VALÈNCIA, UNA VALL DE LLÀGRIMES

VALÈNCIA, UNA VALL DE LLÀGRIMES

Article publicat a elPunt/Avui el dia 15 de gener de 2011

M'imagine tota la colla de xoriços populars, tan beatos, cantant la Salve Regina; l'antífona la dirigeix Cotino, que ha convocat una sabatina, a veure si els salva la Mare de Déu. Quin espectacle! La commoció embarga la coral popular, la veu i les cames els tremolen, i una suor freda els corre de dalt a baix de l'espinal, quan refilen el vers més patètic de tots: in hac lacrimarum valle! Ai mare, en quina vall de llàgrimes se'ns ha convertida la festa perpètua en què ens havíem instal·lat, imploren. Advocata nostra, illos tuos misericordes oculos ad nos converte, clamen: advocada nostra, mira'ns amb els teus ulls miraculosos!

El que no puc imaginar-me és la cara que posaran al cel, quan vegen gementes et flentes, gemint i plorant, tota la rabera valenciana. Ara bé, ens podem imaginar que no estaran massa contents, així que ja pot Cotino convocar totes les sabatines que vulga, perquè, de la vall de llàgrimes en què s'hi troben enfangats, ja no els salva ni Déu. La cosa és molt gran, els desfalcs, la corrupció, la dilapidació són tan enormes, que aquesta colla ha superat tots els rècords, informarà Sant Pere al Nostre Senyor, que dirà: i què opinen Vicent Ferrer, Nicolau Factor, Lluís Beltran, o la beata Angès de Benigànim, que també són valencians? No em deien que València era la millor terreta del món? Als nostres santets me'ls imagine morts de vergonya.

A banda la broma pietosa que m'acabe d'imaginar, la veritat és que el període que va des que Zaplana assaltà la Generalitat fins a la tragicomèdia de Camps, aquests disset anys ja han passat a formar part de la història més negra del nostre País. Han estat disset anys que aquesta gent es creien els reis del mambo i que, com no tenien qui els tossira, els han dedicat a saquejar la hisenda pública, com uns corsaris i a repartir-se-la, en mig d'una orgia i d'una disbauxa descomunals. Han comptat, per a poder-ho fer, amb l'aval dels vots d'un poble dòcil i enfavat, a qui han seduït amb tot de grandiloqüències i de fasts. També han comptat amb la manifesta ineficàcia dels socialistes valencians, incapaços d'actuar i de destapar el cotarro, tan fàcil com ho haurien tingut si hagueren sabut o tingut ganes. I així, amb tot plegat, aquests golafres han pogut fer tot el que han volgut, impunement, com els miserables mamarratxos que són.

L'espectacle del judici de Camps i de Costa, que ens fa caure la cara de vergonya, en realitat és el judici a la política antidemocràtica i de gànsters amb què han dut el nostre poble a la fallida més absoluta: no han deixat ni un duro a la caixa! Tota la premsa mundial està fent-se ressò del nostre cas i se'n fan creus, mentre que les agències ja qualifiquen les nostres finances d'un fiasco total, a l'altura de Grècia o de l'Argentina del corralito. Així que la pregunta és: què diu Rajoy de tot açò? Ja sabem que no es refia dels populars valencians i per això no ha comptat amb ningú per al seu govern, ni amb el fantasma del Gonzàlez Pons. Però Rajoy, que estarà tan estupefacte com voldrà, i tan “sorprès” davant la magnitud del desfalc que han fet els seus partidaris valencians, no es pot rentar les mans, com si no tinguera cap responsabilitat. Així que, senyor Rajoy, tot aquest merder qui el paga? Vostè no donava la cara per Camps? Ara què dóna?

Evidentment, ja se nota que estic profundament enutjat, com ho està tanta gent que comença a manifestar el seu cabreig i el seu enfrontament davant les “mesures” econòmiques que està prenent el govern. Els treballadors i treballadores valencians no trobem just que tot aquest despropòsit, tota la corrupció, tots els diners que han furtat aquests xoriços de merda, els hàgem de pagar els qui no tenim la culpa, mentre que els responsables encara se'n riuen i/o es fan els estrets, com Fabra, o com l'alcalde de Manises, o com Ripoll, o com Rita Barberà, per nomenar sols alguns dels qui encara no han estat cridats davant de la justícia, però me'n deixe moltíssims, en totes les institucions, comarques i pobles valencians (fins i tot vaig darrere de la pista d'un paisà, ja els contaré).

Què hem de fer? De moment, els únics que diuen alguna cosa són Compromís, EU, la Intersindical (STE), CCOO i UGT. Els socialistes estan capficats en assumptes interns, a veure si guanya la Chacon o el Rubalcaba, i a continuació a veure què passa a València. Els qui tenim la vaga esperança que es posen d'acord i que comencen a treballar, doncs això: tenim la vaga esperança que es posen d'acord i que comencen a treballar (salude a Francesc Romeu, que pot ser l'esperança). Perquè ara més que mai fa falta que tothom qui tinga responsabilitats les pose al servei de la restauració de la democràcia, per a fer fora tota la munió de pinxos de barri que ens han dut a la ruïna econòmica i, en part, moral.