diumenge, 27 de febrer de 2011

EL 23-F

EL 23-F

Article publicat a elpunt.cat el dia 27 de febrer de 2011


Com ens han donat tanta llanda amb allò del 23-F, commemorant que han passat trenta anys, i ja que ningú no m'ha preguntat res, diré alguna cosa al respecte. Concretament, jo estava treballant a les oficines sinistres d'Eliseu Climent, que aleshores jo creia santes, i com ell havia desaparegut, no sé si alertat, quan ens assabentàrem del que estava passant a Madrid, aconsellí a tothom marxar discretament cap a casa, a enfrontar-se cadascú amb al seu destí. Apa, adéu, i ja veurem; Capilla, però, digué que siga el que Déu vulga... Ni retiràrem papers, ni ocultàrem res, marxarem i prou, això sí, cagats de por.

La ciutat encara estava tranquil·la. Jo apugí al tren i vaig seure en un racó. Les dones arribaven amb llurs bosses del Corte Inglés, ignorants del que estava passant. I amb això que irromp al vagó un veí meu, molt feixista, que comença a dir, eufòric: —Xiquetes, açò s'ha acabat; ara sabran eixos rojos el que els espera esta nit... Quan em va veure, callà de sobte. He de dir que des d'aleshores ja no l'he saludat mai més, quan ens hem creuat pel carrer, fins que s'ha mort.

Torbat i angoixat, arribí a ma casa, ajudí a enllitar els fills, sense dir ni mitja paraula, els doní un bes, que podia ser el darrer; la dona tampoc deia res. Vaig sentir la necessitat de seure a la tassa del vàter i comencí la diarrea més estranya que mai. No sé el temps que m'hi vaig estar, fins que la meua dona m'avisà que el rei estava parlant per la tele i que havia ordenat que acabara el sarau i que les tropes havien de tornar a les casernes, etc. Acabí la diarrea.

L'endemà, a poc a poc, tots tornàrem a la feina, els xiquets a l'escola, la sogra al mercat. Per la tele i la ràdio anaven dient-nos el que estava passant, el que havia passat o el que els convenia que sabérem; finalment ens digueren que havia estat una burda maniobra colpista, d'uns quants militars i guàrdies civils descabestrats, i que el rei ens havia salvat. Algú insinuava que havia hagut marro i trenta anys després encara ho pensem.

Un any més tard d'aquell grotesc sainet, guanyaren les eleccions els socialistes. Tretze anys després els populars, i després altra vegada els socialistes. O siga que populars i socialistes han anat alternant-se al front del negoci. Mentrestant, ens han entrat amb el peu canviat a Europa, ens han col·locat dins l'OTAN, ens han dut a una sèrie de guerres, hem passat diverses crisis econòmiques, i, sobre tot, hem assistit als espectacles de rapinya més grans de la història, amb polítics untats de merda fins la coroneta, suborns, corrupció; ha vingut el Papa sempre que ha volgut, i de franc; etcètera. Per la part dels colpistes, aquells fantasmes foren apartats de la vida activa, condemnats i ara ja, els qui no s'han mort, estan tots al carrer, jubilats i amb la seua paga. I fins l'altra.

Quina reflexió he fet sobre tot açò, sentint tantes històries d'uns i d'altres? Curiosament, continue pensant el mateix que aquella nit: que qui n'havia tret més profit era la monarquia. En efecte, la monarquia que havia imposat Franco, es “legitimà” amb la xarlotada del 23-F, segons no s'han cansat de dir,: fins i tot, des de l'esquerra, tot ha estat flors i violes al rei. Una jugada mestra!

Algú, però, havia de pagar aquella grotesca paròdia dels espanyolistes i, com va dir Jordi Pujol aquella mateixa nit, hem estat els nacionalistes, començant per catalans i bascos. En efecte, l'any següent, les Corts espanyoles aprovaren la Llei orgànica d'harmonització del procés autonòmic (LOAPA); posteriorment han aprovat la del finançament de les comunitats autònomes (LOFCA).; ara ja estan parlant de noves retallades a les autonomies, per no dir de suprimir-les. O siga que d'aquell famós pacte de la transició no queda res al nostre favor i amb el 23-F s'acabà el bròquil, perquè, com des de feia segles, tornà a guanyar Espanya i la monarquia.