BERLUSCONI I EL BUNGA BUNGA

BERLUSCONI I EL BUNGA BUNGA

Article publicat a elpunt.cat el dia 30 de gener de 2011

Sobre l'afer del primer ministre d'Itàlia, Berlusconi, i les jovenetes del seu bunga bunga, sé el que diuen els mitjans de comunicació que escapen al seu control: que Berlusconi és més calent que els monos i que s'organitza uns tiberis sexuals (i a la seua edat!) que li paguen els contribuents italians; també sé que hi ha denúncies contra ell, i que la justícia el vol enxampar, però que com controla el Parlament han fet una llei a posta que impedeix que el jutgen. Total, que aquest pinxo de barri fa el que vol i amb total impunitat.

Sobre els seus vicis sexuals no tinc res a dir, perquè crec que cadascú pot fer el que vulga amb la seua bragueta, a banda, això sí, dels abusos contra els menors d'edat, perquè això ja canvia i no es pot dispensar ni als retors. De tota manera, si va d'eixida que s'ho solucione ell tirant mà de la seua cartera, com ha de fer tothom, perquè cadascú s'ha de pagar els seus vicis. I, sobretot, que ningú utilitze els serveis de la policia i els funcionaris públics, per a cobrir-se les espatlles, com ha fet Berlusconi.

Ara bé, com aquest personatge té tantes coses a amagar, delictes de tot tipus pels quals se l'està investigant i que poden dur-lo a la garjola, si es modifica la «llei» que li han fet a mida, com té tantes coses a amagar, jo crec que tot aquest afer del bunga bunga, de les espectaculars Iris Berardi, Kharima i les catorze jovenetes del seu harem particular, tot aquest rebombori pot eclipsar el tema més important, que no és altre que la persecució de les seues maniobres antidemocràtiques i clarament mafioses. Això és el que importa i no els polvos que pegue aquest farsant.

El repte dels italians és, ara, desfer-se de Il Cavaliere, que més que un cavaller és un pendó. Fa cinquanta anys ja els passà una cosa pareguda, amb un altre fantasmot, Il Duce, de qui s'enamoraren tant que li deixaren les mans lliures per a fer el que li rotara. Viva l'Italia! I féu tantes animalades i se'n passà tant de rosca que l'hagueren d'eliminar, linxant-lo.

Però, tot açò d'aquest paio em fa pensar que, si no iguals, pareguts, al País Valencià tenim casos d'actuacions mafioses dels polítics, de maniobres per a controlar la justícia, de corrupcions i suborns, com a Itàlia. Segons m'han comentat, un mafiós com Eliseu Climent acaba de confessar que açò s'assembla molt a Itàlia. I tant! A banda d'ell mateix, casos com el de Fabra, o com el cas Gürtel, o tot allò d'Alacant, semblen copiats, calcats dels casos italians que coneixem.

I ací, com allà, la gent viu amb el cap ple de les «consignes» que solta la televisió, en el nostre cas Canal 9, i algunes cadenes tan inefables com Intereconomia, com allà les cadenes de Berlusconi. I la televisió, que és una enorme arma de control popular, s'encarrega d'inocular diàriament el virus de la mentida, de l'insult a la intel·ligència i de la provocació.

Doncs bé, així estem i ja veurem, que diuen els cecs. Esperances n'hi ha poques, encara que, per a consolar-nos, podem imaginar si el que està passant a Tunis, a Egipte, al Iemen, que la gent ha dit que ja n'hi ha prou que els polítics s'òmpliguen les butxaques descaradament i no deixen que hi haja democràcia, si aquestes revoltes podrien estendre's cap ací. Seria fantàstic fer fora dels governs els corruptes! Seguirem esperant.

