dissabte, 4 de setembre de 2021

 


 

HA GUANYAT L’AYUSO, DONCS, A VEURE ARA EL QUE FAN

Article publicat a SAÓ (Repunt 59) el 17 de maig de 2021 

 En els principis dels temps del postfranquisme, un dia li presentaren a Joan Fuster un jove amb ganes de ser escriptor: mira, escriu en català li digueren i Fuster, arrufant el nas contestà: doncs, molt bé, ara veurem el que escrius. Em ve a la memòria açò quan comence aquest article, perquè el cas és similar. Miren vostés, aquesta senyora Ayuso ha guanyat les eleccions de Madrid; i doncs, ara veurem el que fa. La divina Ida ha promès llibertinatge, que confon amb llibertat; també el manteniment del dumping fiscal, que confon amb la baixada d’impostos als rics; l’oposició a totes les mesures anti-covid dels científics, que són les que impulsa el govern central i totes les autonomies, menys ella; també el manteniment de la dèria que Madrid és Espanya i que Espanya és Madrid; etc. Tot això que prometia de fer calà en els votants madrilenys, entre els més fatxes per descomptat, però també entre la majoria de C’s i de molts votants socialistes. Es pot dir que Ayuso féu una campanya absolutament feixista i trumpista, plena d’enganys, però amb la qual guanyà les eleccions. Una persona antidemocràtica, amb un programa antidemocràtic, prometent impossibles i dient mentides, guanyà les eleccions rotundament, esactament com li passà a Alemanya amb Hitler, posem per cas. Cal dir que l’ajudà molt la feble campanya del candidat socialista i la confusa actitud dels d’Arrimadas. També l’ajudà la divisió dels 15-M en errejonistes i podemites. És obvi que Ayuso tenia i té al darrere la malèvola inspiració d’Aznar, d’Esperanza Aguirre, de tota la FAES i d’una gran part del clero capitanejant el ramat de catòlics integrals de la zona; és probable que també comptà amb sant Isidre llaurador, però d’això diré alguna cosa després. Podem felicitar-nos, únicament, de l’èxit dels errejonistes i que els d’Iglesias hagen mantingut el tipus prou bé, però com han perdut, merde. Així és que ara hem de veure el que fa la famosa Ida i la seua cort.

 

I ara, què han de fer els qui no són de la banda? Els diputats d’esquerra a l’Assemblea han de controlar i denunciar les malifetes del nou govern i contraposar les seues propostes. Els respectius partits també han de posar de relleu les contradiccions entre el que se’ls ha promès als madrilenys i el que se’ls done o faça a partir d’ara. El govern central ha de jugar el seu paper, especialment en el tema dels impostos que cobra Madrid, molt per dessota dels que cobren a la resta de l’Estat i a Europa, perquè gràcies a això Madrid atrau empreses, bancs i grans propietaris de les altres autonomies, ja que els surt més a compte instal·lar-s’hi i això és competència deslleial. I a més, el govern de Sanchez ha de fer complir els acords sanitaris, i avaluar la repercussió que tenen i tindran les males dades sanitàries de Madrid, en l’avaluació dels governs europeus per aprovar o no la vinguda dels seus ciutadans turistes. Si Madrid no aprova l’examen, s’hauria d’estudiar aïllar Madrid de la resta de l’Estat, fent un cordó sanitari, com ja proposà el president Torra i calcular els danys que comporten a l’erari públic, cobrar-los-el. Ara mateix estan eixint de Madrid en totes les direccions, però especialment cap a les nostres platges, milers i centenars de milers de madrilenys i madrilenyes, i com la situació de la seua autonomia és la pitjor de tot l’estat, per culpa del comportament banal i temerari del seu govern,  hem de saber en quina situació sanitària ens arriben, si estan vacunats o no i si tenen els certificats corresponents. Això és el que crec que s’hauria de fer.

 

I d’entre les coses que han de fer els nostres sorpresos i sorprenents partits, per recontrolar un poc el pati i si no volen que les properes eleccions de tot tipus, els agafen cagant, com sembla que els ha passat en les darreres, hi ha la dels secretaris generals. Aquests personatges que són clau i normalment poderosos, que controlen o han de controlar, les llistes electorals, que vetllen o han de vetllar per l’ortodòxia doctrinal i l’obediència a les directrius que s’aproven als congressos, assemblees i consells polítics; també han de controlar la cuina on es couen els “pastissos” i arribats al cas les canonades d’evacuació, si s’embossen. Referint-nos concretament al del Psoe, Àbalos, el meu amic i poeta Pep de l’Horta m’ha enviat un epigrama que reproduïsc amb molt de gust; sembla que no li el pes, però ell em diu que malgrat que no és un afiliat, de vegades ha votat socialisme i si hagués votat a Madrid ho hauria fet per Gabilondo.

