació, i ara ja no ho és? Això és el que han decidit les eminències constitucionals espanyoles, que Catalunya sols pot ser nació al preàmbul de l'Estatut, i prou.

Ara bé i ara que pense, què és un preàmbul per a aquests senyors? En llenguatge polític, un preàmbul és «un text que encapçala una constitució política i que té per objecte presentar-ne els principis fonamentals i justificatius», o siga que allò que es diu en un preàmbul és el que va a missa, que és exactament el contrari del que pretén el Constitucional. Que no tenen un diccionari?

Però, per què han sentenciat aquests senyors el que han sentenciat? Per què s'amoïnen tant, si en realitat tot el preàmbul de l'Estatut, tot (quaranta línies), és una rendició incondicional de Catalunya a Espanya? Resumint, el text diu que entre les fites destacades de la història de Catalunya hi ha «la Constitució del 1978 i l'Estat de les autonomies»; que Catalunya vol prosseguir «solidària amb el conjunt d'Espanya»; que tots «els que viuen i treballen a Catalunya», tenen dret a mamar-se una bona vida, siguen o no catalans; que «l'autogovern de Catalunya es fonamenta en la Constitució» i que «Catalunya vol desenvolupar la seva personalitat política en el marc d'un Estat que reconeix i respecta la diversitat d'identitats dels pobles d'Espanya», de manera que «Catalunya, per mitjà de l'Estat, participa en la construcció de la Unió Europea». No en caben més de juraments i de promeses espanyolistes. Tantes no les han fetes ni els extremenys.

Però, ai, és que al final del preàmbul la caguem, per al gust dels senyors del Constitucional, perquè al final diem: «el Parlament de Catalunya ha definit Catalunya com a nació». Ai mare! Catalunya una nació! es diuen, alarmats i anguniats aquests senyors. I encara que se'ls recorda que «la Constitució espanyola reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat», aquests senyors han dit que botifarra, que nació només hi ha unagrandeylibre. Fraga, que n'està d'acord, ha afegit: Viva España!

Així que, amb tant com s'han abaixat els pantalons tots els partits catalans (excepte el PP, evidentment) i malgrat que la selecció espanyola és pràcticament catalana, res no ha estat suficient perquè els prohoms constitucionals se'n fien: no se'n fien! I han imposat el seu criteri carpetobetònic, amerat d'ideologia popular i socialdemòcrata espanyola i rància.

Quina manera d'insultar-nos, no? Ens han insultat, tant que tenim dret a fer alguna cosa contra aquesta nova imposició espanyola. Participe, doncs, de la indignació dels catalans del nord i m'apunte a protestar el dia onze, ja veuré com, perquè jo no estic per a trots. Estic convençut que tot açò durà cua i que, per tant, caldrà posar els collons damunt de la taula, així que ja trobaré la manera, però, de moment, avance la meua posició.

I ara pense, com una curiositat, que és una llàstima que el terme pàtria, que en realitat és sinònim de nació, haja pres el sentit negatiu que ha pres i que haja caigut en desús, perquè ens vindria molt bé, ara, invocar a Fidel Castro: «Pàtria o muerte, venceremos!».

I ací a baix, en la part de sota del corn de l'abundància que són els Països Catalans, com quedarem amb la «clàusula Camps»? No deia aquest senyor que reclamaria els mateixos continguts per al seu Estatutet (Morera dixit) que els que aprovaren a Catalunya? Quan pensa Camps reclamar-los? Com Rajoy li ha dit que mut, aquest, obedient, es calla, encara que, a tot estirar, si el deixaren Camps reclamaria sols els temes econòmics, o siga més pela, perquè respecte de la llengua ja ha dit que ni parlar-ne!

Sobre la llengua, Camps i la seua colla de «matarifes» l'odien tant, que la prefereixen morta, i d'anar matant-la a poc a poc, han encarregat el botxí Font de Mora, que cada dia fa la seua «saca»; i no para. Ara persegueix el president d'Escola Valenciana, Diego Gómez, que en realitat es mereix la gratitud de tots els valencians. Quina merda de país, veritat? Per què tot açò s'assembla tant a Sicília i a Nàpols? Sort que Catalunya és una nació.