dimarts, 23 de febrer de 2021

CAP A UN NOU FUTUR, SI DÉU VOL. DALUT I RE`´UBLICA

Cap a un nou futur, si Déu vol. Salut i República

22/02/2021. Article publicat a SAÓ. (El Repunt 53)

El passat diumenge 14 de febrer, el triomf rotund dels partits independentistes catalans i la derrota sense pal·liatius dels espanyolistes, hauria de fer canviar moltes coses, a casa nostra, a la Moncloa i a Europa. Per començar, a casa nostra és imprescindible no repetir els errors i els combats interns i s’ha d’imposar el seny, si això no és una utopia. A la Moncloa i en general a tot arreu de l’estat, s’ha d’entendre que això d’España una, grande y libre del franquisme s’ha acabat, perquè els qui s’ho creien ja han vist que no era cert, i que si Espanya és alguna cosa, ho serà pel conjunt de les seues autonomies i no per la supremacia de cap, que també era una idea franquista; també ha quedat clar que Catalunya és una nació sotmesa que vol i exigeix el reconeixement de la seua sobirania, cosa que abominava el franquisme. Finalment vull pensar que el destí d’Espanya i de Catalunya ha de ser l’enteniment i la col·laboració, en el si d’una Europa de les Nacions. Si l’Espanya derrotada en les eleccions catalanes s’avé a reconèixer-ho, hi haurà marxa per a tots; contràriament, continuarà el conflicte, que no acabarà mai.

 És evident que s’ha de revisar la Constitució actual. Els juristes i especialistes en constitucions, uns diran que és possible, com ja s’ha fet quan els ha convingut; els immobilistes i puristes diran que ni pensar-ho, que el text és intocable. Tenen raó els primers perquè la mateixa Constitució proclama que la poden modificar, seguint un procés que s’hi preveu. Com si hi ha un conflicte els jutges han de dir la seua, els polítics s’han de posar a la feina abans que ho facen aquells i arribar als corresponents acords, exactament com feren els polítics que elaboraren el text constitucional actual, de manera que als jutges se’ls ha de donar la feina feta, perquè si es posen a opinar poden ser terribles i/o perversos, com tenen acreditat. I els polítics han de pensar, quan ho facen, que tracten de salvar l’Estat, i el benestar dels veïns i veïnes que el conformem. No seríem els únics a reformar la constitució, perquè tots els països ho fan de tant en tant i algú, com Suïssa, pràcticament tots els anys. Es tracta de discutir i consensuar uns textos i posar-los al dia i presentar-los en referèndum a l’opinió del veïnat: Això és el que es fa quan hi ha democràcia, que ací encara no tenim, com diu Iglesias.

S’han de reformar l’encaix de Catalunya, del País Basc i de tot el sistema autonòmic, el dels valencians entre els primers. S’ha de reformular el sistema polític, perquè la gent elegisca entre la monarquia o la república, ja que el sistema actual fou imposat per Franco i això és insuportable. I s’ha de reformular la mateixa existència del Senat i les Diputacions, denunciar el concordat amb el Vaticà i recuperar les propietats intitulades pels bisbes catòlics, revisar les relacions amb les religions i la laïcitat de l’Estat… Ara és un bon moment, possiblement el millor que hem tingut des que la monarquia abandonà les responsabilitats i s’exilià, en 1931, se superà la dictadura (o estem en vies de superació) i amb les ganes que tenim, uns més que altres. Parodiant el tràgic parte de guerra de Franco, és el moment de dir que derrotat el que quedava de l’antic règim, la guerra ha acabat i que, signada la pau, tothom ha de posar-se a la feina! Jo ho trobe fins i tot bonic, com un conte de fades. Perquè el que s’ha de fer és pensar i actuar amb enteniment i amb realisme i no passionalment, ni romànticament; s’ha de ser objectiu.

Els infortunis moltes vegades ens transformen i ens fan rebaixar les vanes pretensions, els fums i les enganyoses il·lusions. La pandèmia que ens està fent patir tant, hauria d’haver-nos servit per a veure la futilesa de les coses, com li passà al duc de Gandia Francesc de Borja quan contemplà el cos putrefacte de l’emperadriu Isabel que ell conduïa a Granada on l’havien de sebollir i s’exclamà que “mai més serviria un senyor que se li pogués morir”. El desengany del duc fou tan gran que abandonà la vida pública, es féu jesuïta i arribà a sant; prèviament, però, tingué temps de ser lloctinent de Catalunya, on s’enfrontà a la Generalitat, mira per on.

A nosaltres els infortunis ens han arrossegat al llarg de tota la història i sempre ens ha tocat rebre. Ara, però, els perdedors són els espanyolistes més obcecats, representats pels seus partits que s’autodenominen constitucionalistes. Ara o mai, doncs. Seria una irresponsabilitat i una ingenuïtat imperdonables que desaprofitàrem l’ocasió de redreçar, o d’intentar-ho, la mala gestió dels espanyols al llarg de la història, imposats a governar-nos amb menysteniment de la nostra voluntat. És qüestió del seu tarannà, de la seua manera de veure les coses i d’obrar, tan distinta de la nostra. Així és com els ha anat i fent un repàs del procés independentista de les repúbliques americanes, asiàtiques, africanes i europees, del món que havia estat el famós imperio espanyol, es veu claríssimament que les colònies i països dominats, se’ls varen treure de sobre amb desavinences, persecucions i guerres. De tot allò sols els quedem dos ciutats i quatre illots d’Àfrica, els canaris, els bascos i nosaltres (vull dir els Països Catalans). El problema dels espanyols és que haurien d’haver après dels errors que cometeren, per no haver-los de repetir i encara són a temps.