PINGANELLS SENATORIALS

"PINGANELLS" SENATORIALS

Article publicat a elpunt.cat el dia 22 de gener de 2011

Al google trobareu 190.000 entrades per a pinganillo, i 1.600 persones i associacions que llancen teories sobre com hem de dir aquest artefacte en valencià/català, perquè pinganillo, ni pensar-ho. Jo m'incline perquè l'IEC es decidisca ja i no ens passe com amb gilipollas (4.930.000 entrades al google), que finalment se'ns ha enquistat; per això propose pinganells, per a fotre els castellanoparlants i poder-los dir «no, pinganels no, és pin-ga-nells, ells, ells»; o encara millor, pin-ga-nyells...

Vull referir-me als pinganells senatorials, perquè l'espectacle dels senadors aguantant-se'ls a les orelles m'ha resultat divertit, i m'ha fet pensar. Quina cosa que els senadors puguen parlar en català, en gallec o en basc al Senat, amb traductors! Per la banda carpetovetònica popular no els ha resultat tan divertit i han reaccionat com sempre: que estem a Espanya i que tots som espanyols i que l'espanyol és la llengua dels espanyols... S'han quedat amb les ganes de cridar i arriba Espanya! Ho tenen així de clar.

Doncs bé, l'Espanya que diuen, en realitat és una creació política forçosa, però no quallada, al contrari que a França, que és el model dels espanyols. Ací, ni som tots ni pensem igual i, de tant en tant tenim la xamba d'aconseguir algunes reivindicacions «nacionalistes» oportunistes, aprofitant-nos de la debilitat dels governs centrals, com ara del socialista. Són poquetes coses, però suficients perquè els treiem de polleguera, als espanyolistes. Però no ens enganyem, perquè en les coses més importants, com el reconeixement del dret d'autodeterminació, per exemple, o el respecte íntegre de l'Estatut, que són paraules majors, socialistes i populars fan pinya; evidentment, això és massa per a la seua carabassa.

L'Espanya que anhelen els qui l'anhelen, des de sempre, consisteix en la submissió de les terres conquistades, que som precisament nosaltres; i a partir del segle XVIII, a més a més, «por el justo derecho de conquista», com deia el Decret de Nova Planta, encara no derogat. Tres-cents anys després d'aquell dicteri, però, encara no han aconseguit doblegar-nos del tot i per això s'han hagut de posar uns pinganells/pinganyells, per a saber el que diem al Senat. Divertit.

I això, per què els ha passat? Doncs perquè ells, encara que tenen la paella pel mànec, sempre no la poden aguantar i són eixos moments que devem aprofitar. Ara hi ha la debilitat del govern Zapatero, doncs, nyas! Que quan morí Franco era el moment d'exigir l'autonomia, doncs, apa! Que si a Felipe Gonzàlez li feien figa les cames, doncs ara vaig, que féu Pujol, a carregar el cabàs. Que si després era l'Aznar, doncs també, i damunt a fer-lo parlar en català en la intimitat... I com que quan no tenen més remei, cedeixen algunes coses, doncs, nyaca!

Però, tot el que «cedeixen» ho fan a contracor, i per això, quan poden tracten de contrarestar-ho. Hagueren de cedir amb allò de l'autonomia i ara ja comencen a parlar de fer-ne retallades. Hagueren d'acceptar unes regles electorals que, de vegades, converteixen els partits nacionalistes en àrbitres, i ja estan parlant de fer-hi reformes... Perquè, encara que en realitat els passem casa i ens ho haurien d'agrair, en realitat no ens poden veure, ens odien i ens temen. Ens putegen quan poden i damunt voldrien que pagàrem el llit.

Així que, com la fam espavila, mentre no puguem fer altra cosa, hem de saber aprofitar les oportunitats. Ara, els de Zapatero s'han hagut d'empassar els pinganells i altres coses, si volien salvar el cul; els populars, ja els heu vist, n'han renegat i els valencians, en concret, han renunciat a fer-ne ús, tal com els han ordenat. Contràriament, si guanyen les eleccions de l'any que ve, però fan curt, veurem Rajoy cantant el Virolai (amb un pinganell a cada orella) davant de la Moreneta...

