XELO CARBONELL. EL NOM DE LA BIBLIOTECA

Article publicat a Levante-EMV el dia 28 de marx de 2017

A Silla, un dels projectes que quedaren pendents, quan deixí l'alcaldia (maig de 2007), fou reorganitzar en una gran biblioteca, les dues mini-biblioteques i els dos punts de lectura de les barriades. El projecte era de la bibliotecària Xelo Carbonell i Company i jo n'estava totalment d'acord, encara que no era previsible dur-lo a efecte de moment, per manca de pressupost i de local apropiat.

La seua mort prematura (1 de febrer de 2007) féu que l'Associació de Bibliotecaris Valencians (ABV), que coneixia el projecte, em lliuraren la petició que el nom de la biblioteca fora per a Xelo. Acceptí la proposta, perquè la trobava justa i encertada, per a quan disposàrem de la nova biblioteca. El cessament en la meua alcaldia deixà el projecte damunt la taula, a l'espera de l'actitud del govern o governs següents. El primer fou un tripartit de sociobaixaulistes, un verd i un trànsfugopopular, i el següent, de populars. Cap dels dos feren res en aquest sentit.

Ara, el govern de socialistes, nacionalistes, esquerra-unionistes i podemites, han reprès la iniciativa i estan a punt d'inaugurar la biblioteca que Xelo havia somiat. Sols falta que decidisquen el nom. Crec, com l'ABV i molts ciutadans de Silla, que s'ha de dedicar a Xelo Carbonell i Company, seguint la tradició de dedicar carrers, places, edificis i serveis públics a ciutadans locals, que han reunit els mèrits suficients.

Hi ha, però, la proposta de dedicar la biblioteca a Garcia Lorca o a Miguel Hernandez. Aquests dos grans poetes, víctimes del franquisme, són mereixedors del nostre reconeixement, però no s'haurien d'interposar al nomenament de la nostra bibliotecària. Tot al contrari, se'ls hauria de dedicar un carrer important, com podrien ésser els del Mestre Ribera (general carlí, sense cap relació amb Silla, llevat que hi visqué) o el conquistador de Mèxic, Hernán Cortés, ara que defensem la causa indigenista.

Puc invocar el meu compromís amb el nomenament de Xelo Carbonell, per les raons que he explicat, i demanar que es tinguen en compte, però no ho faré, perquè els arguments al seu favor són de sobra reconeguts. Vull subratllar les paraules del president de l'ABV, Francesc Gimeno, que reconeix i enalteix els mèrits de Xelo, com a bibliotecària de Silla, i també com a impulsora dels premis Samaruc i de moltes iniciatives de les biblioteques valencianes.

Xelo fou promotora significada dels premis Porrot d'Honor, que cada dia s'atorguen a personalitats importants del món de les lletres, la llengua, l'activitat cívica, la cultural i l'esportiva. Ella els organitzava cada any, així com tantes altres activitats d'animació a la lectura. Per això crec que enguany, que es compleixen deu anys de la seua mort i s'inaugura la biblioteca, seria un acte de justícia tenir-la present.

El darrer brigadista, encara viu

La increïble i romàntica història dels vora 60.000 brigadistes que participaren en la Guerra Civil, encara té un testimoni viu, Josep Almudéver Mateu, un personatge singular i lúcid, que malgrat que havia nascut a Marsella, era de procedència valenciana, d’Alcàsser. D’aquest brigadista, tres joves intrèpids contaran la història, en un film-reportatge que preparen. Són els tres membres de la productora Three Roots (tres arrels), formada per Carles Sànchez, de la Font d’en Carròs, que és un poc tímid, però de molta vàlua en l’aspecte tècnic i fotogràfic. La contrapartida és Marina Fuertes, saragossana de Gandia, que és més extravertida i de fort caràcter. I hi ha Josep Aguado, de Silla, que crec que és l’ideòleg del grup, com a mínim en aquest projecte, en què ha sabut aprofitar oportunament i amb eficàcia, els llaços familiars amb el brigadista. 