 

UN ÀBALOS CAUTELÓS

 Àbalos és molt cautelós/ i mai se sap per on para/ ni el que pensa; no és mandrós/

però no saps si dispara/ si fa res, o res disposa/ i els podrà eixir cara/ la cosa/

als del puny i de la rosa/ com veiem de dia en dia/ Les marrades com s’ha dit/

primer foren andaluses/ després Múrcia i ara a Madrit/ i que no cerquen escuses/

si Àbalos no espavila/ tot pegarà un esclafit/ i el PSOE acabarà/ com acaba una cabila/

a l’Albufera/ o com el ball de Torrent/ Cal ser, doncs, més diligent/ per superar la fallida/ i que no guanye la fera,/ que el PP ja va corrent/ com va un coet d’eixida/

i, com és molt evident/ sobretot hi va la IDA/ la qual i precisament/

no la té gens pansida./ Ella ja ho ha demostrat/ i busca qui t’ha pegat!

 

Sobre la influència de sant Isidre en les eleccions madrilenyes jo tinc les meues sospites.

Per començar, hi ha gent que fa cas de les devocions més puerils i hi viu enganxada, perquè com digué Marx, la religió és l’opi del poble. A més de les dosis doctrinàries, hi ha altres coses inversemblants, incomprensibles i miraculoses, que també funcionen per a ensopir la gent pietosa, com algunes vides dels sants. En tinc algunes, com la de sant Nicolau de Bari que, quan era un nin de pit, els divendres ja es negava a mamar perquè era el dia de la mort de Crist; o la beata Inès de Benigànim que plantà un taronger del revés i li arrelà; o els tan divertits miracles de sant Vicent Ferrer, com el del mocadoret. Són innombrables les miraculoses vides dels sants, tant com les seues santes relíquies, ara mig amagades a les esglésies.

 Entre aquests importants sants hi ha l’extraordinari sant Isidre, de Madrid precisament, a qui nomenaren patró mundial dels llauradors. De miraculós féu cada dia, segurament entre altres coses, que quan l’amo l’enviava a llaurar els camps, en lloc de posar-se a la feina, s’agenollava a resar a l’ombra d’un arbre, mentre uns àngels baixaven del cel i agafaven els bous, els ramals i amb la rella feien la feina per ell, tan perfecta que meravellaven l’amo; després, Isidre anava a cobrar el jornal. Aquesta història no és xunga, malgrat que ho semble, sinó santa i representativa del que passa a Madrid, que no treballen però viuen de la feina que fem nosaltres, que som els angelets babaus (o siga, que Madrid si que ens roba). Crec que el sant en qüestió encarna l’esperit que Ayuso atribueix als madrilenys, viure de l’oci i en llibertat o siga de la mandanga i dels superbeneficis fiscals. Per a aquesta senyora, això és viure en llibertat i a la madrilenya. Per això pense que al darrere del seu èxit ha d’estar aquest sant, a més d’Aznar, és clar. Jo sempre els he tingut una especial animadversió als dos, al llegendari Isidre també perquè ha desplaçat els Sants de la Pedra del devocionari popular valencià i a Aznar, mira tu, per tot.

 Acabaré amb l’epigrama de Pep de l’Horta dedicats a Rita Barberà i a tota la trama corrupta que acaben de descobrir a València, de familiars seus i altra gent de la màfia que s’hi instal·là a l’aixopluc de la famosa alcaldessa.

 MÉS LLADRES A LA GARJOLA

 El tema Rita me mola/ i sempre m’havia molat/ i la gent de la cassola/

dels qui s’havia rodejat./ Ara van caient: el Grau/ les nebodes i empresaris/

grans polítics, funcionaris/ i com és tan gran el frau/ el cunyat també hi és/

i potser en queden més./ Com Maria José Català/ s’ha quedat sense l’empara/

de Rita Barberà,/ com s’ho farà ara?/ I la parella de pinxos de Camps i Toni Cantó?/

Ningú d’ells no té perdó.