Jo he escrit altres vegades que els records que tenen aquells pobles, inclosos portuguesos i holandesos, és tan negatiu que no volen saber res de les bajanades de la madre patria, ni d’amors filials ni fraternals. És aconsellable recercar els himnes oficials de totes aquelles repúbliques i veure el que diuen de la pérfida raza ibérica, de com els sotmeteren i de com se’ls feren fora i de com s’ho faran si hi tornen mai. La mateixa manera de commemorar el 12 d’octubre, és exactament a l’inrevés del que fan ací. Fins i tot disposen de marededéus que els protegeixen dels espanyols, com la de la Batalha gràcies a la qual les tropes portugueses derrotaren les castellanes, com la Pilarica quan derrotà els francesos.

A finals del segle XIX, quan ja no quedava pràcticament massa “imperi”, continuaren perdent Cuba, Puerto Rico i les Filipines. En el segle passat, Franco perdé el Marroc, la Guinea, Ifni i el Sàhara. Després el PP va estar a punt de perdre una petita illa, Perejil, que gràcies a l’heroismo de Trillo i d’Aznar ‘salvaren’, quedant-se de moment amb l’illa i amb les cabres que l’habitaven. Els marroquins tenen pendents la recuperació de les dues ciutats, la famosa illa de Perejil i uns illots de la seua costa nord. No s’ha resolt el problema canari, ni basc, ni català, ni tampoc la reivindicació espanyola de Gibraltar, en aquest cas, però, a favor seu. Nosaltres també hem de reclamar la Catalunya Nord, que els espanyols regalaren als francesos, en contra de la nostra voluntat i dels nostres drets.

Escric tot açò, de nou i amb la millor de les intencions, perquè comencen a pensar d’altra manera de com ho han fet sempre, especialment perquè ho pense l’esquerra espanyola (la dreta no té remei). Un govern de socialistes i de podemites, sostingut per partits esquerrans i nacionalistes de la perifèria, és una gran oportunitat. Llàstima que els “pensadors” espanyols i àdhuc els historiadors, estiguen ancorats en la interpretació decimonònica i canònica de la història, com també fan conseqüentment molts mitjans d’informació  Cal que comencen a revisar els seus textos, a depurar-los d’incoherències, de mitificacions i de mitificacions.

El futur peninsular pot ser una altra cosa si s’instaura una federació de repúbliques ibèriques, perquè es resoldrien els conflictes amb els bascos i amb nosaltres, es podrien atendre altres reivindicacions, gallegues, andaluses, gibraltarenyes, rosselloneses… I Portugal, estic segur que acceptaria de bon grat formar-hi part d’aquest nou estat federal. Aquest sí que és un debat interessant i positiu, parlar de redreçar, d’esmenar errors, de convivència, del futur. Pot ser que així uns i altres viuríem, treballaríem i dormiríem millor i una República Ibèrica afloraria en un nou món de pau i prosperitat i aleshores sí que la república ibèrica podria ocupar un lloc preeminent, que no el d’ara, a Europa.

Acabe aquestes reflexions al mateix temps que han empresonat un cantant raper, Pablo Hasél, per fer crítica política contra la monarquia i altres bajanades innocents. Gràcies a la salut de la joventut, els carrers i les ciutats s’han omplert de protestes en defensa de la llibertat d’expressió. He penjat al facebook la següent reflexió al respecte, que crec oportú d’incorporar a l’article d’avui: “M’han cridat a defensar la llibertat d’expressió, la falta de la qual ha dut a la presó el raper Pablo Hasél i a criticar els excessos policials i les conductes sàtrapes i dubtoses dels delegats del govern central que han reprimit les legítimes protestes dels joves. Com també he vist les absurdes declaracions dels polítics que suposàvem d’esquerres, entre ells l’alcalde socialista del meu poble (Silla), justificant la repressió, per tot plegat he sentit una commoció profunda, que vull manifestar, perquè és la mateixa que sentia quan era jove i també ens exigien el silenci o multes, tribunals i presó; quan els grisos i la secreta ens apallissaven pel carrer i ens cercaven de nit (que volen aquesta gent que vénen de matinada, cantava Mª del Mar Bonet); quan els governadors exercien de pilatos condemnant els joves que protestàvem sense més explicacions que les denúncies policials; quan no teníem garanties jurídiques segures; quan hi havia tants ensenyants, escriptors, artistes, polítics i sindicalistes empresonats o exiliats… Aleshores cantàvem, que nosaltres no som d’eixe món (Raimon). Ara he sentit la commoció de comparar els meus records amb l’actualitat i he pensat que pràcticament estem on estàvem.

 Defensar la llibertat d’expressió, com la política, la sindical, la sexual, de càtedra, de religió, com totes les llibertats democràtiques que retòricament consagra la mateixa Constitució, és incompatible amb justificar les repressions judicials i policials. Exigisc, doncs, la llibertat de Pablo Hasél i també la dels presos i exiliats polítics i dels rapers i artistes. Crec que la policia, la justícia i el govern central i els seus delegats i delegades s’han excedit en les seues funcions, traint la democràcia, que és el poble lliure. Llibertat i amnistia, exigíem aleshores i … continuem on estàvem.