Els tres productors-directors es coneixen per haver estudiat la llicenciatura de Comunicació Audiovisual, de la Universitat Politècnica de València, al Campus de Gandia. Tots tres tenen, evidentment, una sòlida formació tècnica i de producció. Si els considere intrèpids, és perquè tot just han acabat la carrera, ja han format una productora (2013). Abans havien fet algunes coses conjuntes, durant els estudis, però l’èxit del primer treball, Arrels Canyes i Fang, els animà a continuar junts. Després, el curtmetratge Setmana Santa, premiat al CIM (Cinema Internacional de Merda) de Sueca; el documental de la Falla Port de Silla, De raça Albuferenca; el concert de presentació del primer disc d’Ivan Brull, Canvi dels Àngels; el comercial de la cadena de perfumeries Jaromas…

La pel·lícula que ara porten entre mans, L’últim Brigadista és un viatge pels records d’Almudéver, que ell, als 98 anys, encara manté segur, emocionat i reivindicatiu. El seu periple i les experiències assolides, són especialment singulars. Només tenia 17 anys quan vingué de França, on vivia i d’on tenia la nacionalitat, a participar en la guerra, sense tenir l’edat. Finalment aconseguí que l’admeteren a les Brigades Internacionals, en el grup francès. La Guerra Civil espanyola; l’estada en camps de concentració; el posterior exili a França… Almudéver és una memòria històrica encara viva i sorprenent.

El treball dels nostres joves directors no és solament biogràfic, sinó d’investigació i compleix amb la missió de recuperar una part del temps i la memòria que han conformat la nostra història. Em diuen que la màxima que els ha inspirat és la memòria i la reparació i que han acceptat la responsabilitat i el repte de narrar una visió viva de la guerra. Estan convençuts, per altra banda, que no sols han retratat la figura de Josep Almudéver, sinó la de totes aquelles dones i homes que vingueren em 1936, procedents de 54 països, a lluitar per la República Espanyola, contra el feixisme i contra Franco.

El documental es troba en procés de producció, i ja han filmat una entrevista amb Almudéver, a sa casa de Pamiers (Pàmias en occità), a l’Ariege de França. Ja estan elaborant el guió, que es recolzarà en la veu en off d’Albert Forner, que farà més lleuger el recorregut per la memòria del brigadista. Forner, actor de teatre, cine i televisió, té una veu especialment apropiada, amb el seu to greu i profund, per als objectius que persegueixen.

També compten amb la col·laboració de l’artista Paco Roca, amb un premi Goya en el seu haver; concretament els cedeix una sèrie d’imatges de la seua novel·la gràfica “Los surcos del azar”, on relata un episodi que protagonitzà en primera persona Josep Almudéver. Comptem també amb l’historiador Josep Antich, cronista oficial de Silla, que a més de facilitar-los informació, farà la revisió històrica. Amb Armand Zaragozá, que és professional de l’edició de vídeo i de gravacions.

Finalment comptem amb el grup musical La Raiz, que els cedeix la cançó Suya Mi Guerra del disc “Así en el cielo como en la Selva”, que formarà part de la banda sonora del documental. I amb Ivan Brull, que també els cedirà una cançó del seu disc “Propietats Medicinals-Tabula Rasa”.

Amb tot aquest material comencen a planificar la manera d’obtindre els recursos necessaris per a fer més complet el relat de la pel·lícula. I per tal de cohesionar visualment el documental, estan elaborant un disseny per a una animació i els títols de crèdit inicials i finals que, juntament amb les grafismes, potenciaran el producte.

Ara també s’han de moure per aconseguir recursos d’imatge i de so, en exteriors; per al muntatge de la imatge i del so; per a musicar la pel·lícula… Barallen, fins i tot crear una obra musical original, composada expressament per al documental. D’altra banda, volen potenciar l’aspecte visual i sonor, fent un tractament del color a l’altura d’una obra cinematogràfica. Per a finalitzar, volen que, tant el públic francòfon com l’anglosaxó, així com el públic castellano-parlant, puguen visualitzar “L’últim brigadista” en la seua pròpia llengua, traduint el contingut i elaborant els respectius subtítols.

