diumenge, 21 d’abril de 2013

LA LLEIALTAT AL PAÍS O ALS DINERS

LA LLEIALTAT AL PAÍS O ALS DINERS
Article publicat a el Punt/Avui el dia 21 d'abril de 2013

Un amic em recrimina que blasme a tort i a dret contra els xoriços, del PP i del PSOE, cosa en la qual està d'acord, mentre que als de CIU ni els nomene. Sembla que els perdones la vida i això no està gens bé, això és sectarisme, em diu.

Reconec que el meu amic té raó i que puc semblar sectari i, per tant, faig una declaració solemne també contra aquests xoriços “de casa”. Dit açò és com si m'haguera descarregat d'un gran pes. En realitat, tampoc no m'ha vingut de nou, perquè com ja he explicat alguna vegada, ja fa anys que fiu una denúncia explícita del holding d'Eliseu Climent, en què jo hi participava, tan errat, i també aleshores em descarreguí d'un gran pes.

En tots els casos de corrupció que estan eixint a la llum pública passa que l'afany de diners converteix els homes en deslleials. Ja ho deia Salusti: paucis carior fides quam pecunia fuit, pocs són els que han preferit la lleialtat als diners. Açò és un mal universal i antic, i l'afany de lucre ha estat el motor que ha impulsat monarques, papes, pobles sencers, el descobriment d'Amèrica... La història, en definitiva, és un seguit de deslleialtats.

En realitat, la idea que “els qui manen” fan els diners a cabassos està molt estesa, per no dir que tothom se la creu, és com un mal inevitable, com un designi dels déus. Però especialment ara, quan definitivament els prohoms han perdut la vergonya i han rapinyat més que mai i més ràpidament. És per això que s'ha generat tanta desconfiança,  en els gestors de l'administració, de la banca, de la monarquia...

Com, malgrat el magma de xoriceria i de rapinya que patim, encara hi ha qui té l'esperança que tothom no siga igual, que l'alcalde del teu poble siga honest, que ho siga el partit que votes, el govern, el banc en què has treballat tota la vida, quan una persona descobreix que hi ha comportaments tan deslleials com els que llegim a la premsa, la frustració que sent és enorme.

És el que està passant amb els bancs, especialment amb els de la gran estafa de les preferents i les quotes participatives, que estan generant més que desconfiança, odi. No m'estranya, doncs, que la gent comence a mirar, amb més interès cada dia, la banca justa, així com tampoc és d'estranyar que molta gent, si no fora perquè estem entrampats amb crèdits i hipoteques, deixaria d'anar-hi. Fins i tot hi ha qui m'ha contat que pensa tornar al vell sistema de guardar els diners a casa.

Però sobre tot, aquest desengany està afectant a la gent de bona fe que diposità el seu vot en el PP i en el PSOE. L'ensopegada que s'han endut és de tal magnitud que dubte que ningú se n'oblide tan fàcilment, cosa que sabrem en les properes eleccions, per no dir que ja ho van avançant les enquestes. Els dos grans partits estatals patiran una davallada considerable, augmentarà l'abstenció i els partits no corruptes seran els beneficiaris, com és el nostre cas, em diu l'amic que també milita en Compromís.

En les circumstàncies que estem vivint, jo he fet costat als indignats, a les víctimes dels fraus bancaris, a les dels desnonaments; he protestat per les retallades en sanitat, educació i en assistència social; per les retallades salarials; he protestat per l'enorme atur que estem patint; he denunciat les trames Gürtel, Brugal, Emarsa, els ERE andalusos, tot això de Barcenas, la compatibilitat en negre del PP, el cas de la infanta i el gendre del rei...

Així que no tinc cap inconvenient a dir ben clar i en català que també proteste pels casos en què estiguen implicats polítics de CIU. En aquest cas, si es demostra que el que està en mans dels jutge és cert, em sentiré molt més estafat que en el cas de pinxos com el Bigotes, Barcenas, Urdangarín, etc. El meu amic em diu que ell també ho sentirà així, perquè, per alguna raó ens havíem cregut que nosaltres no érem d'eixe món.

La deslleialtat al País dels qui crèiem que donaven la cara, i si calia la vida, per la recuperació de les nostres llibertats nacionals, i que per això gaudien de tot el nostre crèdit, és molt més insuportable, per a mi, que totes les barbaritats espanyoles. En certa manera, jo les d'aquells ja me les pressuposava, i no m'han sorprès tant com les d'esta altra banda de la trinxera.

Quan hem caigut del burro i hem vist l'actuació “dels nostres”, la decepció és major i, per tant, vull dir ben clar i en català, que si han fet el que diuen, que ho paguen. A més a més, que no compten amb mi a partir d'ara, cosa que és molt trista de dir i de fer, quan has estat tota la vida donant la cara per ells. La lleialtat al País no es pot trair per diners.