Aquesta és la història. Una altra cosa seria que fora més gent que votara els partits nacionalistes, però això, ai, malgrat l'entusiasme de Guia, encara està verd. Les enquestes diuen que els populars, malgrat tota la corrupció que han generat (o gràcies a això) guanyen. Tenen al seu favor, també, la crisi econòmica i les contradictòries actuacions dels socialistes, que al País Valencià no alcen el cap. Així que, en maig veurem, tant a les municipals com a les autonòmiques, si tenim o no la xamba de poder fer res. I l'any que ve, a les generals. Quin panorama!

FALTA DE DEMOCRÀCIA EN EL PSOE?

FALTA DE DEMOCRÀCIA EN EL PSOE?

Article publicat a Levante-EMV, el dia 18 de gener de 2011, signant com exalcalde de Silla (Bloc)

No ho sé, ni m’interessa, si hi ha o no democràcia al PSOE, però això és el que afirmà Francesc Baixauli, alcalde de Silla, en el seu al•legat davant del Comitè Nacional, en defensa de l’ex-ministre Asunción, de qui és com el seu vicari. Malgrat el poc interès que tinc, vull fer algunes reflexions, sobre tot, perquè alguns militants socialistes de Silla, que me tenen confiança, m’han manifestat el seu disgust per la deriva de Baixauli, i m’han animat a escriure sobre tot això.

En aquella intervenció, va dir que el partit “ha perdut cohesió en els darrers anys i ha deixat escapar a 4.000 militants”. Els meus interlocutors socialistes es fan creus, perquè diuen que precisament aquesta denúncia se l’hauria d’haver feta ell mateix, aplicant-se-la directament i no donant lliçons a ningú. M’expliquen que la situació del partit a Silla, des que se’n féu càrrec Baixauli, amb la família Roman i uns quants addictes, ha estat com una hecatombe i que la vergonya i la impotència ha fet quedar-se en casa a la majoria dels militants. L’acusen que la seua executiva ha procedit a la porga i a la persecució d’alguns dels seus militants més il•lustres, com Lluís Martínez i Francesc Romeu, a fer callar les veus crítiques i a no fer res per a recuperar els ànims i el coratge que sempre els havia animat. Textualment, que han reduït el partit en un 50%.

La relació que fan del govern de Baixauli va, des del sou impressionant que s’autoassignà, a la maniobra del transfuguisme de Machancoses, propiciada per ell, com abans ja havia fet amb Felisa Benítez, A. Navarro, etc; des del fet de no consultar cap projecte al partit, fins a les alcaldades tan arbitràries, absurdes i antipopulars, que ha protagonitzat, com la de destinar els diners del Pla Zapatero a la construcció de casals fallers (que han resultat un fracàs, com està informant Levante-EMV); la contractació a dit d’un supergerent i d’un altre arquitecte, innecessaris i costossíssims; etc.

Sobre la “falta de democràcia interna” i les “constants irregularitats en el procés de primàries”, que denunciava Baixauli, aquests interlocutors recordaven la maniobra amb què aconseguí, fa vuit anys, imposar la seua candidatura, a la força i amb la complicitat de l’executiva de Pla. La decisió de l’assemblea local, que havia votat la candidatura de Núria López i el seu equip, fou aniquilada per Baixauli. Per tant, em diuen, té tant a callar, el seu comportament és tan antidemocràtic, i la història d’aquesta legislatura és tan trista i estèril, que Asunción s’ha buscat el pitjor dels advocats possibles; “advocat no, que encara no ha acabat la carrera”, diu un d’ells.

Així, la nova executiva ha retirat la confiança a Baixauli i a tot el seu equip i el 90% de l’assemblea del passat divendres votà la proposta que presentava l’executiva de la renovació, en la qual no figura cap dels regidors del govern. A l’assemblea no va assistir Baixauli que, segons informació no contrastada, està donant lliçons de reciclatge de pneumàtics per Egipte (?). Roser Saborit, que diu que “els hauria agradat una llista consensuada”, ja ha anunciat que es dedicaran a “futures protestes al si del partit”.