Sense cap dubte, la proposta d’aquests joves de contar la vida del darrer brigadista internacional que queda viu al món, és tan ambiciosa, com interessant i ha de merèixer tots els respectes i ajuts. Per descomptat, ens proporcionaran més coneixements de la nostra història, de la memòria històrica.

Compten amb la col·laboració de l’ajuntament de Silla, regidoria de Memòria Històrica (Valentín Mateos Mañas) i s’espera la resposta a la petició presentada per l’alcaldia a la Generalitat, mitjançant la Direcció de Cultura i Patrimoni. Evidentment, hauran de recaptar altres aportacions, cosa que confien aconseguir a mida que avancen les gestions cinematogràfiques, perquè el projecte s’ho val. Ells diuen que s’hi barregen sentiments com la ràbia i la nostàlgia, però jo crec que, a més a més, hi posen intel·ligència, esforç i coratge.

Imatge: Teatre de la Plaça de Silla. Octubre de 2016. D’esquerra a dreta: Armand Zaragozà, Josep Aguado, Josep Almudéver, Carles Sànchez i Marina Fuertes

VERGONYES A LA PORTA DEL TOLA I PER TOT ARREU

VERGONYES A LA PORTA DEL TOLA I PER TOT ARREU

Josep L. Pitarch

Com sabem els qui volem saber d’algunes coses, el Tola (Centre Ocupacional), té com a objectiu aconseguir una millora permanent en la qualitat de vida de les persones amb discapacitat intel·lectual, mitjançant l’atenció habilitadora integral dels seus usuaris en l’entorn en què hi viuen. El centre es posà en marxa al nostre poble en 1979 (fa 38 anys) i fou (i és), sense cap dubte, una de les institucions més dignes i magnífiques de la nostra ciutat, de la qual ens hem de sentir plenament satisfets.

La idea d’aquests centres la importà, des de Suïssa, la doctora Jesusa Pertejo, vídua del doctor José Alcamí, que havia estat metge de Silla. La vinculació d’aquests dos doctors al poble ha estat molt important, tant que primer el metge, ja fa temps que té un carrer del poble al seu nom; la doctora també, el passeig Jesusa Pertejo, del qual parlarem tot seguit.

La nostra doctora havia instituït i mantingut durant molt anys, més de trenta, el premi José Alcamí, per a les estudiants amb millors notes de la nostra ciutat, la relació de les quals és impressionant. La major part de les premiades han estat, en la seua vida i estudis, unes dignes representants de l’impuls que obtingueren amb el premi, quan eren unes jovenetes i tot just acabaven el batxillerat o la formació professional.

L’any 2002, la doctora va rebre el Porrot d’Honor a l’activitat cívica i amb aquest motiu volgué reunir totes les premiades ‘José Alcamí’ i invitar-les a un dinar. L’ajuntament ili dedicà un monòlit amb una escultura de l’artista plàstica Eli Calvo Saiz, erigit davant mateix del centre TOLA i batejà el passeig que va des de la plaça de Morella, a l’avinguda de Gandia, amb el seu nom. De tots aquests esdeveniments, el Punt d’aquella època donà una àmplia informació, així com d’altres fets, com el lliurament d’una part de la biblioteca de la doctora a Silla.

Lamentablement han passat coses molt negatives, relacionades amb tot açò, que tractaré de resumir. Començant per l’estat d’abandonament de l’escultura i monòlit d’Eli Calvo, i del jardí que l’envolta, sense que l’ajuntament tinga previst la seua recuperació i rehabilitació, o siga, una vergonya. Tampoc, a hores d’ara, el passeig de la doctora Pertejo, està retolat i, per tant, és un topònim desconegut per a la major part de la població, cosa que, evidentment, és una altra vergonya.

La tercera nota lamentable fou la manca de sensibilitat de l’ajuntament de Silla que, com és tradicional, ignorà el decés d’aquesta benemèrita persona. Tot just jo havia deixat l’alcaldia i se n’havia fet càrrec el govern socialista de Baixauli, amb el suport dels Verds i posteriorment d’un trànsfuga del PP, que, amb una manca de delicadesa i de sentit comú molt singulars, ignoraren el luctuós succés. Una altra vergonya, doncs.

