diumenge, 6 de febrer de 2011

A FAVOR DE QUI ESTÀ MERKEL?

A favor de qui està merkel?
Article publicat a elpunt.cat el dia 6 de febrer de 2011


Els polítics, d'un costat i de l'altre, i especialment perquè estem en període electoral, s'han dedicat a un exercici molt perillós: a veure qui embolica més la troca. Com l'objectiu que tenen és de guanyar el campionat electoral, han triat la modalitat boxística del vale tudo (en portuguès; en català, tot val). I com tot val, mira-te'l en Rajoy, atacant en Zapatero a tort i a dret, amb raó o sense.

Jo no vaig a defensar el president del govern, perquè no me'l crec, perquè és un visionari i possiblement perquè li falta un regó; que el defenguen els seus. Jo sóc un simple funcionari afectat, com tots, per la política socialista, com ho estem tots els treballadors i treballadores, entre altres els meus fills, familiars, amics i coneguts. Nosaltres sí que tenim dret i arguments per a protestar. Ara bé, Rajoy no en té cap, ni de dret ni d'arguments, per a criticar res i, si fora honest, reconeixeria que la política de «reformes» que està posant en marxa Zapatero són les que vol la dreta europea, els empresaris i la banca, o siga, els seus. Rajoy no ho diu, però sí que ho acaba de fer la senyora Merkel.

Per això, un votant popular em deia molt estranyat, escoltant la poderosa dama alemanya: però, a favor de qui està aquesta senyora? Com és que defensa Zapatero, si Rajoy el critica? L'home, evidentment, no ho entén; però aquesta és la contradicció. La majoria d'espectadors es queda encisat per l'èmfasi que posa Rajoy a defensar els drets dels treballadors i jubilats (congelacions, jubilacions, ajuts familiars, etc.), i s'ho creuen. No cauen en el compte que Zapatero el que fa és aplicar les receptes de la patronal, del capital, de la dreta. Però, en aquest vale tudo, tot serveix , i de la confusió se n'aprofita molt astutament, en Rajoy.

L'explicació de l'actitud farisea dels populars, o siga de la dreta espanyola, és l'obsessió que tenen a tornar a la Moncloa i per això han decidit que tot serveix i si és necessari, a costa de la veritat. Perquè prometre que derogaran lleis i que retornarà el paradís de l'època d'Aznar, si ells manen, és prometre una mentida, perquè no faran res, sinó al contrari. Com ha dit la senyora Merkel el que fa Zapatero encara és insuficient i s'ha d'estrangular més els treballadors. I això és el que farà Rajoy, si arriba a la Moncloa. Ara, però, és evident que no té collons per a dir la veritat.

Per cert que, quan manava Aznar, que es creia Déu en la terra, es posaren les cimentacions del gran desastre actual (l'abús de la construcció, els compromisos amb EU, dur-nos a una guerra, el maximalisme i la grandiloqüència, etc.).

I en aquestes que va i des de les files populars i de les socialistes, han començat a plantejar la «revisió» de tot això de les autonomies, perquè «costen massa!» El que faltava, no?

Però, els nacionalistes, que ho tenim doblement mal, com a treballadors i com a nacionalistes, quan hem sabut que ens espera doble ració de canya, hem reaccionat? Doncs, no, en lloc d'organitzar-nos contra l'Estat, amb un gran pacte per a evitar que ens donen pel sac, no fem res, o ben poca cosa. Podríem aprendre dels tunisians, o dels egipcis... Res!

Resumint, doncs: estem ben fotuts! Els polítics ens enganyen, no diuen la veritat, i si la diuen (com ha fet la Merkel) encara ho pinten tot més negre. En conseqüència, els treballadors, amb Zapatero o amb Rajoy-que te doy, ho tindrem cada dia més malament. I els nacionalistes? Doblement més malament, encara! I a nivell concret del País Valencià? Doncs, l'hòstia: Alarte o Camps!

L'única esperança, i torne a repetir-ho, per si Déu m'escolta, és que qui guanye no siga amb majoria absoluta, perquè estaríem perduts. Per exemple, seria perfecte si empataven tècnicament els dos grans partits espanyols, però els en faltaven uns vint vots a cadascú, o siga exactament si els faltaven els vots dels nacionalistes de Galeusca! Seria perfecte!