La nova executiva té la responsabilitat de recobrar la confiança dels tradicionals votants socialistes, profundament decebuts, a tres mesos de les eleccions; la tasca, doncs, és considerable. Tot plegat, els dic, tot el que els ha passat aquests darrers anys és una lliçó molt interessant, encara que dramàtica: que si els polítics no actuen democràticament i justament, servint al poble i no servint-se’n, s’arriba en un punt que l’electorat diu prou. O siga que, de creure’s “l’alcalde que vol el poble”, que fou l’eslògan electoral de Baixauli, ara s’ha de resignar a ser l’alcalde que no vol ningú.

NO HI HA DEMOCRÀCIA EN EL PSOE

NO HI HA DEMOCRÀCIA EN EL PSOE
Article publicat a elpunt.cat el dia 16 de gener de 2011

Que ningú s'alarme perquè no sóc jo qui diu que falta democràcia al PSOE, sinó Francesc Baixauli, alcalde de Silla, en el seu al·legat davant del Comité Nacional, en defensa de l'ex-ministre Asunción, de qui és com el seu vicari: que en el PSOE no hi ha democràcia! Així que, les reclamacions a Baixauli. Jo, si m'hi pose, no és perquè em preocupe com els va als socialistes, ni com li vaja a Asunción; això és cosa d'ells i ja s'ho faran. Però com alguns militants socialistes de Silla, que me tenen confiança, m'han manifestat el seu disgust per la situació que estan passant al poble, per culpa de Baixauli, faré algunes reflexions sobre les seues contradictòries manifestacions.

Baixauli denuncià, en la seua intervenció, que el partit «ha perdut cohesió en els darrers anys i ha deixat escapar a 4.000 militants». També denuncià la «falta de democràcia interna» i les «constants irregularitats en el procés de primàries». Els meus interlocutors socialistes es fan creus, perquè diuen que precisament aquestes denúncies pot començar per aplicar-se-les ell directament i no donant lliçons a ningú.

M'expliquen que la situació del partit a Silla, des que se'n féu càrrec aquest il·lustre alcalde, amb Roman i uns quants addictes, ha estat com una hecatombe i que la vergonya i la impotència ha fet quedar-se en casa a la majoria dels militants. La relació que fan va des del sou impressionant que s'assignà Baixauli, a la maniobra del trànsfuga Machancoses, propiciada per ell; des del fet de no consultar els projectes al partit, fins a les alcaldades tan arbitràries, absurdes i antipopulars, com la de destinar els diners del Pla Zapatero a la construcció de casals fallers, etc. Per acabar-ho d'arrodonir, des de la seua executiva, s'ha procedit a la porga i a la persecució d'alguns dels seus militants més il·lustres, com Lluís Martínez i Francesc Romeu i a fer callar les veus crítiques.

Sobre la «falta de democràcia interna» i les «constants irregularitats en el procés de primàries», que denunciava Baixauli, aquests interlocutors recordaven la maniobra amb què aconseguí, fa vuit anys, imposar la seua candidatura, a la força i amb la complicitat de l'executiva de Pla, sobre la decisió de l'assemblea local, que havia votat la candidatura de Núria López i el seu equip. Per tant, em diuen, té tant a callar, el seu comportament és tan antidemocràtic, i la història d'aquesta legislatura és tan trista i estèril, que Asunción s'ha buscat el pitjor dels advocats possibles; «advocat no, que encara no ha acabat la carrera», diu un d'ells.

Així les coses, la nova executiva ha retirat la confiança a Baixauli, que s'ha quedat pràcticament a soles, afonant-se ell i afonant tot el seu equip de govern. Dijous passat, Roser Saborit anunciava que no presentaran la seua candidatura, «perquè acceptem la disciplina del partit i no volem que el PSPV perda l'alcaldia». Evidentment, aquesta és una possibilitat, la responsabilitat de la qual recaurà sobre les espatlles de tots ells.