Aquestes tres vergonyes, com les qualifique, haurien d’ésser rectificades per l’administració actual, per decor, per bon gust i per respecte. Enguany, que en farà 10 del decés de la doctora Jesusa Pertejo, es podria commemorar aquell fet i, en la seua memòria, s’hauria de recuperar l’escultura, el monòlit i el jardí i s’hauria de retolar degudament el Passeig Doctora Jesusa Pertejo.

El TOLA s’hauria d’implicar en aquesta reivindicació i em consta que ja ha demanat a l’ajuntament, més d’una vegada, l’atenció al jardí. No debades, en la ubicació del monument, a la porta del centre, i en la denominació del passeig en honor de la doctora, l’ajuntament que jo presidia tinguérem en compte que ambdues coses es feren a la porta i al costat del TOLA, la qual cosa li va agradar moltíssim a l’homenatjada i ens ho va agrair.

És trist, però això és el que tenim, que s’ignoren les més elementals mostres de condol i de respecte a totes les persones, però encara ho és més si es tracta de les que han estat assenyalades amb el reconeixement públic dels premis Porrots d’Honor. No fa molts mesos que, amb motiu de la mort de Carme Navarro, la Morena, Antich pel seu costat i jo mateix denunciàrem el cas omís de les nostres autoritats a tan digna ciutadana i artista.

Es pot fer una repassada per la llista de premiats i contrastar-la amb el cas que se’ls ha prestat, quan han mort; res. Molts d’ells i d’elles haurien d’ésser mereixedors de la dedicatòria d’algun carrer, d’alguna aula escolar, d’alguna sala cultural. Ara mateix hi ha un debat absurd sobre el nom que ha de rebre la biblioteca que es va a inaugurar, a l’avinguda d’Alacant. Recorde que essent jo alcalde acordàrem dedicar-la a Xelo Carbonell, cosa en la qual estàvem d’acord tots els partits del govern. M’informen que hi ha la contraproposta de Federico Garcia Lorca o de Miguel Hernàndez. No tinc res en contra d’aquests dos gran poetes, però pense que poden substituir algun carrer de Silla que encara porte el nom d’algun personatge reaccionari o imperialista, com Hernan Cortés o el mestre Ribera...

Socialistes i nacionalistes, també corruptes

Article publicat a SAÓ el dia 10 de març de 2017

‘Ai, si jo et contara’, deia el meu amic collonet, a cau d’orella, amb una veu misteriosa. Fins que no t’acostumaves a la seua broma, et sobtava, perquè hi havia tantes coses que no se sabien pel poble, o se sabien a mitges, o malament, que podies esperar alguna informació interessant. És el que passa amb tot el tema de la corrupció, que no sabem si ja ho sabem tot, a mitges, o malament. Ai, si ho sabérem tot, em dic, pensant amb collonet.

Diversos partits tenen gent emmerdada en casos de corrupció, molta gent. Sobre els populars i en general la dreta, ja vaig escriure un anterior article en SAÓ, el passat 27 de febrer: ‘Corruptes de casa bona i el perdó de Déu’. Com també hi ha socialistes i nacionalistes que s’han embrutat fent cises a mans plenes, avui en parlarem.

No sé si els votants dels partits corruptes saben a qui voten, o no volen saber-ho, perquè les enquestes continuen donant els populars com els guanyadors i els socialistes, com els segons o tercers. Per això em pregunte si saben els seus votants que, a més dels casos més grans (Bárcenas, Rato, Blesa, Granados, el del tos esquitxat de blanc..), altres dels seus líders o capos cobren més d’un sou i de dos (Cospedal, crec que tres). Saben que alguns han cobrat sobresous i en negre; que les campanyes electorals, els seus partits les han pagades amb diners il·lícits i sense declarar a hisenda; que no han pagat l’IVA de les obres de les seues seus…? A partir d’ara, amb tot el que està descobrint la policia, els fiscals i els jutges i informant la premsa i la televisió, ningú pot al·legar ignorància, i qui els vote se’n farà còmplice.

