Socialistes i nacionalistes, també corruptes

Article publicat a SAÓ el dia 10 de març de 2017

‘Ai, si jo et contara’, deia el meu amic collonet, a cau d’orella, amb una veu misteriosa. Fins que no t’acostumaves a la seua broma, et sobtava, perquè hi havia tantes coses que no se sabien pel poble, o se sabien a mitges, o malament, que podies esperar alguna informació interessant. És el que passa amb tot el tema de la corrupció, que no sabem si ja ho sabem tot, a mitges, o malament. Ai, si ho sabérem tot, em dic, pensant amb collonet.

Diversos partits tenen gent emmerdada en casos de corrupció, molta gent. Sobre els populars i en general la dreta, ja vaig escriure un anterior article en SAÓ, el passat 27 de febrer: ‘Corruptes de casa bona i el perdó de Déu’. Com també hi ha socialistes i nacionalistes que s’han embrutat fent cises a mans plenes, avui en parlarem.

No sé si els votants dels partits corruptes saben a qui voten, o no volen saber-ho, perquè les enquestes continuen donant els populars com els guanyadors i els socialistes, com els segons o tercers. Per això em pregunte si saben els seus votants que, a més dels casos més grans (Bárcenas, Rato, Blesa, Granados, el del tos esquitxat de blanc..), altres dels seus líders o capos cobren més d’un sou i de dos (Cospedal, crec que tres). Saben que alguns han cobrat sobresous i en negre; que les campanyes electorals, els seus partits les han pagades amb diners il·lícits i sense declarar a hisenda; que no han pagat l’IVA de les obres de les seues seus…? A partir d’ara, amb tot el que està descobrint la policia, els fiscals i els jutges i informant la premsa i la televisió, ningú pot al·legar ignorància, i qui els vote se’n farà còmplice.

Em referisc ara als socialistes i als nacionalistes, concretament als que estan emmerdats (PSOE i CIU). A mi, parlar i denunciar aquests partits, m’esborrona, perquè es tracta de la gent que tinc més a la vora, de la gent amb la qual he tingut i encara tinc tractes i amb els qui combregue en tantes coses. La seua corrupció, doncs, em neguiteja molt més que no la de la dreta, als qui els la supose congènita, genètica en molts casos. L’esquerra i els nacionalistes, però, semblaven una altra cosa, i no ha estat així. Uns i altres han d’aclarir, doncs, llurs corrupcions.

Els socialistes han d’explicar de manera inequívoca tot el tema dels ERE andalusos i mentre no ho facen, no tindran cap credibilitat. I mira que haurien d’haver anat més alerta, després del cas Roldan, del GAL (la calç viva, que digué Iglesias), de posar-nos a la OTAN, de la corrupció navarresa… Sé que, a més de fer net, també hauran de recuperar el temps perdut en discussions peregrines i regressives, però és la feina que tenen. Un amic del gremi ha intentat explicar-me que els populars han posat la mà a l’erari públic per a subvencionar el partir i per a lucrar-se personalment; els socialistes, segons aquest, han actuat més com el Tempranillo, repartint diners públics que no eren seus entre amics, familiars i coneguts i pagant-se alguna festa miserable, amb droga, alcohol i putes, incloses. No importa, li dic, la diferència entre subvencionar el partit i lucrar-se, com han fet els populars, o subvencionar el partit i repartir els diners públics entre els amics i familiars, perquè això no justifica a ningú; ni importa gens que les quantitats defraudades siguen més grans o manco. Qui roba un ou, també por robar un bou, li dic.

Els convergents també han d’aclarir tot el merder que tenen, començant per l’ex-honorable president Pujol i família. Supose que el neguit que tinguí i tinc  quan es feren públiques les seues mangarrufes és el mateix que el de tanta gent que confiàvem que aquesta família eren honestos i profundament nacionalistes, i per això, quan hem vist que no era així i que la famosa nissaga eren uns lamentables pinxos, pintats de quatre barres, ens hem sentit profundament decebuts i estafats. Aquest assumpte tan lleig, a més del cas Palau i altres, els han d’aclarir si volen recuperar alguna confiança.

El mateix interlocutor, que sempre ha estat amb un peu al PSC i l’altre oscil·lant entre ER i CiU, ha intentat explicar-me que el cas Pujol també és una altra cosa, o no és el que pinten a Madrid, tan interessadament i oportuna. En efecte, la manera bruta que han trobat per a desprestigiar l’independentisme, l’han dirigida contra Pujol, com si ell fora la clau de res. Estem d’acord que Madrid juga brut, com ha fet històricament, però això no justifica que ningú, per molt independentista que siga, se’n lucre dels diners de tots i aquesta és la qüestió.

No saps la quantitat d’ajuts que hem facilitat, em diu, a projectes nacionalistes, de l’ensenyament, de recuperació patrimonial, ajuts personals a la gent de la cultura, alguns dels quals han pogut sobreviure i fer coses pel país, etc. Mol bé, li dic, si es tractara sols d’això, jo estaria d’acord i de fet, ho he estat tota ma vida. Però l’altruisme i el patriotisme d’aquestes persones convergents (com del vicari de Pujol al País Valencià, Eliseu Climent), hauria d’haver estat exemplar i desinteressat i, al remat, ha resultat que s’han forjat la seua fortuna a costa de nosaltres, amb els nostres diners i esforços i fent un ús abusiu de la confiança que teníem dipositada en ells. Perquè ho entengues, li dic, han fet com l’església, que amb l’excusa de les missions, dels hospitals, dels pobres, del manteniment del baix clero, dels seminaris, dels col·legis catòlics i de la glòria de Déu… han amassat una fortuna, major que la de l’Estat.

El meu interlocutor i amic, no té paraules per a sortir-se’n: és que tu saps moltes coses, em diu, que les hauries de contar. En efecte, en sé. Crec que n’he anat contant, malgrat que les més grosses encara no: ai, si jo les contara. Ho faré en el seu moment, per ara basten les pinzellades que vaig soltant, amb gran disgust dels capitans nacionalistes que jo assenyale, especialment d’un d’ells, ja sabeu de qui parle, que no aconsegueixen fer-me callar, malgrat els seus esforços.

Conclusió

Unes rajoletes d’una font de Madrid diuen, en un llatí macarrònic, que per la voluntat de Déu (Deo volente), la clemència del rei (rege clemente), i perquè el poble pagà (populo contribuyente), es féu la font (se hizo la fuente). Doncs, això mateix: perquè Déu ho ha volgut, el govern ho ha consentit i el poble ho ha pagat, els corruptes se l’han papat.

I en qualsevol cas, les condemnes de presó als corruptes, si les hi ha, són en presons daurades, que també les paguem entre tots, com fou el cas dels militars rebels del 23 F. “Ells” no tornen els diners furtats, no rescabalen els estafats, fan la presó mínima o vacances pagades… Parodiant la font de Madrid, podríem dir: Deo volente, rege clemente, populo contribuyente, se mama la gran vida esta gente.

Finalment no he dit res de la monarquia (infanta, Urdangarín, etc.), que també són per a cagar-se i no torcar-se! Un altre dia en parlarem.