La nova executiva té la responsabilitat, doncs, de recobrar la confiança dels tradicionals votants socialistes, profundament decebuts. Han d'intentar remuntar l'opinió adversa de gran part del seu electorat. Una simpàtica murciana em resumia, fa unes setmanes, la situació: «a Baixauli muchos ya le han torcio las espaldas y ya veremo a quien votan, pero a él, no». Això vol dir que, a tres mesos de les eleccions, la tasca que ha de fer l'executiva de la renovació és considerable. Mentrestant, els baixaulistes, que ara diuen que «els hauria agradat una llista consensuada», ja han anunciat que es dedicaran a «futures protestes al si del partit».

Tot plegat, tot el que ha passat aquests darrers anys és una lliçó per a la història local, interessant, encara que dramàtica. La lliçó és que si no hi ha democràcia, si els polítics no actuen justament, al servei del poble i no per a servir-se del poble, s'arriba en un punt que l'electorat diu prou. O siga que, de creure's « l'alcalde que vol el poble», que fou el seu eslògan, ara s'ha de resignar a ser l'alcalde que no vol ningú.

L'ENCÍS DELS REIS MAGS

L'ENCÍS DELS REIS MAGS

Article publicat a elpunt.cat el dia 9 de gener de 2011

Enguany, la mobilitat del calendari ha fet possible que les criatures hagen tingut quatre dies seguits per a gaudir de les joguines, per a trencar-les, per a histeritzar-se més del compte i per a consumir quantitats de piles. Els anys que l'endemà mateix del dia de Reis hi ha escola, els xiquets i les xiquetes han d'anar més de bòlid i ho ha de «consumir» tot més de pressa, en un dia. Això no passa als països que celebren Santa Claus en Nadal, perquè les criatures tenen més dies per a dedicar-s'hi, i per tant aquella tradició té més sentit comú que la catòlica. Siga com siga, voldria referir-me a les joguines i a la fantasia que les envolta, aprofitant la data.

Haig de confessar que quan vaig ser pare, fa 35 anys, optí per dir-los la veritat als meus fills, o siga que les joguines les compràvem els pares, els oncles, els avis... i que era millor tenir-les la mateixa Nit de Nadal i que tot allò dels Reis Mags era un conte. Eren els anys setanta i alguns creiem millor dir-los la veritat als xiquets que no omplir-los el cap amb mentides. Ara, al cap de tants anys, els meus fills s'han trobat en la mateixa situació amb el meu nét Jan i són ells els qui han d'optar: o Reis Mags, o pares. Decidisquen el que siga, si trien la vessant fantàstica, ho acceptaré de bon grat i l'any que ve em disfressaré de rei Baltasar, si cal.

Ara bé, sobre les joguines en si mateix, pense que la cosa va un poc malament, perquè ara són massa complexes. No em puc estar de comparar les joguines de la postguerra, que eren inertes però que amb la nostra imaginació fèiem viure, amb les joguines actuals. Les nostres eren vehicles que es movien perquè els arrossegàvem; espasses que s'activaven perquè les brandíem; escopetes que llançaven taps de suro; nines, que a tot estirar tancaven i obrien els ulls i algunes feien xisclets com si ploraren; escuradetes, que eren cuines en miniatura... La màxima tecnologia que incorporaven aquelles joguines dels anys quaranta eren les molles, a les quals calia donar-los corda i deixar-les anar...fins que s'acabava la corda o es trencava.

Actualment tot ha canviat i, encara que, en general, ho han fet per a bé, amb les joguines no estic tan segur: autòmats que corren, s'aturen, fan giravolts; nines que pixen i mamen... No faré la relació, perquè tots la tenim gravada al cap, a cops de tanta propaganda de televisió, però més del 50% de les joguines actuals són electròniques, telemàtiques, teledirigides, tan sofisticades com inintel•ligibles. Abans, si una joguina queia a la pica o a l'orinal, la rentaves i a jugar; o si s'espatllaven, encara continuaven fent la seua funció, que era despertar la nostra imaginació. Ara, si cauen a la banyera fan un curtcircuit i s'han acabat.