Em referisc ara als socialistes i als nacionalistes, concretament als que estan emmerdats (PSOE i CIU). A mi, parlar i denunciar aquests partits, m’esborrona, perquè es tracta de la gent que tinc més a la vora, de la gent amb la qual he tingut i encara tinc tractes i amb els qui combregue en tantes coses. La seua corrupció, doncs, em neguiteja molt més que no la de la dreta, als qui els la supose congènita, genètica en molts casos. L’esquerra i els nacionalistes, però, semblaven una altra cosa, i no ha estat així. Uns i altres han d’aclarir, doncs, llurs corrupcions.

Els socialistes han d’explicar de manera inequívoca tot el tema dels ERE andalusos i mentre no ho facen, no tindran cap credibilitat. I mira que haurien d’haver anat més alerta, després del cas Roldan, del GAL (la calç viva, que digué Iglesias), de posar-nos a la OTAN, de la corrupció navarresa… Sé que, a més de fer net, també hauran de recuperar el temps perdut en discussions peregrines i regressives, però és la feina que tenen. Un amic del gremi ha intentat explicar-me que els populars han posat la mà a l’erari públic per a subvencionar el partir i per a lucrar-se personalment; els socialistes, segons aquest, han actuat més com el Tempranillo, repartint diners públics que no eren seus entre amics, familiars i coneguts i pagant-se alguna festa miserable, amb droga, alcohol i putes, incloses. No importa, li dic, la diferència entre subvencionar el partit i lucrar-se, com han fet els populars, o subvencionar el partit i repartir els diners públics entre els amics i familiars, perquè això no justifica a ningú; ni importa gens que les quantitats defraudades siguen més grans o manco. Qui roba un ou, també por robar un bou, li dic.

Els convergents també han d’aclarir tot el merder que tenen, començant per l’ex-honorable president Pujol i família. Supose que el neguit que tinguí i tinc  quan es feren públiques les seues mangarrufes és el mateix que el de tanta gent que confiàvem que aquesta família eren honestos i profundament nacionalistes, i per això, quan hem vist que no era així i que la famosa nissaga eren uns lamentables pinxos, pintats de quatre barres, ens hem sentit profundament decebuts i estafats. Aquest assumpte tan lleig, a més del cas Palau i altres, els han d’aclarir si volen recuperar alguna confiança.

El mateix interlocutor, que sempre ha estat amb un peu al PSC i l’altre oscil·lant entre ER i CiU, ha intentat explicar-me que el cas Pujol també és una altra cosa, o no és el que pinten a Madrid, tan interessadament i oportuna. En efecte, la manera bruta que han trobat per a desprestigiar l’independentisme, l’han dirigida contra Pujol, com si ell fora la clau de res. Estem d’acord que Madrid juga brut, com ha fet històricament, però això no justifica que ningú, per molt independentista que siga, se’n lucre dels diners de tots i aquesta és la qüestió.

No saps la quantitat d’ajuts que hem facilitat, em diu, a projectes nacionalistes, de l’ensenyament, de recuperació patrimonial, ajuts personals a la gent de la cultura, alguns dels quals han pogut sobreviure i fer coses pel país, etc. Mol bé, li dic, si es tractara sols d’això, jo estaria d’acord i de fet, ho he estat tota ma vida. Però l’altruisme i el patriotisme d’aquestes persones convergents (com del vicari de Pujol al País Valencià, Eliseu Climent), hauria d’haver estat exemplar i desinteressat i, al remat, ha resultat que s’han forjat la seua fortuna a costa de nosaltres, amb els nostres diners i esforços i fent un ús abusiu de la confiança que teníem dipositada en ells. Perquè ho entengues, li dic, han fet com l’església, que amb l’excusa de les missions, dels hospitals, dels pobres, del manteniment del baix clero, dels seminaris, dels col·legis catòlics i de la glòria de Déu… han amassat una fortuna, major que la de l’Estat.

El meu interlocutor i amic, no té paraules per a sortir-se’n: és que tu saps moltes coses, em diu, que les hauries de contar. En efecte, en sé. Crec que n’he anat contant, malgrat que les més grosses encara no: ai, si jo les contara. Ho faré en el seu moment, per ara basten les pinzellades que vaig soltant, amb gran disgust dels capitans nacionalistes que jo assenyale, especialment d’un d’ells, ja sabeu de qui parle, que no aconsegueixen fer-me callar, malgrat els seus esforços.

