diumenge, 16 de setembre de 2012

MÉS COSES DELS PHEC

MÉS COSES DELS PHEC
Article publicat a el Punt/Avui el dia 16 de setembre de 2012

Em reclamen des de Castelló de la Plana que explique més coses dels “PHEC” (perjudicats del holding d'Eliseu Climent) i a aixó dedicaré el Repunt d'avui, encara que el cos també em demana dedicar quatre improperis a la Merkel i al seu sicari Rajoy, però aquests que s'esperen una setmana. Descarregaré l'adrenalina, doncs, amb el tema climentista, que em vindrà molt bé, també, perquè estic de mala hòstia, ja que una senyora s'ha atrevit a dir: “xica, quin baixó ha pegat Pitarch, tant que el vull jo!”. Que m'hagen jubilat no vol dir que se m'acabe la metxa, així que, de baixó, la figa de sa tia.

Ja he explicat en altres llocs i la setmana passada ho recordava ací mateix, que els perjudicats del holding de Climent som una sèrie de persones que, ingènuament, creiem que treballàvem pel País i pels Països i que, per tant, estàvem disposats a sofrir les penalitats corresponents, com, per exemple, no estar donats d'alta en la seguretat social. Els més directament PHEC seríem, en conseqüència, els qui hem tingut relacions laborals en el complex sistema d'entitats, fundacions, associacions, editorials, col·lectius, aplecs, congressos i manifestos, controlat per Climent directament, o mitjançant legacions i legats.

Però, en honor a la veritat, també són PHEC tots els ciutadans i ciutadanes que, de bona fe, han col·laborat, amb les seues aportacions econòmiques, o amb treballs artístics i literaris. Una de les meues feines, durant els 13 anys dedicats a fer el fava per a l'Alí Babà Climent, era, precisament, aconseguir-li prosèlits, i per això mateix, des que abandoní la màfia, quan he tingut l'ocasió, els he demanat perdó; avui vull insistir-hi: demaneu la baixa!

Un il·lustre perjudicat, el més il·lustre, va ser Joan Fuster, que puc testimoniar que sempre tingué molta prevenció davant els “negocis” de Climent, malgrat que li donava suport, pensant que les coses que feia eren pel País. En la intimitat, però, o en algunes cartes que estem coneixent ara, Fuster sempre mostrava la seua desconfiança. La resignada concessió de Fuster a les maniobres de Climent, fou motiu de l'abús a què el sotmeté, fins que Fuster digué prou. Recorde perfectament un dilluns que haguí d'anar urgentment a l'estació del Nord, de València, a cercar Fuster que marxava a Barcelona; la meua missió era demanar-li que signara uns papers en blanc “perquè no hi havia hagut temps d'escriure unes cartes”. Fuster arrufà el nas i em digué taxativament que signava perquè havia vingut jo, però que li diguera a Climent que ja no signaria cap full en blanc mai més. A Fuster li agradà molt la definició que li vaig fer de Climent, que és un refrany del meu poble: sembla que mira el plat, però mira les tallaes.

Finalment Fuster trencà amb Climent. En 1986, els Octubre “premiaven” un lamentable assaig de Damià Mollà i Eduard Mira (De impura natione), que obria el pas a la tercera via per a congraciar-se amb la dreta i amb els blavers. En juny de 1987, arran de la publicació a El Temps d'una entrevista de Vicent Martí (”Fuster incòmode”), Fuster entengué que Climent havia arribat al summum i des d'aleshores ni assistí mai més als Octubre, ni acceptà cap visita de Climent. Fuster, doncs, seguí els meus passos i, de fet, quan en la primavera del 86 li vaig comunicar que me n'anava a casa, em digué que molt bé, que ell també ho faria.

Paral·lelament al cas Fuster hi ha el d'un altre il·lustre personatge i víctima PHEC, Francesc Pérez Moragon. Paco havia estat “captat” l'any 1974, un any després que jo, i hi aguantà uns catorze, durant els quals es dedicà bàsicament als temes més intel·lectuals: l'editorial, les revistes L'Espill i El Temps, textos “ideològics”, butlletí de l'entitat, discursos de Climent, la recollida i organització d'un important arxiu sobre documentació antifranquista de la clandestinitat i altres tasques. Tampoc tingué contracte durant uns sis anys, cosa que li ha eixit a la cara, com a mi, a l'hora de jubilar-se. Mantinguérem i mantenim moltes converses al respecte i puc assegurar que coincidim en la anàlisi del personatge, que no pot ser més negatiu a nivell polític, a nivell sindical, i a nivell personal. Com ja havia fet jo, el primer, i Fuster a continuació, Paco deixà el holding, fart del mobbing a què era sotmès i a la desconsideració.

En pròximes edicions del programa farem desfilar, entre els PHEC difunts, l'Estellés i Ferrer Pastor, i entre els vius, l'Enric Capilla i Maite Simon. I així, fins que esgotarem la nòmina. No cal tornar a repetir que per a sortir en el victimari, si es tracta d'una persona encara viva, aquest ho ha d'acceptar i/o sol·licitar; en el cas de les persones difuntes es poden acceptar suggeriments i informacions de les respectives famílies o d'amics.