És cert que, avui, les criatures estan més espavilades que ho estàvem nosaltres, i manipulen les tecles i els dits amb una velocitat de vertigen, i ho comprenen tot al moment, mentre que a nosaltres encara ens costa Déu i ajuda manipular res. D'això no ens hem d'amoïnar, perquè el món avança i està bé que les criatures també, mentre que nosaltres ja hem fet la nostra carrera i és igual. Però crec que ara, amb tanta tecnologia, als xiquets els deixem poc de marge a la imaginació, a la creació, a la fantasia... Ara, en lloc de xiquets a casa, sembla que tenim tècnics informàtics. Però, c'est la vie.

De tota manera, com tota la tecnologia és producte de la intel•ligència humana, podríem pensar què passaria si tots aquests avenços els fèiem compatibles amb les antigues joguines, ara recuperades però amb materials certificats per Europa i no de llanda, evidentment. Seria qüestió d'intentar-ho, perquè ben mirat, amb tantes coses que en tenen els xiquets i xiquetes actuals, encara els entusiasma veure com es fan les bombolles de sabó quan el pare bufa una ampolleta; o com es posen les capsetes una dins de l'altra, de la més gran a la més petita; o com es mouen els animalets de feltre, que la seua imaginació fa fer salts, o menjar, o plorar, o parlar... He vist un xiquet a qui els Reis li han portat un cavallet, amb arreus i tot, i és tan feliç que no deixa que ni les germanetes s'hi acosten...

Finalment em referiré al tema dels diners i de la contaminació. Quants diners ens gastarem al primer món amb aquestes joguines? La xifra serà immensa, mentre que hi ha milions de criatures arreu del món que no tenen la disbauxa que les nostres, perquè són pobres de solemnitat. I encara gràcies si alguna ONG els ha fet arribar unes pilotes, uns trencaclosques, unes nines... amb les quals hauran gaudit tant o més que les nostres. Com pel que he vist a la botiga del senyor Li, del costat de casa, els xinesos, i algun manobre afeccionat i alternatiu, fan joguines barates, encara queda l'esperança que comencem a reflexionar-hi. Si corregírem un poc, de pas, evitaríem les tones de joguines espatllades i el munt de piles, altament contaminants, que omplen els contenidors dels carrers aquests dies després de Reis.

RYANAIR ÉS UNA CACA

RYANAIR ÉS UNA CACA

Article publicat a elpunt.cat, el dia 2 de gener de 2011

He patit un cas tan extravagant com dèspota, per part de la companyia d'aviació Ryanair, que vull contar, per si algú es troba en una situació pareguda. He de dir que, quan ocorregueren els fets, vaig ser més explícit i el que hi vaig dir, de manera molt airada, no és exactament que Ryanair era una caca, sinó que era una merda, però per estètica ara he emprat l'eufemisme de caca. Com els vaig dir a les mestresses, elles no tenen la culpa de res i, per tant, no va per elles el que relataré en aquest article.

Si mai heu viatjat a Palma de Mallorca, des de València, o a l'inrevés, amb una criatura de mesos al braç i amb bosses, maletes i un carret, haureu vist que amb el Llibre de Família i un certificat d'empadronament n'heu tingut prou per identificar el fill i embarcar. Això en el cas d'Air Europa, Iberia i Air Berlin, perquè aquestes companyies consideren que són documents suficients i eficaços que demostren fefaentment que es tracta d'una parella amb el seu fill. Actuen amb sentit comú i les seues normes són lògiques.