Conclusió

Unes rajoletes d’una font de Madrid diuen, en un llatí macarrònic, que per la voluntat de Déu (Deo volente), la clemència del rei (rege clemente), i perquè el poble pagà (populo contribuyente), es féu la font (se hizo la fuente). Doncs, això mateix: perquè Déu ho ha volgut, el govern ho ha consentit i el poble ho ha pagat, els corruptes se l’han papat.

I en qualsevol cas, les condemnes de presó als corruptes, si les hi ha, són en presons daurades, que també les paguem entre tots, com fou el cas dels militars rebels del 23 F. “Ells” no tornen els diners furtats, no rescabalen els estafats, fan la presó mínima o vacances pagades… Parodiant la font de Madrid, podríem dir: Deo volente, rege clemente, populo contribuyente, se mama la gran vida esta gente.

Finalment no he dit res de la monarquia (infanta, Urdangarín, etc.), que també són per a cagar-se i no torcar-se! Un altre dia en parlarem.

QUI TORNA ELS DINERS?

QUI TORNA ELS DINERS

Article publicat a LEVANTE-EMV el dia 6 de març de 2017

Aquesta és una pregunta que ens fem milers de ciutadans i ciutadanes, perquè per als polítics encausats els fiscals sols demanen anys de presó i d´inhabilitacions, però no diuen res dels diners que han furtat directament i indirecta, ni dels diners que han desaparegut en les diverses maniobres fosques (com el cas de Bankia i les caixes d´estalvi), ni dels sobrecostos de les obres atorgades a dit i a canvi de comissions... Tot això, qui ho paga? Segurament, com ha passat amb els diners que pispà Roldan, ningú. Ell anà a la presó, però els diners, qui els té? O siga que al remat l´operació encara els resulta rentable, perquè el que més temen, que els expropien els diners furtats, d´això, rai.

Ho il·lustrava magistralment Ortifus, arran de les condemnes del cas Fitur. Dos personatges amb vestits de presó, un diu: «¿han dicho algo de devolver?». I l´altre contesta: «calla, que me da angustia». Aquest és el quid de la qüestió, que tornen els diners! Com jo sempre he tingut clar que no tornaran res, propose que, per llei, els polítics implicats en afers de posar la mà i lucrar-se, siguen desposseïts immediatament de tots els béns equivalents als fraus dels quals se´ls acusa. Si finalment se´ls absol, aleshores se´ls torna la fortuna i en pau.

I si els diners no són fàcilment localitzables, per exemple perquè estan evadits a un paradís fiscal, aleshores que siguen els partits dels acusats que se´n facen càrrec, en les mateixes condicions. Entenc que és l´única manera perquè no vagen tapant-se uns als altres, disculpant-se, amb connivències, guanyant temps. Així, els partits s´espavilaran més a l´hora de triar els seus candidats, perquè se´n responsabilitzaran, com passa en qualsevol empresa si hi ha qualque empleat que fa una cisa: la paga l´empresa i pledeja contra l´empleat, però mai li la fa pagar al client.

Populars, socialistes, convergents... tots tenen gent emmerdada. El cas del PP és el pitjor de tots, com estem veient, ja que la nòmina dels qui s´han embrutat és immensa, llevat, potser, dels més joves, segurament perquè encara no han après les passeres. Com el ritme de la justícia és lent i tampoc els enxampen a tots –Feijóo deia: «Camps ha tenido muy mala pata y lo han cogido»–, la cosa va com va, encara que ja comencem a caure´ls les condemnes al cap... Menys la més important, la de tornar els diners!

No sé si els votants dels populars saben a qui voten, o no volen saber-ho. Si saben que alguns dels seus polítics o capos cobren més d´un sou i de dos; que alguns han cobrat sobresous en negre, que les obres de la seu del carrer Gènova de Madrid les han pagatdes sense IVA... Doncs, ara, amb tot el que està eixint-los a la cara, ningú pot al·legar ignorància. Lamentablement, la gent continuarà votant-los, segons les enquestes, fent-se´n còmplices. Açò no té remei. Quina merda d´Estat!