Ai, però, si agafes un avió de Ryanair! Aleshores la cosa canvia, fatalment, i a punt d'embarcar et reclamaran el passaport o el DNI del fill! Amb aquest document no contaves, perquè ningú mai te l'havia demanat, ni el creies necessari, així que, com no els tens, el xiquet no pot embarcar! Et desfàs en explicacions, però no hi ha manera que t'accepten els documents que portes, que són legals i suficients per a tu i per a totes les companyies: Ryanair exigeix un document amb una fotografia de la criatura!

Com d'això te n'assabentes a punt d'embarcar, consideres que han actuat a traïdoria, perquè ho hagueren pogut advertir en el moment d'adquirir els passatges, quan anotares que el fill tenia un anyet. Ara, amb la criatura en braços, carregat de maletes, amb pressa per arribar a Palma i donar-li la berena al fill i amb aquelles joves, que automàticament et repeteixen que Ryanair té unes normes, que s'han de complir al peu de la lletra, i que hauries d'haver llegit la lletra menuda del contracte, consideres que allò és un acte de pirateria.

És cert que Ryanair facilita per correu electrònic, quan compres un passatge, un llarguíssim document de lletra menuda, amb tot d'especificacions i sols en anglès. Hi assenyalen assenyalen els documents que has d'aportar, però com no pots pensar que una companyia funcione de manera distinta a les altres, en aquest tema no t'hi fixes bé i et confies que tot rutllarà.

Davant d'una situació com la que estàs vivint, reclames, els fas avinent la situació, els pregues, però res no serveix de res, perquè les mestresses repeteixen que són les normes de l'empresa; l'única solució que et donen és que cerques una altra companyia! I encara insinuen que si haguesses vingut amb Ryanair, de Palma a València, i allà t'haguessen deixat passar, doncs, ara ací s'ho pensarien... Sols et faltava oir això! Per tant, ple d'ira i d'indignació reacciones cridant que Ryanair és una merda, que és el que vaig fer jo, en nom del meu nét, de la meua nora i del meu fill, que havia acompanyat a l'aeroport. Reconec que en aquell moment insultí la companyia, però és que la companyia ens estava insultant a nosaltres des que havíem arribat a l'aparador.

Per fortuna, trobàrem bitllets en la competència on, tot al contrari que els irlandesos, foren amables i comprensius; de passada ens informàrem que casos com el nostre i de més grossos n'havien de resoldre cada dia. El mateix ens digueren en Informació de l'aeroport. Finalment, els meus fill i el nét embarcaren en Air Berlin i arribaren a casa, sans i estalvis i, pel que he contat, de miracle.

I encara no s'ha acabat tot, perquè jo torní a dirigir-me a l'aparador de Ryanair a reclamar l'import dels bitllets, i em digueren que ni pensar-ho, o siga que «santa rita santa rita lo que se da no se quita». Així que, què puc pensar? Doncs, que tenen organitzada una bona ratera, en la qual cauen sistemàticament cada dia alguns pares en les mateixes condicions que els meus fills. Com el muntatge els funciona, crec que és per tres raons. En primer lloc, perquè aquesta companyia s'atribueix funcions policials de control de documentació, sense que la policia espanyola es done per al·ludida. En segon lloc, perquè la companyia abusa dels ciutadans, absolutament indefensos en aquestes circumstàncies, sense que l'oficina del consumidor, la fiscalia, AENA, ni ningú actue d'ofici i pose ordre. En tercer lloc, perquè no deuen sovintejar les reclamacions dels afectats i Ryanair pensa que pot actuar impunement.

Per tant, he posat en marxa, a veure què passa, tres maniobres: presentar una reclamació a la Generalitat Valenciana, exigint que ens retornen els diners cobrats en aquelles circumstàncies; recomanar als amics que no es deixen captivar pels baixos preus que promet Ryanair, perquè en realitat els pot costar un ull de la cara, a banda del disgust de sentir-te humiliat per una companyia que sembla dirigida per uns pinxos de barri; finalment, escriure i publicar aquest article.